Alejandro Piscitelli, Maig del 68 i el Centre d’Estudis Jurídics

Maig 68D’aquí un parell de mesos entrarem de ple en la commemoració dels 50 anys del Maig del 68, uns esdeveniments que a moltes de les persones de la generació del baby-boom ens van marcar.

Ens van arribar de múltiples maneres. En el meu cas, va ser per mitjà del meu professor de psicologia social de la Universitat Autònoma de Barcelona, Tomás Ibáñez, deixeble directe de Michel Foucault, que els va viure com a testimoni i que ens els revivia constantment.

I, passats els anys, una altra persona atenta a Foucault (però sobretot a Bruno Latour), Alejandro Piscitelli, que va arribar a París el 1969, se situa en un espai que ens pot ajudar a entendre millor el nostre desconcertant i paradoxal món actual.

En les seves paraules, “La nostra funció com a antropòlegs del present és aprendre a transformar els recursos en tòpics. O sigui, aprendre a transformar el que generalment serveix d’explicació en el que ha de ser explicat.”

Segons el meu parer, Piscitelli ha sabut preservar tot el que va representar aquell llunyà Maig del 68: inconformisme, pensament lliure, experimentació, crítica, rebel·lia, qüestionament radical d’allò establert, etc. I, a més a més, ell ha continuat evolucionant. Avui el considerem un dels millors intèrprets d’aquesta societat tan hiperconnectada i, al seu torn, tan desigual.

Al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada n’hem estat testimonis privilegiats i el proper dia 21 de març serà la novena vegada que ens visitarà. En aquests anys, hem pogut parlar amb ell de treball i aprenentatge col·laboratiu, de les noves pedagogies, del rol de les tecnologies com a palanques transformadores i del seu impacte social, de l’evolució fosca que Internet va engegar fa uns anys, de l’impacte de la intel·ligència artificial i de l’aprenentatge automàtic (Machine learning).

A més a més, l’any passat, amb la seva curiositat constant, ja ens va sorprendre amb un salt qualitatiu, i ens va parlar de com entendre el món i a nosaltres mateixos en l’època del malestar. Aquest any, com a continuïtat a aquest cicle, ens proposa una activitat amb el títol Homo laborans: algoritmes i arquitectures del sí.

2009    IV Jornada del Programa Compartim de Gestió del Coneixment. Presentació del llibre El treball col·laboratiua l’Administració
2010    III Jornada d’Educadors Socials de Centres Penitenciaris
2011    III Sessió sobre innovació en formació: l’aprenentatge més eficient en la societat interconnectada
2012   Conferència ‘ La nova ecologia de l’aprenentatge, les TIC com a caixa d’eines per viure en un món digital’
2015   Bones converses pedagògiques
2015   Internet als propers anys. De la internet oberta a la tancada. Ciutadania contra negoci?
2016   Superintel·ligències
2017   31è Espai de Gestió del Coneixement: Entendre el món (i a nosaltres mateixos) en l’època del malestar
2018  35è Espai de Gestió del Coneixement: Homo laborans: algoritmes i arquitectures del sí

Però, de què ens parlarà el 2018?

1. La meva interpretació:

Interpreto que ens parlarà de com mantenir una posició en l’àmbit laboral (sigui o no a l’Administració pública) amb aquestes característiques: ètica, digna, valenta, competent, autorealitzadora, que ens aporti sentit i realització, que aposti comunament… O sigui, en una posició molt separada de la vella gestió de l’eficiència i de la productivitat. O, el que és el mateix, proper a les posicions del paradigma evolutiu TEAL de Laloux. O potser ja a les portes d’un canvi organitzacional disruptiu (teoria de l’equilibri interromput).

I tot això, en un context ja força atapeït: intel·ligència artificial, automatització, govern dels algoritmes, espais públics (virtuals o no) de llibertat (mental) i autonomia més reduïdes.

Dit amb d’altres paraules: els que no som millennials, hauríem d’apropiar-nos d’aquests valors emergents que els identifiquen com a més lliures per no estar tan aferrats a les rutines laborals (i cognitives) pròpies del desenvolupisme? I això seria possible en societats més envellides i amb mitjans cada vegada menys plurals?

2. El que Alejandro Piscitelli ens deixa com a pistes:

– La majoria dels humans ens assemblem a la pobra granota a la cassola bullint tan lentament que no ens adonem que ens estan cuinant. Proclamem indistintament l’autonomia de les ciències (com a factor explicatiu) o ens resignem pragmàticament que la política (o la ideologia) justifiqui qualsevol fenomen per més absurd que sigui —i n’hi ha cada vegada més evidències, amb Trump, per exemple—, sense poder identificar amb claredat com s’articulen la ciència i la política en un món turbulent i incert.

– Quan tot semblava un blanc i negre avorrit i sense matisos, veiem que la sorpresa com a actitud i disposició a reinventar nous mons apareix a tot arreu. Si ens obrim al món i aprenem a preguntar, un altre seria el cantar.

– I amb aquesta voluntat d’interrogar-ho tot, una pregunta més que pertinent és: per què hem trigat tant a preguntar-nos les coses més bàsiques i a respondre-les? Per què hem necessitat gairebé 100.000 anys per sortir del salvatgisme més abjecte (si és que això vol dir alguna cosa) i convertir-nos en una civilització que tot just arriba al 0,7 de l’estimació de Kardashov a començaments d’aquest tercer mil·lenni?

– Mai no hi havia hagut tanta riquesa ni mai havia estat tan mal distribuïda. Per què el món ha entrat en aquesta estranya contradicció?

I com a reflexió o provocació final:

Com insistien els situacionistes fa una mica més de mig segle durant el Maig francès, hem de ser realistes i demanar allò impossible. I allò impossible avui és imaginar, especular, anar més enllà de la ciència-ficció (que només reflecteix el present i mai no anticipa el futur), separar-nos de tot dualisme i esquerda estèril i imaginar mons de potències enormes…

Jesús Martínez

Jesús Martínez

XII Jornada de treballadors Socials. Compartint perspectives sobre com tractar el sensellarisme

imatge sense llarLa jornada anual de treballadors socials del Departament de Justícia, en el marc del programa Compartim del Departament de Justícia, és un espai immillorable per generar i compartir coneixement. Enguany n’hem celebrat la 12a edició.

Vivim en una societat on el canvi és una constant. Els fenòmens socials canvien sovint i ho fan a gran velocitat. Aquest fet demana als professionals una gran capacitat d’adaptació per fer-hi front i trobar solucions efectives als problemes que van apareixent.

