L’exposició “Jo també soc del barri. De GIRA/ON TOUR 2017” mostra la veu dels joves dels centres de justícia juvenil a través de l’art

Exposició Jo també soc del barri El dia 2 de març d’enguany es va inaugurar, amb l’assistència del conseller de Justícia, Carles Mundó, l’exposició “Jo també soc del barri DE GIRA/ON TOUR 2017: el procés creatiu des dels centres educatius de justícia juvenil” a la sala d’exposicions de la Fundació SETBA a Barcelona.

Les obres exposades es van realitzar en tallers de pintura creativa que es van dur a terme en tres centres de justícia juvenil –el Centre Educatiu (CE) Can Llupià, el CE Oriol Badia i la Unitat Terapèutica del CE Els Til·lers– i reflecteixen el procés creatiu compartit entre els joves interns (n’hi van participar més de 50), els monitors, els professionals del centre, els voluntaris de la FAS i l’artista Alter Krapp.

Aquesta exposició és la culminació d’un projecte d’art comunitari que investiga la relació entre art, societat i internament impulsat per l’artista Alter Krapp i la Fundació Autònoma Solidària (FAS) en col·laboració amb el Departament de Justícia, un projecte que va començar el 2015 i que, des dels seus inicis, advocava per una presentació oberta i pública de les obres realitzades. Entre els objectius hi havia la voluntat de fer sortir les “veus” dels joves dels centres de justícia juvenil a la societat. Mitjançant el canvi de rols (d’interns a creadors), el projecte reivindica el potencial creatiu de cada subjecte i convida a prescindir de la seva biografia i les seves condicions personals i socials. D’aquí la necessitat de trobar un espai expositiu “oficial” que pogués destacar la qualitat dels treballs artístics dels joves.

L’exposició va ser un èxit. La van visitar, entre d’altres, professionals del món de l’art i de  l’educació social, i també grups de joves internats en tots els centres de justícia juvenil de Catalunya, acompanyats de professionals dels centres. La cloenda va tenir lloc el dia 16 de març de 2017 al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada amb la taula rodona “La creació artística a les institucions penitenciàries i altres centres d’internament. Visibilitat, resultat i impactes”, en què van participar diversos professionals vinculats al món de l’art i la intervenció educativa, el mateix Alter Krapp, sobrenom artístic d’Andrea Noferini, Roser Fernandez, coordinadora docent del CE Can Llupià, Joaquim Corral, director de Sant Pere Claver-Fundació Serveis Socials i del Museu d’Art Brut, Cristina Sampere, directora de la Fundació Setba, Elisenda Polinyà, directora de Mar de Somnis, Laura Riba i Mari Ángeles Gómez, del programa de voluntariat en l’àmbit de justícia de la FAS, Patricia Alonso, monitora artística al Centre Penitenciari Quatre Camins i Margarita Llauger, pedagoga al Departament de Justícia i ex-e-moderadora de la comunitat de pràctica de Centres de Justícia Juvenil del programa Compartim de gestió del coneixement. També hi va haver una ponència molt interessant de la crítica d’art, comissària d’exposicions i dibuixant Mary Cuesta.

En definitiva, potser ha estat una de les primeres exposicions a Barcelona d’art plàstic relacionat amb la justícia juvenil. “Jo també soc del barri DE GIRA / ON TOUR 2017” vol contribuir a ampliar el debat sobre el paper de l’art com a motor de transformació i acostament entre els ciutadans i els centres d’internament. I esperem haver-ho aconseguit!

Marga Llauger i Andrea Noferini

Marga Llauger

Andrea Noferini

VI Jornada de les Comunitats de Pràctica de Salut Pública

Jornada de gestió del coneixement a l'Agència de Salut Pública de CatalunyaEntusiasme, il·lusió i un toc de música és el que desprenia l’auditori del rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 3 de maig durant la VI Jornada de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT). En un estil fresc, es van presentar els projectes que han elaborat les comunitats de pràctica (CoP) aquest any, treballs realitzats per una vintena de CoP sobre temàtiques específiques de salut pública, com és el reconeixement de patologies aviàries als escorxadors, però també sobre la salut emocional o, fins i tot, el pla de responsabilitat social corporatiu.

Va inaugurar l’acte Margarita Arboix, actual rectora de la UAB, que va ser directora dels serveis territorials a Barcelona de l’ASPCAT i primera impulsora de l’equip de gestió del coneixement. Daniel Giménez, responsable de gestió del coneixement de l’Agència, va reconèixer que després de sis anys de recorregut amb les mateixes persones al capdavant “cal un relleu en l’equip de gestió del coneixement (GC)” i també va demanar a l’organització més suport i professionalització.

Les dades expliquen l’èxit: en sis anys s’han elaborat fins a 61 productes de gestió del coneixement, el 2016 es van presentar al mercadillo del coneixement 28 persones amb les seves propostes, de les quals van quallar 18 CoP que van implicar 176 persones directament, més 100 col·laboradors puntuals, i que han acabat amb 19 productes innovadors. Fins i tot, per les característiques dels productes tractats, alguna CoP ha comptat amb la col·laboració externa de personal d’altres departaments, ajuntaments, comunitats autònomes i fins i tot d’un país veí, Andorra.

Daniel Giménez va afegir que entre les fites hi ha el següent Mercadillo del coneixement, que es farà el proper 31 de maig, i el Moment Zero de les noves CoP, que es farà el mes de juliol, una novetat d’enguany en què es vol iniciar un nou cicle. Malgrat que des de fora es respirava entusiasme i il·lusió a les cares de la gent, ell reiterava que cal fer un pas endavant: “com en tot projecte i organització ha arribat el moment de fer un salt necessari perquè la gestió del coneixement es vagi integrant en la manera de treballar”, un pas necessari perquè puguem veure en la gestió del coneixement el canvi real de paradigma.

Entre els ponents, David Martí, actual gerent del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona va explicar que la missió actual de la institució és transformar la visió que té la ciutadania de la música. El Conservatori té una imatge d’institució mare de la música clàssica, cosa que ha marcat tradicionalment una distància amb la societat. I és cert que s’hi fa formació musical reglada, però l’equip actual s’ha proposat una segona missió: obrir el Conservatori al ciutadà “i per a això no cal tenir cap formació ni talent musical”. En aquesta línia, des de fa un temps, el Conservatori és obert a la ciutadania al matí i unes 500 persones en gaudeixen.

