Aprenentatge salvatge (II)

Portada de 'El tejido de Weiser'Aquest passat mes d’agost va arribar a les meves mans El tejido de Weiser, de Xavier Mas. Encara que és un llibre tècnic i complex i la seva lectura em va portar més d’una setmana, no el vaig poder deixar de llegir fins al final.

Us el recomano. Ens posa al dia de tot el que té a veure amb l’aprenentatge actual a la societat-xarxa. Partint d’un plantejament valent (i molt documentat), transcendeix alguns tòpics clàssics que s’han instal·lat en l’imaginari social, com els de la pretesa solvència en matèria d’aprenentatge que tenen els denominats nadius digitals (l’autor fins i tot en discuteix l’existència).

Amb tot, creiem que una de les aportacions més interessants del llibre és la denúncia (per emprar aquests termes) de l’obsolescència dels sistemes educatius institucionals actuals.

L’autor afirma que en el nou context actual, en què la tecnologia digital s’ha convertit en una dimensió gairebé inseparable de la realitat física i en què la xarxa és l’àmbit on té lloc el conjunt de l’activitat humana (incloent-hi l’aprenentatge), s’ha demostrat que la formació heretada dels últims 150 anys, des de la primera revolució industrial, ha quedat definitivament desfasada i que necessitem repensar tot el model educatiu.

Com? Possiblement tornant als orígens, desregularitzant i aprenent de forma més natural. Es referma en la capacitat que tenim d’aprendre en qualsevol moment i en qualsevol lloc i sota qualsevol format. Ho anomena  aprenentatge salvatge. I aquesta és una altra aportació original i genuïna del llibre:

“L’aprenentatge és un fenomen que es dona en estat salvatge, és a dir, que és consubstancial a la naturalesa i a l’activitat humana. Amb la qual cosa, podem establir una nova convenció segons la qual els processos d’aprenentatge i d’educació no tenen perquè circumscriure’s al marc que la nostra societat ha creat per regular l’activitat educativa. Reivindiquem el fet que podem aprendre, ensenyar i ser educats en qualsevol lloc o situació mitjançant canals i artefactes diferents, i des de rols i àmbits disciplinaris diferents dels que tradicionalment han estat objecte d’estudi per part del que coneixem com a ciències de l’educació.

I continua afirmant més endavant que aprenem de tot i en qualsevol moment:

“Assumim també que de tot se n’aprèn. Per posar-nos al dia, aprenem constantment i a tota velocitat… vam començar tenint molta informació, tant de formats com de canals, per transmetre coneixement mitjançant càpsules, per la veu, al tren, en vídeo, asseguts, per Youtube. No obstant això, crec que no s’ha fet una exploració gaire profunda sobre la persona que aprèn: no sabem en quines situacions ho fa, com és, quines motivacions té. Actualment qualsevol que vulgui aprendre el que sigui per fer alguna cosa ho aprendrà. Tenim eines de sobres. Cal incidir en el que vol i en el per a què, i ajudar-lo en aquest sentit.”

I, d’aquesta manera, torna a insistir en el gran desfasament existent entre el que fan els aprenents, els digital learners, com ell els anomena, i el que es fa a les institucions educatives, on encara no s’hauria produït la transformació digital que ja està present en altres sectors socials. També ho amplia:

“Crida l’atenció que els canvis que en la majoria de sectors industrials ha causat el procés de digitalització, reinventant productes, abandonant mercats i creant nous processos i models de negoci, no es reflecteixen en l’àmbit educatiu… el conjunt d’eines i recursos educatius que ofereix la xarxa d’alguna manera estan presents de forma estesa en tots els nivells. Tot i això, el retrat robot de l’ecosistema educatiu difereix molt poc respecte al de dècades anteriors. Institucions, regles, rols i agents, model d’acreditació, formes d’organització, romanen gairebé inalterats, però, potser, l’educació encara no hagi estat assolida per l’onada gegant de la transformació digital.”

I conclou afirmant que l’educació és l’últim bastió que li queda per conquerir a la revolució digital:  “més enllà de l’e-learning i dels enfocaments pedagògics més innovadors, l’educació digital no s’està forjant ni a les aules d’escoles i universitats, sinó en el teixit de la vida diària, on les tecnologies més profundes conflueixen, desapareixen i es tornen invisibles. “

Per això és inevitable replantejar-se la pràctica educativa a la llum de les lleis i les possibilitats que el nou entorn ens ofereix. És com si hi hagués una lluita aferrissada entre l’organització tradicional, que adopta de forma marginal les noves tendències, i les noves tendències, que, actuant com a palanca, volen ser-ne les preponderants.

Xavier Padrós, ponent també el dia 29, parla dels insiders, que són els especialistes defensors de les pràctiques tradicionals que procuren, per tots els mitjans, que les noves pràctiques fracassin. O sigui: una lluita fratricida entre allò constituït i allò emergent. Res de nou sota el sol.


Jesús Martínez

En la nova societat: de l’economia de la felicitat a l’aprenentatge salvatge (I)

Portada del llibre 'Economía de la felicidad'El proper dia 29 de novembre celebrarem la XII Jornada Compartim, dedicada a les tecnologies exponencials i al seu impacte social. Farem especial referència a l’àmbit de la formació i l’aprenentatge.

Per a això, comptarem amb tres grans aportacions a càrrec de: Xavier Farràs, que acaba de publicar Economia de la felicitat; Xavier Mas (també autor recent de l’obra emblemàtica sobre aprenentatge digital, El tejido de Weiser), i Pablo Lara, coolhunter –caçador de tendències– de la UOC.

Mitjançant dues entrades al blog presentarem alguns dels punts que tocaran els ponents per poder disposar d’informació prèvia que faci possible flipejar part de la sessió (introduir més debat que exposició).

Tot seguit exposo algunes idees que he extret del superinteressant Economia de la felicitat, de Xavier Farràs.

