Alejandro Piscitelli, Maig del 68 i el Centre d’Estudis Jurídics

Maig 68D’aquí un parell de mesos entrarem de ple en la commemoració dels 50 anys del Maig del 68, uns esdeveniments que a moltes de les persones de la generació del baby-boom ens van marcar.

Ens van arribar de múltiples maneres. En el meu cas, va ser per mitjà del meu professor de psicologia social de la Universitat Autònoma de Barcelona, Tomás Ibáñez, deixeble directe de Michel Foucault, que els va viure com a testimoni i que ens els revivia constantment.

I, passats els anys, una altra persona atenta a Foucault (però sobretot a Bruno Latour), Alejandro Piscitelli, que va arribar a París el 1969, se situa en un espai que ens pot ajudar a entendre millor el nostre desconcertant i paradoxal món actual.

En les seves paraules, “La nostra funció com a antropòlegs del present és aprendre a transformar els recursos en tòpics. O sigui, aprendre a transformar el que generalment serveix d’explicació en el que ha de ser explicat.”

Segons el meu parer, Piscitelli ha sabut preservar tot el que va representar aquell llunyà Maig del 68: inconformisme, pensament lliure, experimentació, crítica, rebel·lia, qüestionament radical d’allò establert, etc. I, a més a més, ell ha continuat evolucionant. Avui el considerem un dels millors intèrprets d’aquesta societat tan hiperconnectada i, al seu torn, tan desigual.

Al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada n’hem estat testimonis privilegiats i el proper dia 21 de març serà la novena vegada que ens visitarà. En aquests anys, hem pogut parlar amb ell de treball i aprenentatge col·laboratiu, de les noves pedagogies, del rol de les tecnologies com a palanques transformadores i del seu impacte social, de l’evolució fosca que Internet va engegar fa uns anys, de l’impacte de la intel·ligència artificial i de l’aprenentatge automàtic (Machine learning).

A més a més, l’any passat, amb la seva curiositat constant, ja ens va sorprendre amb un salt qualitatiu, i ens va parlar de com entendre el món i a nosaltres mateixos en l’època del malestar. Aquest any, com a continuïtat a aquest cicle, ens proposa una activitat amb el títol Homo laborans: algoritmes i arquitectures del sí.

2009    IV Jornada del Programa Compartim de Gestió del Coneixment. Presentació del llibre El treball col·laboratiua l’Administració
2010    III Jornada d’Educadors Socials de Centres Penitenciaris
2011    III Sessió sobre innovació en formació: l’aprenentatge més eficient en la societat interconnectada
2012   Conferència ‘ La nova ecologia de l’aprenentatge, les TIC com a caixa d’eines per viure en un món digital’
2015   Bones converses pedagògiques
2015   Internet als propers anys. De la internet oberta a la tancada. Ciutadania contra negoci?
2016   Superintel·ligències
2017   31è Espai de Gestió del Coneixement: Entendre el món (i a nosaltres mateixos) en l’època del malestar
2018  35è Espai de Gestió del Coneixement: Homo laborans: algoritmes i arquitectures del sí

Però, de què ens parlarà el 2018?

1. La meva interpretació:

Interpreto que ens parlarà de com mantenir una posició en l’àmbit laboral (sigui o no a l’Administració pública) amb aquestes característiques: ètica, digna, valenta, competent, autorealitzadora, que ens aporti sentit i realització, que aposti comunament… O sigui, en una posició molt separada de la vella gestió de l’eficiència i de la productivitat. O, el que és el mateix, proper a les posicions del paradigma evolutiu TEAL de Laloux. O potser ja a les portes d’un canvi organitzacional disruptiu (teoria de l’equilibri interromput).

I tot això, en un context ja força atapeït: intel·ligència artificial, automatització, govern dels algoritmes, espais públics (virtuals o no) de llibertat (mental) i autonomia més reduïdes.

Dit amb d’altres paraules: els que no som millennials, hauríem d’apropiar-nos d’aquests valors emergents que els identifiquen com a més lliures per no estar tan aferrats a les rutines laborals (i cognitives) pròpies del desenvolupisme? I això seria possible en societats més envellides i amb mitjans cada vegada menys plurals?

2. El que Alejandro Piscitelli ens deixa com a pistes:

– La majoria dels humans ens assemblem a la pobra granota a la cassola bullint tan lentament que no ens adonem que ens estan cuinant. Proclamem indistintament l’autonomia de les ciències (com a factor explicatiu) o ens resignem pragmàticament que la política (o la ideologia) justifiqui qualsevol fenomen per més absurd que sigui —i n’hi ha cada vegada més evidències, amb Trump, per exemple—, sense poder identificar amb claredat com s’articulen la ciència i la política en un món turbulent i incert.