Segons ell, la clau és “dir que sí” i va posar l’exemple de la col·laboració oberta a diferents entitats de la ciutat amb qui era impensable fa temps fer cap feina conjunta, com per exemple  la guàrdia muntada de Barcelona, amb qui van establir un conveni que va culminar amb un concert de la guàrdia muntada dalt dels cavalls tocant com els havien ensenyat els mestres del Conservatori. Va ser un exemple de col·laboració i benefici mutu, molt proper al model de gestió del coneixement en què s’inspiren, entre d’altres Frederic  Laloux, autor de Reinventar las organizaciones. David Martí va insistir: “tothom que passi per la cantonada entre els carrers Bruc i València de Barcelona, que entri si us plau a contemplar la bellesa d’aquest edifici”.

A la segona ponència, Sandra Aurora Muñoz, terapeuta psicomotriu, musicoterapeuta i docent, va parlar de la competència emocional, un dels temes tractats per les CoP, i va dir que és cosa de tots i va apel·lar a la nostra autonomia i iniciativa a deixar de creure que la societat i els sistemes han de resoldre la nostra vida, i que el que cal fer és empoderar-nos nosaltres mateixos. Ella ha treballat molt amb nens malalts en hospitals, espais on, segons explicava, s’han fet canvis significatius, s’han creat espais pensats per als menors, on se’ls permet jugar tot fent els exercicis terapèutics que els calen per recuperar-se de la seva malaltia. Això és un gran avenç en la línia de tenir en compte el joc com a dret fonamental.

Quant a la feina de les CoP, a banda de l’elaboració col·laborativa dels productes de coneixement, com cada any cada equip va preparar una narrativa digital per tal d’explicar la feina feta, gràcies al suport i transferència de coneixement dels companys del Departament de Justícia de la CoP TIC i presó, Julio Zino i Elena Martín (AlfaDigital: TIC i presó 2017). Totes les narratives mostren una gran creativitat, fins i tot algunes d’elles s’han creat en col·laboració amb familiars, com els dibuixos del bacteri legionel·la fets pels fills d’algunes membres de l’equip.

Enguany els productes han versat sobre temes específics de salut pública en relació amb la feina als escorxadors o l’elaboració artesanal de formatges, però també s’han tractat temes més generalistes com els emocionals, un manual d’acollida, la cura de la salut en vistes a l’envelliment i, fins i tot, sobre la responsabilitat social corporativa.

L’originalitat ve de la mà del líder quan va lliurar a cada equip el “globus del reconeixement”. Dues-centes persones assistents, divuit productes elaborats, disset narratives digitals, sis anys de recorregut i tot el que queda, vist des de fora fa l’efecte que aquest equip del coneixement gaudeix de bona salut. Els indicadors interns, però, indiquen que falta més suport de l’organització i professionalització, atès que la pressió que recau en els moderadors i els entusiastes podrien acabar aixafant una iniciativa que vol anar més enllà, cap al model d’organització del segle XXI.

Glòria Díaz Canadell

Glòria Díaz

Fotografiar sota una llibertat aparent

 

La fotografia com a eina comunicativa en la rehabilitació i reinserció social als centres penitenciaris de Catalunya com a treball de fi de grau

Concurs de fotografia als centres penitenciais de Catalunya

Coincidint amb l’exposició “Lectura i presó”, que es pot visitar al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) del 20 d’abril al 24 de juny de 2017, i que presenta una selecció de les obres presentades al V Concurs de fotografia de centres penitenciaris, hem parlat amb Carles Flaqué Monlloch, la primera persona que trobem quan creuem la porta del CEJFE, perquè hi treballa des de fa gairebé set anys com a responsable de seguretat i informador.

Abans que la vida li donés un revés havia estat cap creatiu de l’estudi gràfic d’una agència de publicitat durant més de 25 anys, la professió de la seva vida (disseny gràfic, fotografia i copyrighter). I com que ho porta a la sang i és una persona inquieta, va decidir formar-se una mica més en allò que l’apassiona, el món de la comunicació i el seu entorn gràfic. És per això que es va matricular al grau de Comunicació i recentment s’ha graduat amb nota. El seu treball de fi de grau, necessari per obtenir el títol, ha versat sobre la fotografia als centres penitenciaris, de manera que ha aprofitat la seva expertesa en la matèria per conèixer millor el que es cou en els centres de l’organització on està destinat actualment, una bona manera de crear sinèrgies. Li hem demanat que ens expliqui com ha estat l’experiència.

Com se’t va ocórrer la idea de centrar el teu treball de fi de grau en aquesta temàtica tan concreta? D’on neix el teu interès?

Com a estudiant del grau de Comunicació a la Universitat Internacional de La Rioja, el repte era trobar un tema original, interessant i poc tractat, que vinculés el món de la comunicació amb la fotografia, llenguatge i eina fonamental d’expressió i comunicació.

Després de descartar altres propostes, va sorgir amb força aquesta idea arran de tenir coneixement que a les presons catalanes es feien tallers de fotografia com a part d’un programa de rehabilitació i reinserció social dels interns. La idea final es va consolidar a partir d’una visita personal a l’exposició fotogràfica “Lectura i presó”, que s’organitza des de fa uns anys per Sant Jordi al CEJFE en col·laboració amb els centres penitenciaris de Catalunya. La gran qualitat de les obres presentades pels interns em va deixar tan impressionat que em va fer decidir definitivament. A més a més, el fet de treballar en el mateix centre que organitza l’esdeveniment i la meva experiència en el món de la comunicació gràfica, em permetia accedir a la informació i als contactes amb més coneixement i de manera més ràpida i directa.

Què t’ha semblat la manera com s’explica i imparteix la fotografia als centres penitenciaris? És molt diferent de com es fa a fora?

Crec que els resultats que s’han anat veient durant les diferents mostres de “Lectura i presó” és un testimoniatge directe que l’ensenyament de la fotografia als centres catalans és altament positiva i enriquidora, tant per als reclusos com per als seus formadors. Els temes que s’hi tracten són els idonis per aprendre aquesta meravellosa eina de comunicació i expressió. A més, la tasca que duen a terme els monitors artístics en aquest tipus de centres és impressionant ja que no és fàcil treballar-hi.