Economia de la felicitat

Encara que l’autor només s’estengués una mica més en aquesta frase: “…no ens enganyem, la crisi actual –o les crisis actuals– no deixa de ser un problema de gestió, no de recursos”, ja valdria la pena tenir en compte el seu punt de vista.

Els autors, amb aquesta afirmació, ens situen en un estat d’ansietat: …si tots els nostres problemes –com a societat, a nivell planetari–, poguessin resoldre’s gestionant d’una altra manera, no estaríem gaire lluny de viure com somiem: en una societat més igualitària, on els beneficis immensos de les grans corporacions estiguessin repartits d’una altra manera, on no haguéssim de patir per la desaparició de la feina, per l’enfonsament de les classes mitjanes, per la desigualtat creixent, pel canvi climàtic, etc.

Doncs bé, llegint aquest llibre tan optimista, no es veu gaire llunyà aquest horitzó de canvi.

Els autors afirmen que tenim tots els elements necessaris per fer sostenible el planeta i proporcionar confort als seus més de set mil milions d’habitants. Tal com afirmen alguns experts com Harari i Peter Diamantis, encara que ens costi reconèixer-ho, mai no havíem estat tan bé a nivell global. Però el focus mediàtic (pessimista) del qual ens alimentem i l’empremta evolutiva humana que ens fa viure en alerta, a la defensiva,  davant perills reals o imaginaris, ens distorsiona aquesta percepció.

Per primera vegada en la història de la humanitat, ens situem en la gran disjuntiva: haver de triar entre un món d’abundància, que ja és possible gràcies a la tecnologia, o continuar en aquesta nova escalada pseudofeudal de tot per al guanyador: gran desigualtat, pobresa i precarietat en un món governat pel poder desmesurat de l’ultracapitalisme tecnològic.

Economia de la felicitat ens parla de tot això i més. S’estructura en tres parts. A la primera, “El món postcapitalista”, ens presenta un retrat molt precís de la societat actual. Parteix  de la gran novetat del nostre temps: les tecnologies de creixement exponencial (que ja són totes): la sensorització total (l’internet de les coses), la robòtica, la biologia sintètica, la intel·ligència artificial o els nous materials.

A la segona part ens presenta el món somiat: el món on volem viure i que la tecnologia ja fa possible. Però, per a això, cal evolucionar del postcapitalisme actual, que ja no ens serveix, a un nou sistema social. Els autors introdueixen, com a novetat en l’anàlisi, el factor felicitat, fins ara oblidat en una ciència que es postula com a social. La introducció de la felicitat com a part essencial del procés econòmic és clau per construir una economia al servei de l’ésser humà. I aquí hi ha la clau del nou paradigma. En una societat en què en pocs anys no hi haurà ocupació tal com la coneixem, haurem de regir-nos per altres paràmetres i transcendir d’un sistema organitzat al voltant de la feina a un sistema organitzat al voltant de la felicitat.

Com ho farem? A la tercera part del llibre s’explica. La tecnologia, creadora de riquesa, n’és la base. El focus ja no es troba en l’herència industrial de produir per consumir, sinó de crear per ser feliços. La renda bàsica universal, que ja fa anys està trucant a la porta, ho fa possible. I a partir d’aquí? Allò que és propi dels humans apareixerà com a natural. Un món per a la creativitat, la passió, la personalitat, la solidaritat i l’esperit col·laboratiu. Tots som líders i entre tots podem crear les condicions perquè aquest nou paradigma sigui una realitat. O sigui, gestionar d’una altra manera.

I aquí entrem de ple en les preguntes sobre la travessia –i els patrons i guies– que han d’assenyalar la ruta i conduir-nos-hi. O sigui, un bon debat per al 29 de novembre.

 

XII Jornada de treballadors Socials. Compartint perspectives sobre com tractar el sensellarisme

imatge sense llarLa jornada anual de treballadors socials del Departament de Justícia, en el marc del programa Compartim del Departament de Justícia, és un espai immillorable per generar i compartir coneixement. Enguany n’hem celebrat la 12a edició.

Vivim en una societat on el canvi és una constant. Els fenòmens socials canvien sovint i ho fan a gran velocitat. Aquest fet demana als professionals una gran capacitat d’adaptació per fer-hi front i trobar solucions efectives als problemes que van apareixent.

La XII Jornada ha volgut ajudar a dilucidar en quin moment es troben els serveis socials i cap a on han d’anar les polítiques socials actuals. I ha pres el fenomen del sensellarisme com a eix de la jornada per tal de mostrar noves experiències i noves maneres d’abordar un problema social que no és nou.

El professor Manuel Aguilar ens ha parlat de les tendències en els serveis socials actuals. Ha començant la seva exposició centrant-se en els quatre problemes estructurals que, segons ell, afecten els serveis socials des de fa temps: la funció, l’accés, el model d’atenció i la governança. Aquests quatre problemes deriven de quatre preguntes fonamentals:

  • Serveis socials per a què?
  • Com regulem l’accés als serveis socials?
  • Quin model d’atenció tenim?
  • Com governem el sector?

El professor Aguilar ha anat desgranant els diferents problemes i apuntant possibles solucions. En aquest sentit, ha definit els serveis socials com els responsables de garantir la millor criança possible dels menors, assegurar la cura de les persones no autònomes i ajudar les persones en el seu desenvolupament personal i la seva integració comunitària; i també ha destacat que sobre aquestes premisses s’han d’assentar els serveis socials actuals i les accions per superar els problemes estructurals esmentats.