La XII Jornada ha volgut ajudar a dilucidar en quin moment es troben els serveis socials i cap a on han d’anar les polítiques socials actuals. I ha pres el fenomen del sensellarisme com a eix de la jornada per tal de mostrar noves experiències i noves maneres d’abordar un problema social que no és nou.

El professor Manuel Aguilar ens ha parlat de les tendències en els serveis socials actuals. Ha començant la seva exposició centrant-se en els quatre problemes estructurals que, segons ell, afecten els serveis socials des de fa temps: la funció, l’accés, el model d’atenció i la governança. Aquests quatre problemes deriven de quatre preguntes fonamentals:

  • Serveis socials per a què?
  • Com regulem l’accés als serveis socials?
  • Quin model d’atenció tenim?
  • Com governem el sector?

El professor Aguilar ha anat desgranant els diferents problemes i apuntant possibles solucions. En aquest sentit, ha definit els serveis socials com els responsables de garantir la millor criança possible dels menors, assegurar la cura de les persones no autònomes i ajudar les persones en el seu desenvolupament personal i la seva integració comunitària; i també ha destacat que sobre aquestes premisses s’han d’assentar els serveis socials actuals i les accions per superar els problemes estructurals esmentats.

Sota el títol “L’atenció a les persones sense llar: proximitat i acompanyament social”, la professora Virginia Matulic ha presentat el fenomen del sensellarisme fent-hi primer una aproximació conceptual i operativa, en la qual destaca la definició d’Avramof (1995) segons la qual “Una persona sense sostre és aquella que no pot accedir a un allotjament adequat, adaptat a la seva situació personal, permanent i que proporcioni un marc estable de convivència –o que no pot conservar-lo–, bé sigui per falta de recursos econòmics, bé sigui per raons econòmiques o perquè té dificultats personals o socials per portar una vida autònoma”; també destaca les quatre categories Ethos (European Typology on homelesness), que engloben les diferents situacions en què es poden trobar les persones en situació de sensellarisme: sense sostre, sense habitatge, amb habitatge insegur i amb habitatge inadequat. La professora Matulic ha continuat la seva exposició destacant que l’atenció social envers les persones sense llar ha de tenir en compte fonamentalment tres àmbits: la prevenció, la satisfacció de les necessitats bàsiques i la recuperació i inserció social. I ha fet esment de diferents models d’intervenció professional, com ara el model humanista, el model centrat en la resolució de problemes, el model sistèmic i el model centrat en la persona. Ha destacat el gir d’una atenció a les persones sense llar basada en models d’escala –segons els quals l’accés a un habitatge depèn del compliment d’unes condicions específiques– cap a models com el housing first –que se centra en la idea primer la casa. Finalment, com a reptes de futur, ha dit que cal centrar l’atenció en les polítiques socials, el desequilibri territorial, els professionals i els grups de persones que presenten situacions específiques.

Per tal que la jornada no se centrés exclusivament en aspectes teòrics, s’han presentat diferents experiències pràctiques d’atenció a persones vulnerables a territoris com Lleida, Manresa, Barcelona i València, i també una experiència sobre treball grupal.

Finalment, cal destacar que hem pogut gaudir d’una jornada enriquidora i de molta qualitat, que esperem que hagi satisfet les expectatives dels assistents i hagi ajudat a ampliar la mirada sobre els serveis socials en general i sobre el fenomen del sensellarisme en particular.

Albert Royo

Albert Royo Agustín

Responsable de la Unitat de Recursos Comunitaris del Servei de Medi Obert i Serveis Socials de la Direcció General de Serveis Penitenciaris del Departament de Justícia

L’exposició “Jo també soc del barri. De GIRA/ON TOUR 2017” mostra la veu dels joves dels centres de justícia juvenil a través de l’art

Exposició Jo també soc del barri El dia 2 de març d’enguany es va inaugurar, amb l’assistència del conseller de Justícia, Carles Mundó, l’exposició “Jo també soc del barri DE GIRA/ON TOUR 2017: el procés creatiu des dels centres educatius de justícia juvenil” a la sala d’exposicions de la Fundació SETBA a Barcelona.

Les obres exposades es van realitzar en tallers de pintura creativa que es van dur a terme en tres centres de justícia juvenil –el Centre Educatiu (CE) Can Llupià, el CE Oriol Badia i la Unitat Terapèutica del CE Els Til·lers– i reflecteixen el procés creatiu compartit entre els joves interns (n’hi van participar més de 50), els monitors, els professionals del centre, els voluntaris de la FAS i l’artista Alter Krapp.

Aquesta exposició és la culminació d’un projecte d’art comunitari que investiga la relació entre art, societat i internament impulsat per l’artista Alter Krapp i la Fundació Autònoma Solidària (FAS) en col·laboració amb el Departament de Justícia, un projecte que va començar el 2015 i que, des dels seus inicis, advocava per una presentació oberta i pública de les obres realitzades. Entre els objectius hi havia la voluntat de fer sortir les “veus” dels joves dels centres de justícia juvenil a la societat. Mitjançant el canvi de rols (d’interns a creadors), el projecte reivindica el potencial creatiu de cada subjecte i convida a prescindir de la seva biografia i les seves condicions personals i socials. D’aquí la necessitat de trobar un espai expositiu “oficial” que pogués destacar la qualitat dels treballs artístics dels joves.

L’exposició va ser un èxit. La van visitar, entre d’altres, professionals del món de l’art i de  l’educació social, i també grups de joves internats en tots els centres de justícia juvenil de Catalunya, acompanyats de professionals dels centres. La cloenda va tenir lloc el dia 16 de març de 2017 al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada amb la taula rodona “La creació artística a les institucions penitenciàries i altres centres d’internament. Visibilitat, resultat i impactes”, en què van participar diversos professionals vinculats al món de l’art i la intervenció educativa, el mateix Alter Krapp, sobrenom artístic d’Andrea Noferini, Roser Fernandez, coordinadora docent del CE Can Llupià, Joaquim Corral, director de Sant Pere Claver-Fundació Serveis Socials i del Museu d’Art Brut, Cristina Sampere, directora de la Fundació Setba, Elisenda Polinyà, directora de Mar de Somnis, Laura Riba i Mari Ángeles Gómez, del programa de voluntariat en l’àmbit de justícia de la FAS, Patricia Alonso, monitora artística al Centre Penitenciari Quatre Camins i Margarita Llauger, pedagoga al Departament de Justícia i ex-e-moderadora de la comunitat de pràctica de Centres de Justícia Juvenil del programa Compartim de gestió del coneixement. També hi va haver una ponència molt interessant de la crítica d’art, comissària d’exposicions i dibuixant Mary Cuesta.