– Quan tot semblava un blanc i negre avorrit i sense matisos, veiem que la sorpresa com a actitud i disposició a reinventar nous mons apareix a tot arreu. Si ens obrim al món i aprenem a preguntar, un altre seria el cantar.

– I amb aquesta voluntat d’interrogar-ho tot, una pregunta més que pertinent és: per què hem trigat tant a preguntar-nos les coses més bàsiques i a respondre-les? Per què hem necessitat gairebé 100.000 anys per sortir del salvatgisme més abjecte (si és que això vol dir alguna cosa) i convertir-nos en una civilització que tot just arriba al 0,7 de l’estimació de Kardashov a començaments d’aquest tercer mil·lenni?

– Mai no hi havia hagut tanta riquesa ni mai havia estat tan mal distribuïda. Per què el món ha entrat en aquesta estranya contradicció?

I com a reflexió o provocació final:

Com insistien els situacionistes fa una mica més de mig segle durant el Maig francès, hem de ser realistes i demanar allò impossible. I allò impossible avui és imaginar, especular, anar més enllà de la ciència-ficció (que només reflecteix el present i mai no anticipa el futur), separar-nos de tot dualisme i esquerda estèril i imaginar mons de potències enormes…

Jesús Martínez

Jesús Martínez

En la nova societat: de l’economia de la felicitat a l’aprenentatge salvatge (I)

Portada del llibre 'Economía de la felicidad'El proper dia 29 de novembre celebrarem la XII Jornada Compartim, dedicada a les tecnologies exponencials i al seu impacte social. Farem especial referència a l’àmbit de la formació i l’aprenentatge.

Per a això, comptarem amb tres grans aportacions a càrrec de: Xavier Farràs, que acaba de publicar Economia de la felicitat; Xavier Mas (també autor recent de l’obra emblemàtica sobre aprenentatge digital, El tejido de Weiser), i Pablo Lara, coolhunter –caçador de tendències– de la UOC.

Mitjançant dues entrades al blog presentarem alguns dels punts que tocaran els ponents per poder disposar d’informació prèvia que faci possible flipejar part de la sessió (introduir més debat que exposició).

Tot seguit exposo algunes idees que he extret del superinteressant Economia de la felicitat, de Xavier Farràs.

Economia de la felicitat

Encara que l’autor només s’estengués una mica més en aquesta frase: “…no ens enganyem, la crisi actual –o les crisis actuals– no deixa de ser un problema de gestió, no de recursos”, ja valdria la pena tenir en compte el seu punt de vista.

Els autors, amb aquesta afirmació, ens situen en un estat d’ansietat: …si tots els nostres problemes –com a societat, a nivell planetari–, poguessin resoldre’s gestionant d’una altra manera, no estaríem gaire lluny de viure com somiem: en una societat més igualitària, on els beneficis immensos de les grans corporacions estiguessin repartits d’una altra manera, on no haguéssim de patir per la desaparició de la feina, per l’enfonsament de les classes mitjanes, per la desigualtat creixent, pel canvi climàtic, etc.

Doncs bé, llegint aquest llibre tan optimista, no es veu gaire llunyà aquest horitzó de canvi.

Els autors afirmen que tenim tots els elements necessaris per fer sostenible el planeta i proporcionar confort als seus més de set mil milions d’habitants. Tal com afirmen alguns experts com Harari i Peter Diamantis, encara que ens costi reconèixer-ho, mai no havíem estat tan bé a nivell global. Però el focus mediàtic (pessimista) del qual ens alimentem i l’empremta evolutiva humana que ens fa viure en alerta, a la defensiva,  davant perills reals o imaginaris, ens distorsiona aquesta percepció.

Per primera vegada en la història de la humanitat, ens situem en la gran disjuntiva: haver de triar entre un món d’abundància, que ja és possible gràcies a la tecnologia, o continuar en aquesta nova escalada pseudofeudal de tot per al guanyador: gran desigualtat, pobresa i precarietat en un món governat pel poder desmesurat de l’ultracapitalisme tecnològic.

Economia de la felicitat ens parla de tot això i més. S’estructura en tres parts. A la primera, “El món postcapitalista”, ens presenta un retrat molt precís de la societat actual. Parteix  de la gran novetat del nostre temps: les tecnologies de creixement exponencial (que ja són totes): la sensorització total (l’internet de les coses), la robòtica, la biologia sintètica, la intel·ligència artificial o els nous materials.