Sota el títol “L’atenció a les persones sense llar: proximitat i acompanyament social”, la professora Virginia Matulic ha presentat el fenomen del sensellarisme fent-hi primer una aproximació conceptual i operativa, en la qual destaca la definició d’Avramof (1995) segons la qual “Una persona sense sostre és aquella que no pot accedir a un allotjament adequat, adaptat a la seva situació personal, permanent i que proporcioni un marc estable de convivència –o que no pot conservar-lo–, bé sigui per falta de recursos econòmics, bé sigui per raons econòmiques o perquè té dificultats personals o socials per portar una vida autònoma”; també destaca les quatre categories Ethos (European Typology on homelesness), que engloben les diferents situacions en què es poden trobar les persones en situació de sensellarisme: sense sostre, sense habitatge, amb habitatge insegur i amb habitatge inadequat. La professora Matulic ha continuat la seva exposició destacant que l’atenció social envers les persones sense llar ha de tenir en compte fonamentalment tres àmbits: la prevenció, la satisfacció de les necessitats bàsiques i la recuperació i inserció social. I ha fet esment de diferents models d’intervenció professional, com ara el model humanista, el model centrat en la resolució de problemes, el model sistèmic i el model centrat en la persona. Ha destacat el gir d’una atenció a les persones sense llar basada en models d’escala –segons els quals l’accés a un habitatge depèn del compliment d’unes condicions específiques– cap a models com el housing first –que se centra en la idea primer la casa. Finalment, com a reptes de futur, ha dit que cal centrar l’atenció en les polítiques socials, el desequilibri territorial, els professionals i els grups de persones que presenten situacions específiques.

Per tal que la jornada no se centrés exclusivament en aspectes teòrics, s’han presentat diferents experiències pràctiques d’atenció a persones vulnerables a territoris com Lleida, Manresa, Barcelona i València, i també una experiència sobre treball grupal.

Finalment, cal destacar que hem pogut gaudir d’una jornada enriquidora i de molta qualitat, que esperem que hagi satisfet les expectatives dels assistents i hagi ajudat a ampliar la mirada sobre els serveis socials en general i sobre el fenomen del sensellarisme en particular.

Albert Royo

Albert Royo Agustín

Responsable de la Unitat de Recursos Comunitaris del Servei de Medi Obert i Serveis Socials de la Direcció General de Serveis Penitenciaris del Departament de Justícia

L’exposició “Jo també soc del barri. De GIRA/ON TOUR 2017” mostra la veu dels joves dels centres de justícia juvenil a través de l’art

Exposició Jo també soc del barri El dia 2 de març d’enguany es va inaugurar, amb l’assistència del conseller de Justícia, Carles Mundó, l’exposició “Jo també soc del barri DE GIRA/ON TOUR 2017: el procés creatiu des dels centres educatius de justícia juvenil” a la sala d’exposicions de la Fundació SETBA a Barcelona.

Les obres exposades es van realitzar en tallers de pintura creativa que es van dur a terme en tres centres de justícia juvenil –el Centre Educatiu (CE) Can Llupià, el CE Oriol Badia i la Unitat Terapèutica del CE Els Til·lers– i reflecteixen el procés creatiu compartit entre els joves interns (n’hi van participar més de 50), els monitors, els professionals del centre, els voluntaris de la FAS i l’artista Alter Krapp.

Aquesta exposició és la culminació d’un projecte d’art comunitari que investiga la relació entre art, societat i internament impulsat per l’artista Alter Krapp i la Fundació Autònoma Solidària (FAS) en col·laboració amb el Departament de Justícia, un projecte que va començar el 2015 i que, des dels seus inicis, advocava per una presentació oberta i pública de les obres realitzades. Entre els objectius hi havia la voluntat de fer sortir les “veus” dels joves dels centres de justícia juvenil a la societat. Mitjançant el canvi de rols (d’interns a creadors), el projecte reivindica el potencial creatiu de cada subjecte i convida a prescindir de la seva biografia i les seves condicions personals i socials. D’aquí la necessitat de trobar un espai expositiu “oficial” que pogués destacar la qualitat dels treballs artístics dels joves.

L’exposició va ser un èxit. La van visitar, entre d’altres, professionals del món de l’art i de  l’educació social, i també grups de joves internats en tots els centres de justícia juvenil de Catalunya, acompanyats de professionals dels centres. La cloenda va tenir lloc el dia 16 de març de 2017 al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada amb la taula rodona “La creació artística a les institucions penitenciàries i altres centres d’internament. Visibilitat, resultat i impactes”, en què van participar diversos professionals vinculats al món de l’art i la intervenció educativa, el mateix Alter Krapp, sobrenom artístic d’Andrea Noferini, Roser Fernandez, coordinadora docent del CE Can Llupià, Joaquim Corral, director de Sant Pere Claver-Fundació Serveis Socials i del Museu d’Art Brut, Cristina Sampere, directora de la Fundació Setba, Elisenda Polinyà, directora de Mar de Somnis, Laura Riba i Mari Ángeles Gómez, del programa de voluntariat en l’àmbit de justícia de la FAS, Patricia Alonso, monitora artística al Centre Penitenciari Quatre Camins i Margarita Llauger, pedagoga al Departament de Justícia i ex-e-moderadora de la comunitat de pràctica de Centres de Justícia Juvenil del programa Compartim de gestió del coneixement. També hi va haver una ponència molt interessant de la crítica d’art, comissària d’exposicions i dibuixant Mary Cuesta.

En definitiva, potser ha estat una de les primeres exposicions a Barcelona d’art plàstic relacionat amb la justícia juvenil. “Jo també soc del barri DE GIRA / ON TOUR 2017” vol contribuir a ampliar el debat sobre el paper de l’art com a motor de transformació i acostament entre els ciutadans i els centres d’internament. I esperem haver-ho aconseguit!

Marga Llauger i Andrea Noferini

Marga Llauger

Andrea Noferini

VI Jornada de les Comunitats de Pràctica de Salut Pública

Jornada de gestió del coneixement a l'Agència de Salut Pública de CatalunyaEntusiasme, il·lusió i un toc de música és el que desprenia l’auditori del rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 3 de maig durant la VI Jornada de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT). En un estil fresc, es van presentar els projectes que han elaborat les comunitats de pràctica (CoP) aquest any, treballs realitzats per una vintena de CoP sobre temàtiques específiques de salut pública, com és el reconeixement de patologies aviàries als escorxadors, però també sobre la salut emocional o, fins i tot, el pla de responsabilitat social corporatiu.