En definitiva, potser ha estat una de les primeres exposicions a Barcelona d’art plàstic relacionat amb la justícia juvenil. “Jo també soc del barri DE GIRA / ON TOUR 2017” vol contribuir a ampliar el debat sobre el paper de l’art com a motor de transformació i acostament entre els ciutadans i els centres d’internament. I esperem haver-ho aconseguit!

Marga Llauger i Andrea Noferini

Marga Llauger

Andrea Noferini

VI Jornada de les Comunitats de Pràctica de Salut Pública

Jornada de gestió del coneixement a l'Agència de Salut Pública de CatalunyaEntusiasme, il·lusió i un toc de música és el que desprenia l’auditori del rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 3 de maig durant la VI Jornada de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT). En un estil fresc, es van presentar els projectes que han elaborat les comunitats de pràctica (CoP) aquest any, treballs realitzats per una vintena de CoP sobre temàtiques específiques de salut pública, com és el reconeixement de patologies aviàries als escorxadors, però també sobre la salut emocional o, fins i tot, el pla de responsabilitat social corporatiu.

Va inaugurar l’acte Margarita Arboix, actual rectora de la UAB, que va ser directora dels serveis territorials a Barcelona de l’ASPCAT i primera impulsora de l’equip de gestió del coneixement. Daniel Giménez, responsable de gestió del coneixement de l’Agència, va reconèixer que després de sis anys de recorregut amb les mateixes persones al capdavant “cal un relleu en l’equip de gestió del coneixement (GC)” i també va demanar a l’organització més suport i professionalització.

Les dades expliquen l’èxit: en sis anys s’han elaborat fins a 61 productes de gestió del coneixement, el 2016 es van presentar al mercadillo del coneixement 28 persones amb les seves propostes, de les quals van quallar 18 CoP que van implicar 176 persones directament, més 100 col·laboradors puntuals, i que han acabat amb 19 productes innovadors. Fins i tot, per les característiques dels productes tractats, alguna CoP ha comptat amb la col·laboració externa de personal d’altres departaments, ajuntaments, comunitats autònomes i fins i tot d’un país veí, Andorra.

Daniel Giménez va afegir que entre les fites hi ha el següent Mercadillo del coneixement, que es farà el proper 31 de maig, i el Moment Zero de les noves CoP, que es farà el mes de juliol, una novetat d’enguany en què es vol iniciar un nou cicle. Malgrat que des de fora es respirava entusiasme i il·lusió a les cares de la gent, ell reiterava que cal fer un pas endavant: “com en tot projecte i organització ha arribat el moment de fer un salt necessari perquè la gestió del coneixement es vagi integrant en la manera de treballar”, un pas necessari perquè puguem veure en la gestió del coneixement el canvi real de paradigma.

Entre els ponents, David Martí, actual gerent del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona va explicar que la missió actual de la institució és transformar la visió que té la ciutadania de la música. El Conservatori té una imatge d’institució mare de la música clàssica, cosa que ha marcat tradicionalment una distància amb la societat. I és cert que s’hi fa formació musical reglada, però l’equip actual s’ha proposat una segona missió: obrir el Conservatori al ciutadà “i per a això no cal tenir cap formació ni talent musical”. En aquesta línia, des de fa un temps, el Conservatori és obert a la ciutadania al matí i unes 500 persones en gaudeixen.

Segons ell, la clau és “dir que sí” i va posar l’exemple de la col·laboració oberta a diferents entitats de la ciutat amb qui era impensable fa temps fer cap feina conjunta, com per exemple  la guàrdia muntada de Barcelona, amb qui van establir un conveni que va culminar amb un concert de la guàrdia muntada dalt dels cavalls tocant com els havien ensenyat els mestres del Conservatori. Va ser un exemple de col·laboració i benefici mutu, molt proper al model de gestió del coneixement en què s’inspiren, entre d’altres Frederic  Laloux, autor de Reinventar las organizaciones. David Martí va insistir: “tothom que passi per la cantonada entre els carrers Bruc i València de Barcelona, que entri si us plau a contemplar la bellesa d’aquest edifici”.

A la segona ponència, Sandra Aurora Muñoz, terapeuta psicomotriu, musicoterapeuta i docent, va parlar de la competència emocional, un dels temes tractats per les CoP, i va dir que és cosa de tots i va apel·lar a la nostra autonomia i iniciativa a deixar de creure que la societat i els sistemes han de resoldre la nostra vida, i que el que cal fer és empoderar-nos nosaltres mateixos. Ella ha treballat molt amb nens malalts en hospitals, espais on, segons explicava, s’han fet canvis significatius, s’han creat espais pensats per als menors, on se’ls permet jugar tot fent els exercicis terapèutics que els calen per recuperar-se de la seva malaltia. Això és un gran avenç en la línia de tenir en compte el joc com a dret fonamental.

Quant a la feina de les CoP, a banda de l’elaboració col·laborativa dels productes de coneixement, com cada any cada equip va preparar una narrativa digital per tal d’explicar la feina feta, gràcies al suport i transferència de coneixement dels companys del Departament de Justícia de la CoP TIC i presó, Julio Zino i Elena Martín (AlfaDigital: TIC i presó 2017). Totes les narratives mostren una gran creativitat, fins i tot algunes d’elles s’han creat en col·laboració amb familiars, com els dibuixos del bacteri legionel·la fets pels fills d’algunes membres de l’equip.

Enguany els productes han versat sobre temes específics de salut pública en relació amb la feina als escorxadors o l’elaboració artesanal de formatges, però també s’han tractat temes més generalistes com els emocionals, un manual d’acollida, la cura de la salut en vistes a l’envelliment i, fins i tot, sobre la responsabilitat social corporativa.

L’originalitat ve de la mà del líder quan va lliurar a cada equip el “globus del reconeixement”. Dues-centes persones assistents, divuit productes elaborats, disset narratives digitals, sis anys de recorregut i tot el que queda, vist des de fora fa l’efecte que aquest equip del coneixement gaudeix de bona salut. Els indicadors interns, però, indiquen que falta més suport de l’organització i professionalització, atès que la pressió que recau en els moderadors i els entusiastes podrien acabar aixafant una iniciativa que vol anar més enllà, cap al model d’organització del segle XXI.