A la segona part ens presenta el món somiat: el món on volem viure i que la tecnologia ja fa possible. Però, per a això, cal evolucionar del postcapitalisme actual, que ja no ens serveix, a un nou sistema social. Els autors introdueixen, com a novetat en l’anàlisi, el factor felicitat, fins ara oblidat en una ciència que es postula com a social. La introducció de la felicitat com a part essencial del procés econòmic és clau per construir una economia al servei de l’ésser humà. I aquí hi ha la clau del nou paradigma. En una societat en què en pocs anys no hi haurà ocupació tal com la coneixem, haurem de regir-nos per altres paràmetres i transcendir d’un sistema organitzat al voltant de la feina a un sistema organitzat al voltant de la felicitat.

Com ho farem? A la tercera part del llibre s’explica. La tecnologia, creadora de riquesa, n’és la base. El focus ja no es troba en l’herència industrial de produir per consumir, sinó de crear per ser feliços. La renda bàsica universal, que ja fa anys està trucant a la porta, ho fa possible. I a partir d’aquí? Allò que és propi dels humans apareixerà com a natural. Un món per a la creativitat, la passió, la personalitat, la solidaritat i l’esperit col·laboratiu. Tots som líders i entre tots podem crear les condicions perquè aquest nou paradigma sigui una realitat. O sigui, gestionar d’una altra manera.

I aquí entrem de ple en les preguntes sobre la travessia –i els patrons i guies– que han d’assenyalar la ruta i conduir-nos-hi. O sigui, un bon debat per al 29 de novembre.

 

Fotografiar sota una llibertat aparent

 

La fotografia com a eina comunicativa en la rehabilitació i reinserció social als centres penitenciaris de Catalunya com a treball de fi de grau

Concurs de fotografia als centres penitenciais de Catalunya

Coincidint amb l’exposició “Lectura i presó”, que es pot visitar al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) del 20 d’abril al 24 de juny de 2017, i que presenta una selecció de les obres presentades al V Concurs de fotografia de centres penitenciaris, hem parlat amb Carles Flaqué Monlloch, la primera persona que trobem quan creuem la porta del CEJFE, perquè hi treballa des de fa gairebé set anys com a responsable de seguretat i informador.

Abans que la vida li donés un revés havia estat cap creatiu de l’estudi gràfic d’una agència de publicitat durant més de 25 anys, la professió de la seva vida (disseny gràfic, fotografia i copyrighter). I com que ho porta a la sang i és una persona inquieta, va decidir formar-se una mica més en allò que l’apassiona, el món de la comunicació i el seu entorn gràfic. És per això que es va matricular al grau de Comunicació i recentment s’ha graduat amb nota. El seu treball de fi de grau, necessari per obtenir el títol, ha versat sobre la fotografia als centres penitenciaris, de manera que ha aprofitat la seva expertesa en la matèria per conèixer millor el que es cou en els centres de l’organització on està destinat actualment, una bona manera de crear sinèrgies. Li hem demanat que ens expliqui com ha estat l’experiència.

Com se’t va ocórrer la idea de centrar el teu treball de fi de grau en aquesta temàtica tan concreta? D’on neix el teu interès?

Com a estudiant del grau de Comunicació a la Universitat Internacional de La Rioja, el repte era trobar un tema original, interessant i poc tractat, que vinculés el món de la comunicació amb la fotografia, llenguatge i eina fonamental d’expressió i comunicació.

Després de descartar altres propostes, va sorgir amb força aquesta idea arran de tenir coneixement que a les presons catalanes es feien tallers de fotografia com a part d’un programa de rehabilitació i reinserció social dels interns. La idea final es va consolidar a partir d’una visita personal a l’exposició fotogràfica “Lectura i presó”, que s’organitza des de fa uns anys per Sant Jordi al CEJFE en col·laboració amb els centres penitenciaris de Catalunya. La gran qualitat de les obres presentades pels interns em va deixar tan impressionat que em va fer decidir definitivament. A més a més, el fet de treballar en el mateix centre que organitza l’esdeveniment i la meva experiència en el món de la comunicació gràfica, em permetia accedir a la informació i als contactes amb més coneixement i de manera més ràpida i directa.

Què t’ha semblat la manera com s’explica i imparteix la fotografia als centres penitenciaris? És molt diferent de com es fa a fora?