Va inaugurar l’acte Margarita Arboix, actual rectora de la UAB, que va ser directora dels serveis territorials a Barcelona de l’ASPCAT i primera impulsora de l’equip de gestió del coneixement. Daniel Giménez, responsable de gestió del coneixement de l’Agència, va reconèixer que després de sis anys de recorregut amb les mateixes persones al capdavant “cal un relleu en l’equip de gestió del coneixement (GC)” i també va demanar a l’organització més suport i professionalització.

Les dades expliquen l’èxit: en sis anys s’han elaborat fins a 61 productes de gestió del coneixement, el 2016 es van presentar al mercadillo del coneixement 28 persones amb les seves propostes, de les quals van quallar 18 CoP que van implicar 176 persones directament, més 100 col·laboradors puntuals, i que han acabat amb 19 productes innovadors. Fins i tot, per les característiques dels productes tractats, alguna CoP ha comptat amb la col·laboració externa de personal d’altres departaments, ajuntaments, comunitats autònomes i fins i tot d’un país veí, Andorra.

Daniel Giménez va afegir que entre les fites hi ha el següent Mercadillo del coneixement, que es farà el proper 31 de maig, i el Moment Zero de les noves CoP, que es farà el mes de juliol, una novetat d’enguany en què es vol iniciar un nou cicle. Malgrat que des de fora es respirava entusiasme i il·lusió a les cares de la gent, ell reiterava que cal fer un pas endavant: “com en tot projecte i organització ha arribat el moment de fer un salt necessari perquè la gestió del coneixement es vagi integrant en la manera de treballar”, un pas necessari perquè puguem veure en la gestió del coneixement el canvi real de paradigma.

Entre els ponents, David Martí, actual gerent del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona va explicar que la missió actual de la institució és transformar la visió que té la ciutadania de la música. El Conservatori té una imatge d’institució mare de la música clàssica, cosa que ha marcat tradicionalment una distància amb la societat. I és cert que s’hi fa formació musical reglada, però l’equip actual s’ha proposat una segona missió: obrir el Conservatori al ciutadà “i per a això no cal tenir cap formació ni talent musical”. En aquesta línia, des de fa un temps, el Conservatori és obert a la ciutadania al matí i unes 500 persones en gaudeixen.

Segons ell, la clau és “dir que sí” i va posar l’exemple de la col·laboració oberta a diferents entitats de la ciutat amb qui era impensable fa temps fer cap feina conjunta, com per exemple  la guàrdia muntada de Barcelona, amb qui van establir un conveni que va culminar amb un concert de la guàrdia muntada dalt dels cavalls tocant com els havien ensenyat els mestres del Conservatori. Va ser un exemple de col·laboració i benefici mutu, molt proper al model de gestió del coneixement en què s’inspiren, entre d’altres Frederic  Laloux, autor de Reinventar las organizaciones. David Martí va insistir: “tothom que passi per la cantonada entre els carrers Bruc i València de Barcelona, que entri si us plau a contemplar la bellesa d’aquest edifici”.

A la segona ponència, Sandra Aurora Muñoz, terapeuta psicomotriu, musicoterapeuta i docent, va parlar de la competència emocional, un dels temes tractats per les CoP, i va dir que és cosa de tots i va apel·lar a la nostra autonomia i iniciativa a deixar de creure que la societat i els sistemes han de resoldre la nostra vida, i que el que cal fer és empoderar-nos nosaltres mateixos. Ella ha treballat molt amb nens malalts en hospitals, espais on, segons explicava, s’han fet canvis significatius, s’han creat espais pensats per als menors, on se’ls permet jugar tot fent els exercicis terapèutics que els calen per recuperar-se de la seva malaltia. Això és un gran avenç en la línia de tenir en compte el joc com a dret fonamental.

Quant a la feina de les CoP, a banda de l’elaboració col·laborativa dels productes de coneixement, com cada any cada equip va preparar una narrativa digital per tal d’explicar la feina feta, gràcies al suport i transferència de coneixement dels companys del Departament de Justícia de la CoP TIC i presó, Julio Zino i Elena Martín (AlfaDigital: TIC i presó 2017). Totes les narratives mostren una gran creativitat, fins i tot algunes d’elles s’han creat en col·laboració amb familiars, com els dibuixos del bacteri legionel·la fets pels fills d’algunes membres de l’equip.

Enguany els productes han versat sobre temes específics de salut pública en relació amb la feina als escorxadors o l’elaboració artesanal de formatges, però també s’han tractat temes més generalistes com els emocionals, un manual d’acollida, la cura de la salut en vistes a l’envelliment i, fins i tot, sobre la responsabilitat social corporativa.

L’originalitat ve de la mà del líder quan va lliurar a cada equip el “globus del reconeixement”. Dues-centes persones assistents, divuit productes elaborats, disset narratives digitals, sis anys de recorregut i tot el que queda, vist des de fora fa l’efecte que aquest equip del coneixement gaudeix de bona salut. Els indicadors interns, però, indiquen que falta més suport de l’organització i professionalització, atès que la pressió que recau en els moderadors i els entusiastes podrien acabar aixafant una iniciativa que vol anar més enllà, cap al model d’organització del segle XXI.

Glòria Díaz Canadell

Glòria Díaz

Fotografiar sota una llibertat aparent

 

La fotografia com a eina comunicativa en la rehabilitació i reinserció social als centres penitenciaris de Catalunya com a treball de fi de grau

Concurs de fotografia als centres penitenciais de Catalunya

Coincidint amb l’exposició “Lectura i presó”, que es pot visitar al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) del 20 d’abril al 24 de juny de 2017, i que presenta una selecció de les obres presentades al V Concurs de fotografia de centres penitenciaris, hem parlat amb Carles Flaqué Monlloch, la primera persona que trobem quan creuem la porta del CEJFE, perquè hi treballa des de fa gairebé set anys com a responsable de seguretat i informador.