Glòria Díaz Canadell

Glòria Díaz

Fotografiar sota una llibertat aparent

 

La fotografia com a eina comunicativa en la rehabilitació i reinserció social als centres penitenciaris de Catalunya com a treball de fi de grau

Concurs de fotografia als centres penitenciais de Catalunya

Coincidint amb l’exposició “Lectura i presó”, que es pot visitar al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) del 20 d’abril al 24 de juny de 2017, i que presenta una selecció de les obres presentades al V Concurs de fotografia de centres penitenciaris, hem parlat amb Carles Flaqué Monlloch, la primera persona que trobem quan creuem la porta del CEJFE, perquè hi treballa des de fa gairebé set anys com a responsable de seguretat i informador.

Abans que la vida li donés un revés havia estat cap creatiu de l’estudi gràfic d’una agència de publicitat durant més de 25 anys, la professió de la seva vida (disseny gràfic, fotografia i copyrighter). I com que ho porta a la sang i és una persona inquieta, va decidir formar-se una mica més en allò que l’apassiona, el món de la comunicació i el seu entorn gràfic. És per això que es va matricular al grau de Comunicació i recentment s’ha graduat amb nota. El seu treball de fi de grau, necessari per obtenir el títol, ha versat sobre la fotografia als centres penitenciaris, de manera que ha aprofitat la seva expertesa en la matèria per conèixer millor el que es cou en els centres de l’organització on està destinat actualment, una bona manera de crear sinèrgies. Li hem demanat que ens expliqui com ha estat l’experiència.

Com se’t va ocórrer la idea de centrar el teu treball de fi de grau en aquesta temàtica tan concreta? D’on neix el teu interès?

Com a estudiant del grau de Comunicació a la Universitat Internacional de La Rioja, el repte era trobar un tema original, interessant i poc tractat, que vinculés el món de la comunicació amb la fotografia, llenguatge i eina fonamental d’expressió i comunicació.

Després de descartar altres propostes, va sorgir amb força aquesta idea arran de tenir coneixement que a les presons catalanes es feien tallers de fotografia com a part d’un programa de rehabilitació i reinserció social dels interns. La idea final es va consolidar a partir d’una visita personal a l’exposició fotogràfica “Lectura i presó”, que s’organitza des de fa uns anys per Sant Jordi al CEJFE en col·laboració amb els centres penitenciaris de Catalunya. La gran qualitat de les obres presentades pels interns em va deixar tan impressionat que em va fer decidir definitivament. A més a més, el fet de treballar en el mateix centre que organitza l’esdeveniment i la meva experiència en el món de la comunicació gràfica, em permetia accedir a la informació i als contactes amb més coneixement i de manera més ràpida i directa.

Què t’ha semblat la manera com s’explica i imparteix la fotografia als centres penitenciaris? És molt diferent de com es fa a fora?

Crec que els resultats que s’han anat veient durant les diferents mostres de “Lectura i presó” és un testimoniatge directe que l’ensenyament de la fotografia als centres catalans és altament positiva i enriquidora, tant per als reclusos com per als seus formadors. Els temes que s’hi tracten són els idonis per aprendre aquesta meravellosa eina de comunicació i expressió. A més, la tasca que duen a terme els monitors artístics en aquest tipus de centres és impressionant ja que no és fàcil treballar-hi.

Després d’entrevistar algunes de les persones que imparteixen aquests tallers, vaig descobrir que els interns aprenen a veure i a manejar la llum com un element indispensable per dissenyar fotografies. Això és el principal aprenentatge que tot fotògraf ha de fer abans de prémer el botó. Però també és prou important l’ensenyament de la perspectiva, de les tècniques especials, de l’edició digital, etc. Aquests estudis són molt similars als que es fan a les escoles de fora dels centres de reclusió.

Quines són les conclusions més rellevants a què has arribat sobre com pot aquesta eina ajudar l’intern en la seva construcció de vida?

L’objectiu principal del meu treball de fi de grau consistia a situar la fotografia com a eina vital de comunicació i d’expressió en un marc psicosocial d’exclusiva singularitat, com és la presó, i demostrar la seva efectivitat com a mitjà terapèutic per ajudar a recuperar, socialment i psicològica, els interns privats de llibertat. Al llarg de l’estudi i de les diferents entrevistes fetes a persones vinculades als tallers fotogràfics dels centres, he arribat a la conclusió que l’ensenyament de la fotografia als centres penitenciaris i els projectes que la sustenten són part causant i fonamental de la recuperació anímica dels interns i de la seva possible rehabilitació vital i reinserció en la societat. Un factor clau en tots ells és evitar estar al pati, lloc on es produeixen molts conflictes.

Així mateix, la fotografia és un mitjà d’expressió artística i d’emocions i un mitjà de connexió amb la realitat que posiciona aquesta disciplina com una eina important per al procés d’inserció social dels presos. Hem de tenir en compte que les activitats fotogràfiques ajuden els interns a ocupar el seu temps a fi d’evitar menjar-se el coco a causa de la rutina carcerària, a generar-los disciplina, hàbits i actituds positives, els millora l’autoestima perquè reequilibra la seva estabilitat emocional, els permet reduir la conflictivitat amb altres interns i a establir-hi millors relacions. Dins dels tallers fotogràfics aprenen coses que potser algun dia els podran ser útils en la societat.

Tu tens una trajectòria com a professional de la fotografia i el disseny gràfic, ens podries donar la teva opinió sobre la qualitat de les obres que es presenten al concurs de fotografia “Lectura i presó”?

Hi ha obres que són realment admirables, no solament tenint en compte els mitjans escassos que utilitzen els interns per realitzar-les sinó també pel concepte i la visió estètica amb els quals es fonamenten. La composició, el control de la llum, la perspectiva, el missatge, etc., són elements que es fusionen màgicament des de l’interior d’una persona privada de llibertat, sota una conjuntura d’aïllament, rebuig social i autodestrucció interna. El resultat és una plasmació emocional i creativa que dona moltes lectures i reforçaments. Són treballs expressius que denoten una catarsi de fuita, alliberament i renaixement que permet construir una via possible de recuperació en tots els nivells. Molts d’aquests treballs fets pels interns semblen fets per professionals de la fotografia. És una llàstima que no tinguin una repercussió molt més àmplia en la societat i en els mitjans ja que la majoria de ciutadans els desconeixen. En definitiva, el nivell de les fotografies resultants és molt bo.

