Aprenentatge salvatge (II)

Portada de 'El tejido de Weiser'Aquest passat mes d’agost va arribar a les meves mans El tejido de Weiser, de Xavier Mas. Encara que és un llibre tècnic i complex i la seva lectura em va portar més d’una setmana, no el vaig poder deixar de llegir fins al final.

Us el recomano. Ens posa al dia de tot el que té a veure amb l’aprenentatge actual a la societat-xarxa. Partint d’un plantejament valent (i molt documentat), transcendeix alguns tòpics clàssics que s’han instal·lat en l’imaginari social, com els de la pretesa solvència en matèria d’aprenentatge que tenen els denominats nadius digitals (l’autor fins i tot en discuteix l’existència).

Amb tot, creiem que una de les aportacions més interessants del llibre és la denúncia (per emprar aquests termes) de l’obsolescència dels sistemes educatius institucionals actuals.

L’autor afirma que en el nou context actual, en què la tecnologia digital s’ha convertit en una dimensió gairebé inseparable de la realitat física i en què la xarxa és l’àmbit on té lloc el conjunt de l’activitat humana (incloent-hi l’aprenentatge), s’ha demostrat que la formació heretada dels últims 150 anys, des de la primera revolució industrial, ha quedat definitivament desfasada i que necessitem repensar tot el model educatiu.

Com? Possiblement tornant als orígens, desregularitzant i aprenent de forma més natural. Es referma en la capacitat que tenim d’aprendre en qualsevol moment i en qualsevol lloc i sota qualsevol format. Ho anomena  aprenentatge salvatge. I aquesta és una altra aportació original i genuïna del llibre:

“L’aprenentatge és un fenomen que es dona en estat salvatge, és a dir, que és consubstancial a la naturalesa i a l’activitat humana. Amb la qual cosa, podem establir una nova convenció segons la qual els processos d’aprenentatge i d’educació no tenen perquè circumscriure’s al marc que la nostra societat ha creat per regular l’activitat educativa. Reivindiquem el fet que podem aprendre, ensenyar i ser educats en qualsevol lloc o situació mitjançant canals i artefactes diferents, i des de rols i àmbits disciplinaris diferents dels que tradicionalment han estat objecte d’estudi per part del que coneixem com a ciències de l’educació.

I continua afirmant més endavant que aprenem de tot i en qualsevol moment:

“Assumim també que de tot se n’aprèn. Per posar-nos al dia, aprenem constantment i a tota velocitat… vam començar tenint molta informació, tant de formats com de canals, per transmetre coneixement mitjançant càpsules, per la veu, al tren, en vídeo, asseguts, per Youtube. No obstant això, crec que no s’ha fet una exploració gaire profunda sobre la persona que aprèn: no sabem en quines situacions ho fa, com és, quines motivacions té. Actualment qualsevol que vulgui aprendre el que sigui per fer alguna cosa ho aprendrà. Tenim eines de sobres. Cal incidir en el que vol i en el per a què, i ajudar-lo en aquest sentit.”

I, d’aquesta manera, torna a insistir en el gran desfasament existent entre el que fan els aprenents, els digital learners, com ell els anomena, i el que es fa a les institucions educatives, on encara no s’hauria produït la transformació digital que ja està present en altres sectors socials. També ho amplia:

“Crida l’atenció que els canvis que en la majoria de sectors industrials ha causat el procés de digitalització, reinventant productes, abandonant mercats i creant nous processos i models de negoci, no es reflecteixen en l’àmbit educatiu… el conjunt d’eines i recursos educatius que ofereix la xarxa d’alguna manera estan presents de forma estesa en tots els nivells. Tot i això, el retrat robot de l’ecosistema educatiu difereix molt poc respecte al de dècades anteriors. Institucions, regles, rols i agents, model d’acreditació, formes d’organització, romanen gairebé inalterats, però, potser, l’educació encara no hagi estat assolida per l’onada gegant de la transformació digital.”

I conclou afirmant que l’educació és l’últim bastió que li queda per conquerir a la revolució digital:  “més enllà de l’e-learning i dels enfocaments pedagògics més innovadors, l’educació digital no s’està forjant ni a les aules d’escoles i universitats, sinó en el teixit de la vida diària, on les tecnologies més profundes conflueixen, desapareixen i es tornen invisibles. “

Per això és inevitable replantejar-se la pràctica educativa a la llum de les lleis i les possibilitats que el nou entorn ens ofereix. És com si hi hagués una lluita aferrissada entre l’organització tradicional, que adopta de forma marginal les noves tendències, i les noves tendències, que, actuant com a palanca, volen ser-ne les preponderants.

Xavier Padrós, ponent també el dia 29, parla dels insiders, que són els especialistes defensors de les pràctiques tradicionals que procuren, per tots els mitjans, que les noves pràctiques fracassin. O sigui: una lluita fratricida entre allò constituït i allò emergent. Res de nou sota el sol.


Jesús Martínez

En la nova societat: de l’economia de la felicitat a l’aprenentatge salvatge (I)

Portada del llibre 'Economía de la felicidad'El proper dia 29 de novembre celebrarem la XII Jornada Compartim, dedicada a les tecnologies exponencials i al seu impacte social. Farem especial referència a l’àmbit de la formació i l’aprenentatge.