Abans que la vida li donés un revés havia estat cap creatiu de l’estudi gràfic d’una agència de publicitat durant més de 25 anys, la professió de la seva vida (disseny gràfic, fotografia i copyrighter). I com que ho porta a la sang i és una persona inquieta, va decidir formar-se una mica més en allò que l’apassiona, el món de la comunicació i el seu entorn gràfic. És per això que es va matricular al grau de Comunicació i recentment s’ha graduat amb nota. El seu treball de fi de grau, necessari per obtenir el títol, ha versat sobre la fotografia als centres penitenciaris, de manera que ha aprofitat la seva expertesa en la matèria per conèixer millor el que es cou en els centres de l’organització on està destinat actualment, una bona manera de crear sinèrgies. Li hem demanat que ens expliqui com ha estat l’experiència.

Com se’t va ocórrer la idea de centrar el teu treball de fi de grau en aquesta temàtica tan concreta? D’on neix el teu interès?

Com a estudiant del grau de Comunicació a la Universitat Internacional de La Rioja, el repte era trobar un tema original, interessant i poc tractat, que vinculés el món de la comunicació amb la fotografia, llenguatge i eina fonamental d’expressió i comunicació.

Després de descartar altres propostes, va sorgir amb força aquesta idea arran de tenir coneixement que a les presons catalanes es feien tallers de fotografia com a part d’un programa de rehabilitació i reinserció social dels interns. La idea final es va consolidar a partir d’una visita personal a l’exposició fotogràfica “Lectura i presó”, que s’organitza des de fa uns anys per Sant Jordi al CEJFE en col·laboració amb els centres penitenciaris de Catalunya. La gran qualitat de les obres presentades pels interns em va deixar tan impressionat que em va fer decidir definitivament. A més a més, el fet de treballar en el mateix centre que organitza l’esdeveniment i la meva experiència en el món de la comunicació gràfica, em permetia accedir a la informació i als contactes amb més coneixement i de manera més ràpida i directa.

Què t’ha semblat la manera com s’explica i imparteix la fotografia als centres penitenciaris? És molt diferent de com es fa a fora?

Crec que els resultats que s’han anat veient durant les diferents mostres de “Lectura i presó” és un testimoniatge directe que l’ensenyament de la fotografia als centres catalans és altament positiva i enriquidora, tant per als reclusos com per als seus formadors. Els temes que s’hi tracten són els idonis per aprendre aquesta meravellosa eina de comunicació i expressió. A més, la tasca que duen a terme els monitors artístics en aquest tipus de centres és impressionant ja que no és fàcil treballar-hi.

Després d’entrevistar algunes de les persones que imparteixen aquests tallers, vaig descobrir que els interns aprenen a veure i a manejar la llum com un element indispensable per dissenyar fotografies. Això és el principal aprenentatge que tot fotògraf ha de fer abans de prémer el botó. Però també és prou important l’ensenyament de la perspectiva, de les tècniques especials, de l’edició digital, etc. Aquests estudis són molt similars als que es fan a les escoles de fora dels centres de reclusió.

Quines són les conclusions més rellevants a què has arribat sobre com pot aquesta eina ajudar l’intern en la seva construcció de vida?

L’objectiu principal del meu treball de fi de grau consistia a situar la fotografia com a eina vital de comunicació i d’expressió en un marc psicosocial d’exclusiva singularitat, com és la presó, i demostrar la seva efectivitat com a mitjà terapèutic per ajudar a recuperar, socialment i psicològica, els interns privats de llibertat. Al llarg de l’estudi i de les diferents entrevistes fetes a persones vinculades als tallers fotogràfics dels centres, he arribat a la conclusió que l’ensenyament de la fotografia als centres penitenciaris i els projectes que la sustenten són part causant i fonamental de la recuperació anímica dels interns i de la seva possible rehabilitació vital i reinserció en la societat. Un factor clau en tots ells és evitar estar al pati, lloc on es produeixen molts conflictes.

Així mateix, la fotografia és un mitjà d’expressió artística i d’emocions i un mitjà de connexió amb la realitat que posiciona aquesta disciplina com una eina important per al procés d’inserció social dels presos. Hem de tenir en compte que les activitats fotogràfiques ajuden els interns a ocupar el seu temps a fi d’evitar menjar-se el coco a causa de la rutina carcerària, a generar-los disciplina, hàbits i actituds positives, els millora l’autoestima perquè reequilibra la seva estabilitat emocional, els permet reduir la conflictivitat amb altres interns i a establir-hi millors relacions. Dins dels tallers fotogràfics aprenen coses que potser algun dia els podran ser útils en la societat.

Tu tens una trajectòria com a professional de la fotografia i el disseny gràfic, ens podries donar la teva opinió sobre la qualitat de les obres que es presenten al concurs de fotografia “Lectura i presó”?

Hi ha obres que són realment admirables, no solament tenint en compte els mitjans escassos que utilitzen els interns per realitzar-les sinó també pel concepte i la visió estètica amb els quals es fonamenten. La composició, el control de la llum, la perspectiva, el missatge, etc., són elements que es fusionen màgicament des de l’interior d’una persona privada de llibertat, sota una conjuntura d’aïllament, rebuig social i autodestrucció interna. El resultat és una plasmació emocional i creativa que dona moltes lectures i reforçaments. Són treballs expressius que denoten una catarsi de fuita, alliberament i renaixement que permet construir una via possible de recuperació en tots els nivells. Molts d’aquests treballs fets pels interns semblen fets per professionals de la fotografia. És una llàstima que no tinguin una repercussió molt més àmplia en la societat i en els mitjans ja que la majoria de ciutadans els desconeixen. En definitiva, el nivell de les fotografies resultants és molt bo.