Per acabar, m’agradaria citar una frase de Michel Foucault: “Des de 1820 es constata que la presó, lluny de transformar els criminals en gent honrada, només serveix per fabricar nous criminals o per enfonsar-los encara més en la criminalitat (…). És necessari reformar les presons, fer-ne un instrument de transformació dels individus”. Cal tenir present aquest concepte constantment.

Glòria Díaz Canadell

Glòria Díaz

Coneguem la intel·ligència artificial: ella ens coneixerà cada cop més a nosaltres

intel·ligència artificialLa intel·ligència artificial (IA) és un dels aspectes més fascinants i amb més possibilitats disruptives de la revolució tecnològica… i un dels que generen més pors. En la majoria dels casos, però, les pors són provocades fonamentalment pel desconeixement. Mirarem d’esvair aquest desconeixement (i les pors que l’acompanyen) amb aquest apunt, que esperem que sigui útil.

Comencem pel principi: la intel·ligència artificial és la ciència i l’enginyeria que crea màquines intel·ligents utilitzant programes informàtics. Es parla d’IA quan una màquina és capaç d’imitar les funcions cognitives que s’associen amb la ment humana, com ara aprendre o solucionar problemes.

Els objectius principals de la IA són el raonament, el coneixement, la planificació, l’aprenentatge, el processament del llenguatge natural i la moció i manipulació d’objectes. La IA utilitza moltes eines procedents de diversos camps: ciència informàtica, matemàtiques, psicologia, lingüística, filosofia, neurociència… John McCarthy va relacionar  en detall tots els conceptes en què es basa la IA : es poden consultar en un article del Departament de Ciència Informàtica de la Universitat de Stanford.

A la revista Forbes, Gil Press fa una llista de les 10 tecnologies d’IA més importants del moment segons ell. La IA és un tema de tanta importància que, per exemple, el diari The Guardian hi dedica una secció específica.

Però si hi ha una branca que personifica (potser mai millor dit) com cap altra la IA a l’imaginari col·lectiu és la robòtica. Tom Harris en un article per a HowStuffWorks explica com funcionen els robots, i recull també al final la seva presència a obres emblemàtiques del cinema (que reflecteixen i alhora han conformat aquest imaginari col·lectiu). El Parlament Europeu, que ha estat pioner a legislar sobre IA en general i els robots en particular, ha establert un codi de conducta ètica i ha proposat la creació d’una nova agència europea per a la robòtica; en aquesta infografia s’exposa el projecte europeu per als sistemes robòtics fins a 2050. La robòtica és també una àrea clau del Mercat Únic Digital que està construint la Unió Europea. Tenim més informació sobre el que es vol que sigui el futur de la robòtica i de la IA a Europa al blog de la Comissió Europea. També la Generalitat de Catalunya ha posat fil a l’agulla amb el programa Bitbot.cat, de SmartCatalonia.

Com hem dit al principi, la IA desperta molts temors: de pèrdua de privacitat, de pèrdua de control de les màquines i, sobretot, de pèrdua de llocs de treball. Aquest darrer punt és el que té més base real, tal com exposa Or Shani en un article per a Forbes, on posa de manifest que no només les feines de baixa especialització poden ser substituïdes per la IA, sinó també feines de tipus intel·lectual i directiu. I Damien Gayle ha publicat a The Guardian que els robots poden eliminar gairebé 250.000 llocs de treball al sector públic britànic en els propers 15 anys. Bill Gates ha demanat fins i tot que els robots (bé, les empreses que els utilitzin) paguin impostos per fer front al desplaçament de la força laboral a causa de l’automatització. Enrique Dans explica quines són les dificultats que això comportaria; cal destacar que aquesta possibilitat ha estat rebutjada pel Parlament Europeu. En relació amb aquesta qüestió és interessant llegir l’article de Luis Federico Florio a La Vanguardia.

De tota manera, i com ha passat sempre que s’ha produït una revolució tecnològica, els temors són en gran part infundats, atès que el que sobretot farà la IA és ajudar les persones a treballar  d’una manera molt més productiva i intel·ligent, i generarà un gran creixement de la riquesa econòmica, tal com exposa Ron Miller a TechCrunch. Hannah Richardson, per a la BBC, reflexiona sobre com els robots podrien ser una solució per al problema social i econòmic que genera l’atenció a les persones grans i també per a ajudar les persones amb discapacitat, segons els enginyers en informàtica de Catalunya. I en un article del Fòrum Econòmic Mundial s’explica el paper cabdal que poden tenir els robots en l’aprenentatge en línia (especialment pel que fa als MOOC).

Per evitar els perills potencials de la IA, a la darreria del mes de gener d’enguany, es va celebrar una conferència organitzada pel Future of Life Institut que ha donat lloc als anomenats 23 principis d’Asilomar, que tenen el suport de més de 1.200 personalitats de la indústria TIC i de 800 investigadors d’IA de tot el món. També existeix una associació sobre IA (creada per les grans empreses TIC) perquè aquesta es desenvolupi per al benefici de la gent i de la societat (per a més informació llegiu aquest article de Romain Dillet a TechCrunch). Enrique Dans argumenta perquè la IA no és cap amenaça, ans al contrari, i en un estudi d’Alessandro di Fiore i Simon Schneider per a la London School of Economics hi ha molta informació sobre la influència positiva de la IA i en la innovació oberta, que facilita la troballa de les millors idees mitjançant l’escannejat participatiu. El que és evident és que no podem perdre de vista que una ciència i una tecnologia aplicades de la magnitud de la IA tindrà sempre beneficis però també riscos.

Per estar al dia del que passa al voltant de la IA es pot consultar Artificial Intelligence,  revista internacional d’accés obert.

Encara us fa por?

Protegir els infants més menuts en els divorcis conflictius

Jornada CoP EATAFEl passat 25 d’octubre vam celebrar la V Jornada de bones pràctiques de la comunitat de pràctica (CoP) de l’Equip d’assessorament tècnic en l’àmbit de família, dins el programa Compartim de gestió del coneixement.

La Jornada va tenir molt bona acollida i va reunir 150 professionals, la majoria vinculats al món de la infància i de la judicatura. Les persones que hi van assistir van mostrar-se atentes i molt col·laboradores, i van participar activament fent preguntes sobre el que s’estava plantejant i demanant aclariments de la feina que es fa.

