Transmets el que vols o el que pots?

oratòriaEl passat més de juny, en el marc del seminari de mesures penals alternatives del programa Compartim, vam tenir el plaer d’escoltar Sebastià Serrano Farrera, catedràtic de lingüística i teoria de la comunicació a la Universitat de Barcelona, parlar sobre la importància de la comunicació.  Un bon ponent, amb molta experiència i una trajectòria sòlida, i un bon discurs.

A partir d’aquella jornada, volem compartir amb vosaltres alguns aspectes de la comunicació oral.

Moltes persones han destacat al llarg de la història per les seves lluites, els seus valors, coneixements o fites. Però també hi ha hagut molta gent notable que, malauradament, no ha estat capaç de traspassar la línia de l’atemporalitat… Per què? Podríem fer-ne un estudi i trobar-ne múltiples causes, però de ben segur que la mala comunicació i transferència del missatge en seria una.

Potser pensareu que aquest és un fet aïllat a la vostra rutina i, atès que no aspireu a una fama perdurable, la vostra manera de comunicar-vos ja és eficient en la posició que ocupeu. Però mai us ha passat que l’equip amb qui treballeu no ha entès la idea que volíeu transmetre-li? O que no heu sabut defensar la vostra opinió? L’art de saber-se expressar, parlar en públic, construir un discurs…, l’art, en definitiva, de l’oratòria no és –com sembla en l’imaginari de molts– un do amb el qual alguns neixen i d’altres no: és una habilitat que es pot treballar i millorar.

I lluny de ser una eina útil per a grans discursos i ponències, és una habilitat que es posa en pràctica en molts perfils professionals, com podem veure en el programa Compartim, on els e-moderadors són els encarregats de conduir una comunitat de pràctica en pro de la construcció de coneixement, centrant-se en una temàtica concreta cada any. Entre les seves funcions hi ha desenvolupar el rol de líder, i un bon líder ha de saber motivar els seus companys, objectiu que li requerirà emprar la gestualitat i les paraules. A més a més, als e-moderadors els pertoca de fer una ponència a la jornada anual del seu col·lectiu. Malauradament, en la nostra educació formal l’oratòria es deixa en segon pla, cosa que provoca que una gran part de la població tingui vergonya quan ha de parlar en públic, ja que no se sent preparada per fer-ho d’una manera satisfactòria. Per sort, mai és tard per aprendre i, atès que parlar és un acte que exercim a diari, us animem a endinsar-vos en les claus d’aquesta habilitat.

Per tal que pugueu començar a posar-la en pràctica, aquí teniu unes indicacions que us poden ser útils:

La comunicació no verbal. Sabíeu que representa el 70 % del que comuniquem? És molt important tenir presents els moviments del cos quan estem transmetent un missatge. Evidentment, el millor per a l’oient és que siguem naturals i evitem el famós soroll del qual ens parlaven a l’escola. Però és molt comú que la gent es bloquegi corporalment i adopti postures estranyes que despisten l’atenció de l’espectador.

Com s’ha d’actuar, doncs? Es pot començar per dos moviments ben senzills:

  • Els braços: s’han de desenganxar del cos, que és on hi ha la tendència a refugiar-los en moments de timidesa i inseguretat. Els braços són un element molt important i, per tal de denotar seguretat i confiança en allò que es diu, s’hi han de fer moviments oberts, aprofitant ocasions com ara l’enumeració de les parts d’un discurs, d’un projecte, etc.
  • Els peus: abans de res, s’ha d’evitar creuar les cames quan s’està dempeus, i per aconseguir-ho s’han de buscar circuits naturals per desplaçar-se dins la sala. El més important és dominar l’espai, i per a això s’ha de saber observar els oients acompanyant el cos amb la mirada.

La veu. Si sou persones que no us sentiu còmodes caminant per la sala i preferiu estar assegudes, no patiu, perquè la veu també és un element fonamental. Per mantenir l’atenció del públic, eviteu caure en un ritme monòton i doneu al discurs entonacions diferents segons la rellevància del que estigueu dient en cada moment.

L’estructura. No oblidem que el contingut del discurs és el missatge a transmetre! Per tant, és el que cal cuidar prioritàriament. És bàsic saber estructurar-lo per garantir que l’oient pugui seguir-ne el desenvolupament i recordar-ne les parts més rellevants quan torni a casa. Respectant la clàssica estructura introducció–nus–desenllaç, no us preocupeu pel fet de repetir parts de la presentació, recuperant frases pronunciades a la introducció per desenvolupar-les al nus, així com paraules clau de la vostra xerrada. Tenir una frase recurrent ajuda l’espectador a recordar el missatge i estableix un vincle entre l’emissor i el receptor.

El contingut. Tingueu present que vosaltres sou els experts en allò que esteu explicant; és el vostre projecte, la vostra idea, i per tant ho podeu explicar i defensar millor que ningú altre. Però tan important és saber què dir com saber què no dir. Intenteu no donar massa informació –segons el temps de què disposeu– perquè el públic pugui retenir allò realment essencial de la xerrada que impartiu. Apel·lar l’oient amb preguntes retòriques sempre va bé per atreure’n l’atenció, si ha decaigut, i aconseguir que la concentri en allò que esteu a punt d’exposar. Alhora, el contingut pot estar reforçat per suports audiovisuals, però vigileu de no fer-ne un ús excessiu. Les presentacions amb Prezi, PowerPoint, etc. han d’acompanyar el discurs, però mai suplir-lo.

A tall d’exemple del que hem exposat, us facilitem l’enllaç del vídeo d’un jove, Logan Laplante, en la seva xerrada al TED d’Educació, on demostra un gran domini de les tècniques comunicatives.