Per acabar, m’agradaria citar una frase de Michel Foucault: “Des de 1820 es constata que la presó, lluny de transformar els criminals en gent honrada, només serveix per fabricar nous criminals o per enfonsar-los encara més en la criminalitat (…). És necessari reformar les presons, fer-ne un instrument de transformació dels individus”. Cal tenir present aquest concepte constantment.

Glòria Díaz Canadell

Glòria Díaz

Protegir els infants més menuts en els divorcis conflictius

Jornada CoP EATAFEl passat 25 d’octubre vam celebrar la V Jornada de bones pràctiques de la comunitat de pràctica (CoP) de l’Equip d’assessorament tècnic en l’àmbit de família, dins el programa Compartim de gestió del coneixement.

La Jornada va tenir molt bona acollida i va reunir 150 professionals, la majoria vinculats al món de la infància i de la judicatura. Les persones que hi van assistir van mostrar-se atentes i molt col·laboradores, i van participar activament fent preguntes sobre el que s’estava plantejant i demanant aclariments de la feina que es fa.

La primera taula va presentar una doble vessant. En un primer moment, Txell Ortí i Yolanda Muñoz, membres de la CoP, van exposar els resultats de l’experiència del taller Pares, jo no em separo, que durant aquest 2016 s’ha estat impartint en el territori a professionals de diferents àmbits: equips d’atenció a la infància i l’adolescència, serveis socials de diversos ajuntaments, equips d’assessorament i orientació psicopedagògica, ambulatoris, centres de salut mental infantil i juvenil…

En un segon moment, Lorena Garcia, també membre de la CoP, va exposar l’esbós d’un nou projecte que té com a títol Orientacions per a l’organització de la coparentalitat en famílies en conflicte amb menors de 0-6 anys. Aquest nou projecte sorgeix de la necessitat de fixar criteris per ajudar, orientar o assessorar els diferents estaments judicials (jutges, advocats…) en el trinomi coparentalitat–menors de 0-6 anys–famílies en conflicte.

A partir de la nostra experiència professional hem constatat que es decideixen responsabilitats parentals compartides en casos de menors amb edats primerenques i que la manera d’organitzar els seus temps no sempre és l’òptima, tenint en compte les necessitats evolutives d’aquests infants i les dinàmiques familiars establertes en les situacions d’alt conflicte amb les quals ens trobem.

A continuació, Margarita Ibáñez, professional de reconegut prestigi i experta assessora de la CoP, va oferir-nos la magnífica ponència “Els processos de parentalització d’un infant els primers dos anys de vida: moments crítics per al desenvolupament”, en què ens va mostrar, des del seu ampli coneixement, una visió de com es construeixen els vincles entre els infants i els seus progenitors i quins elements cal tenir presents quant a l’evolució d’aquest vincle en els infants durant els seus primers anys de vida.

Finalment, vam comptar amb la presència de Pascual Ortuño, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona, que ens va oferir una exposició clara dels criteris jurisprudencials que s’han de prendre en consideració en els processos de separació i divorci, sense evitar una mirada crítica a alguns aspectes legals que poden distorsionar les dinàmiques familiars.

La valoració que l’equip fem del funcionament de la Jornada és molt positiva, i entenem que va ser un espai profitós per compartir la nostra experiència amb la dels assistents, a qui volem agrair profundament la seva presència i col·laboració.

D’altra banda, ens mostrem il·lusionats amb el projecte que ara inicia el seu camí i que esperem poder compartir amb tots vosaltres en la propera jornada. Pensem que cal compartir aquest coneixement i, si es pot, traçar línies de consens per millorar les dinàmiques familiars que poden ser disfuncionals del tot; i entenem que mesures judicials adaptades a les realitats familiars poden ajudar a millorar-ne l’organització, així com a preservar millor el creixement dels nostres infants.

Els materials de la Jornada es poden consultar a V Jornada de l’Equip d’Assessorament Civil en l’Àmbit de Família.

 

E-moderadores de la CoP EATAF

Dona, pau i seguretat, la primera jornada per compartir coneixements i treballar un tema de relleu en el dret internacional

foto-asil-bona
El passat dilluns 17 d’octubre, a l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) es va dur a terme la I Jornada Dona, Pau i Seguretat, sobre les resolucions 1325 i 2242 de l’ONU, organitzada per la Comissió de Justícia Penal Internacional de l’ICAB i el Col·legi d’Advocats Penal Internacional (CAPI-BPI), i amb la col·laboració del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE), el Consell de l’Advocacia Catalana i la Fundació de l’Advocacia Espanyola. La Jornada va ser un espai per compartir coneixement expert sobre un tema encara poc explorat, però que sense dubte mereix tenir ressò a les xarxes de professionals de l’àmbit jurídic.

Les Nacions Unides reconeixen l’efecte desproporcionat que causen els conflictes armats en les dones i les nenes, i el paper clau de les dones en la prevenció i resolució dels conflictes així com en la construcció i la consolidació de la pau.

En les intervencions d’obertura de la Jornada, a càrrec del director del CEJFE, Gabriel Capilla; la diputada de la Junta de Govern de l’ICAB, Mercè Claramunt, i del vicepresident de la Fundació de l’Advocacia Espanyola, Carles Mac Cragh, es va fer palesa la necessitat d’avançar en matèria de gènere i que, des de les institucions, es visualitzi i es tracti a l’agenda internacional el trinomi dona, pau i seguretat. En aquesta línia, és una obligació de tots els estats membres que integren l’ONU elaborar un pla d’acció, i un deure dels operadors jurídics fomentar la capacitació per dur-lo a terme i procurar-ne l’aplicabilitat.