La primera taula va presentar una doble vessant. En un primer moment, Txell Ortí i Yolanda Muñoz, membres de la CoP, van exposar els resultats de l’experiència del taller Pares, jo no em separo, que durant aquest 2016 s’ha estat impartint en el territori a professionals de diferents àmbits: equips d’atenció a la infància i l’adolescència, serveis socials de diversos ajuntaments, equips d’assessorament i orientació psicopedagògica, ambulatoris, centres de salut mental infantil i juvenil…

En un segon moment, Lorena Garcia, també membre de la CoP, va exposar l’esbós d’un nou projecte que té com a títol Orientacions per a l’organització de la coparentalitat en famílies en conflicte amb menors de 0-6 anys. Aquest nou projecte sorgeix de la necessitat de fixar criteris per ajudar, orientar o assessorar els diferents estaments judicials (jutges, advocats…) en el trinomi coparentalitat–menors de 0-6 anys–famílies en conflicte.

A partir de la nostra experiència professional hem constatat que es decideixen responsabilitats parentals compartides en casos de menors amb edats primerenques i que la manera d’organitzar els seus temps no sempre és l’òptima, tenint en compte les necessitats evolutives d’aquests infants i les dinàmiques familiars establertes en les situacions d’alt conflicte amb les quals ens trobem.

A continuació, Margarita Ibáñez, professional de reconegut prestigi i experta assessora de la CoP, va oferir-nos la magnífica ponència “Els processos de parentalització d’un infant els primers dos anys de vida: moments crítics per al desenvolupament”, en què ens va mostrar, des del seu ampli coneixement, una visió de com es construeixen els vincles entre els infants i els seus progenitors i quins elements cal tenir presents quant a l’evolució d’aquest vincle en els infants durant els seus primers anys de vida.

Finalment, vam comptar amb la presència de Pascual Ortuño, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona, que ens va oferir una exposició clara dels criteris jurisprudencials que s’han de prendre en consideració en els processos de separació i divorci, sense evitar una mirada crítica a alguns aspectes legals que poden distorsionar les dinàmiques familiars.

La valoració que l’equip fem del funcionament de la Jornada és molt positiva, i entenem que va ser un espai profitós per compartir la nostra experiència amb la dels assistents, a qui volem agrair profundament la seva presència i col·laboració.

D’altra banda, ens mostrem il·lusionats amb el projecte que ara inicia el seu camí i que esperem poder compartir amb tots vosaltres en la propera jornada. Pensem que cal compartir aquest coneixement i, si es pot, traçar línies de consens per millorar les dinàmiques familiars que poden ser disfuncionals del tot; i entenem que mesures judicials adaptades a les realitats familiars poden ajudar a millorar-ne l’organització, així com a preservar millor el creixement dels nostres infants.

Els materials de la Jornada es poden consultar a V Jornada de l’Equip d’Assessorament Civil en l’Àmbit de Família.

 

E-moderadores de la CoP EATAF

Joves, immigració i cohesió social: una aposta per la prevenció cosint teixits i construint futur (2/2)

integracióEl programa de PMC: un recurs, una eina per als municipis

Seguint l’article de Bochra Hajji sobre el context actual del jovent amb famílies immigrants a Tarragona i els replantejaments dels professionals que hi treballen quant a la intervenció en casos de conflictes, explicarem aquí quina resposta hi dóna el Programa de suport a la prevenció comunitària de la delinqüència juvenil i a la mediació (PMC).

El PMC dóna suport als municipis i consells comarcals que ho sol·liciten en qüestions relacionades amb les conductes dels joves i amb com afecten la convivència, el disseny d’accions preventives de les conductes de risc, la promoció del treball en xarxa, les activitats formatives sobre l’anàlisi i la gestió de conflictes, etc.

Aquest mes de novembre el programa de PMC fa 12 anys. Més d’una dècada ha donat per a moltes trobades, moltes taules de reflexió i de treball sobre temes que preocupen i, a vegades, fins i tot angoixen, i per a moltes converses sobre la situació dels joves i sobre com mantenir o restablir la convivència.

Dels 96 municipis i 10 consells comarcals atesos, 15 municipis i 2 consells comarcals són del Camp de Tarragona: els consells comarcals de la Conca de Barberà i del Tarragonès, i els municipis de Cambrils, Salou, l’Espluga de Francolí, Montblanc, Santa Coloma de Queralt, Vimbodí, Altafulla, Constantí, Creixell, el Morell, la Secuita, Roda de Berà, Calafell, Cunit i el Vendrell.

Per donar visibilitat a les realitats observades i també a la feina que es desenvolupa, el programa de PMC, amb el suport del CEJFE, organitza cada any unes jornades amb l’objecte de reflexionar sobre la tasca relacionada amb la prevenció, de compartir experiències, d’establir vincles i també de contagiar l’esperit preventiu, que sempre hauria d’impregnar qualsevol acció destinada al jovent.

Enguany, el tema de la Jornada que s’ha dut a terme a Tarragona, “Migració i cohesió social”, s’ha escollit per diversos motius:

  • Els problemes lligats a la migració han estat presents gairebé en totes les taules municipals organitzades des del Programa de prevenció i mediació comunitària. La preocupació per l’acollida, la integració de la població nouvinguda –els joves en particular–, la cohesió social i la convivència hi són una constant.
  • L’adolescència és una etapa difícil, i si a més s’hi produeix desarrelament, els problemes són més complexos. Els diferents professionals tot sovint manquen d’eines i de recursos per atendre els problemes amb què es troben, i això els provoca malestar i desassossec en el dia a dia.
  • S’associa massa sovint població juvenil i conductes delictives, i si a més el jove és d’origen estranger, la situació pot ser molt més delicada.
  • Cal renovar la mirada que dirigim a aquesta problemàtica (per què no n’hem de dir així si hi hem de trobar una sortida?), però fugint de dramatitzacions i associacions d’idees que, més que ajudar a la convivència, massa sovint fan créixer sentiments de rebuig.

Migrar és un fenomen present en la història de la humanitat que té causes molt variades: polítiques, culturals, socioeconòmiques, familiars, bèl·liques… “La migració de les papallones és molt semblant a la dels homes; busquen els millors arbres, per a retornar més endavant al seu lloc d’origen”.