Per a això, comptarem amb tres grans aportacions a càrrec de: Xavier Farràs, que acaba de publicar Economia de la felicitat; Xavier Mas (també autor recent de l’obra emblemàtica sobre aprenentatge digital, El tejido de Weiser), i Pablo Lara, coolhunter –caçador de tendències– de la UOC.

Mitjançant dues entrades al blog presentarem alguns dels punts que tocaran els ponents per poder disposar d’informació prèvia que faci possible flipejar part de la sessió (introduir més debat que exposició).

Tot seguit exposo algunes idees que he extret del superinteressant Economia de la felicitat, de Xavier Farràs.

Economia de la felicitat

Encara que l’autor només s’estengués una mica més en aquesta frase: “…no ens enganyem, la crisi actual –o les crisis actuals– no deixa de ser un problema de gestió, no de recursos”, ja valdria la pena tenir en compte el seu punt de vista.

Els autors, amb aquesta afirmació, ens situen en un estat d’ansietat: …si tots els nostres problemes –com a societat, a nivell planetari–, poguessin resoldre’s gestionant d’una altra manera, no estaríem gaire lluny de viure com somiem: en una societat més igualitària, on els beneficis immensos de les grans corporacions estiguessin repartits d’una altra manera, on no haguéssim de patir per la desaparició de la feina, per l’enfonsament de les classes mitjanes, per la desigualtat creixent, pel canvi climàtic, etc.

Doncs bé, llegint aquest llibre tan optimista, no es veu gaire llunyà aquest horitzó de canvi.

Els autors afirmen que tenim tots els elements necessaris per fer sostenible el planeta i proporcionar confort als seus més de set mil milions d’habitants. Tal com afirmen alguns experts com Harari i Peter Diamantis, encara que ens costi reconèixer-ho, mai no havíem estat tan bé a nivell global. Però el focus mediàtic (pessimista) del qual ens alimentem i l’empremta evolutiva humana que ens fa viure en alerta, a la defensiva,  davant perills reals o imaginaris, ens distorsiona aquesta percepció.

Per primera vegada en la història de la humanitat, ens situem en la gran disjuntiva: haver de triar entre un món d’abundància, que ja és possible gràcies a la tecnologia, o continuar en aquesta nova escalada pseudofeudal de tot per al guanyador: gran desigualtat, pobresa i precarietat en un món governat pel poder desmesurat de l’ultracapitalisme tecnològic.

Economia de la felicitat ens parla de tot això i més. S’estructura en tres parts. A la primera, “El món postcapitalista”, ens presenta un retrat molt precís de la societat actual. Parteix  de la gran novetat del nostre temps: les tecnologies de creixement exponencial (que ja són totes): la sensorització total (l’internet de les coses), la robòtica, la biologia sintètica, la intel·ligència artificial o els nous materials.

A la segona part ens presenta el món somiat: el món on volem viure i que la tecnologia ja fa possible. Però, per a això, cal evolucionar del postcapitalisme actual, que ja no ens serveix, a un nou sistema social. Els autors introdueixen, com a novetat en l’anàlisi, el factor felicitat, fins ara oblidat en una ciència que es postula com a social. La introducció de la felicitat com a part essencial del procés econòmic és clau per construir una economia al servei de l’ésser humà. I aquí hi ha la clau del nou paradigma. En una societat en què en pocs anys no hi haurà ocupació tal com la coneixem, haurem de regir-nos per altres paràmetres i transcendir d’un sistema organitzat al voltant de la feina a un sistema organitzat al voltant de la felicitat.

Com ho farem? A la tercera part del llibre s’explica. La tecnologia, creadora de riquesa, n’és la base. El focus ja no es troba en l’herència industrial de produir per consumir, sinó de crear per ser feliços. La renda bàsica universal, que ja fa anys està trucant a la porta, ho fa possible. I a partir d’aquí? Allò que és propi dels humans apareixerà com a natural. Un món per a la creativitat, la passió, la personalitat, la solidaritat i l’esperit col·laboratiu. Tots som líders i entre tots podem crear les condicions perquè aquest nou paradigma sigui una realitat. O sigui, gestionar d’una altra manera.

I aquí entrem de ple en les preguntes sobre la travessia –i els patrons i guies– que han d’assenyalar la ruta i conduir-nos-hi. O sigui, un bon debat per al 29 de novembre.

 

Bullying: l’assetjament a la subjectivitat

noia assetjada
Demà rebem al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, en ocasió de l’XI Jornada de Prevenció i Mediació Comunitària, José Ramón Ubieto, psicòleg, professor de la Universitat Oberta de Catalunya, que ens parlarà de l’assetjament entre iguals, un tema molt present en el dia a dia dels professionals de justícia juvenil i dels de totes les administracions locals que formen la xarxa de prevenció i mediació comunitària a Catalunya.

Ens hi ha preparat aquesta introducció.

L’experiència subjectiva de l’assetjament escolar té un caràcter traumàtic. Els testimonis que trobem a la clínica i en la literatura ens ho confirmen. Es tracta d’un esdeveniment que deixa empremtes indelebles, diferents per a cada un, fins al punt que de vegades han de passar dècades per poder parlar-ne.