Amb la intervenció de Maria Vilelles, experta de l’Escola Cultura de Pau, i l’Eulàlia Pascual, membre del Consell Directiu de l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya, es va evidenciar que la realitat de les dones i les nenes en escenaris de conflicte., com també el seu paper en la construcció de la pau, no milloraran sense accions més fermes i decidides i sense un clar impuls polític i de finançament dels objectius acordats per la Resolució 1325 (2000) de les Nacions Unides i la posterior Resolució 2242 (2015).

L’Adela Díaz, de la Direcció General de Nacions Unides i Drets Humans del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació, va exposar com el Consell de Seguretat de l’ONU ha identificat la igualtat de gènere com una de les seves prioritats durant el bienni sota la presidència d’Espanya. En aliança amb altres estats membres, elabora un nou Pla d’acció nacional, amb nous enfocaments, a fi de promoure la implementació de la Resolució 2242, de les Nacions Unides, de revisió de la Resolució 1325. En l’elaboració d’aquest pla ha de tenir un paper clau la participació d’actors civils i organitzacions de dones.

La darrera taula rodona va ser introduïda pel president emèrit del CAPI-BPI i degà honorari de l’ICAB Luis del Castillo, qui va fer una crida d’atenció a organismes internacionals, així com a operadors socials i jurídics, respecte de l’aplicació de les resolucions de l’ONU en matèria de pau, de gènere i de drets humans.

La taula estava composta per Erika Torregrossa, vicepresidenta de la Comissió de Justícia Penal Internacional i del BPI-CAPI; Jordi Palou, lletrat davant la Cort Penal Internacional (CPI), i Eva Labarta, advocada internacional i activista a la República Democràtica del Congo. Erika Torregrossa va fer un reconeixement de les múltiples formes de violència contra les dones en zones en conflicte o postconflicte, com els Balcans o Colòmbia, i va recordar que des de la celebració de la Primera Conferència Internacional de la Dona (1975) fins avui s’han incrementat els escenaris de conflicte i de guerra, en els quals les dones i les nenes són utilitzades com a botí o armes de guerra. L’advocat davant la CPI va fer una anàlisi exhaustiva de la participació, fonamental i poc reconeguda, de les dones en la justícia universal, i va donar a conèixer la seva experiència en la mediació en el diàleg intraruandès. Eva Labarta, que fa anys que va impulsar la creació d’una ONG per ajudar nenes de Katana (RD del Congo) davant els abusos de la guerra, va remarcar que, malgrat que hi hagi un marc legal mundial de protecció, mentre no el desenvolupin els governs locals no serà possible avançar en la reparació i supervivència de les dones als estats africans.

A la cloenda, el diputat de la Junta de Govern de l’ICAB, Josep Llàcer, va recordar que la situació de les dones en països que han patit conflictes pot arribar fins i tot a l’àmbit de la justícia i a la criminalització, com és el cas del Salvador, que penalitza l’avortament amb fins 40 anys de presó.

En definitiva, mitjançant l’aportació de diferents agents jurídics i socials es va concloure que, per desenvolupar de forma efectiva les resolucions de l’ONU –1355 i 2242– sobre dona, pau i seguretat, cal implementar plans efectius d’acció, i que això requereix identificar les situacions de vulnerabilitat a les quals aquest col·lectiu es veu sotmès durant el conflicte, analitzar les causes estructurals i les característiques de cada context i comptar amb la participació fonamental de les dones com a constructores de pau.

Amb l’objectiu d’aprofundir en la situació vulnerable en què es troben les dones a causa dels conflictes armats i en el fet que el dret d’asil es converteix també en un element d’explotació, s’ha organitzat la III Jornada sobre el Dret d’Asil per Motius d’Orientació Sexual i Identitat de Gènere, La situació de les dones als països d’origen, de trànsit i de destinació, que tindrà lloc al CEJFE el proper dia 30 de novembre de 2016.

erika-torregrossa

Erika Torregrossa

Fem de la nostra expertesa la millor eina d’intervenció: XI Jornada de Treballadors Socials del Departament de Justícia

arbre

Enguany, en l’XI Jornada de Treballadors Socials en l’àmbit de l’execució penal, dins del marc del programa Compartim de gestió del coneixement, volem fer de la nostra expertesa la millor eina d’intervenció. Com cada any, en una trobada on compartim coneixement i reflexionem sobre la praxi professional, es mostraran les eines i estratègies dels membres dels equips multidisciplinaris dels centres penitenciaris per abordar les diverses manifestacions dels casos de violència.

La complexitat de la nostra tasca d’intervenció social, especialment quan es treballa en el marc dels programes específics de tractament, com ara el de la violència, requereix fer-ne una bona gestió emocional. Per això comptem amb la participació de Cristina Ramón Callejo, que és graduada en treball social i actualment treballa a la Mancomunitat de Madrid, concretament en intervenció directa en un servei d’atenció primària.

Cristina Ramón és facilitadora d’Emotional Freedom Techniques (EFT, tècniques d’alliberament emocional), l’anomenada  «acupuntura» de les emocions. És una tècnica provinent de l’acupuntura xinesa que treballa la gestió emocional amb tapping i consisteix en l’estimulació de punts d’energia vital. Es tracta d’una tècnica innovadora i l’hem volguda incorporar en aquesta jornada perquè ens agrada innovar i poder fer servir noves estratègies que millorin la nostra qualitat de vida personal i professional i la de les persones que atenem.

Creiem fermament que la gestió emocional i l’entrenament (coaching) social són essencials per als professionals de la intervenció social, i en aquest sentit les seves recomanacions de què podem fer per cuidar-nos ens ajudaran a millorar les competències professionals.

En aquesta edició volem posar de manifest l’expertesa dels nostres tècnics que, juntament amb la seva trajectòria laboral, aporten un saber fer (know how) rellevant en el dia a dia laboral i relacional. Per aquest motiu presentem dues taules:

  • Una de constituïda per professionals «de la casa» titulada «Abordatge de la violència en la intervenció social i familiar», formada per professionals dels serveis penitenciaris, on es pretén aprofundir en la casuística des de l’entorn penitenciari.
  • Una altra en què les entitats col·laboradores de l’Administració explicaran els serveis que desenvolupen en l’àmbit de la intervenció social. Treballar de manera coordinada entre els diferents agents, en particular pel que fa a la compartició de la informació, és bàsic i és un exemple clar de gestió del coneixement aplicat com a garantia d’un servei de qualitat.