Així doncs, us animem a practicar per descobrir l’orador o l’oradora que porteu dins!

Sobre la imatge:  Microphone ® Evan Forester CC BY

Jordina Pérez Girgas_p

Jordina Pérez Girgas

Convertir usuaris en clients gràcies al disseny web

Dona somrientUn dels reptes del món digital és sens dubte aconseguir la implicació, la col·laboració i el compromís dels usuaris web, és a dir, convertir aquests usuaris en clients. Però què cal fer, per aconseguir això? Ens ha agradat molt aquest article de Wes McDowell a The Deep End, on s’exposen les 10 tendències de disseny web i d’experiència d’usuari (UX) més novedoses, que tenen com a objectiu incrementar notablement aquesta taxa de conversió. Com podeu veure, l’equip de la publicació ha elaborat a més una infografia molt interessant per visualitzar de manera ràpida i senzilla aquestes 10 tendències, que us relacionem i resumim tot seguit:

1. Imatges que omplin tota la pantalla, preferentment de persones felices i somrients: hi ha estudis que demostren que aquest tipus d’imatges més grans fan que els usuaris s’hi fixin més i hi dediquin més temps i interès. Els vídeos d’ambient i la cinemagrafia també són interrupcions molt útils per aconseguir la conversió.

2. Presentació de la pantalla dividida en dues opcions: ajuda a dirigir els usuaris cap a la pàgina d’aterratge adequada. Aquest recurs és especialment útil quan s’ofereix més d’un servei o categoria global.

3. Ús d’elements monocromàtics (blanc i negre o colors tènues) per destacar la crida a l’acció, que ha de tenir colors impactants.

4. Navegació prioritzada: davant de massa opcions, els usuaris tendeixen a no triar-ne cap (està demostrat que en aquests casos hi ha 10 vegades menys de possibilitats de conversió). Per evitar això cal posar les dues pàgines principals a la vista, i amagar la resta en alguna mena d’icona de menú, posant la crida a l’acció com a botó destacat.

5. Pàgines de captura minimalistes: com menys distraccions, millor. L’ideal és un formulari d’un únic camp, amb uns bons titular i subtitular, perquè l’usuari sàpiga de seguida què ha de fer.

6. Vídeos: són molt útils per generar la confiança de l’usuari, fonamental perquè es dugui a terme la conversió. El tipus de vídeo més adient dependrà de les característiques del negoci: de benvinguda, testimonials, demostració de productes, etc.

7. Botó de crida a l’acció fix: la intenció és que sigui visible en tot moment. Es recomana situar-lo a la capçalera o bé a un lateral fix de la pàgina (en la versió per a dispositius mòbils és millor posar-lo al peu de pàgina).

8. Presentacions en format targeta (inspirades en Pinterest): és molt visual i permet als usuaris anar ràpidament a allò que els interessa més, allí on és més probable que es produeixi la conversió.

9. Crida a l’acció en una única columna: eliminant les distraccions de les barres laterals s’incrementen les possibilitats que els usuaris hi cliquin.

10. Personalitzar l’experiència d’usuari (seguint l’exemple d’Amazon): es tracta de fer servir la geolocalització, l’activitat anterior de l’usuari (compres, cerques, navegació). Aquesta personalització fa que cada interacció tingui un potencial més gran de conversió.

Seguiu aquestes pautes o alguna d’aquestes pautes al vostre web?

Impressió en 3D: de la revolució del coneixement a la revolució de la producció

Fa ben poc temps les impressores 3D eren una de les promeses tecnològiques de futur més excitants. Ja no són una promesa ni cal situar-les al futur: són una tecnologia del present cada cop més quotidiana.

La impressió en 3D es coneix també com a fabricació additiva, que és el procés pel qual un objecte tridimensional és creat mitjançant la superposició de capes succesives de material. Tot comença amb la creació d’un disseny virtual de l’objecte que es vol produir. Aquest dissenny es fa mitjançant un arxiu CAD que utilitza el modelat 3D (en cas que es vulgui crear un objecte completament nou) o bé mitjançant un escànner 3D (per copiar un objecte ja existent). Darrerament moltes empreses tecnològiques estan habilitant el seu maquinari per poder dur a terme escanejats 3D; bons exemples d’això són el Projecte Tango de Google i el Kinect de Microsoft. Tot fa pensar que els dispositius mòbils del futur podrian tenir escàners 3D integrats.  En aquest enllaç i també en aquest altre podeu trobar un recull molt exhaustiu d’informació relativa a la impressió 3D: història, diferents tècniques, tipus d’impressores, aplicacions pràctiques, exemples, etc.

Avui dia es pot fer pràcticament qualsevol cosa mitjançant la impressió 3D, però un dels usos més destacats i celebrats és a l’àmbit de la medicina. En aquest article de The Future of Things s’exposa una selecció dels 7 avenços més espectaculars en aquest camp, i Bertalan Meskó relaciona en aquest article a 3D Printing Industry 12 objectes mèdics que ja s’imprimeixen en 3D de manera reeixida.

La impressió en 3D de menjar és una novetat recent, atès que les impressores que ho fan no utilitzen la mateixa metodologia que les impressores 3D que es dediquen a la construcció d’objectes, i el seu funcionament és molt més complex. Hi ha principalment tres mètodes per imprimir menjar: les toveres, el material polvoritzat i els làsers. Molts sistemes barregen i combinen els tres mètodes, com per exemple les impressores ChefJet, les de Choc Edge i les de Foodini. El menjar imprès ofereix diversos beneficis potencials, per exemple en relació amb el medi ambient, atès que pot ajudar a convertir ingredients alternatius –com ara proteïnes d’algues o insectes– en productes saborosos; també obre la porta a la personalització del menjar per poder cobrir millor les necessitats dietètiques especials i les preferències alimentàries individuals.

