Aprenentatge salvatge (II)

Portada de 'El tejido de Weiser'Aquest passat mes d’agost va arribar a les meves mans El tejido de Weiser, de Xavier Mas. Encara que és un llibre tècnic i complex i la seva lectura em va portar més d’una setmana, no el vaig poder deixar de llegir fins al final.

Us el recomano. Ens posa al dia de tot el que té a veure amb l’aprenentatge actual a la societat-xarxa. Partint d’un plantejament valent (i molt documentat), transcendeix alguns tòpics clàssics que s’han instal·lat en l’imaginari social, com els de la pretesa solvència en matèria d’aprenentatge que tenen els denominats nadius digitals (l’autor fins i tot en discuteix l’existència).

Amb tot, creiem que una de les aportacions més interessants del llibre és la denúncia (per emprar aquests termes) de l’obsolescència dels sistemes educatius institucionals actuals.

L’autor afirma que en el nou context actual, en què la tecnologia digital s’ha convertit en una dimensió gairebé inseparable de la realitat física i en què la xarxa és l’àmbit on té lloc el conjunt de l’activitat humana (incloent-hi l’aprenentatge), s’ha demostrat que la formació heretada dels últims 150 anys, des de la primera revolució industrial, ha quedat definitivament desfasada i que necessitem repensar tot el model educatiu.

Com? Possiblement tornant als orígens, desregularitzant i aprenent de forma més natural. Es referma en la capacitat que tenim d’aprendre en qualsevol moment i en qualsevol lloc i sota qualsevol format. Ho anomena  aprenentatge salvatge. I aquesta és una altra aportació original i genuïna del llibre:

“L’aprenentatge és un fenomen que es dona en estat salvatge, és a dir, que és consubstancial a la naturalesa i a l’activitat humana. Amb la qual cosa, podem establir una nova convenció segons la qual els processos d’aprenentatge i d’educació no tenen perquè circumscriure’s al marc que la nostra societat ha creat per regular l’activitat educativa. Reivindiquem el fet que podem aprendre, ensenyar i ser educats en qualsevol lloc o situació mitjançant canals i artefactes diferents, i des de rols i àmbits disciplinaris diferents dels que tradicionalment han estat objecte d’estudi per part del que coneixem com a ciències de l’educació.

I continua afirmant més endavant que aprenem de tot i en qualsevol moment:

“Assumim també que de tot se n’aprèn. Per posar-nos al dia, aprenem constantment i a tota velocitat… vam començar tenint molta informació, tant de formats com de canals, per transmetre coneixement mitjançant càpsules, per la veu, al tren, en vídeo, asseguts, per Youtube. No obstant això, crec que no s’ha fet una exploració gaire profunda sobre la persona que aprèn: no sabem en quines situacions ho fa, com és, quines motivacions té. Actualment qualsevol que vulgui aprendre el que sigui per fer alguna cosa ho aprendrà. Tenim eines de sobres. Cal incidir en el que vol i en el per a què, i ajudar-lo en aquest sentit.”

I, d’aquesta manera, torna a insistir en el gran desfasament existent entre el que fan els aprenents, els digital learners, com ell els anomena, i el que es fa a les institucions educatives, on encara no s’hauria produït la transformació digital que ja està present en altres sectors socials. També ho amplia:

“Crida l’atenció que els canvis que en la majoria de sectors industrials ha causat el procés de digitalització, reinventant productes, abandonant mercats i creant nous processos i models de negoci, no es reflecteixen en l’àmbit educatiu… el conjunt d’eines i recursos educatius que ofereix la xarxa d’alguna manera estan presents de forma estesa en tots els nivells. Tot i això, el retrat robot de l’ecosistema educatiu difereix molt poc respecte al de dècades anteriors. Institucions, regles, rols i agents, model d’acreditació, formes d’organització, romanen gairebé inalterats, però, potser, l’educació encara no hagi estat assolida per l’onada gegant de la transformació digital.”

I conclou afirmant que l’educació és l’últim bastió que li queda per conquerir a la revolució digital:  “més enllà de l’e-learning i dels enfocaments pedagògics més innovadors, l’educació digital no s’està forjant ni a les aules d’escoles i universitats, sinó en el teixit de la vida diària, on les tecnologies més profundes conflueixen, desapareixen i es tornen invisibles. “

Per això és inevitable replantejar-se la pràctica educativa a la llum de les lleis i les possibilitats que el nou entorn ens ofereix. És com si hi hagués una lluita aferrissada entre l’organització tradicional, que adopta de forma marginal les noves tendències, i les noves tendències, que, actuant com a palanca, volen ser-ne les preponderants.

Xavier Padrós, ponent també el dia 29, parla dels insiders, que són els especialistes defensors de les pràctiques tradicionals que procuren, per tots els mitjans, que les noves pràctiques fracassin. O sigui: una lluita fratricida entre allò constituït i allò emergent. Res de nou sota el sol.


Jesús Martínez

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s