En el nostre dia a dia, els professionals de serveis penitenciaris tenim mecanismes per compartir i coordinar la nostra feina i els nostres coneixements amb els professionals de les entitats col·laboradores, ja que uns i altres treballem de manera integrada i compartim un mateix horitzó.

Finalment, el treball social penitenciari té l’objectiu principal d’establir ponts i relacions amb tota la xarxa més immediata a les persones, des de l’àmbit familiar fins als serveis i entitats de la comunitat. El focus de la jornada és plantejar i cercar vies de resolució de conflictes en l’esfera intrafamiliar durant la tasca laboral, i també oferir eines per a la millora de la gestió emocional de la nostra intervenció.

Esperem tornar a tenir una jornada amb molta participació i mantenir vius aquests espais de trobada i intercanvi que ens animen, ens ajuden i donen perspectives al nostre dia a dia professional.

Programa de la Jornada

Inscripció oberta fins al 21/11

bonfill-i-robalo_foto-autores

Rosa Bonfill i Raquel Robalo

Servei de Medi Obert i Serveis Socials de la Direcció General de Serveis Penitenciaris

Joves, immigració i cohesió social: una aposta per la prevenció cosint teixits i construint futur (2/2)

integracióEl programa de PMC: un recurs, una eina per als municipis

Seguint l’article de Bochra Hajji sobre el context actual del jovent amb famílies immigrants a Tarragona i els replantejaments dels professionals que hi treballen quant a la intervenció en casos de conflictes, explicarem aquí quina resposta hi dóna el Programa de suport a la prevenció comunitària de la delinqüència juvenil i a la mediació (PMC).

El PMC dóna suport als municipis i consells comarcals que ho sol·liciten en qüestions relacionades amb les conductes dels joves i amb com afecten la convivència, el disseny d’accions preventives de les conductes de risc, la promoció del treball en xarxa, les activitats formatives sobre l’anàlisi i la gestió de conflictes, etc.

Aquest mes de novembre el programa de PMC fa 12 anys. Més d’una dècada ha donat per a moltes trobades, moltes taules de reflexió i de treball sobre temes que preocupen i, a vegades, fins i tot angoixen, i per a moltes converses sobre la situació dels joves i sobre com mantenir o restablir la convivència.

Dels 96 municipis i 10 consells comarcals atesos, 15 municipis i 2 consells comarcals són del Camp de Tarragona: els consells comarcals de la Conca de Barberà i del Tarragonès, i els municipis de Cambrils, Salou, l’Espluga de Francolí, Montblanc, Santa Coloma de Queralt, Vimbodí, Altafulla, Constantí, Creixell, el Morell, la Secuita, Roda de Berà, Calafell, Cunit i el Vendrell.

Per donar visibilitat a les realitats observades i també a la feina que es desenvolupa, el programa de PMC, amb el suport del CEJFE, organitza cada any unes jornades amb l’objecte de reflexionar sobre la tasca relacionada amb la prevenció, de compartir experiències, d’establir vincles i també de contagiar l’esperit preventiu, que sempre hauria d’impregnar qualsevol acció destinada al jovent.

Enguany, el tema de la Jornada que s’ha dut a terme a Tarragona, “Migració i cohesió social”, s’ha escollit per diversos motius:

  • Els problemes lligats a la migració han estat presents gairebé en totes les taules municipals organitzades des del Programa de prevenció i mediació comunitària. La preocupació per l’acollida, la integració de la població nouvinguda –els joves en particular–, la cohesió social i la convivència hi són una constant.
  • L’adolescència és una etapa difícil, i si a més s’hi produeix desarrelament, els problemes són més complexos. Els diferents professionals tot sovint manquen d’eines i de recursos per atendre els problemes amb què es troben, i això els provoca malestar i desassossec en el dia a dia.
  • S’associa massa sovint població juvenil i conductes delictives, i si a més el jove és d’origen estranger, la situació pot ser molt més delicada.
  • Cal renovar la mirada que dirigim a aquesta problemàtica (per què no n’hem de dir així si hi hem de trobar una sortida?), però fugint de dramatitzacions i associacions d’idees que, més que ajudar a la convivència, massa sovint fan créixer sentiments de rebuig.

Migrar és un fenomen present en la història de la humanitat que té causes molt variades: polítiques, culturals, socioeconòmiques, familiars, bèl·liques… “La migració de les papallones és molt semblant a la dels homes; busquen els millors arbres, per a retornar més endavant al seu lloc d’origen”.

La Jornada del PMC a Tarragona presenta un ventall d’experiències significatives des d’àmbits tan diversos com els de l’educació, formació professional, policia, serveis socials, justícia, totes elles relacionades amb la tasca preventiva i la integració dels joves d’origen estranger. Posant en relació aquests operadors i “construint teixit” és com el PMC treballa els conflictes que impliquen adolescents, sobretot amb la perspectiva de construir una cohesió social consolidada per al futur.

La Jornada també és l’ocasió de reflexionar, conjuntament amb Miquel Àngel Essomba, director de l’Equip de recerca sobre diversitat i inclusió en societats complexes (ERDISC) de la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre l’educació comunitària com a estratègia de construcció de cohesió social.

L’aposta del PMC és clarament fomentar el treball comunitari com a antídot contra l’exclusió, com a suport davant la desorientació i la soledat que poden sentir els professionals encarregats d’atendre una població fràgil i vulnerable.

Tots els vídeos de les intervencions estaran disponibles a cejfe.tv.

Image (2) ananogueras_robertgimeno.png for post 6509

Ana Nogueras i Robert Gimeno