Crec que els resultats que s’han anat veient durant les diferents mostres de “Lectura i presó” és un testimoniatge directe que l’ensenyament de la fotografia als centres catalans és altament positiva i enriquidora, tant per als reclusos com per als seus formadors. Els temes que s’hi tracten són els idonis per aprendre aquesta meravellosa eina de comunicació i expressió. A més, la tasca que duen a terme els monitors artístics en aquest tipus de centres és impressionant ja que no és fàcil treballar-hi.

Després d’entrevistar algunes de les persones que imparteixen aquests tallers, vaig descobrir que els interns aprenen a veure i a manejar la llum com un element indispensable per dissenyar fotografies. Això és el principal aprenentatge que tot fotògraf ha de fer abans de prémer el botó. Però també és prou important l’ensenyament de la perspectiva, de les tècniques especials, de l’edició digital, etc. Aquests estudis són molt similars als que es fan a les escoles de fora dels centres de reclusió.

Quines són les conclusions més rellevants a què has arribat sobre com pot aquesta eina ajudar l’intern en la seva construcció de vida?

L’objectiu principal del meu treball de fi de grau consistia a situar la fotografia com a eina vital de comunicació i d’expressió en un marc psicosocial d’exclusiva singularitat, com és la presó, i demostrar la seva efectivitat com a mitjà terapèutic per ajudar a recuperar, socialment i psicològica, els interns privats de llibertat. Al llarg de l’estudi i de les diferents entrevistes fetes a persones vinculades als tallers fotogràfics dels centres, he arribat a la conclusió que l’ensenyament de la fotografia als centres penitenciaris i els projectes que la sustenten són part causant i fonamental de la recuperació anímica dels interns i de la seva possible rehabilitació vital i reinserció en la societat. Un factor clau en tots ells és evitar estar al pati, lloc on es produeixen molts conflictes.

Així mateix, la fotografia és un mitjà d’expressió artística i d’emocions i un mitjà de connexió amb la realitat que posiciona aquesta disciplina com una eina important per al procés d’inserció social dels presos. Hem de tenir en compte que les activitats fotogràfiques ajuden els interns a ocupar el seu temps a fi d’evitar menjar-se el coco a causa de la rutina carcerària, a generar-los disciplina, hàbits i actituds positives, els millora l’autoestima perquè reequilibra la seva estabilitat emocional, els permet reduir la conflictivitat amb altres interns i a establir-hi millors relacions. Dins dels tallers fotogràfics aprenen coses que potser algun dia els podran ser útils en la societat.

Tu tens una trajectòria com a professional de la fotografia i el disseny gràfic, ens podries donar la teva opinió sobre la qualitat de les obres que es presenten al concurs de fotografia “Lectura i presó”?

Hi ha obres que són realment admirables, no solament tenint en compte els mitjans escassos que utilitzen els interns per realitzar-les sinó també pel concepte i la visió estètica amb els quals es fonamenten. La composició, el control de la llum, la perspectiva, el missatge, etc., són elements que es fusionen màgicament des de l’interior d’una persona privada de llibertat, sota una conjuntura d’aïllament, rebuig social i autodestrucció interna. El resultat és una plasmació emocional i creativa que dona moltes lectures i reforçaments. Són treballs expressius que denoten una catarsi de fuita, alliberament i renaixement que permet construir una via possible de recuperació en tots els nivells. Molts d’aquests treballs fets pels interns semblen fets per professionals de la fotografia. És una llàstima que no tinguin una repercussió molt més àmplia en la societat i en els mitjans ja que la majoria de ciutadans els desconeixen. En definitiva, el nivell de les fotografies resultants és molt bo.

Per acabar, m’agradaria citar una frase de Michel Foucault: “Des de 1820 es constata que la presó, lluny de transformar els criminals en gent honrada, només serveix per fabricar nous criminals o per enfonsar-los encara més en la criminalitat (…). És necessari reformar les presons, fer-ne un instrument de transformació dels individus”. Cal tenir present aquest concepte constantment.

Glòria Díaz Canadell

Glòria Díaz

Rehabilitació.cat: de butlletí intern a revista corporativa

Revista Rehabilitació.cat

Rehabilitació.cat, la revista que fa de lligam entre els professionals de l’àmbit penitenciari, estrena una nova etapa.

L’origen

El mes de març de 2010 va néixer el primer exemplar del butlletí Rehabilitació.cat com un encàrrec de la subdirectora general de Programes de Rehabilitació i Sanitat de la Direcció General de Serveis Penitenciaris (DGSP) d’aleshores, amb la intenció de difondre els projectes, les activitats i avaluacions de l’àmbit. A poc a poc, es va configurar una proposta prou atractiva basada en el concepte de rehabilitació, en tota la seva extensió, i progressivament hi van començar a participar els centres penitenciaris amb la publicació d’activitats i programes específics desenvolupats als centres i de l’interès dels professionals que hi treballen. Fins a aquell moment, la difusió de la revista es feia mitjançant llistes de distribució del personal de rehabilitació de la DGSP.

