Narratives transmèdia i educació

Carlos A. Scolari, professor titular del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra ens parlarà precisament de narratives transmèdia i també sobre el futur dels mitjans el proper 9 de març al CEJFE a la 18a sessió d’Espais de gestió del coneixement. Fins al 5 de març ens hi podem inscriure mitjançant el formulari en línia.

La generació del baby boom va ser, potser, l’última que va viure el fenomen de les grans audiències dels mitjans de comunicació tradicionals. En el nostre context cultural i geogràfic, durant les dècades dels 60 i 70, gairebé tot el que es podia veure i saber del món arribava a través de dos canals de televisió, un parell de diaris i dues emissores de ràdio.

Com deia l’actor i escriptor Jerry Seinfeld, “és increïble que la quantitat de notícies que succeïen al món sempre s’ajustés exactament a les pàgines del diari”.

Aquest món, per sort –excepte per a alguns accionistes de mitjans de comunicació tradicionals-, pertany irremissiblement al passat. Va ser a principis dels 90 quan va aparèixer el nou actor que va venir a canviar-ho tot: Internet. Menyspreat al principi, i considerat com un actor menor, es va anar acomodant progressivament al seu nou nínxol, de vegades copiant les velles maneres de fer (PDF, mail, ofimàtica, etc.), però després, amb el 2.0, va arribar la gran transformació, que a hores d’ara ja és imparable. Internet es converteix, en paraules de Carlos A. Scolari –usant terminologia provinent de les aportacions de Mc Luhan i de la disciplina Media Ecology (ecologia dels mitjans)-, en el gran nínxol evolutiu. La resta d’actors, per tant, s’acomoden a aquest nou ecosistema en el qual mana la xarxa.

És, precisament, en aquest context on hem de comprendre la controvèrsia sobre la desaparició –o evolució- dels mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio, televisió) i l’esgotament de les grans audiències. Apareixen en escena nous actors i mitjans que se sostenen en microaudiències i, amb el temps, proveeixen d’una nova dieta mediàtica una població ja molt àmplia, més jove i dinàmica, molt diversa i molt allunyada dels consumidors tradicionals, els quals –envellits- es retiren en companyia dels seus mitjans tradicionals.

També, i fruit, sobretot, de les aportacions de Carlos A. Scolari, es consolida un altre producte de l’evolució dels mitjans: l’anomenat Transmedia Storytelling (narratives transmèdia). Terme encunyat per Henry Jenkins, que el desenvolupa posteriorment Scolari en la publicació Narrativas transmedia: cuando  todos los medios cuentan.

Les narratives transmèdia apareixen com un tipus de relat on la història es desplega a través de múltiples mitjans i plataformes de comunicació, i en el qual una part dels consumidors assumeixen un paper actiu en aquest procés d’expansió. D’una banda, per tant, fa referència a l’expansió dels mitjans; i de l’altra, al paper actiu dels fans i seguidors, que es converteixen en veritables actors que construeixen i reconstrueixen noves històries a partir de les propostes inicials.

Transmèdia i educació

Fent un paral·lelisme entre l’àmbit educatiu i el que ha passat amb els mitjans de comunicació tradicionals, Scolari es mostra molt pessimista amb la situació actual de les pràctiques educatives a l’escola i la universitat. Si a la societat els grans canals monotemàtics i les grans audiències ja no tenen sentit, per què –es pregunta- a l’escola se segueix mantenint el canal temàtic del professor i el llibre com el gran (i gairebé únic) mitjà? Afirma que això és una anomalia, que ens descriu un ecosistema d’ensenyament/aprenentatge molt poc evolucionat. Les microaudiències, en el cas de les escoles, haurien de ser l’equivalent a l’educació personalitzada. I també s’hauria d’oferir una dieta mediàtica molt més variada que la preponderant, basada en l’expert i el suport del llibre en paper. I tot això ho enllaça amb la tesi d’Alejandro Piscitelli de les dues pedagogies: la de l’enunciació –els antics mitjans- i la de la participació, els nous mitjans i els mateixos alumnes com a protagonistes en la construcció de coneixement. En aquest sentit, Scolari observa que, malgrat que s’han produït avenços en la universitat i l’escola, encara queda molt de camí per recórrer. D’acord amb aquests plantejaments, advoca per la reconversió del professor tradicional en, per exemple, agitador comunicacional, l’encarregat de donar impuls a la construcció col·lectiva de coneixement a l’aula. Una escola transmèdia seria, per tant, aquella en què es construeix coneixement fent servir tecnologies i suports molt variats. L’escola –continua afirmant- hauria de ser una extensió de la resta del territori mediàtic, híbrid, complex, supertecnològic, en la qual habiten ja els alumnes.

Implicacions per a la universitat

L’informe #UPF 2020 és un resum de 20 pàgines d’un encàrrec que la Universitat Pompeu Fabra fa a Scolari, com a coordinador, i a un grup de professors, per investigar i definir les línies estratègiques del que podria ser la universitat els propers anys. Els seus objectius eren:

– Començar a delinear un nou discurs de renovació universitària més enllà de les clàssiques apel·lacions a la innovació i l’emprenedoria.

– Fer un mapa d’actors, formats i pràctiques educatives disruptives (dins i fora de les universitats) a escala global.

– Proposar una sèrie de noves pràctiques, formats i experiències educatives fàcils d’aplicar a escala local, sustentades en un discurs diferent i que s’inspirin en una nova concepció educativa i institucional.

Llegint les propostes que presenten, traiem una idea clara del diagnòstic (no gaire bo) i de les principals línies d’actuació que recomanen. En destaquem les següents:

Diagnòstic Proposta
Necessitat d’activitats formatives regulades dirigides al professorat

Manca de preparació del professorat universitari des d’una perspectiva pedagògica.

Formació pedagògica per al professorat

Una formació pedagògica continuada que ajudi el professorat a renovar-se permanentment per millorar la seva pràctica docent.

Necessitat de reconeixement de la tasca docent

Els mecanismes d’acreditació oficials i les places dins del sistema públic d’universitats se centren massa, o gairebé exclusivament, en la investigació. Aquest fet genera una manca d’interès del professorat cap a la implementació o millora de la docència.

Reconeixement de la tasca docent

El reconeixement institucional de la tasca docent promouria una major implicació i dedicació del professorat.

Burocratització i complexitat administrativa

Les oportunitats plantejades pel sistema Bolonya no s’han complert i tan sols han acabat traduint-se en una excessiva burocratització que porta a l’immobilisme.

Superar la burocratització i complexitat administrativa

Es proposa un canvi del sistema a través de la reducció burocràtica.

Repetició de models passats

L’actual model d’ensenyament és antiquat i descontextualitzat perquè reprodueix els patrons del passat, basats en la simple transmissió del coneixement a través de la imposició de l’autoritat del professor.

Treballar en un nou model pedagògic

Canviar el sistema de transmissió de coneixements, basat en la classe magistral, per plantejar altres opcions educatives fonamentades en el diàleg, els intercanvis i les activitats pràctiques.

En aquest quadre final es recullen les noves pràctiques pedagògiques que es proposen.

Jesús Martínez

2 thoughts on “Narratives transmèdia i educació

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s