Però probablement allò que sembla més increïble de la impressió 3D és… la planificació i construcció de cases senceres. A mitjans de 2013 Wired va publicar aquest article d’Ian Steadman on es feia ressó de com la cursa per crear les primeres cases impreses es trobava en plena efervescència. Tant, que pocs mesos després l’empresa WinSun les va fer realitat a Xina, com s’explica en aquest article d’Ollie Gillman a MailOnline. En aquest enllaç podeu trobar informació addicional sobre les característiques i possibilitats d’aquest tipus d’impressió.

La impressió 3D ha estat fins fa res una tecnologia amb un preu inassumible per a la majoria dels pressuposts, però aquest preu està experimentant una ràpìda democratizació. Gartner preveu un creixement significatiu del mercat d’impressores 3D de baix cost, acompanyat d’una ràpida expansió del seus usos industrial, biomèdic i de les aplicacions de consum. Això posarà de manifest la viabilitat d’aquesta tecnologia, i el seu paper fonamental per implementar la reducció de costs de manera efectiva, mitjançant la millora dels dissenys, la simplificació dels procesos i la producció a curt termini.

Però com es pot accedir a la impressió 3D? Es pot fer mitjançant l’adquisició directa de la tecnologia o bé mitjançant la impressió com a servei en línia. En aquest catàleg de Sicnova podeu veure quines són els diferents tipus d’impressora 3D que es poden comprar a Catalunya, i a Imprimalia es pot fer una comparativa entre tot el maquinari relacionat amb la impressió 3D. I per si voleu saber quines són totes les màquines existents, 3D Hubs ha publicat ja la Guia 2016 de les impressores 3D. Pel que fa a la contractació del servei d’impressió 3D en línia hi ha diverses opcions: 3D Hubs, per exemple, permet seleccionar qualsevol impressora connectada a la xarxa (a prop nostre o arreu del món): només cal pujar el disseny en format .STL, triar on es vol imprimir i recollir el producte (o bé sol·licitar-ne l’enviament); altres ofertes similars són Shapeways, Printelize, Sculpteo i iMaterialise.

Si voleu estar informats permanentment de les novetats al voltant d’aquesta tecnologia, 3D Printing Industry és una molt bona font d’informació.

En definitiva: la revolució TIC ha transcendit el món del coneixement, la informació, les idees i les dades, i ha entrat de ple en el món físic de la producció de tot tipus d’objecte; per això Álex Fernández Muerza es planteja en aquest article a la revista cicNetwork si ens trobem davant la tercera revolució industrial. Vosaltres què en penseu?

L’era de l’economia de la compartició?

Oi que heu sentit parlar d’Uber, d’Airbnb, de Blablacar? Són exemples de plataformes basades en l’economia de la compartició (sharing economy) o economia col·laborativa, també anomenada consum col·laboratiu o economia entre iguals (peer to peer economy). Rachel Botsman va atorgar carta de naturalesa a aquest concepte al seu llibre What’s Mine Is Yours. How Collaborative Consumption is Changing the Way We Live (El que és meu és teu: com el consum col·laboratiu està canviant la manera com vivim).

Però en què consisteix, aquest tipus d’economia? Es tracta d’un model molt flexible, que es fa servir de les TIC per optimitzar els recursos mitjançant la redistribució, la compartició i la reutilització de l’excés de capacitat de bens i serveis, equipaments i habilitats personals; l’eliminació del cost marginal fa que els costs sigui significantment inferiors als del comerç o contractes laborals tradicionals: els intercanvis no es produeixen ja entre professionals, sinó a través de particulars, d’iguals. És el nou paradigma econòmic disruptiu del nostre temps, que utilitzant les dades massives, les dades obertes i la internet de les coses fa possible el procomú col·laboratiu, paral·lel al mercat convencional. En aquest article de Benita Matofska podeu trobar els deu pilars de l’economia de la compartició. Sangeet Choudary explica a Platform Thinking quins són els tres impulsos ens han dut des de les xarxes socials fins a l’economia de la compartició. L’impacte pel que fa a la creació de riquesa d’aquest model és considerable: vegeu per exemple quina és l’aportació d’Airbnb a la ciutat de Barcelona.

Els exemples de plataformes o serveis creats per fer possible l’economia de la compartició són molt nombrosos. A part dels tres que hem esmentat al començament d’aquest apunt cal destacar e-Bay (compra-venda entre iguals), Couchsurfing (persones que ofereixen les seves llars als viatgers), Zylio (motor de cerca d’economia col·laborativa pel que fa a allotjaments), TaskRabbit (per contractar entre particulars qualsevol tipus de servei), Relendo (lloguer de qualsevol tipus de producte), Zank (préstecs de diners entre iguals), WeSmartPark (xarxa col·laborativa de pàrquings a preu molt baix) i JoinUpTaxi (compartició de taxis amb altres usuaris). Atès que aquest model econòmic es troba en fase expansiva, el naixement de nous projectes al seu voltant és continu; podeu consultar les empreses emergents (startu-ps) de l’economia de la compartició en aquest enllaç, i també podeu obtenir més informació sobre el consum col·laboratiu en aquesta pàgina.

