Bullying: l’assetjament a la subjectivitat

noia assetjada
Demà rebem al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, en ocasió de l’XI Jornada de Prevenció i Mediació Comunitària, José Ramón Ubieto, psicòleg, professor de la Universitat Oberta de Catalunya, que ens parlarà de l’assetjament entre iguals, un tema molt present en el dia a dia dels professionals de justícia juvenil i dels de totes les administracions locals que formen la xarxa de prevenció i mediació comunitària a Catalunya.

Ens hi ha preparat aquesta introducció.

L’experiència subjectiva de l’assetjament escolar té un caràcter traumàtic. Els testimonis que trobem a la clínica i en la literatura ens ho confirmen. Es tracta d’un esdeveniment que deixa empremtes indelebles, diferents per a cada un, fins al punt que de vegades han de passar dècades per poder parlar-ne.

L’assetjament és, a més, un símptoma social que forma part del malestar en la civilització. Analitzar-lo implica prendre en compte dos eixos: allò que apareix lligat al moment històric on emergeix, i allò atemporal, allò que el connecta amb el passat i amb les raons d’estructura. En el cas de l’assetjament escolar, el que no canvia, el que roman fix és la voluntat de domini i la satisfacció cruel que alguns subjectes troben a sotmetre d’altres al seu caprici per defensar-se així del desemparament davant la novetat. Això ha existit sempre com l’exercici de la fatxenderia a l’escola, fundat en el gaudi que proporciona la humiliació de l’altre, la satisfacció cruel d’insultar i colpejar la víctima.

Què hi hauria de nou en la nostra època per explicar les formes actuals que pren aquest fenomen? Sense ànim d’exhaustivitat podem aportar quatre causes a considerar:

1. L’eclipsi de l’autoritat encarnada tradicionalment per la figura del pare i els seus derivats (mestre, capellà, governant). No es tracta tant d’absència de normes –que sí que n’hi ha– com de valorar l’autoritat paterna per la seva capacitat per inventar solucions, per transmetre un testimoni vital als fills, a aquests que, com Telèmac, fill d’Ulisses, miren l’horitzó escrutant l’arribada d’un pare que no acaba de ser on se l’espera per acompanyar-los en el seu recorregut i en els seus impassos.

2. La importància creixent de la mirada i la imatge com una nova font privilegiada de gaudi en la cultura digital. Davant d’això, es tracta de no quedar al marge com un friqui o un pringat. Al costat de la satisfacció de mirar i gaudir veient l’altre-víctima, hi ha també el pànic a ocupar aquest lloc de marginat i quedar, així, invisible.

3. La desorientació adolescent respecte a les identitats sexuals. En un moment en què cada un ha de donar la talla, sorgeixen la por i la temptació de colpejar aquell que, sigui per desimboltura o per inhibició, qüestiona a cada un en la construcció de la seva identitat sexual.

4. El desemparament de l’adolescent davant la pobra manifestació del que volen els adults per a ell en la vida, i la subsegüent banalització del futur. Aquesta solitud davant els adults i la vida suposa una dificultat no menyspreable per interpretar les fantasies i les realitats, que pot portar a la pèrdua i la soledat. Entre els refugis trobats en els semblants, la parella de l’assetjament és una solució temporal.

Aquests quatre elements convergeixen en un objectiu bàsic de l’assetjament que no és altre que evitar afrontar la solitud de la metamorfosi adolescent i optar per atemptar contra la singularitat de la víctima. Aquesta fórmula genera un temps de deteniment en l’evolució personal. Triar en l’altre els seus signes suposadament estranys (gros, autista, maldestre, desinhibit…) i rebutjar l’enigmàtic, aquesta diferència que suposa una cosa intolerable per a cada un, és una crueltat contra el més íntim del subjecte que ressona en cada un, i qüestiona la nostra pròpia manera de fer.

Abordar l’assetjament implica acompanyar aquests adolescents en el seu recorregut, i per a això cal la paraula i, sobretot, posar-hi el cos. Ser-hi per donar testimoni, com a adults, del que per a cada un va suposar aquest delicat trànsit, de les seves dificultats i també de les seves invencions. Obrir els ulls i escoltar no només el que ells poden contar, sinó atendre les mostres d’aquest sofriment subjectiu: solitud, insomni, tristesa, humiliació, temors, sentiment de culpa. Generar una nova autoritat a partir d’un saber fer amb aquesta dificultat i amb la vida, més que amb discursos morals.

ubieto
José R. Ubieto

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s