Després d’entrevistar algunes de les persones que imparteixen aquests tallers, vaig descobrir que els interns aprenen a veure i a manejar la llum com un element indispensable per dissenyar fotografies. Això és el principal aprenentatge que tot fotògraf ha de fer abans de prémer el botó. Però també és prou important l’ensenyament de la perspectiva, de les tècniques especials, de l’edició digital, etc. Aquests estudis són molt similars als que es fan a les escoles de fora dels centres de reclusió.

Quines són les conclusions més rellevants a què has arribat sobre com pot aquesta eina ajudar l’intern en la seva construcció de vida?

L’objectiu principal del meu treball de fi de grau consistia a situar la fotografia com a eina vital de comunicació i d’expressió en un marc psicosocial d’exclusiva singularitat, com és la presó, i demostrar la seva efectivitat com a mitjà terapèutic per ajudar a recuperar, socialment i psicològica, els interns privats de llibertat. Al llarg de l’estudi i de les diferents entrevistes fetes a persones vinculades als tallers fotogràfics dels centres, he arribat a la conclusió que l’ensenyament de la fotografia als centres penitenciaris i els projectes que la sustenten són part causant i fonamental de la recuperació anímica dels interns i de la seva possible rehabilitació vital i reinserció en la societat. Un factor clau en tots ells és evitar estar al pati, lloc on es produeixen molts conflictes.

Així mateix, la fotografia és un mitjà d’expressió artística i d’emocions i un mitjà de connexió amb la realitat que posiciona aquesta disciplina com una eina important per al procés d’inserció social dels presos. Hem de tenir en compte que les activitats fotogràfiques ajuden els interns a ocupar el seu temps a fi d’evitar menjar-se el coco a causa de la rutina carcerària, a generar-los disciplina, hàbits i actituds positives, els millora l’autoestima perquè reequilibra la seva estabilitat emocional, els permet reduir la conflictivitat amb altres interns i a establir-hi millors relacions. Dins dels tallers fotogràfics aprenen coses que potser algun dia els podran ser útils en la societat.

Tu tens una trajectòria com a professional de la fotografia i el disseny gràfic, ens podries donar la teva opinió sobre la qualitat de les obres que es presenten al concurs de fotografia “Lectura i presó”?

Hi ha obres que són realment admirables, no solament tenint en compte els mitjans escassos que utilitzen els interns per realitzar-les sinó també pel concepte i la visió estètica amb els quals es fonamenten. La composició, el control de la llum, la perspectiva, el missatge, etc., són elements que es fusionen màgicament des de l’interior d’una persona privada de llibertat, sota una conjuntura d’aïllament, rebuig social i autodestrucció interna. El resultat és una plasmació emocional i creativa que dona moltes lectures i reforçaments. Són treballs expressius que denoten una catarsi de fuita, alliberament i renaixement que permet construir una via possible de recuperació en tots els nivells. Molts d’aquests treballs fets pels interns semblen fets per professionals de la fotografia. És una llàstima que no tinguin una repercussió molt més àmplia en la societat i en els mitjans ja que la majoria de ciutadans els desconeixen. En definitiva, el nivell de les fotografies resultants és molt bo.

Per acabar, m’agradaria citar una frase de Michel Foucault: “Des de 1820 es constata que la presó, lluny de transformar els criminals en gent honrada, només serveix per fabricar nous criminals o per enfonsar-los encara més en la criminalitat (…). És necessari reformar les presons, fer-ne un instrument de transformació dels individus”. Cal tenir present aquest concepte constantment.

Glòria Díaz Canadell

Glòria Díaz

Coneguem la intel·ligència artificial: ella ens coneixerà cada cop més a nosaltres

intel·ligència artificialLa intel·ligència artificial (IA) és un dels aspectes més fascinants i amb més possibilitats disruptives de la revolució tecnològica… i un dels que generen més pors. En la majoria dels casos, però, les pors són provocades fonamentalment pel desconeixement. Mirarem d’esvair aquest desconeixement (i les pors que l’acompanyen) amb aquest apunt, que esperem que sigui útil.

Comencem pel principi: la intel·ligència artificial és la ciència i l’enginyeria que crea màquines intel·ligents utilitzant programes informàtics. Es parla d’IA quan una màquina és capaç d’imitar les funcions cognitives que s’associen amb la ment humana, com ara aprendre o solucionar problemes.

Els objectius principals de la IA són el raonament, el coneixement, la planificació, l’aprenentatge, el processament del llenguatge natural i la moció i manipulació d’objectes. La IA utilitza moltes eines procedents de diversos camps: ciència informàtica, matemàtiques, psicologia, lingüística, filosofia, neurociència… John McCarthy va relacionar  en detall tots els conceptes en què es basa la IA : es poden consultar en un article del Departament de Ciència Informàtica de la Universitat de Stanford.

A la revista Forbes, Gil Press fa una llista de les 10 tecnologies d’IA més importants del moment segons ell. La IA és un tema de tanta importància que, per exemple, el diari The Guardian hi dedica una secció específica.

Però si hi ha una branca que personifica (potser mai millor dit) com cap altra la IA a l’imaginari col·lectiu és la robòtica. Tom Harris en un article per a HowStuffWorks explica com funcionen els robots, i recull també al final la seva presència a obres emblemàtiques del cinema (que reflecteixen i alhora han conformat aquest imaginari col·lectiu). El Parlament Europeu, que ha estat pioner a legislar sobre IA en general i els robots en particular, ha establert un codi de conducta ètica i ha proposat la creació d’una nova agència europea per a la robòtica; en aquesta infografia s’exposa el projecte europeu per als sistemes robòtics fins a 2050. La robòtica és també una àrea clau del Mercat Únic Digital que està construint la Unió Europea. Tenim més informació sobre el que es vol que sigui el futur de la robòtica i de la IA a Europa al blog de la Comissió Europea. També la Generalitat de Catalunya ha posat fil a l’agulla amb el programa Bitbot.cat, de SmartCatalonia.