No tot són flors i violes, però, el que genera aquest nou ecosistema econòmic. El cost marginal zero està fent estralls en les empreses de serveis, comercials i fins i tot productores; també el món laboral es troba afectat, fins al punt que sovint s’equipara l’economia col·laborativa amb la precarietat, atès que els salaris en aquestes plataformes tendeixen molt a la baixa, no hi ha cap tipus de cobertura social i l’absència de regulacions deixa tothom (usuaris, consumidors, productors i proveïdors) en una mena de llimbs legals. Una bona mostra d’aquests conflictes és Uber, prohibit a moltes ciutats i països (entre ells l’Estat espanyol). Alex Hern explica en aquest article a The Guardian que la terminologia (economia de la compartició, economia col·laborativa) no és adequada, i que la millor manera d’anomenar aquest fenomen és gig economy (economia de treballadors independents). En aquest apunt a Platform Thinking i en aquest article d’Avi Asher-Schapiro a Jacobin se n’exposen els aspectes incòmodes. Sebastian Olma, en el seu apunt al blog Institut of Networks Cultures, en qüestiona també els aspectes de col·laboració i compartició, atès que considera que és un gran negoci únicament per a les plataformes tecnològiques mitjançant les quals es vehiculen aquestes transaccions.

Davant el potencial no exempte de conflictivitat que representa, la Generalitat de Catalunya ha estat la primera Administració pública de la Unió Europea en regular l’economia col·laborativa (com també va ser pionera en sancionar els comportaments irregulars d’Uber i Airbnb).

En definitiva: quan posem a la balança l’economia de la compartició o economia col·laborativa, què pesa més, allò que aporta o allò que treu? Què en penseu?

Davant dels obstacles, la CoP d’educadors socials es reinventa!

Està clar que no sempre les bones pràctiques s’acaben imposant malgrat les evidències. Això ens ha passat a la comunitat de pràctica (CoP) d’educadors socials de centres penitenciaris. Des de l’any 2007 una bona part del col·lectiu hem col·laborat per implantar aquesta manera de treballar que ens permet tenir formació continuada al lloc de treball, espais de debat i reflexió per millorar la pràctica diària, una bona eina de comunicació que ens permet aprofitar-nos de les experiències dels companys, de les solucions que altres han trobat a problemes comuns… I els resultats obtinguts ens avalen: 10 programes socioeducatius, validats per la Direcció General de Serveis Penitenciaris i que són els de referència als centres penitenciaris.

Però tot i així, la innovació no s’acaba d’imposar, no acaba de tenir el seu lloc. De raons, en podem trobar moltes: les urgències del dia a dia passen per davant dels temes importants; encara ens costa força establir diàlegs virtuals, fer treball col·laboratiu en línia, expressar les nostres opinions en fòrums de debat; tenim limitacions a l’hora de participar en les trobades presencials tot i que el nombre de reunions anuals fetes és força reduït… Excuses també: en alguns centres es comparteixen els ordinadors, la feina de gestió ha augmentat considerablement, ja no estem tan predisposats com a l’inici de la CoP a fer la feina des de casa… Però malgrat tot aquest discurs també tenim una idea molt clara: la CoP ens ha fet millors professionals; ens ofereix un important repositori de documentació i experiències i volem que continuï endavant, fet que queda palès en la més que bona assistència a la jornada anual. Els problemes continuen i, per tant, la solució haurà d’estar en la pròpia comunitat. Canviarem, de nou, estratègies de funcionament, maneres de treballar i ens adaptarem a les limitacions que hem anat trobant per tal que no ens impedeixin seguir amb la feina començada.

Així que aquesta és la nostra proposta: hem iniciat l’elaboració d’un nou programa: Preparació de la vida en llibertat. Ens repartirem per centres, o agrupacions de centres propers geogràficament, els àmbits en què hem dividit el programa. Cada grup de treball podrà fer les trobades presencials en el seu lloc de treball, en l’horari i l’espai que més s’adapti a les seves necessitats, s’estalviaran desplaçaments i les reunions podran ser més o menys extenses en funció del temps disponible. Proposarem quatre sessions presencials al CEJFE, una per trimestre, amb un representant dels diferents grups per tal d’unificar criteris i informar de la feina feta a cadascun dels subgrups.

El resultat… haurem d’esperar a la Jornada del 2016. Però seguim apostant fort per la comunitat de pràctica i els educadors i educadores socials que la formen. Us mantindrem informats!!!

Susana Gracia

L’empresa oberta i el futur del treball. Reflexions de Maite Moreno

En el món de l’empresa, les organitzacions i el treball tradicional hi ha detalls que ens delaten. Per exemple l’ús i abús d’expressions com per fi és divendres. A Twitter, va prendre el relleu una altra etiqueta #FF –FollowFriday– i quan arribava el divendres era el tema del moment (trending topic) segur, #per fi és divendres. I és que, encara –fins i tot per a la gent de Twitter– es continua vivint la feina com una mena de cicle encaixat en altres cicles: oci, família , formació, etc. Però la realitat, com sabem, és una altra. Tot i que els baby boomers ens entossudim a continuar emprant rutines cognitives antigues, les regles han canviat. En el nostre context, després de set anys de duríssima crisi, sentim a dir sovint: els anys que vindran no seran millors, i en cap de les previsions dels experts s’afirma que recuperarem el model de societat confortable que teníem.