L’assetjament és, a més, un símptoma social que forma part del malestar en la civilització. Analitzar-lo implica prendre en compte dos eixos: allò que apareix lligat al moment històric on emergeix, i allò atemporal, allò que el connecta amb el passat i amb les raons d’estructura. En el cas de l’assetjament escolar, el que no canvia, el que roman fix és la voluntat de domini i la satisfacció cruel que alguns subjectes troben a sotmetre d’altres al seu caprici per defensar-se així del desemparament davant la novetat. Això ha existit sempre com l’exercici de la fatxenderia a l’escola, fundat en el gaudi que proporciona la humiliació de l’altre, la satisfacció cruel d’insultar i colpejar la víctima.

Què hi hauria de nou en la nostra època per explicar les formes actuals que pren aquest fenomen? Sense ànim d’exhaustivitat podem aportar quatre causes a considerar:

1. L’eclipsi de l’autoritat encarnada tradicionalment per la figura del pare i els seus derivats (mestre, capellà, governant). No es tracta tant d’absència de normes –que sí que n’hi ha– com de valorar l’autoritat paterna per la seva capacitat per inventar solucions, per transmetre un testimoni vital als fills, a aquests que, com Telèmac, fill d’Ulisses, miren l’horitzó escrutant l’arribada d’un pare que no acaba de ser on se l’espera per acompanyar-los en el seu recorregut i en els seus impassos.

2. La importància creixent de la mirada i la imatge com una nova font privilegiada de gaudi en la cultura digital. Davant d’això, es tracta de no quedar al marge com un friqui o un pringat. Al costat de la satisfacció de mirar i gaudir veient l’altre-víctima, hi ha també el pànic a ocupar aquest lloc de marginat i quedar, així, invisible.

3. La desorientació adolescent respecte a les identitats sexuals. En un moment en què cada un ha de donar la talla, sorgeixen la por i la temptació de colpejar aquell que, sigui per desimboltura o per inhibició, qüestiona a cada un en la construcció de la seva identitat sexual.

4. El desemparament de l’adolescent davant la pobra manifestació del que volen els adults per a ell en la vida, i la subsegüent banalització del futur. Aquesta solitud davant els adults i la vida suposa una dificultat no menyspreable per interpretar les fantasies i les realitats, que pot portar a la pèrdua i la soledat. Entre els refugis trobats en els semblants, la parella de l’assetjament és una solució temporal.

Aquests quatre elements convergeixen en un objectiu bàsic de l’assetjament que no és altre que evitar afrontar la solitud de la metamorfosi adolescent i optar per atemptar contra la singularitat de la víctima. Aquesta fórmula genera un temps de deteniment en l’evolució personal. Triar en l’altre els seus signes suposadament estranys (gros, autista, maldestre, desinhibit…) i rebutjar l’enigmàtic, aquesta diferència que suposa una cosa intolerable per a cada un, és una crueltat contra el més íntim del subjecte que ressona en cada un, i qüestiona la nostra pròpia manera de fer.

Abordar l’assetjament implica acompanyar aquests adolescents en el seu recorregut, i per a això cal la paraula i, sobretot, posar-hi el cos. Ser-hi per donar testimoni, com a adults, del que per a cada un va suposar aquest delicat trànsit, de les seves dificultats i també de les seves invencions. Obrir els ulls i escoltar no només el que ells poden contar, sinó atendre les mostres d’aquest sofriment subjectiu: solitud, insomni, tristesa, humiliació, temors, sentiment de culpa. Generar una nova autoritat a partir d’un saber fer amb aquesta dificultat i amb la vida, més que amb discursos morals.

ubieto
José R. Ubieto

 

Trans-formant: una CoP entre transformació social i formació

El proppassat 15 de març, al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada va néixer una nova comunitat de pràctica del programa Compartim, moderada per l’equip de Prevenció i mediació comunitària (PMC) de l’àmbit de justícia juvenil i anomenada Trans-formant la intervenció: l’anàlisi i la gestió del conflicte. Com tot el que hem creat, aquest és un grup amb unes característiques diferents de les de la resta de CoP del Departament de Justícia.

Després de molts anys duent a terme tasques de suport i d’acompanyament als municipis i consells comarcals, de construcció de metodologies que ajudin a generar actuacions més transversals entre tots els interlocutors de la comunitat, hem volgut transferir aquests coneixements i compartir en un nou espai les eines que creiem que són útils. El nom de la CoP té a veure precisament amb tot això:

  • Trans: del llatí trans, que significa a través, més enllà, a l’altre costat.
  • Formant: del verb formar, una de les accepcions del qual té a veure amb modelar, crear una cosa que abans no existia, integrar, ensenyar, educar.

 Trans, perquè volem anar més enllà del que hem fet fins ara, i formant, perquè volem ensenyar com ho fem i capacitar els professionals perquè puguin integrar un mètode que podran adaptar a les circumstàncies i necessitats de cada municipi. Tot aquest procés els ha de permetre atendre les situacions complexes que es presentin amb les eines adequades i ser alhora transmissors d’aquestes eines a la resta d’operadors, de col·lectius, etc.

Trans-formant la intervenció, pel que fa a la gestió dels conflictes, suposa situar-se en un posicionament diferent a l’habitual, en una perspectiva més comunitària que integri el compromís, el consens i la vessant preventiva en qualsevol acció dirigida a preservar la convivència.

Aquesta CoP va més enllà de la formació inherent al Programa de prevenció i mediació comunitària (PMC). Analitzar i gestionar conflictes són necessitats que es presenten als municipis i moltes vegades els professionals han d’intervenir en temes de convivència entre veïns. Ho fan molt sovint des del desconeixement i mancats de recursos, però acaben resolent la situació amb l’única eina de què disposen: el sentit comú.