Com hem dit al principi, la IA desperta molts temors: de pèrdua de privacitat, de pèrdua de control de les màquines i, sobretot, de pèrdua de llocs de treball. Aquest darrer punt és el que té més base real, tal com exposa Or Shani en un article per a Forbes, on posa de manifest que no només les feines de baixa especialització poden ser substituïdes per la IA, sinó també feines de tipus intel·lectual i directiu. I Damien Gayle ha publicat a The Guardian que els robots poden eliminar gairebé 250.000 llocs de treball al sector públic britànic en els propers 15 anys. Bill Gates ha demanat fins i tot que els robots (bé, les empreses que els utilitzin) paguin impostos per fer front al desplaçament de la força laboral a causa de l’automatització. Enrique Dans explica quines són les dificultats que això comportaria; cal destacar que aquesta possibilitat ha estat rebutjada pel Parlament Europeu. En relació amb aquesta qüestió és interessant llegir l’article de Luis Federico Florio a La Vanguardia.

De tota manera, i com ha passat sempre que s’ha produït una revolució tecnològica, els temors són en gran part infundats, atès que el que sobretot farà la IA és ajudar les persones a treballar  d’una manera molt més productiva i intel·ligent, i generarà un gran creixement de la riquesa econòmica, tal com exposa Ron Miller a TechCrunch. Hannah Richardson, per a la BBC, reflexiona sobre com els robots podrien ser una solució per al problema social i econòmic que genera l’atenció a les persones grans i també per a ajudar les persones amb discapacitat, segons els enginyers en informàtica de Catalunya. I en un article del Fòrum Econòmic Mundial s’explica el paper cabdal que poden tenir els robots en l’aprenentatge en línia (especialment pel que fa als MOOC).

Per evitar els perills potencials de la IA, a la darreria del mes de gener d’enguany, es va celebrar una conferència organitzada pel Future of Life Institut que ha donat lloc als anomenats 23 principis d’Asilomar, que tenen el suport de més de 1.200 personalitats de la indústria TIC i de 800 investigadors d’IA de tot el món. També existeix una associació sobre IA (creada per les grans empreses TIC) perquè aquesta es desenvolupi per al benefici de la gent i de la societat (per a més informació llegiu aquest article de Romain Dillet a TechCrunch). Enrique Dans argumenta perquè la IA no és cap amenaça, ans al contrari, i en un estudi d’Alessandro di Fiore i Simon Schneider per a la London School of Economics hi ha molta informació sobre la influència positiva de la IA i en la innovació oberta, que facilita la troballa de les millors idees mitjançant l’escannejat participatiu. El que és evident és que no podem perdre de vista que una ciència i una tecnologia aplicades de la magnitud de la IA tindrà sempre beneficis però també riscos.

Per estar al dia del que passa al voltant de la IA es pot consultar Artificial Intelligence,  revista internacional d’accés obert.

Encara us fa por?

Protegir els infants més menuts en els divorcis conflictius

Jornada CoP EATAFEl passat 25 d’octubre vam celebrar la V Jornada de bones pràctiques de la comunitat de pràctica (CoP) de l’Equip d’assessorament tècnic en l’àmbit de família, dins el programa Compartim de gestió del coneixement.

La Jornada va tenir molt bona acollida i va reunir 150 professionals, la majoria vinculats al món de la infància i de la judicatura. Les persones que hi van assistir van mostrar-se atentes i molt col·laboradores, i van participar activament fent preguntes sobre el que s’estava plantejant i demanant aclariments de la feina que es fa.

La primera taula va presentar una doble vessant. En un primer moment, Txell Ortí i Yolanda Muñoz, membres de la CoP, van exposar els resultats de l’experiència del taller Pares, jo no em separo, que durant aquest 2016 s’ha estat impartint en el territori a professionals de diferents àmbits: equips d’atenció a la infància i l’adolescència, serveis socials de diversos ajuntaments, equips d’assessorament i orientació psicopedagògica, ambulatoris, centres de salut mental infantil i juvenil…

En un segon moment, Lorena Garcia, també membre de la CoP, va exposar l’esbós d’un nou projecte que té com a títol Orientacions per a l’organització de la coparentalitat en famílies en conflicte amb menors de 0-6 anys. Aquest nou projecte sorgeix de la necessitat de fixar criteris per ajudar, orientar o assessorar els diferents estaments judicials (jutges, advocats…) en el trinomi coparentalitat–menors de 0-6 anys–famílies en conflicte.

A partir de la nostra experiència professional hem constatat que es decideixen responsabilitats parentals compartides en casos de menors amb edats primerenques i que la manera d’organitzar els seus temps no sempre és l’òptima, tenint en compte les necessitats evolutives d’aquests infants i les dinàmiques familiars establertes en les situacions d’alt conflicte amb les quals ens trobem.

A continuació, Margarita Ibáñez, professional de reconegut prestigi i experta assessora de la CoP, va oferir-nos la magnífica ponència “Els processos de parentalització d’un infant els primers dos anys de vida: moments crítics per al desenvolupament”, en què ens va mostrar, des del seu ampli coneixement, una visió de com es construeixen els vincles entre els infants i els seus progenitors i quins elements cal tenir presents quant a l’evolució d’aquest vincle en els infants durant els seus primers anys de vida.

Finalment, vam comptar amb la presència de Pascual Ortuño, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona, que ens va oferir una exposició clara dels criteris jurisprudencials que s’han de prendre en consideració en els processos de separació i divorci, sense evitar una mirada crítica a alguns aspectes legals que poden distorsionar les dinàmiques familiars.

La valoració que l’equip fem del funcionament de la Jornada és molt positiva, i entenem que va ser un espai profitós per compartir la nostra experiència amb la dels assistents, a qui volem agrair profundament la seva presència i col·laboració.

D’altra banda, ens mostrem il·lusionats amb el projecte que ara inicia el seu camí i que esperem poder compartir amb tots vosaltres en la propera jornada. Pensem que cal compartir aquest coneixement i, si es pot, traçar línies de consens per millorar les dinàmiques familiars que poden ser disfuncionals del tot; i entenem que mesures judicials adaptades a les realitats familiars poden ajudar a millorar-ne l’organització, així com a preservar millor el creixement dels nostres infants.

Els materials de la Jornada es poden consultar a V Jornada de l’Equip d’Assessorament Civil en l’Àmbit de Família.