Així doncs, aquests anys de crisi ens han deixat com a llegat l’aparició d’un altre tipus de teixit social i empresarial, més obert i porós i menys protector. Excepcionalment, encara existeixen alguns espais més protegits com l’Administració pública (però, atenció: en 10 anys es produirà la gran retirada per jubilació i, com que actualment no hi ha noves incorporacions al ritme que era habitual abans de la crisi, serà una bona oportunitat per impulsar una nova agenda en matèria d’ocupació pública. Tanmateix, la resta d’organitzacions i professionals han entrat en una altra lògica: la del freelance, la de l’emprenedor, la de l’autònom, la del risc, la del fracàs, la de l’èxit (en pocs casos). I també -com a extensió lògica-, la de les empreses i organitzacions obertes, la del cotreball (coworking), la del treball col·laboratiu, compartit, etc. I, amb això, la necessitat d’aprendre noves habilitats, competències i estratègies per ser eficients en aquests escenaris tan durs, precaris i competitius.

Però també tenim bones notícies. Algunes reflexions i experiències van mostrant nous camins que orienten els més endarrerits o els que encara som en la zona de confort. En el nostre context, per exemple, hi ha persones i empreses que ja han iniciat aquest trajecte i ens ajuden a transitar-lo.

Ha estat a través de la recomanació de Ricard Faura que ens hem acostat a la feina de Maite Moreno, CEO de MHM (no en va la seva empresa es diu Monday Happy Monday –que alguna cosa deu voler dir en aquest nou paradigma en què ens movem).

De tot el que hem sentit a dir i hem llegit d’ella, ens ha cridat l’atenció, sobretot, la seva capacitat de fer una lectura intel·ligent del nou context i d’explicar-lo de manera pedagògica. I sempre amb una crida –calmada, però contundent– a l’acció. En destaquem el següent:

Les seves reflexions sobre empresa oberta:

–    Basen la seva relació amb les persones que no coneixen en la confiança.

–    Adapten, fins i tot, els seus espais físics.

–    S’organitzen de forma diferent, a través d’estructures organitzatives més planes i en forma de xarxa.

–    Adopten noves formes de treballar mitjançant mètodes Agile.

–    Remuneren per contribució.

Sobre la nova manera de treballar… en beta:

“En el nou model de treball, caracteritzat per la creativitat, el treball en xarxa, digital, sense jerarquies, la col·laboració, la passió pel que es fa, la confiança vs el control, l’obertura de les empreses cap a l’exterior, l’activity based working, el talent com a servei… treballar en “beta permanent” i ser un aprenent permanent és un deure”.

Sobre la filosofia de de compartir:

“Així que, si ens preguntem si, pel fet de compartir les idees amb estranys, ens les podrien robar, la resposta és: sí, és possible, però també podem minimitzar el risc dissenyant processos ultraràpids per llançar el producte o prestar el servei abans que ningú ens el copiï. No es pot assumir, d’entrada, que el valor de guardar secrets sigui superior al benefici d’incrementar l’aprenentatge i la innovació”.

Sobre recursos humans i nous rols professionals

“L’adopció natural i, fins i tot, necessària del model freelance va fer que els rols dels professionals de recursos humans canviessin. Aquests hauran de ser capaços de dissenyar nous sistemes de gestió que integrin tant el talent intern com l’extern, conèixer noves eines de seguiment i avaluació, adquirir noves habilitats de negociació i nous coneixements de contractació mercantil i usar noves eines més enllà del currículum a l’hora d’analitzar candidats”.

La gestió del talent en les organitzacions:

“Hauran de ser els treballadors i no les organitzacions els qui dissenyin el seu propi projecte laboral. I les organitzacions hauran de lluitar per mantenir relacions pures amb el talent, perquè aquest no deixarà de ser un soci que pot abandonar l’organització en qualsevol moment”.

Però, com a mesura que ens endinsem en les seves tesis, més ens hi interessem, hem considerat que el millor serà convidar-la perquè ella mateixa ens parli de tot el que està en joc. El dia 1 de desembre tancarà la Jornada Compartim.

Jesús Martínez

L’hora de la marca personal

Fruit també del discurs de l’emprenedoria, durant els últims anys assistim a un gran boom de la literatura dedicada al màrqueting personal. La marca personal i l’emprenedoria són parella per raons òbvies: un dels ingredients més importants per tenir èxit en el teu projecte és que es basi en la creació d’una marca sòlida i atractiva.

Miro a la meva biblioteca (totes les públiques) i rescato diversos llibres que toquen aquest tema. Un d’ells –dels primers que es van publicar– és Tu marca personal, de Roberto Álvarez del Blanco, i porta per subtítol: “Gestiona la teva vida amb talent i converteix-la en una experiència única”. Ofereix un enfocament didàctic per explicar com aconseguir una marca personal que es pugui prendre com a guia en la carrera professional i personal.

L’altre és més recent: Urbrands, de Risto Mejide (encara no l’he llegit).

De tota manera, i aprofitant que el dia 1 de desembre ens acompanyarà a la X Jornada Compartim Neus Arqués, que també és especialista en aquesta àrea, i una de les pioneres (potser massa avançada i tot al seu temps), llegeixo el seu recent llibre Tu plan de visibilitat 40+, el segon que dedica a aquest àmbit. M’ha agradat i en destaco el següent:

  • Crec que és un llibre honest. Dóna el que ofereix, que en llibres (i gairebé en tot) ja és molt. I, en aquesta línia, m’ha cridat l’atenció la revelació que ens fa l’autora quan diu que mai no va tornar a formar part d’aquests programes quan els responsables li van fer veure que havia de ser més agressiva en els seus plantejaments davant els altres col·legues tertulians. Em recorda la diferència que en feia R. Sennett a la seva obra Juntos (Together, The Rituals, Pleasures and Politics of Cooperation), tot diferenciant entre dos tipus d’estratègies:

“L’escolta curosa produeix dos tipus de converses: les dialèctiques i les dialògiques. En les primeres, el joc verbal d’oposats ha de construir a poc a poc una síntesi…, però es basa en una discussió que no es resol en la descoberta d’un fonament comú. En canvi, en les dialògiques, tot i que no s’hagin arribat a compartir acords, en el procés d’intercanvi els interlocutors poden haver pres major consciència del seu propi punt de vista i haver augmentat la seva comprensió mútua.”