En aquest grup s’hi integren 36 professionals, representants de catorze municipis i quatre consells comarcals, vinculats al programa de PMC de les diferents àrees que treballen amb infants i joves: serveis socials, joventut, mossos d’esquadra, ensenyament, policia local, justícia, immigració, etc.

Aquest projecte és dinàmic i es va construint sessió rere sessió a mesura que sorgeixen les aportacions, els intercanvis i les reflexions.

Té tres fases diferenciades:

  • Fase formativa, que s’ha de dur a terme durant aquest mes d’abril de 2016, centrada sobretot en la unificació de criteris i terminologia per arribar a crear un esquema consensuat d’intervenció en conflictes.
  • Fase experimental, que ha d’acabar l’abril de 2017, centrada en el treball de situacions complexes reals que estan actives als municipis i que han de servir per comprovar la validesa del mètode que es va articulant.
  • Fase reflexiva i de recopilació del material, que es presentarà el 17 de novembre de 2017 en la jornada anual del programa de PMC, on es presentaran els resultats de l’any i mig de treball de la CoP.

Trans-formant la intervenció és construir coneixement a partir de casos reals, per intercanviar i millorar la gestió del conflicte, codificar aquesta manera de fer per compartir-la més enllà i apoderar els professionals; és trans-formar no només unes situacions concretes al territori sinó una filosofia d’intervenció.

Ho intentarem i us en donarem notícies ben aviat!

ana_nogueras        robert_gimeno
Ana Nogueras           Robert Gimeno

Treballadors socials: trenquem els esquemes que no funcionen?

El passat dia 16 de febrer es va celebrar la X Jornada de Treballadors Socials en l’àmbit penal. Trencant esquemes. La inauguració va ser a càrrec del director del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE), Xavier Bernardí, i del director general de Serveis Penitenciaris, Amand Calderó. Va ser un luxe poder comptar amb la seva participació ja que tots dos s’estrenaven en la presentació d’unes jornades de gestió del coneixement de les moltíssimes que s’han dut a terme durant aquests 10 anys de Programa.

A continuació, com en edicions anteriors, es va obrir la Jornada amb una ponència adreçada a tots els assistents, seguida de tallers i d’una darrera ponència consistent en la presentació d’un estudi.

Després de la ponència inaugural va arribar el moment de posar-se a treballar intensament en els tres tallers, en cada un dels quals es va tractar sobre els temes prèviament triats pels assistents, que es van repartir en els diferents seminaris i aules del CEJFE. Aquest format facilita molt la feina, i també cal destacar la total predisposició del Centre, tant pel que fa a la seva infraestructura com a la col·laboració del seu personal.

Els tallers resulten molt profitosos, ja que, malgrat la manca de temps –que és una constant el dia de la Jornada–, s’arriba a un seguit de conclusions que s’exposen i comparteixen a la sala d’actes amb tots els assistents. Com altres anys, es va optar per aquesta metodologia de treball perquè les jornades sempre han estat multitudinàries, i aquesta fórmula és més enriquidora i permet arribar a unes conclusions que poden servir de punt de partida per crear coneixement i fer més treball col·laboratiu.

En aquest sentit, és important destacar les aportacions que ha fet el Programa al col·lectiu de treballadors i treballadores socials, des de la seva creació fins al moment actual. El nombre de participants ha estat elevat: com a ponents principals, com a talleristes i com a assistents, en l’organització, en la pre i post jornada, donant idees, aportant, criticant també quan no ha agradat, etc. El balanç de la feina feta amb i per al col·lectiu ha estat un orgull personal i professional per a mi, i m’atreveixo a dir que també per als companys que hi han participat activament des de la Unitat de Recursos Comunitaris del Servei de Medi Obert i Serveis Socials.

No podem negar la feinada que ens suposa l’organització d’aquest dia, que després passa volant, però, tot i així, continua sent molt ben valorada, i també necessària, l’existència d’un dia marcat al calendari en què s’abordin els temes de la professió amb persones expertes en treball social i amb altres professionals que provenen d’àmbits molt diferents, perquè cal obrir la mirada i la ment i sentir altres experiències per evitar ser endogàmics i quedar-nos amb un únic discurs, a vegades producte de l’estructura dels serveis penitenciaris.

Crec fermament en aquesta modalitat de formació, per la qual sempre s’ha apostat des del CEJFE i des del nostre Servei, de compartir i generar coneixement. Crec (i creiem) que és un espai de retrobada importantíssim entre els professionals distribuïts per tot el territori català, un espai de reflexió conjunta i, ja després de tants anys, un dia esperat que no podem deixar de celebrar… perquè hi ha costums i tradicions que hem de mantenir malgrat que vulguem “trencar esquemes”, que és el títol de la Jornada d’aquest 2016.

Raquel-Robalo
Raquel Robalo

 

L’endemà de les Jornades de Monitors Artístics. Projectes i objectius

Dibuixos fets pels interns en els tallers artístics dels centres penitenciaris

El passat mes de febrer el col·lectiu de monitors artístics de centres penitenciaris vam gaudir de la IX Jornada de Monitors Artístics de Centres Penitenciaris. Qui som els monitors artístics? Doncs un conjunt d’uns 50 professionals que fem formació no reglada en el camp artístic, musical, teatral i audiovisual a les presons catalanes. Som un col·lectiu especialitzat i amb experiència que facilitem eines a interns i internes de tots els centres penitenciaris de Catalunya perquè coneguin totes les disciplines artístiques.