 

E-moderadores de la CoP EATAF

Joves, immigració i cohesió social: una aposta per la prevenció cosint teixits i construint futur (2/2)

integracióEl programa de PMC: un recurs, una eina per als municipis

Seguint l’article de Bochra Hajji sobre el context actual del jovent amb famílies immigrants a Tarragona i els replantejaments dels professionals que hi treballen quant a la intervenció en casos de conflictes, explicarem aquí quina resposta hi dóna el Programa de suport a la prevenció comunitària de la delinqüència juvenil i a la mediació (PMC).

El PMC dóna suport als municipis i consells comarcals que ho sol·liciten en qüestions relacionades amb les conductes dels joves i amb com afecten la convivència, el disseny d’accions preventives de les conductes de risc, la promoció del treball en xarxa, les activitats formatives sobre l’anàlisi i la gestió de conflictes, etc.

Aquest mes de novembre el programa de PMC fa 12 anys. Més d’una dècada ha donat per a moltes trobades, moltes taules de reflexió i de treball sobre temes que preocupen i, a vegades, fins i tot angoixen, i per a moltes converses sobre la situació dels joves i sobre com mantenir o restablir la convivència.

Dels 96 municipis i 10 consells comarcals atesos, 15 municipis i 2 consells comarcals són del Camp de Tarragona: els consells comarcals de la Conca de Barberà i del Tarragonès, i els municipis de Cambrils, Salou, l’Espluga de Francolí, Montblanc, Santa Coloma de Queralt, Vimbodí, Altafulla, Constantí, Creixell, el Morell, la Secuita, Roda de Berà, Calafell, Cunit i el Vendrell.

Per donar visibilitat a les realitats observades i també a la feina que es desenvolupa, el programa de PMC, amb el suport del CEJFE, organitza cada any unes jornades amb l’objecte de reflexionar sobre la tasca relacionada amb la prevenció, de compartir experiències, d’establir vincles i també de contagiar l’esperit preventiu, que sempre hauria d’impregnar qualsevol acció destinada al jovent.

Enguany, el tema de la Jornada que s’ha dut a terme a Tarragona, “Migració i cohesió social”, s’ha escollit per diversos motius:

  • Els problemes lligats a la migració han estat presents gairebé en totes les taules municipals organitzades des del Programa de prevenció i mediació comunitària. La preocupació per l’acollida, la integració de la població nouvinguda –els joves en particular–, la cohesió social i la convivència hi són una constant.
  • L’adolescència és una etapa difícil, i si a més s’hi produeix desarrelament, els problemes són més complexos. Els diferents professionals tot sovint manquen d’eines i de recursos per atendre els problemes amb què es troben, i això els provoca malestar i desassossec en el dia a dia.
  • S’associa massa sovint població juvenil i conductes delictives, i si a més el jove és d’origen estranger, la situació pot ser molt més delicada.
  • Cal renovar la mirada que dirigim a aquesta problemàtica (per què no n’hem de dir així si hi hem de trobar una sortida?), però fugint de dramatitzacions i associacions d’idees que, més que ajudar a la convivència, massa sovint fan créixer sentiments de rebuig.

Migrar és un fenomen present en la història de la humanitat que té causes molt variades: polítiques, culturals, socioeconòmiques, familiars, bèl·liques… “La migració de les papallones és molt semblant a la dels homes; busquen els millors arbres, per a retornar més endavant al seu lloc d’origen”.

La Jornada del PMC a Tarragona presenta un ventall d’experiències significatives des d’àmbits tan diversos com els de l’educació, formació professional, policia, serveis socials, justícia, totes elles relacionades amb la tasca preventiva i la integració dels joves d’origen estranger. Posant en relació aquests operadors i “construint teixit” és com el PMC treballa els conflictes que impliquen adolescents, sobretot amb la perspectiva de construir una cohesió social consolidada per al futur.

La Jornada també és l’ocasió de reflexionar, conjuntament amb Miquel Àngel Essomba, director de l’Equip de recerca sobre diversitat i inclusió en societats complexes (ERDISC) de la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre l’educació comunitària com a estratègia de construcció de cohesió social.

L’aposta del PMC és clarament fomentar el treball comunitari com a antídot contra l’exclusió, com a suport davant la desorientació i la soledat que poden sentir els professionals encarregats d’atendre una població fràgil i vulnerable.

Tots els vídeos de les intervencions estaran disponibles a cejfe.tv.

Image (2) ananogueras_robertgimeno.png for post 6509

Ana Nogueras i Robert Gimeno

Joves, immigració i cohesió social: una aposta per la prevenció cosint teixits i construint futur (1/2)

La situació al Camp de Tarragona

Ahir el programa Compartim es va descentralitzar amb la celebració a Tarragona de la Jornada de Prevenció i Mediació Comunitària (PMC) per parlar de la immigració i la convivència entre els joves amb actors de diferents entitats i administracions que treballen amb la població juvenil. La Jornada vol donar a conèixer la feina de prevenció que fan i ressaltar-ne un cop més la importància.

Una professional que coneix el terreny de primera mà ens presenta els diferents aspectes del tema de la Jornada: adolescents, identitat i immigració, Tarragona.

 

Sóc Bochra Hajji, tècnica de medi obert de justícia juvenil a Tarragona. Els tècnics de medi obert estem distribuïts per les diferents zones de la província de Tarragona. En el meu cas, sóc un dels referents dels barris de Tarragona.

Per situar-nos una mica i posar-nos en context, aclarirem que Tarragona es distribueix entre la ciutat i els barris: Tarragona Ciutat, com a nucli central, i al seu voltant, de manera separada, els barris. Hi ha diferències importants en les característiques de la població que viu en un lloc o un altre.

Als barris de Tarragona (Torreforta, Bonavista, Sant Salvador, Camp Clar i Sant Pere i Sant Pau), en els seus orígens, es va ubicar una població obrera i altres grups amb característiques marginals. En els últims anys s’hi ha afegit una gran part de la població immigrant que, a més a més, pateix una situació socioeconòmica precària, cosa que ha provocat que alguns indrets dels barris de Tarragona s’hagin convertit en guetos.