La Jornada del PMC a Tarragona presenta un ventall d’experiències significatives des d’àmbits tan diversos com els de l’educació, formació professional, policia, serveis socials, justícia, totes elles relacionades amb la tasca preventiva i la integració dels joves d’origen estranger. Posant en relació aquests operadors i “construint teixit” és com el PMC treballa els conflictes que impliquen adolescents, sobretot amb la perspectiva de construir una cohesió social consolidada per al futur.

La Jornada també és l’ocasió de reflexionar, conjuntament amb Miquel Àngel Essomba, director de l’Equip de recerca sobre diversitat i inclusió en societats complexes (ERDISC) de la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre l’educació comunitària com a estratègia de construcció de cohesió social.

L’aposta del PMC és clarament fomentar el treball comunitari com a antídot contra l’exclusió, com a suport davant la desorientació i la soledat que poden sentir els professionals encarregats d’atendre una població fràgil i vulnerable.

Tots els vídeos de les intervencions estaran disponibles a cejfe.tv.

Image (2) ananogueras_robertgimeno.png for post 6509

Ana Nogueras i Robert Gimeno

Joves, immigració i cohesió social: una aposta per la prevenció cosint teixits i construint futur (1/2)

La situació al Camp de Tarragona

Ahir el programa Compartim es va descentralitzar amb la celebració a Tarragona de la Jornada de Prevenció i Mediació Comunitària (PMC) per parlar de la immigració i la convivència entre els joves amb actors de diferents entitats i administracions que treballen amb la població juvenil. La Jornada vol donar a conèixer la feina de prevenció que fan i ressaltar-ne un cop més la importància.

Una professional que coneix el terreny de primera mà ens presenta els diferents aspectes del tema de la Jornada: adolescents, identitat i immigració, Tarragona.

 

Sóc Bochra Hajji, tècnica de medi obert de justícia juvenil a Tarragona. Els tècnics de medi obert estem distribuïts per les diferents zones de la província de Tarragona. En el meu cas, sóc un dels referents dels barris de Tarragona.

Per situar-nos una mica i posar-nos en context, aclarirem que Tarragona es distribueix entre la ciutat i els barris: Tarragona Ciutat, com a nucli central, i al seu voltant, de manera separada, els barris. Hi ha diferències importants en les característiques de la població que viu en un lloc o un altre.

Als barris de Tarragona (Torreforta, Bonavista, Sant Salvador, Camp Clar i Sant Pere i Sant Pau), en els seus orígens, es va ubicar una població obrera i altres grups amb característiques marginals. En els últims anys s’hi ha afegit una gran part de la població immigrant que, a més a més, pateix una situació socioeconòmica precària, cosa que ha provocat que alguns indrets dels barris de Tarragona s’hagin convertit en guetos.

En aquestes zones, els tècnics de medi obert atenem un volum important d’adolescents i joves d’origen magrebí que han nascut aquí o hi han vingut de molt petits, i en aquests moments són minoria els que han fet el procés migratori en la fase de l’adolescència. Tots han anat a l’escola i la majoria no ha tingut dificultats fins a l’educació secundària, que és l’etapa en què generalment es produeix un fenomen d’abandonament de l’escolarització i de tot el sistema educatiu.

De la mateixa manera, en arribar a l’adolescència molts d’aquests joves immigrants (o fills d’immigrants) abandonen les activitats i àmbits d’oci i lleure dels quals havien format part des de menuts, sovint per derivació i/o recomanació dels professionals de les xarxes socials, educadors dels centres oberts, monitors d’esport, mestres de l’escola o voluntaris d’associacions d’integració social (en general sense la col·laboració dels progenitors, i fins i tot, en alguns casos, vencent-ne l’oposició).

Es tracta d’un col·lectiu que no troba el seu lloc, que navega entre dues cultures, en el sentit ampli de la paraula –la de la seva família i la de la societat on viu–, però sense acabar de tenir un sentiment de pertinença i identitat respecte de cap de les dues. I a aquesta inestabilitat s’hi sumen la pressió social de part de les dues bandes i la manca d’expectatives de futur.

Una característica comuna dels adolescents, en aquests casos, és la queixa constant cap als progenitors per la mala comunicació i la falta d’entesa. És en aquesta etapa quan s’inicia el qüestionament de l’autoritat paterna i es comença a fornir la identitat individual separada dels pares. Una altra característica recurrent en aquestes situacions és la dificultat dels progenitors per gestionar l’adolescència dels fills i aplicar alternatives educatives a la imposició pura i dura de l’autoritat, o bé a la solució de desentendre-se’n del tot per considerar-los com a adults amb capacitat per prendre decisions de forma autònoma. Tot això, emmarcat dins d’un estil educatiu basat en paràmetres culturals i religiosos que xoquen amb la realitat que viuen els seus fills aquí.

Aquesta situació provoca un conflicte important al nucli familiar i fa que molts d’aquests joves, com ells mateixos diuen, “trobin una família alternativa al carrer”. Qui forma aquesta família alternativa? Doncs altres joves del mateix origen cultural i amb les seves mateixes característiques i dificultats; és així com consoliden un sentiment de pertinença i identitat. El grup es converteix en el seu refugi.

Arran de la crisi econòmica s’escau que, a més de fer vida al carrer, aquests grups opten per ocupar pisos deshabitats. Almenys és la realitat que ens trobem als barris de Tarragona, on molts dels joves abandonen el domicili familiar sense la maduresa i autonomia suficients, ni els recursos materials necessaris, per realitzar una emancipació adequada, raó per la qual aquests espais es converteixen en llocs d’alt risc per a aquesta població juvenil.

Tot i així, molts d’ells no acaben de desvincular-se del tot de la família, perquè van a casa dels pares a cobrir les necessitats bàsiques com són menjar o dutxar-se. Davant d’aquesta situació, els progenitors habitualment són consentidors: la mare per un sentiment de protecció i el pare per un posicionament d’entendre que el seu fill ja és prou gran per responsabilitzar-se dels seus actes.

En aquests casos, diferents factors dificulten la intervenció dels tècnics:

  • La relació amb els progenitors sol estar molt malmesa i resulta difícil donar un gir a la situació perquè el jove retorni al domicili familiar.
  • Freqüentment, la família pateix una situació de precarietat severa, amb canvis repetits de domicili, inactivitat tant formativa com laboral dels pares o dels germans, i això genera una desestructuració de la vida quotidiana.
  • Els dos factors anteriors contribueixen a augmentar la sensació de poques perspectives de futur per als joves, que fa que els costi trobar alternatives per sortir de la seva situació.