Definitivament, Neus, crec que la tele no vol tertulians dialògics.

  • Crec que és un llibre experiencial. Per dos motius: es nota que s’ha gestat a través de moltes hores de docència i de reflexió (entrades en blogs i interacció amb els lectors). I també es nodreix de la pròpia experiència personal de l’autora: ens confessa que ha hagut de reinventar-se fins a nou vegades.
  • És un llibre amè i molt didàctic. Fruit, potser, d’aquest procés experiencial al·ludit, ens trobem davant d’un llibre molt didàctic –es llegeix amb molta facilitat– que conserva i aporta útils esquemes de treball que solen utilitzar-se a les classes amb alumnes.
  • El llibre ajuda –de veritat– a un públic molt determinat: els majors de 40 anys. Com sol passar a la generació dels Baby Boomers, molts d’ells es veuen necessitats d’una segona oportunitat. En el llibre es traça tot un pla detallat per gestionar la visibilitat personal dels veterans. I l’opció que l’autora assenyala com a preferent és de sentit comú: el reciclatge i la valoració de l’experiència acumulada en les etapes prèvies.
  • I està molt ben estructurat: el projecte de marca personal ha de néixer des d’una base sòlida ancorada en la missió, els valors i determinats objectius; i, després, traçar un pla perfectament estructurat en el qual s’inclogui visibilitat, reputació, identitat, diferenciació, reconeixement dels punts forts, la rellevància d’escollir el públic objectiu (target) adequat, la creació de comunitat, etc.

També m’ha cridat l’atenció el capítol dedicat a la formació contínua i a la competència a la qual tot emprenedor s’enfronta. N’afirma el següent:

  • La formació contínua presenta aquests avantatges per a la teva visibilitat: “formar-se t’ajuda a mantenir la teva marca personal al dia, formar-se és una manera de diferenciar-se i aprendre és la manera de millorar la teva pròpia experiència, de manera que després pots ser tu qui comparteix el que sap.
  • Els competidors són una font de sensacions negatives: ens infonen por, respecte i ràbia. La competència sovint ens genera angoixa. El pas previ perquè la competència es converteixi en un actiu és mantenir el cap fred. Costa, sobretot, si el teu competidor no actua de forma elegant. Però això no vol dir que hagis de posar-te a la seva altura. T’has de posar a la teva alçada. I després valorar els avantatges: si tens competidors, tens mercat. Estimar la competència no és fàcil. El millor antídot és competir amb un mateix. Ningú al món pot explicar la teva proposta com tu, perquè és teva. Aquesta és la que has de fer visible. Aquesta és la que has de comptar, i cada dia millor.”

L’obra finalitza amb reflexions sobre la motivació. Em va cridar l’atenció la tècnica del revòlver i la part final sobre la felicitat: “La teva visibilitat ha de tenir una raó de ser. Aquesta raó és la teva felicitat, entesa com la teva vida en plenitud”.

Tots aquests consells, els resumeix l’autora en 40 idees força finals. Creiem que, explicades per ella mateixa, seran encara més potents. Si us ve de gust, el dia 1 de desembre ho podrem comprovar.

Jesús Martínez

“Pares, jo no em separo”: full de ruta

La CoP Equip d’Assessorament Tècnic en l’Àmbit de Família, durant l’any 2013, vam iniciar el projecte de crear un decàleg de bones pràctiques de divorci, que es va materialitzar el 2014 en el pòster i díptic Pares, jo no em separo.

Durant aquest any hem creat i estem duent a terme la implementació de tallers de sensibilització adreçats a professionals que treballen amb famílies amb els objectius següents:

  • Donar a conèixer el decàleg Pares, jo no em separo als pares i als professionals que acompanyen un procés de separació o divorci.
  • Sensibilitzar respecte de les necessitats dels fills en un procés de separació o divorci.
  • Conscienciar de les conseqüències negatives que poden patir els fills en un procés de separació o divorci conflictiu.
  • Dotar els pares d’eines i estratègies saludables per al maneig d’una separació o divorci per tal d’ajudar a minimitzar l’impacte negatiu sobre els fills.
  • Convidar a la bona pràctica de la separació o divorci a aquells que han decidit triar aquesta opció.
  • Apoderar els professionals de diversos àmbits que intervenen amb famílies perquè puguin prevenir i detectar situacions de separació o divorci conflictives, i formar-los en eines i estratègies saludables, per tal que puguin acompanyar les famílies i assessorar-les.

Fins a la data s’han desenvolupat un total de 6 tallers, adreçats a diferents col·lectius professionals. Aquests tallers han estat impartits a:

  • La Fundació Hospital de Mataró
  • L’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona
  • El Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Primerenca de Sant Joan de Déu
  • El Centre de Mediació de Dret Privat de Catalunya
  • El Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, de forma conjunta amb l’Equip d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència de l’Eixample de Barcelona.

Tots ells han tingut una molt bona acollida i valoració; és per aquest motiu que ens proposem la continuïtat en la implementació de tallers, per tal de consolidar aquesta tasca, així com arribar a més professionals.