En aquestes zones, els tècnics de medi obert atenem un volum important d’adolescents i joves d’origen magrebí que han nascut aquí o hi han vingut de molt petits, i en aquests moments són minoria els que han fet el procés migratori en la fase de l’adolescència. Tots han anat a l’escola i la majoria no ha tingut dificultats fins a l’educació secundària, que és l’etapa en què generalment es produeix un fenomen d’abandonament de l’escolarització i de tot el sistema educatiu.

De la mateixa manera, en arribar a l’adolescència molts d’aquests joves immigrants (o fills d’immigrants) abandonen les activitats i àmbits d’oci i lleure dels quals havien format part des de menuts, sovint per derivació i/o recomanació dels professionals de les xarxes socials, educadors dels centres oberts, monitors d’esport, mestres de l’escola o voluntaris d’associacions d’integració social (en general sense la col·laboració dels progenitors, i fins i tot, en alguns casos, vencent-ne l’oposició).

Es tracta d’un col·lectiu que no troba el seu lloc, que navega entre dues cultures, en el sentit ampli de la paraula –la de la seva família i la de la societat on viu–, però sense acabar de tenir un sentiment de pertinença i identitat respecte de cap de les dues. I a aquesta inestabilitat s’hi sumen la pressió social de part de les dues bandes i la manca d’expectatives de futur.

Una característica comuna dels adolescents, en aquests casos, és la queixa constant cap als progenitors per la mala comunicació i la falta d’entesa. És en aquesta etapa quan s’inicia el qüestionament de l’autoritat paterna i es comença a fornir la identitat individual separada dels pares. Una altra característica recurrent en aquestes situacions és la dificultat dels progenitors per gestionar l’adolescència dels fills i aplicar alternatives educatives a la imposició pura i dura de l’autoritat, o bé a la solució de desentendre-se’n del tot per considerar-los com a adults amb capacitat per prendre decisions de forma autònoma. Tot això, emmarcat dins d’un estil educatiu basat en paràmetres culturals i religiosos que xoquen amb la realitat que viuen els seus fills aquí.

Aquesta situació provoca un conflicte important al nucli familiar i fa que molts d’aquests joves, com ells mateixos diuen, “trobin una família alternativa al carrer”. Qui forma aquesta família alternativa? Doncs altres joves del mateix origen cultural i amb les seves mateixes característiques i dificultats; és així com consoliden un sentiment de pertinença i identitat. El grup es converteix en el seu refugi.

Arran de la crisi econòmica s’escau que, a més de fer vida al carrer, aquests grups opten per ocupar pisos deshabitats. Almenys és la realitat que ens trobem als barris de Tarragona, on molts dels joves abandonen el domicili familiar sense la maduresa i autonomia suficients, ni els recursos materials necessaris, per realitzar una emancipació adequada, raó per la qual aquests espais es converteixen en llocs d’alt risc per a aquesta població juvenil.

Tot i així, molts d’ells no acaben de desvincular-se del tot de la família, perquè van a casa dels pares a cobrir les necessitats bàsiques com són menjar o dutxar-se. Davant d’aquesta situació, els progenitors habitualment són consentidors: la mare per un sentiment de protecció i el pare per un posicionament d’entendre que el seu fill ja és prou gran per responsabilitzar-se dels seus actes.

En aquests casos, diferents factors dificulten la intervenció dels tècnics:

  • La relació amb els progenitors sol estar molt malmesa i resulta difícil donar un gir a la situació perquè el jove retorni al domicili familiar.
  • Freqüentment, la família pateix una situació de precarietat severa, amb canvis repetits de domicili, inactivitat tant formativa com laboral dels pares o dels germans, i això genera una desestructuració de la vida quotidiana.
  • Els dos factors anteriors contribueixen a augmentar la sensació de poques perspectives de futur per als joves, que fa que els costi trobar alternatives per sortir de la seva situació.

Darrerament ens arriben més casos d’adolescents de segones generacions que ens plantegen molts interrogants. Podríem esperar que el fet d’haver nascut i crescut aquí hagués reforçat en els joves el sentiment de pertinença al territori, i que arran d’això esdevinguessin més curosos de millorar i avançar, per contrast amb la situació dels seus pares. Lamentablement, però, en moltes ocasions no és el que ens trobem.

Què hem fet malament? S’ha fet un bon acolliment d’aquestes famílies o bé tan sols s’ha enfocat des d’un punt de vista purament assistencial? Hem dut a terme una bona tasca de prevenció? Els hem ofert un acompanyament i una orientació reals? Els hem fet partícips realment de la vida comunitària? Se n’ha fomentat la participació ciutadana? Aquests joves, han pogut créixer i aprendre en un model d’integració i cohesió social d’èxit?

Està clar que ens cal una bona feina de prevenció, i per poder-la fer és necessari que tots els agents socials construïm conjuntament, sense oblidar mai la participació i implicació del col·lectiu afectat en els processos de cohesió social.

bochra-hajji

Bochra Haji Ech-habri
Tècnica de medi obert de justícia juvenil
a Tarragona

Activitat física i esport als centres penitenciaris: els Jocs Olímpics i la CoP

voleibol a centres penitenciarisAny 2016, Jocs Olímpics a Rio de Janeiro, Brasil! I com no podia ser d’altra manera, any també important per als esports als centres penitenciaris (CP) d’arreu de Catalunya, perquè s’hi celebren els VI Jocs Olímpics Penitenciaris, òbviament! Però també pel treball a nivell esportiu que s’ha fet novament a tots els centres, dia a dia, i per la tasca creixent de la comunitat de pràctica (CoP) d’activitat física i esport als centres penitenciaris, que es concreta com cada any en l’elaboració del producte de treball col·laboratiu, la formació i la Jornada de bones pràctiques!