És per aquesta raó que un cop l’any ens trobem per parlar dels projectes que estem realitzant i que milloren la nostra feina del dia a dia i ens permeten impartir un ensenyament de qualitat. En aquest sentit, totes les jornades resulten molt profitoses.

Una part de l’èxit de la darrera Jornada, la devem a la ponència de la doctora Begoña Román, que ens va exposar un gran esquema pràctic de les diferències entre moral i ètica i de com les podem aplicar en el nostre lloc de treball. A més a més, ens va encoratjar a participar activament en aquests plantejaments.

Després vam aprendre tècniques de programació neurolingüística (PNL) amb en Robert Long, aplicades als nostres tallers dels centres penitenciaris. Vam trobar que la PNL podia enriquir la praxi diària. També vam aprendre tècniques per treballar l’estrès, per millorar l’atenció o per ser més receptiu a tot el que passa a les nostres classes.

També vam aprofitar les jornades per fer unes gravacions de veu per a la gran exposició en què treballem des de fa tres anys amb la Mery Cuesta sobre el treball artístic que es fa a les presons i que tindrà lloc el mes d’octubre al CaixaForum de Barcelona. Aquesta exposició permetrà veure obres dels interns i internes dels nostres tallers artístics i també la feina que realitza el monitor d’intervenció directa durant les més de 30 hores lectives setmanals que dediquem als interns i internes.

Ja us anirem avançant informació. De moment reserveu-vos el mes d’octubre, que segur que sentireu a parlar de la nostra feina!

A banda de tot això, estem preparant un altre projecte per a aquest any, la “Guia pràctica de supervivència per al monitor artístic” que, presentada a través de videotutorials, útils i pràctics, pretén donar respostes als dubtes que se’ns presenten a la pràctica en relació amb l’ètica i la informàtica, tot plegat perquè ens sigui útil per a la nostra feina diària en els centres. Ja us avanço que crearem un canal propi a YouTube per tenir-hi fàcil accés i resoldre dubtes del nostre col·lectiu.

Estem molt satisfets amb la feina que fem i dels resultats que n’obtenim.

Només em resta dir-vos que us animeu a seguir-nos per Facebook si voleu estar al dia de tots els esdeveniments que tindran lloc aquest any.

Sònia Marco
Sònia Marco

Tres anys de comunitat de pràctica. I ara, què?

tulip-994538_640

Satisfacció és la paraula que descriu l’estat emocional que ens envolta quan pensem en la III Jornada de Mesures Penals Alternatives, on l’assistència de més de 150 assistents i la valoració favorable dels continguts treballats ens marquen el repte de superar les expectatives en properes jornades.

I per què estem satisfets? La nostra reflexió respecte del resultat obtingut ens transporta als primers moments de la nostra comunitat de pràctica (CoP), on l’escenari era complex, conseqüència del gran nombre de membres adherits, la dispersió territorial i la dependència institucional de tots els membres que en formàvem part. Durant aquests anys de treball intens, l’esforç s’ha enfocat a cercar la màxima implicació dels professionals en el treball col·laboratiu, on han estat cabdals el lema “Junts sumem” i l’acompanyament que ens han ofert des del Programa Compartim.

Per tant, si analitzem l’escenari global, el resultat d’aquest any no podia ser d’una altra manera; l’expertesa i l’experiència dels membres de la CoP Mesures penals alternatives, amb noves metodologies de presentació dels productes treballats durant el 2015 –amb narratives digitals i vídeos–, impulsades per un equip motivat i dinàmic, han permès desenvolupar una jornada on hem estat capaços de fer riure i alhora fer reflexionar tot un auditori respecte dels temes següents:

  1. La resiliència
  2. La tipologia d’informes
  3. L’entrevista inicial
  4. El document de drets, deures i beneficis del penat

Els quatre productes s’han valorat com a útils per part de tots els professionals i, per tant, el fet de formar part de la CoP i el fet de poder disposar de les diferents eines que ens facilita aquesta pertinença ens ha permès poder copsar les distintes visions i propostes de treball dels professionals a l’entorn d’aquests temes, amb un objectiu comú: disposar de documents i guies de servei que ens ajudin a millorar la qualitat d’aquest servei.

Més enllà del producte presentat (Elements interns i externs de la intervenció en les MPA), vam apostar per col·laborar amb dos experts en apoderament per poder desenvolupar una ponència que ens ajudés a esbrinar la possibilitat d’apoderar els nostres professionals i usuaris. A la temàtica, de gran interès general, li va mancar una posada en escena motivadora que no va arribar a complaure les expectatives que suscitava el tema.

Com a tancament de la Jornada, les reflexions del nostre subdirector general, Marc Cerón, en relació amb la intervenció dels delegats de mesures penals alternatives a Europa, va permetre conèixer la realitat internacional i com es treballa en altres països en el mateix àmbit i, alhora, va obrir un nou interès en encetar noves propostes de treball, com són els límits de la intervenció dels delegats de mesures penals alternatives.

I ara què? Els bons resultats creen escenaris incerts respecte a com continuar treballant en aquesta línia per assolir el mateix èxit, però creiem que tenim molt de guanyat, atenent que els membres de la CoP tenen el més important perquè el treball col·laboratiu funcioni: la motivació.