Així mateix, el mes de juny d’enguany vam celebrar la nostra jornada anual de bones pràctiques, en el context del programa Compartim de gestió del coneixement, per compartir la nostra experiència i reflexionar al voltant de tot el que suposa; també ens vam nodrir d’altres experiències que hem tingut oportunitat de conèixer i que es desenvolupen a la resta de l’Estat. En aquest sentit vam comptar amb la col·laboració de l’administració autonòmica andalusa i les municipals de Burgos, Algesires, Vitòria i Saragossa.

Les nostres línies de futur també inclouen la possibilitat d’oferir tallers adreçats a pares i mares en situacions de divorci contenciós, per fer una tasca preventiva respecte del patiment infantil que es produeix en aquestes situacions familiars.

Mercè Cartié

Aprenent dels millors: Taula rodona de la X Jornada Compartim, 1 de desembre

Si hi ha dues paraules que en els últims anys s’han estat promocionant de manera imparable, són aquestes: emprenedoria i aprenentatge. Emprendre i aprendre apareixen cada dia als mitjans com paraules màgiques que poden solucionar tots els nostres mals (socials). I molt ens temem que aquesta tendència no desapareixerà a curt termini.

Però en aquesta ocasió ens ocuparem de l’aprenentatge. Mai abans s’havia parlat tant i amb tanta intensitat com ara de la necessitat d’aprendre. Va ser l’Informe Delors el que va apuntar el problema de base: la formació al llarg de la vida ja no és una opció.

I les raons són molt clares: la penetració incontenible de les TIC i internet, el desenvolupament posterior de l’economia del coneixement i la sobreabundància d’informació a la qual estem exposats.

Tant és així que podem dir que un dels trets més característics de l’època actual és la sobrecàrrega d’informació. Mai abans en la història de la humanitat el nostre cervell s’havia posat tan a prova per poder processar aquesta enorme quantitat de dades. Encara és aviat per saber quins efectes produirà aquest fenomen en la nostra ment, però ja trobem posicions molt diferents: des de les més pessimistes a les molt optimistes.

I, a més, hi ha un factor afegit: la crisi d’intermediació en la qual es troben les entitats proveïdores de formació, com ara universitats, escoles, centres de formació corporativa, etc.

I això encara és més greu perquè, com deia J. Chambers al seu article “La societat de l’aprenentatge”, «[…] l’explosió del coneixement impulsada per la potència de la xarxa per connectar les persones i difondre idees, canvia la naturalesa mateixa de l’aprenentatge. Hem d’innovar i desenvolupar noves modalitats d’aprenentatge, tant formals com informals, que satisfacin les demandes de les societats del coneixement. Els responsables de guiar l’aprenentatge han d’abandonar la zona de confort i innovar de forma contínua per anticipar les necessitats dels estudiants.»

I en aquest punt estem: preguntant, escoltant i reflexionant com ser més eficients en la nostra missió. I per a això hi ha diverses vies. Julen Iturbe, en un apunt recent, ens parlava de millorar les nostres competències per ser més eficaços en la gestió de la informació a través d’eines tecnològiques. Excel·lent reflexió. Però hi ha molts més factors implicats, des d’hàbits higiènics, passant pels biològics (el meu antic professor Ignacio Morgado ens dóna molt bones notícies sobre la bondat de la son i de la generació de connexions neuronals a qualsevol edat, p.e.), als més socials (col·laboració, xarxes, contactes i PLE –entorns personals d’aprenentatge– per organitzar-los), aspectes intermediaris com l’emoció i la motivació, etc.

Però també hi ha un factor —que ha passat una mica desapercebut—, que anomenarem el factor artesanal/personal, que pot ser desequilibrant (en igualtat de condicions amb els altres).

Per exemple, i per anar-nos acostant allà on volem arribar, em va captivar aquesta revelació de Carles Ramió en un apartat del seu últim llibre, titulat La importància del territori on un escriu:

«Pot semblar una ximpleria, però saber trobar el lloc adequat per escriure és més important del que sembla. Tot el que vaig publicar […] ho he escrit a casa meva. I aquesta elecció no ha estat precisament pacífica; no era igual una habitació que una altra, ni tan sols l’espai que ocupava la taula dins de l’habitació. Com que he canviat moltes vegades d’habitatge, quan busco el nou pis de torn, en el que més em fixo és en si hi ha una habitació i un espai on cregui que em sentiré còmode per escriure. Un cop em vaig equivocar amb l’habitatge i durant nou mesos no vaig escriure ni una pàgina perquè em sentia incòmode.»

També recordo ara la confessió d’un amic investigador que em comentava que quan està en la fase de documentació per a la redacció d’un article cada vegada que a internet descobreix alguna cosa de molt interès, ha de plegar immediatament i anar al bany. I un cop s’ha recobrat de l’entusiasme, ja pot continuar 😉

Però, més enllà de l’encert d’aquestes anècdotes —o de com ens hi puguem sentir d’identificats—, crec que cada un de nosaltres té una sèrie de tècniques i mètodes personals que amb el temps ha anat validant.

Debatre sobre tot això amb persones que són referents en els seus àmbits professionals, pot reportar experiències i coneixements impagables a tothom que vulgui millorar en el seu aprenentatge autònom. Recordo ara, per exemple, els comentaris que Manel Muntada, un dels convidats, em feia sobre els seus horaris de treball i la seva millor franja de productivitat (que ara no desvelaré). Hi he estat pensant –fascinat– molt de temps i he arribat a la conclusió que sóc incapaç de copiar el seu mètode 😉

Per citar un altre cas, igualment em van sorprendre, fa uns mesos, les habilitats de codificació de coneixement i d’organització de múltiples fonts informatives que posseeix la Marisol López (també convidada).