Entre els dies 20 de maig i 9 de juny de 2016 es van dur a terme els VI Jocs Olímpics Penitenciaris. Desenes d’interns vinguts de tots els nostres centres van poder participar i gaudir de competicions esportives diverses que es van desenvolupar no només a l’interior dels CP, sinó també en seus externes que desinteressadament ens van cedir les seves instal·lacions. El CP Lledoners amb el bàsquet, el CP Quatre Camins amb l’handbol, el CP de Joves amb el futbol sala i el CP Brians 2 amb el voleibol, van constituir les seus «internes». El Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch amb la inauguració, el complex esportiu Reina Elisenda amb el tennis taula, el pavelló municipal de la Vall d’Hebron amb el frontennis, la pista municipal d’atletisme de Granollers, l’escola esportiva Brafa amb el futbol 7 i la platja de la Mar Bella amb el tennis, el voleibol platja i l’acte de cloenda, van ser en aquesta ocasió les seus «externes» que van aplegar esportistes vinguts d’arreu, de tots els centres penitenciaris de Catalunya, per competir a títol individual o en equip.

Aprofitant l’efemèride olímpica, la CoP d’enguany va voler centrar-se a realitzar un producte de treball col·laboratiu molt esperat i sol·licitat els últims anys: el voleibol. I dit i fet! Dos membres de la CoP van agafar «l’encàrrec» amb molt d’entusiasme i convenciment i, en conseqüència, hem obtingut un dels documents més extensos i més ben elaborats dels últims anys: La dinamització del voleibol als centres penitenciaris. Temes com el control de la pilota, l’organització del joc, el reglament, la tàctica… són part dels continguts que es poden trobar en un treball que manté l’essència del que la CoP creu que ha de ser fonamental en qualsevol producte elaborat: servir de guia bàsica i imprescindible per a qualsevol tècnic d’esport de qualsevol centre que vulgui ensenyar aquest esport o activitat física als interns.

I si vam realitzar un bon producte…, com han estat les formacions sobre el mateix tema? La resposta és ben senzilla: millors encara! El CP Quatre Camins a finals de juny i el CP Brians 1 a finals de setembre van ser els escenaris d’aquestes formacions, a les quals va poder assistir gairebé el 100 % del col·lectiu de tècnics d’esport que hi ha distribuïts per tot el territori. Tres dies de formació amb una petita introducció teòrica, i molta i molta pràctica, i un quart i últim dia amb la modalitat del voleibol platja com a protagonista, van servir perquè en 15 hores de formació es poguessin tractar gran part dels continguts presents en l’extens i ric document teòric.

Finalment, hem de parlar del «dia gran» del col·lectiu, el dia que per 8è any consecutiu tots els tècnics d’esport ens trobem per gaudir d’una jornada esportiva feta a mida, a mida de les nostres necessitats, a mida de les nostres inquietuds, a mida de les nostres curiositats… Una jornada, titulada Si les cames no poden, fes-ho amb les ales!, que la CoP dissenya per tal que es converteixi en el millor escenari per adquirir i compartir coneixements nous. El 7 d’octubre vam poder conèixer en persona l’Emma Roca, mare de tres fills, esportista d’elit, bombera i bioquímica de formació, que ens va explicar com es prepara i viu la seva passió per les ultramaratons de muntanya i els raids i com l’ha condicionada i la segueix condicionant la seva formació acadèmica, la seva professió i la seva situació personal i familiar a l’hora d’explorar els seus límits mentals i físics. Posteriorment, una xerrada col·loqui, carregada d’emotivitat entorn de la figura de l’Anty Garcia, ens va endinsar en el paper que ha tingut, té i tindrà el món del futbol en aquest esportista, que actualment pateix i lluita contra l’esclerosi lateral amiotròfica i que ha viscut sempre estretament lligat a aquest esport: des dels seus inicis com a prometedor migcampista del Futbol Club Barcelona fins a l’etapa com a entrenador i formador durant aquests últims anys. Acompanyant l’Anty, hi havia el seu germà i tècnic d’esports, David, i també dos amics personals i alumnes seus (el Rafa i l’Andrés), en Carles Rexach (exentrenador seu i qui el va descobrir) i l’Enric Sebastiani, doctor en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Amb tots ells i el nombrós públic present vam poder constatar, un cop més, com n’és d’important l’esport i com aquest, sigui des del vessant que sigui, es converteix en una eina indispensable de superació personal.

Oriol Parés

Oriol Parés Roig
Tècnic d’esports del Centre Penitenciari Brians 2
i e-moderador de la CoP d’activitat física i esport

Els dilemes de la privacitat i el futur d’Internet

Privacitat a la xarxaEls mes de juliol va tenir lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) la jornada Els dilemes de la privacitat i el futur d’Internet. Presentació de dues unitats didàctiques de la maleta pedagògica, en el marc del projecte Univers Internet. Considero fonamental difondre les reflexions i idees principals que es van recollir en aquesta Jornada, ja que Internet és un element molt present en la nostra societat.

Pau Rodríguez, director del Diari de l’educació, va presentar la Jornada fent una reflexió sobre l’evolució que ha experimentat el format educatiu al llarg d’aquest darrer segle i destacant quins són els coneixements adquirits en aquest àmbit per tal de poder repensar tant la metodologia com els continguts que actualment s’han d’introduir en l’entorn escolar partint de la realitat de les noves tecnologies. Ens endinsem, així, en el futur immediat de l’educació, en el qual els docents han de tenir totalment assumit que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) són una eina que ha d’estar present a les escoles i que no es redueixen només a l’ús de pissarres intel·ligents, sinó que també cal aprofundir en els nous dilemes morals que planteja el seu ús.