Per tant, apostem perquè aquesta motivació permeti desenvolupar un nou producte el 2016, que possibiliti treballar la vessant ètica dels professionals des dels seus límits com a delegats en l’execució. Per fer-ho, comptarem una vegada més amb el suport i l’acompanyament del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE).

Un any més continuem creixent com a professionals i persones des del Compartim.

Image (4) pius_fransoy.png for post 5491         Manuela-Moreno         Natalia-Valenzuela

Pius Fransoy     Manuela Moreno  Natàlia Valenzuela

Transferència de coneixement amb dispositius mòbils

music2

Avui dia tothom fa vídeos perquè, amb un nombre de mòbils equivalent a la població mundial, cada cop és més fàcil enregistrar imatges en qualsevol moment o en qualsevol lloc i, si volem editar-les, les podem compartir fàcilment a les xarxes socials. Malgrat que a alguns els pot semblar complicat, al mercat virtual hi ha moltíssimes aplicacions que ens fan veure el contrari. Ricardo Giménez Roig, director, realitzador i generador de continguts multimèdia, acaba d’impartir una formació al CEJFE sota el títol Transferència de coneixement amb dispositius mòbils, amb l’objectiu, justament, d’utilitzar aquest recurs en pro de la transferència de coneixement en l’entorn professional.

Segons Ricardo, els avantatges són evidents pels components de llibertat i flexibilitat en l’aprenentatge. “La inspiració no t’acompanya les vint-i-quatre hores del dia. Tanmateix, el fet de tenir un dispositiu mòbil a la butxaca fa que res s’escapi quan apareix una idea que necessites. I, si tens Wi-Fi, el mateix seient del metro o una cafeteria poden esdevenir el teu propi despatx”. De tota manera, aquest entusiasme contrasta amb la realitat ja que les experiències en aquest camp són escasses, tot i que a casa nostra n’hi ha alguna. “Si bé és cert –continua Ricardo, referint-se  a aquesta experiència– que encara no ha arrelat perquè falta formació en l’ús del mòbil com a eina professional de gravació i muntatge, tenim un exemple a BTV Televisió, on ja enregistren tots els reportatges informatius amb mòbils 4G”.

Tot i que pot semblar banal, abans de fer un vídeo és interessant seguir una planificació –com han fet sempre els professionals–, tenir clar què volem transmetre, a quin públic ens adrecem, quins recursos utilitzarem, preparar un guió i una estructura. Tot plegat, abans de posar-se a la feina. Un cop capturades les imatges, caldrà editar-les, i també serà un element clar l’àudio. I tot això, com ho podem fer? Ricardo assegura que “el món de les aplicacions és inacabable”. Aconsella assessorar-se bé abans de descarregar-se qualsevol aplicació, posar-la a prova i “si no l’utilitzes en una setmana, més val que l’eliminis”.

Tot i que adverteix que “allò que ara és tendència, potser demà passat ja no ho serà”, les recomanacions de l’expert, pel que fa a les aplicacions, són variades i diverses: Wevideo i Magisto per fer muntatge d’imatges des del mòbil; Sketchbook i Adobe Photoshop Sketch per dibuixar; Jukedeck per compondre música; Notegrahy per escriure idees amb estils tipogràfics que facin el text més bonic i atractiu; Piktochart per crear infografies –“és la bomba”, segons Ricardo–; Instagram i Pic Stitch per a fotografies i per fer collage; per inspirar-se, buscar idees visuals i atmosferes, Pinterest; per organitzar les idees i fer mapes mentals, Popplet; per emetre en directe via Twitter, Periscope, i, finalment, a Eduapps, hi trobareu moltes aplicacions vinculades al món de l’educació.

Si voleu saber més coses del que fa el Ricardo, podeu seguir-lo al seu perfil de Twitter @ricardogroig.

Image (2) gloria_canadell.png for post 6098

 

 

 

Glòria Díaz

Indústria 4.0 o la quarta revolució industrial: quedar-se’n al marge no és una opció

 

Calculadora amb braç de robot

Som a les portes d’una revolució tecnològica que canviarà de manera substancial la manera com vivim. Treballem i ens relacionem a una escala que mai no havíem experimentat abans, i a la qual caldrà donar una resposta integrada i completa que impliqui tots els actors principals, des de l’Administració pública i el sector privat fins al món acadèmic i la societat civil: parlem de la indústria 4.0 o indústria intel·ligent. La primera revolució industrial va fer servir aigua i vapor per mecanitzar la producció; la segona va fer servir l’electricitat per crear la producció en cadena, i la tercera va fer servir l’electrònica i les TIC per automatitzar la producció. Ara, una quarta revolució industrial s’està construint sobre la tercera, i es caracteritza per una fusió de tecnologies que està difuminant les fronteres entre les esferes física, digital i biològica.

La indústria 4.0 té com a objectiu la posada en marxa de les fàbriques intel·ligents (smart factories) d’estructura modular, on sistemes ciberfísics monitoren els processos, creen una còpia virtual del món real i prenen decisions descentralitzades. Mitjançant l’internet de les coses, els sistemes ciberfísics es comuniquen i cooperen entre ells i amb els humans en temps real i, mitjançant l’internet dels serveis, tots els participants en la cadena de valor ofereixen i utilitzen serveis interns i externs entre diferents organitzacions.