Darrerament ens arriben més casos d’adolescents de segones generacions que ens plantegen molts interrogants. Podríem esperar que el fet d’haver nascut i crescut aquí hagués reforçat en els joves el sentiment de pertinença al territori, i que arran d’això esdevinguessin més curosos de millorar i avançar, per contrast amb la situació dels seus pares. Lamentablement, però, en moltes ocasions no és el que ens trobem.

Què hem fet malament? S’ha fet un bon acolliment d’aquestes famílies o bé tan sols s’ha enfocat des d’un punt de vista purament assistencial? Hem dut a terme una bona tasca de prevenció? Els hem ofert un acompanyament i una orientació reals? Els hem fet partícips realment de la vida comunitària? Se n’ha fomentat la participació ciutadana? Aquests joves, han pogut créixer i aprendre en un model d’integració i cohesió social d’èxit?

Està clar que ens cal una bona feina de prevenció, i per poder-la fer és necessari que tots els agents socials construïm conjuntament, sense oblidar mai la participació i implicació del col·lectiu afectat en els processos de cohesió social.

bochra-hajji

Bochra Haji Ech-habri
Tècnica de medi obert de justícia juvenil
a Tarragona

Activitat física i esport als centres penitenciaris: els Jocs Olímpics i la CoP

voleibol a centres penitenciarisAny 2016, Jocs Olímpics a Rio de Janeiro, Brasil! I com no podia ser d’altra manera, any també important per als esports als centres penitenciaris (CP) d’arreu de Catalunya, perquè s’hi celebren els VI Jocs Olímpics Penitenciaris, òbviament! Però també pel treball a nivell esportiu que s’ha fet novament a tots els centres, dia a dia, i per la tasca creixent de la comunitat de pràctica (CoP) d’activitat física i esport als centres penitenciaris, que es concreta com cada any en l’elaboració del producte de treball col·laboratiu, la formació i la Jornada de bones pràctiques!

Entre els dies 20 de maig i 9 de juny de 2016 es van dur a terme els VI Jocs Olímpics Penitenciaris. Desenes d’interns vinguts de tots els nostres centres van poder participar i gaudir de competicions esportives diverses que es van desenvolupar no només a l’interior dels CP, sinó també en seus externes que desinteressadament ens van cedir les seves instal·lacions. El CP Lledoners amb el bàsquet, el CP Quatre Camins amb l’handbol, el CP de Joves amb el futbol sala i el CP Brians 2 amb el voleibol, van constituir les seus «internes». El Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch amb la inauguració, el complex esportiu Reina Elisenda amb el tennis taula, el pavelló municipal de la Vall d’Hebron amb el frontennis, la pista municipal d’atletisme de Granollers, l’escola esportiva Brafa amb el futbol 7 i la platja de la Mar Bella amb el tennis, el voleibol platja i l’acte de cloenda, van ser en aquesta ocasió les seus «externes» que van aplegar esportistes vinguts d’arreu, de tots els centres penitenciaris de Catalunya, per competir a títol individual o en equip.

Aprofitant l’efemèride olímpica, la CoP d’enguany va voler centrar-se a realitzar un producte de treball col·laboratiu molt esperat i sol·licitat els últims anys: el voleibol. I dit i fet! Dos membres de la CoP van agafar «l’encàrrec» amb molt d’entusiasme i convenciment i, en conseqüència, hem obtingut un dels documents més extensos i més ben elaborats dels últims anys: La dinamització del voleibol als centres penitenciaris. Temes com el control de la pilota, l’organització del joc, el reglament, la tàctica… són part dels continguts que es poden trobar en un treball que manté l’essència del que la CoP creu que ha de ser fonamental en qualsevol producte elaborat: servir de guia bàsica i imprescindible per a qualsevol tècnic d’esport de qualsevol centre que vulgui ensenyar aquest esport o activitat física als interns.

I si vam realitzar un bon producte…, com han estat les formacions sobre el mateix tema? La resposta és ben senzilla: millors encara! El CP Quatre Camins a finals de juny i el CP Brians 1 a finals de setembre van ser els escenaris d’aquestes formacions, a les quals va poder assistir gairebé el 100 % del col·lectiu de tècnics d’esport que hi ha distribuïts per tot el territori. Tres dies de formació amb una petita introducció teòrica, i molta i molta pràctica, i un quart i últim dia amb la modalitat del voleibol platja com a protagonista, van servir perquè en 15 hores de formació es poguessin tractar gran part dels continguts presents en l’extens i ric document teòric.

Finalment, hem de parlar del «dia gran» del col·lectiu, el dia que per 8è any consecutiu tots els tècnics d’esport ens trobem per gaudir d’una jornada esportiva feta a mida, a mida de les nostres necessitats, a mida de les nostres inquietuds, a mida de les nostres curiositats… Una jornada, titulada Si les cames no poden, fes-ho amb les ales!, que la CoP dissenya per tal que es converteixi en el millor escenari per adquirir i compartir coneixements nous. El 7 d’octubre vam poder conèixer en persona l’Emma Roca, mare de tres fills, esportista d’elit, bombera i bioquímica de formació, que ens va explicar com es prepara i viu la seva passió per les ultramaratons de muntanya i els raids i com l’ha condicionada i la segueix condicionant la seva formació acadèmica, la seva professió i la seva situació personal i familiar a l’hora d’explorar els seus límits mentals i físics. Posteriorment, una xerrada col·loqui, carregada d’emotivitat entorn de la figura de l’Anty Garcia, ens va endinsar en el paper que ha tingut, té i tindrà el món del futbol en aquest esportista, que actualment pateix i lluita contra l’esclerosi lateral amiotròfica i que ha viscut sempre estretament lligat a aquest esport: des dels seus inicis com a prometedor migcampista del Futbol Club Barcelona fins a l’etapa com a entrenador i formador durant aquests últims anys. Acompanyant l’Anty, hi havia el seu germà i tècnic d’esports, David, i també dos amics personals i alumnes seus (el Rafa i l’Andrés), en Carles Rexach (exentrenador seu i qui el va descobrir) i l’Enric Sebastiani, doctor en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Amb tots ells i el nombrós públic present vam poder constatar, un cop més, com n’és d’important l’esport i com aquest, sigui des del vessant que sigui, es converteix en una eina indispensable de superació personal.

Oriol Parés

Oriol Parés Roig
Tècnic d’esports del Centre Penitenciari Brians 2
i e-moderador de la CoP d’activitat física i esport