Tot seguit vam escoltar la conferència de Marilín Gonzalo, periodista especialitzada en Internet i mitjans digitals, que ens va traçar un mapa sobre el concepte de privacitat i els canvis que ha sofert al llarg de la història, per tal de qüestionar-nos quin és el nivell de privacitat que volem o podem mantenir a la xarxa. S’obren així una sèrie de dilemes ètics sobre l’ús d’Internet i la privacitat a la xarxa, tot incitant a la reflexió a l’entorn del nostre consum de les TIC. La privacitat és un dret humà universal reconegut per l’article 12 de la Declaració Universal dels Drets Humans, però és un concepte que es pot definir i entendre de diverses maneres i, en una societat de les TIC com la nostra, cal repensar el seu significat i, en conseqüència, les seves aplicacions. No hem d’oblidar que l’ús de metadades (informació descriptiva sobre quelcom que s’agrupa i classifica) ha contribuït també a assolir moltes millores i avenços científics, però el fet que existeixin ja noves generacions natives digitals en habilitat, però no en coneixement, fa que moltes vegades no siguem conscients del que estem sacrificant amb l’ús de la xarxa. Perfils com el de Facebook, Twitter, etc., acumulen informació personal que ens pot relacionar directament amb les nostres aficions, ideologies, etc., conceptes que es consideren sensibles davant, per exemple, el tractament en la protecció de dades i que passen inadvertits per a molts usuaris en registrar-se a noves webs o descarregar-se aplicacions com Snapchat, que poden emmagatzemar les fotografies “instantànies” que envies. Aquesta falta de consciència real del grau d’exposició i d’informació personal que estem facilitant quan fem ús de la xarxa considero que és un problema perquè no donem un consentiment conscient i explícit, sinó ràpid i irreflexiu. Quan acceptem les condicions i polítiques de privacitat d’una aplicació abans d’utilitzar-la, hauríem d’haver llegit (i entès) tot el document que l’empresa en qüestió ens presenta (malgrat que el volum del contingut en una societat de la immediatesa com la nostra fa que no vulguem “perdre el temps” llegint-ho tot), ja que moltes vegades estem posant a disposició pública dades personals de caràcter sensible com és la ideologia personal.

Solana Larsen, editora i activista pels drets digitals, ens va parlar de la importància d’educar les noves generacions en bones praxis d’Internet, ja que, si se’n fa un bon ús, són eines molt profitoses, però, si no s’és conscient de les seves conseqüències, podem ser partícips de “colonitzacions” digitals en centralitzar la informació en determinades aplicacions i pàgines web, la qual cosa comporta que, en comptes de viure la xarxa com un espai amb diversitat i llibertat d’opinions i expressions, aquesta esdevingui un espai més de control, ja que la informació està controlada i centralitzada en determinats espais web.

Tot seguit, la Jornada va donar pas als tallers, on es presentaven activitats que es poden dur a terme a les escoles. El primer consistia en un joc de preguntes mitjançant el qual s’incitava a reflexionar sobre l’exposició a què estem sotmesos quan fem ús de la xarxa. Quina informació estem facilitant quan ens connectem a un wifi públic? Amb quina informació nostra es queden aplicacions com Snapchat? Tenim tan normalitzat l’ús de les app que moltes vegades no ens qüestionem a quin preu les estem utilitzant, ja no econòmic, sinó personal.

També vam poder imaginar com serà el nostre dia a dia d’aquí uns anys, com canviarà la nostra manera d’interactuar amb la nova tecnologia que ja s’està desenvolupant actualment. Potser la realitat virtual serà tan potent que no ens farà falta anar a trobades culturals presencials? O potser ens conscienciarem més amb el medi ambient quan desenvolupem aplicacions que mesurin el grau de contaminació que cadascú genera a casa seva? Són incògnites que en un breu període de temps es resoldran, però que cal que ja ens plantegem com a ciutadans i ciutadanes.

Així, la Jornada ens va permetre reflexionar sobre una part de la nostra vida personal i professional, ja que les TIC estan integrades en la majoria –per no dir la totalitat– d’àmbits de la nostra vida, i definir el nostre paper com a usuaris davant d’aquesta eina tecnològica.

Jordina Pérez Girgas_p

Jordina Pérez Girgas

Rehabilitació.cat: de butlletí intern a revista corporativa

Revista Rehabilitació.cat

Rehabilitació.cat, la revista que fa de lligam entre els professionals de l’àmbit penitenciari, estrena una nova etapa.

L’origen

El mes de març de 2010 va néixer el primer exemplar del butlletí Rehabilitació.cat com un encàrrec de la subdirectora general de Programes de Rehabilitació i Sanitat de la Direcció General de Serveis Penitenciaris (DGSP) d’aleshores, amb la intenció de difondre els projectes, les activitats i avaluacions de l’àmbit. A poc a poc, es va configurar una proposta prou atractiva basada en el concepte de rehabilitació, en tota la seva extensió, i progressivament hi van començar a participar els centres penitenciaris amb la publicació d’activitats i programes específics desenvolupats als centres i de l’interès dels professionals que hi treballen. Fins a aquell moment, la difusió de la revista es feia mitjançant llistes de distribució del personal de rehabilitació de la DGSP.

La segona època

A finals de 2011 hi va haver un relleu en la direcció de la revista i la subdirectora general em va fer l’encàrrec de portar-ne la direcció i difusió, amb la idea de continuar amb l’estil informatiu i l’orientació editorial que havia tingut fins llavors. Tanmateix, l’any següent, la revista, amb l’acompanyament i la col·laboració del Servei de Difusió del Departament de Justícia, va fer un gir, tant en la maquetació i l’estil gràfic com en la curació dels continguts, que es van distribuir en set unitats temàtiques. En aquell temps ja anàvem pel número 9 i la difusió es feia tant a la intranet del Departament com a través de les llistes de distribució.

El moment actual

Ara que ja han passat sis anys des de la seva creació, que parlem d’una proposta consolidada i que ja hem arribat al número 25, hem cregut que era el moment de fer un salt qualitatiu, d’anar una mica més enllà, d’obrir els continguts als ciutadans publicant la revista al web del Departament de Justícia. Això ens ha obligat a adaptar-nos a un nou format molt més reduït i àgil, a un nou disseny més adequat als temps actuals de socialització i transparència de la informació dels serveis de l’Administració. En aquesta nova presentació de la revista Rehabilitació.cat predominen els elements gràfics i multimèdia, s’intenta donar la informació més sintetitzada i amb els continguts més treballats. En definitiva, la intenció és fer-la més atractiva i difondre millor el missatge que volem transmetre,que no és altre que donar a conèixer la tasca que els serveis penitenciaris duen a terme en matèria de rehabilitació i d’intervenció en l’àmbit de l’execució penal, amb la idea d’ajudar a trencar estereotips i difondre aquest coneixement a totes les persones que compartim l’objectiu rehabilitador i treballem en aquest àmbit des de camps ben diversos.

Així doncs, la renovada revista, que es continuarà editant trimestralment, està disponible des d’ara al web del Departament de Justícia, a l’àmbit de serveis penitenciaris, dins de l’apartat Rehabilitació i inserció sociolaboral, sota l’epígraf Butlletí trimestral.

Esperem que us agradi!

Antonio Olaya

Antonio Olaya