La indústria 4.0 està dissenyada a partir d’aquests sis principis:

  • Interoperabilitat: capacitat dels sistemes ciberfísics, els humans i les fàbriques intel·ligents per connectar-se i comunicar-se entre ells mitjançant l’internet de les coses i l’internet dels serveis.
  • Virtualització: creació d’una còpia virtual de la fàbrica intel·ligent mitjançant l’enllaç entre els sensor de dades –producte de la monitoratge dels processos físics– i els models de planta virtuals i els models de simulació.
  • Descentralització: capacitat dels sistemes ciberfísics de les fàbriques intel·ligents per prendre decisions pròpies.
  • Potencial de temps real: capacitat de recollir i analitzar dades i proveir-ne les conclusions de manera immediata.
  • Orientació de servei: l’oferta de serveis –de sistemes ciberfísics, humans o de fàbriques intel·ligents– via l’internet dels serveis.
  • Modularitat: l’adaptació flexible de les fàbriques intel·ligents als requeriments canviants mitjançant la reposició o l’expansió de mòduls individuals.

Comparada amb les revolucions industrials anteriors, la quarta revolució industrial (que integra també les dades massives, la intel·ligència artificial, la informàtica en el núvol, la robòtica i la fabricació additiva) evoluciona a un ritme exponencial més que no pas lineal. Aquesta evolució pot incrementar els ingressos econòmics i millorar la qualitat de vida de la població arreu del món, atès que genera els efectes següents:

  • A les empreses i negocis: altera de manera dràstica les expectatives dels clients, la millora dels productes, la innovació col·laborativa i les formes d’organització; les noves tecnologies fan que els objectes siguin més duradors i resistents, mentre que les dades i les analítiques canvien els sistemes de manteniment.
  • Als governs i administracions públiques: les noves tecnologies permeten cada cop més als ciutadans relacionar-se amb els governs, mentre que els governs guanyen moltes més eines per controlar la població. La capacitat d’adaptació dels sistemes de govern i de les autoritats públiques determinarà la seva supervivència: per abastar un món de canvi disruptiu, les seves estructures han d’estar als nivells de transparència i eficiència que els permeti mantenir el seu avantatge competitiu.
  • A la gent: un dels desafiaments més grans està en la privacitat, en la noció de propietat, en les pautes de consumidor i en com es dedica temps per desenvolupar noves habilitats. La mutació que experimentarà el mercat laboral a causa de l’automatització massiva de tasques qualificades farà que molts llocs de treball s’hagin de redefinir, tal com s’exposa en aquest article de McKinsey&Company.

Si voleu més informació sobre aquest tema podeu accedir a totes les presentacions que es van exposar al seminari Sistemes tècnics intel·ligents a Alemanya: un pas més enllà en la indústria 4.0, al mes de febrer d’enguany, facilitades per ACCIÓ.

Les narratives (digitals) i la gestió del coneixement

woman-246238_640

La nostra participació en la V Jornada de Bones Pràctiques en treball col·laboratiu: Presentació dels productes finals de les comunitats de pràctica i aprenentatge (CoP) de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) ha estat una oportunitat per donar una volta més a la reflexió sobre les narratives digitals (ND) i la gestió del coneixement. El nostre vincle amb aquesta Jornada ha consistit en dos tallers que vam impartir l’any passat per a membres de les CoP sobre la metodologia de les ND amb l’objectiu d’explicar experiències professionals. Els tallers es van sistematitzar al voltant de la realització d’una ND de caràcter personal de tal forma que els participants, un cop assolits els conceptes bàsics i la metodologia de les ND, fossin capaços de fer-ne una altra amb temàtica professional, que va ser la que es va presentar durant la Jornada.

Aquests tallers han significat per a nosaltres, com a formadors, un doble repte. D’una banda, hem contactat amb un àmbit diferent del penitenciari, que és on desenvolupem la nostra tasca i, d’altra banda, hem aprofundit en l’aplicació de les ND al relat de l’organització.

Les ND són el resultat de la fusió entre la narrativa tradicional, de forta arrel oral, amb les TIC.

  • És un relat que recull algun aspecte de l’experiència personal i
  • que s’elabora en successius passos fins arribar al producte final:
  • un vídeo de curta durada, no professional, que expressa els coneixements que l’autor té sobre determinats aspectes de l’organització, a partir de les seves experiències.

Nosaltres treballem sobre aquest vincle entre narratives i coneixement utilitzant  la metodologia de les ND.

Les ND sorgeixen en els anys 90 als Estats Units, a Califòrnia, i el seu ús s’ha anat estenent arreu del món. S’apliquen en diversos contextos, des de la promoció i apoderament de persones que pertanyen a minories o que es troben en situació d’exclusió, fins al camp de l’educació (universitats, escoles, instituts), museus, biblioteques, ONG i cooperació i, fins i tot, a l’àmbit empresarial.