A banda d’aquests dos testimonis, per als que hi estigueu interessats comptarem amb quatre més d’impacte. Intentarem que tots se sentin còmodes i que ens desvetllin les seves millors estratègies. Conèixer, per exemple, quin és el secret de la productivitat de la Dolors Reig o com és l’entorn de treball del Jordi Graells, que l’ha fet arribar a cotes de lideratge i de connexions admirables. O bé, per acabar, el cas del Marc Cerón, un alt directiu del Departament de Justícia que ha fet una lectura de l’organització —i de la seva governança— més intel·ligent i més productiva per als seus equips.

El programa de la taula rodona és aquest:

Taula rodona: “Què podeu aprendre del meu aprenentatge autònom?”

Manel Muntada Colell, consultor. CumClavis

Marc Cerón Riera, subdirector general de Reparació i Execució Penal de la Direcció General d’Execució Penal a la Comunitat i de Justícia Juvenil

Dolors Reig Hernández, psicòloga social, conferenciant, consultora, professora en diferents universitats, empreses, organitzacions i esdeveniments. El caparazón

Jordi Graells Costa, coordinador de Continguts i Innovació a la Direcció General d’Atenció Ciutadana i Difusió (Departament de la Presidència). Graellsbloc

Marisol López Vicente, directora de l’Àrea Digital de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC)

Inscripcions

Jesús Martínez

Escalfant els motors de la X Jornada Compartim del proper desembre

Desembre acostuma a ser un mes ple de cites, i els que som seguidors de temes mediambientals en tenim una de molt potent aquest any, la Conferència sobre canvi climàtic de les Nacions Unides a París. Sens dubte n’estarem pendents. Però, si parem la mirada a Catalunya, també hi trobarem coses interessants a seguir; entre elles, la nostra cita anual amb el Compartim, al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE), que aquest any és molt especial perquè celebrem els 10 anys del Programa!

Una de les darreres novetats del Compartim, que va iniciar el seu recorregut l’any 2014, és el projecte del REGAL (rol de l’e-moderador com a gestor d’aprenentatges en el lloc de treball), gestat durant sis mesos per un grup d’entusiastes i resumit en la Guia del gestor d’aprenentatge en el lloc de treball com un impulsor d’escenaris de col·laboració i cocreació, connector de persones, curador de continguts i facilitador d’aprenentatges dins l’organització.

Enguany la magna figura del REGAL -considerada per alguns com a impossible d’assolir en una sola persona- ha evolucionat -no podia ser d’una altra manera- en la figura del dinamitzador d’aprenentatges informals (DAI), una figura que, des de dins del sistema, treballa per donar llum al coneixement amagat, aquell que és latent, però que li costa ser reconegut tot i la seva importància cabdal en la resolució de situacions quotidianes en l’entorn laboral.

El programa Compartim de gestió del coneixement compta ara mateix amb l’experiència de sis DAI, dels quals n’hem tingut notícia, per exemple, a través d’aquest blog: com deia l’Elena Martín, DAI de TIC i presó, en el seu apunt de juliol, parlem d’una figura emergent i encara no testada; el seu company Julio Zino, inspirat pels aprenentatges assolits durant les vacances, comparteix la idea d’un mapa de sentits com a carta de navegació que ajudi els DAI a orientar les seves accions. És interessant veure com els mateixos escollits manifesten la incertesa de la tasca dinamitzadora.

Un altre dels nostres DAI resol els dubtes passant a l’acció. En Joan Galeano reflexiona en un primer apunt sobre les bases del foment de l’aprenentatge informal dins l’organització, que considera que es basa en la interacció entre companys a través de la conversa, ja sigui física o virtual. Parla de socialitzar el coneixement, conceptualitzar-lo i compartir-lo a través de la tecnologia. En un segon apunt, el DAI dels juristes de centres penitenciaris ens explica una experiència real en el lloc de treball: els brífings, com a trobades periòdiques d’uns 30 minuts en què es conversa sobre un tema prèviament escollit i treballat per cadascun dels assistents.

Per últim, una de les darreres aportacions dels DAI la van fer els arxivers de la Ciutat de la Justícia. Les peculiaritats de la seva feina els han dut a buscar les solucions possibles als dubtes de l’afer diari compartides a través del foment i la consolidació de l’aprenentatge mutu. L’intercanvi de coneixement entre professionals el veuen com una eina de formació permanent que pot anar de la mà amb la formació reglada tradicional.

I, tornant a la X Jornada Compartim del pròxim 1 de desembre, celebrarem els 10 anys de bagatge del programa Compartim de gestió del coneixement al Departament de Justícia, deu anys que ens permeten fer balanç per entrar en una nova etapa que intuïm més enriquidora encara. Les noves tecnologies i els avenços en innovació van modelant les maneres de gestionar el coneixement, cosa que genera valor en tots els àmbits: personal, professional i empresarial. Cada cop més l’Administració es pot nodrir de les experiències innovadores d’altres corporacions i, alhora, pot exportar el seu model.

En aquesta Jornada pretenem conèixer els sistemes d’aprenentatge que utilitzen els professionals que ens atreuen per la seva conducta i èxit professional. També veurem l’exemple de les empreses que inverteixen constantment en els recursos més innovadors per no quedar-se mai enrere.

Finalment, l’equip Compartim retrà un homenatge a totes les persones que han participat d’una manera o altra en el programa, gràcies a la generositat i entusiasme de les quals aquest ha pogut anar complint els seus objectius.

Us convidem a ser-ne partícips!

Glòria Canadell

Glòria Díaz