Joves, immigració i cohesió social: una aposta per la prevenció cosint teixits i construint futur (1/2)

La situació al Camp de Tarragona

Ahir el programa Compartim es va descentralitzar amb la celebració a Tarragona de la Jornada de Prevenció i Mediació Comunitària (PMC) per parlar de la immigració i la convivència entre els joves amb actors de diferents entitats i administracions que treballen amb la població juvenil. La Jornada vol donar a conèixer la feina de prevenció que fan i ressaltar-ne un cop més la importància.

Una professional que coneix el terreny de primera mà ens presenta els diferents aspectes del tema de la Jornada: adolescents, identitat i immigració, Tarragona.

 

Sóc Bochra Hajji, tècnica de medi obert de justícia juvenil a Tarragona. Els tècnics de medi obert estem distribuïts per les diferents zones de la província de Tarragona. En el meu cas, sóc un dels referents dels barris de Tarragona.

Per situar-nos una mica i posar-nos en context, aclarirem que Tarragona es distribueix entre la ciutat i els barris: Tarragona Ciutat, com a nucli central, i al seu voltant, de manera separada, els barris. Hi ha diferències importants en les característiques de la població que viu en un lloc o un altre.

Als barris de Tarragona (Torreforta, Bonavista, Sant Salvador, Camp Clar i Sant Pere i Sant Pau), en els seus orígens, es va ubicar una població obrera i altres grups amb característiques marginals. En els últims anys s’hi ha afegit una gran part de la població immigrant que, a més a més, pateix una situació socioeconòmica precària, cosa que ha provocat que alguns indrets dels barris de Tarragona s’hagin convertit en guetos.

En aquestes zones, els tècnics de medi obert atenem un volum important d’adolescents i joves d’origen magrebí que han nascut aquí o hi han vingut de molt petits, i en aquests moments són minoria els que han fet el procés migratori en la fase de l’adolescència. Tots han anat a l’escola i la majoria no ha tingut dificultats fins a l’educació secundària, que és l’etapa en què generalment es produeix un fenomen d’abandonament de l’escolarització i de tot el sistema educatiu.

De la mateixa manera, en arribar a l’adolescència molts d’aquests joves immigrants (o fills d’immigrants) abandonen les activitats i àmbits d’oci i lleure dels quals havien format part des de menuts, sovint per derivació i/o recomanació dels professionals de les xarxes socials, educadors dels centres oberts, monitors d’esport, mestres de l’escola o voluntaris d’associacions d’integració social (en general sense la col·laboració dels progenitors, i fins i tot, en alguns casos, vencent-ne l’oposició).

Es tracta d’un col·lectiu que no troba el seu lloc, que navega entre dues cultures, en el sentit ampli de la paraula –la de la seva família i la de la societat on viu–, però sense acabar de tenir un sentiment de pertinença i identitat respecte de cap de les dues. I a aquesta inestabilitat s’hi sumen la pressió social de part de les dues bandes i la manca d’expectatives de futur.

Una característica comuna dels adolescents, en aquests casos, és la queixa constant cap als progenitors per la mala comunicació i la falta d’entesa. És en aquesta etapa quan s’inicia el qüestionament de l’autoritat paterna i es comença a fornir la identitat individual separada dels pares. Una altra característica recurrent en aquestes situacions és la dificultat dels progenitors per gestionar l’adolescència dels fills i aplicar alternatives educatives a la imposició pura i dura de l’autoritat, o bé a la solució de desentendre-se’n del tot per considerar-los com a adults amb capacitat per prendre decisions de forma autònoma. Tot això, emmarcat dins d’un estil educatiu basat en paràmetres culturals i religiosos que xoquen amb la realitat que viuen els seus fills aquí.

Aquesta situació provoca un conflicte important al nucli familiar i fa que molts d’aquests joves, com ells mateixos diuen, “trobin una família alternativa al carrer”. Qui forma aquesta família alternativa? Doncs altres joves del mateix origen cultural i amb les seves mateixes característiques i dificultats; és així com consoliden un sentiment de pertinença i identitat. El grup es converteix en el seu refugi.

Arran de la crisi econòmica s’escau que, a més de fer vida al carrer, aquests grups opten per ocupar pisos deshabitats. Almenys és la realitat que ens trobem als barris de Tarragona, on molts dels joves abandonen el domicili familiar sense la maduresa i autonomia suficients, ni els recursos materials necessaris, per realitzar una emancipació adequada, raó per la qual aquests espais es converteixen en llocs d’alt risc per a aquesta població juvenil.

Tot i així, molts d’ells no acaben de desvincular-se del tot de la família, perquè van a casa dels pares a cobrir les necessitats bàsiques com són menjar o dutxar-se. Davant d’aquesta situació, els progenitors habitualment són consentidors: la mare per un sentiment de protecció i el pare per un posicionament d’entendre que el seu fill ja és prou gran per responsabilitzar-se dels seus actes.

En aquests casos, diferents factors dificulten la intervenció dels tècnics:

  • La relació amb els progenitors sol estar molt malmesa i resulta difícil donar un gir a la situació perquè el jove retorni al domicili familiar.
  • Freqüentment, la família pateix una situació de precarietat severa, amb canvis repetits de domicili, inactivitat tant formativa com laboral dels pares o dels germans, i això genera una desestructuració de la vida quotidiana.
  • Els dos factors anteriors contribueixen a augmentar la sensació de poques perspectives de futur per als joves, que fa que els costi trobar alternatives per sortir de la seva situació.

Darrerament ens arriben més casos d’adolescents de segones generacions que ens plantegen molts interrogants. Podríem esperar que el fet d’haver nascut i crescut aquí hagués reforçat en els joves el sentiment de pertinença al territori, i que arran d’això esdevinguessin més curosos de millorar i avançar, per contrast amb la situació dels seus pares. Lamentablement, però, en moltes ocasions no és el que ens trobem.

Què hem fet malament? S’ha fet un bon acolliment d’aquestes famílies o bé tan sols s’ha enfocat des d’un punt de vista purament assistencial? Hem dut a terme una bona tasca de prevenció? Els hem ofert un acompanyament i una orientació reals? Els hem fet partícips realment de la vida comunitària? Se n’ha fomentat la participació ciutadana? Aquests joves, han pogut créixer i aprendre en un model d’integració i cohesió social d’èxit?

Està clar que ens cal una bona feina de prevenció, i per poder-la fer és necessari que tots els agents socials construïm conjuntament, sense oblidar mai la participació i implicació del col·lectiu afectat en els processos de cohesió social.

bochra-hajji

Bochra Haji Ech-habri
Tècnica de medi obert de justícia juvenil
a Tarragona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s