La nostra reflexió ens transporta al primer moment en què vam començar a treballar amb les ND i ens fa recórrer tot el camí que hem fet al llarg de cinc anys. Els nostres primers tallers (2010) s’adreçaven a professionals del Departament de Justícia que participaven en el programa Compartim. Van ser quatre edicions pensades per a professionals de l’àmbit penitenciari i de justícia juvenil, que tenien com a objectiu formar formadors que repliquessin els coneixements amb interns i internes; la VI Jornada del Programa Compartim (2011) va incloure relats dels membres d’aquest Programa en format de ND (“Contar el Compartim”) amb la temàtica comuna del treball col·laboratiu i tot el que significa per a la millora personal i organitzativa. Es va desenvolupar també un taller específic (2012) per a l’equip de bibliotecaris del CEJFE i de l’Oficina d’Atenció al Ciutadà (OAC) que va donar lloc a dues ND en les quals s’explica què significa la feina des d’un punt de vista personal (“Biblioteca del CEJFE” i “Un dia qualsevol de la feina”, d’Àngels Tolosa de l’OAC).

Paral·lelament, vam començar a introduir la metodologia de les ND a les presons, a través de diferents tallers en els centres penitenciaris. El CP Homes Barcelona va ser el centre pioner en la seva aplicació, de la mà del monitor de teatre. A partir d’aquesta primera experiència, es van impartir altres tallers en el mateix Centre penitenciari. En el CP Brians 2 es va impartir un taller sobre ND als interns que participaven en l’activitat anomenada “Les dones de la meva vida”, impulsada per la monitora de teatre. L’aplicació de les ND vinculades a programes de tractament ha donat els primers fruits en el CP Homes Barcelona, amb una col·laboració entre la bibliotecària, el monitor de teatre i els educadors socials que porten el Programa d’intervenció en drogodependències (PID).

Com a colofó dels tallers, totes les obres creades i degudament autoritzades pels autors van ser publicades en el bloc Alfadigital: TIC i presó.

També, en altres àmbits, hem aplicat la metodologia amb diferents propòsits: al grau d’antropologia de la Universitat de Barcelona, com a via per a indagar en els processos de transmissió cultural, o a les possibilitats de les ND a les biblioteques a la III Jornada sobre Biblioteques Patrimonials (2014), organitzada per l’Ateneu de Barcelona.

A partir de totes aquests experiències, s’han anat consolidant algunes idees sobre les quals ens interessaria reflexionar.

La primera és que les ND tenen una gran eficàcia comunicativa ja que són una forma particular de les narratives en general i connecten amb estils de comunicació intrínsecament vinculades a l’existència humana.

La segona és que es fa palès que una narrativa és un reflex del que sabem o percebem d’una determinada realitat, que una mateixa realitat pot tenir diferents narratives i que es pot establir un diàleg entre elles.

La tercera és que, quan vinculem les narratives a les organitzacions, ens trobem que la narrativa oficial, que pretén ser totalitzadora i única, es veu contrastada permanentment per altres narratives; per exemple, la dels mateixos actors de l’organització.

La quarta, que les narratives dels actors de l’organització són una font de coneixement sobre els problemes que afronten, de com els resolen, com compaginen aquestes solucions amb els procediments generals i com comparteixen aquest coneixement amb la resta.

La cinquena, que de les experiències que hem dut a terme, les ND són una via per explorar i recuperar aquest coneixement, per sistematitzar-lo i, sobretot, per convertir-lo en quelcom que es pot compartir i difondre més àmpliament. Per això diem que les ND són més que un instrument o una forma de comunicació: són una metodologia per a la gestió del coneixement.

Un coneixement que és:

:: Subjectiu: La ND fa una reconstrucció personal de la vivència, teixida d’oblit i memòria, amb projecció d’emocions i desitjos, però significativa per a l’autor i prou important per ser divulgada.
:: Real: Es nodreix de l’experiència dels autors; no és pas un saber teòric ni imposat.
:: No totalitari: No reprodueix un discurs únic, ni l’oficial. En una organització hi ha tants c
oneixements com els seus actors són capaços de narrar.
:: No documentalista: Les xifres, les dades, el “que ha de ser”, donen pas a la vivència personal que pren protagonisme.
:: No propagandístic: Una ND no persegueix convèncer, ni imposar, ni inventar res, no és cap vídeo publicitari encara que tingui capacitat viral; només relata una vivència real.
:: Encoratjador: Es produeix una connexió d’intersubjectivitats entre els/les autors/ores i els receptors en la mesura que es transmeten experiències reals i emocions amb les quals és molt fàcil identificar-se.
:: Reflexiu: El coneixement transmet emocions i connecta sensibilitats, però es construeix des de la reflexió. Els autors han de recuperar les fites rellevants, prioritzar, sintetitzar, rescatar i organitzar el contingut de la seva experiència.
:: Obert: El coneixement d’una ND no vol ser exhaustiu ni tancat. Provoca evocacions entre els espectadors i està obert al diàleg i, per tant, a la construcció de nou coneixement.
:: Multiplicador: Neix amb voluntat de difusió i contagi, de generar espais on compartir, debatre i conversar. El format utilitzat, un vídeo de breu durada que es penja a la xarxa, facilita la multiplicació de coneixement de forma natural.

Per últim, volem destacar que, com en altres casos, en les ND també el mitjà és el missatge:

  • És l’instrument per sistematitzar i per expressar i comunicar.
  • És un espai d’estímul a la creativitat personal.

Són les nostres paraules, les nostres veus, les nostres mirades, gustos, imatges, músiques, i totes juntes transmeten les nostres experiències i els nostres coneixements a través d’aquestes petites obres audiovisuals.

Julio Zino Torrazza i Elena Martín Hernández
Image (1) julio_zino.jpg for post 484                     Image (3) elena_martin.png for post 6265