La segona època

A finals de 2011 hi va haver un relleu en la direcció de la revista i la subdirectora general em va fer l’encàrrec de portar-ne la direcció i difusió, amb la idea de continuar amb l’estil informatiu i l’orientació editorial que havia tingut fins llavors. Tanmateix, l’any següent, la revista, amb l’acompanyament i la col·laboració del Servei de Difusió del Departament de Justícia, va fer un gir, tant en la maquetació i l’estil gràfic com en la curació dels continguts, que es van distribuir en set unitats temàtiques. En aquell temps ja anàvem pel número 9 i la difusió es feia tant a la intranet del Departament com a través de les llistes de distribució.

El moment actual

Ara que ja han passat sis anys des de la seva creació, que parlem d’una proposta consolidada i que ja hem arribat al número 25, hem cregut que era el moment de fer un salt qualitatiu, d’anar una mica més enllà, d’obrir els continguts als ciutadans publicant la revista al web del Departament de Justícia. Això ens ha obligat a adaptar-nos a un nou format molt més reduït i àgil, a un nou disseny més adequat als temps actuals de socialització i transparència de la informació dels serveis de l’Administració. En aquesta nova presentació de la revista Rehabilitació.cat predominen els elements gràfics i multimèdia, s’intenta donar la informació més sintetitzada i amb els continguts més treballats. En definitiva, la intenció és fer-la més atractiva i difondre millor el missatge que volem transmetre,que no és altre que donar a conèixer la tasca que els serveis penitenciaris duen a terme en matèria de rehabilitació i d’intervenció en l’àmbit de l’execució penal, amb la idea d’ajudar a trencar estereotips i difondre aquest coneixement a totes les persones que compartim l’objectiu rehabilitador i treballem en aquest àmbit des de camps ben diversos.

Així doncs, la renovada revista, que es continuarà editant trimestralment, està disponible des d’ara al web del Departament de Justícia, a l’àmbit de serveis penitenciaris, dins de l’apartat Rehabilitació i inserció sociolaboral, sota l’epígraf Butlletí trimestral.

Esperem que us agradi!

Antonio Olaya

Antonio Olaya

Transmets el que vols o el que pots?

oratòriaEl passat més de juny, en el marc del seminari de mesures penals alternatives del programa Compartim, vam tenir el plaer d’escoltar Sebastià Serrano Farrera, catedràtic de lingüística i teoria de la comunicació a la Universitat de Barcelona, parlar sobre la importància de la comunicació.  Un bon ponent, amb molta experiència i una trajectòria sòlida, i un bon discurs.

A partir d’aquella jornada, volem compartir amb vosaltres alguns aspectes de la comunicació oral.

Moltes persones han destacat al llarg de la història per les seves lluites, els seus valors, coneixements o fites. Però també hi ha hagut molta gent notable que, malauradament, no ha estat capaç de traspassar la línia de l’atemporalitat… Per què? Podríem fer-ne un estudi i trobar-ne múltiples causes, però de ben segur que la mala comunicació i transferència del missatge en seria una.

Potser pensareu que aquest és un fet aïllat a la vostra rutina i, atès que no aspireu a una fama perdurable, la vostra manera de comunicar-vos ja és eficient en la posició que ocupeu. Però mai us ha passat que l’equip amb qui treballeu no ha entès la idea que volíeu transmetre-li? O que no heu sabut defensar la vostra opinió? L’art de saber-se expressar, parlar en públic, construir un discurs…, l’art, en definitiva, de l’oratòria no és –com sembla en l’imaginari de molts– un do amb el qual alguns neixen i d’altres no: és una habilitat que es pot treballar i millorar.

I lluny de ser una eina útil per a grans discursos i ponències, és una habilitat que es posa en pràctica en molts perfils professionals, com podem veure en el programa Compartim, on els e-moderadors són els encarregats de conduir una comunitat de pràctica en pro de la construcció de coneixement, centrant-se en una temàtica concreta cada any. Entre les seves funcions hi ha desenvolupar el rol de líder, i un bon líder ha de saber motivar els seus companys, objectiu que li requerirà emprar la gestualitat i les paraules. A més a més, als e-moderadors els pertoca de fer una ponència a la jornada anual del seu col·lectiu. Malauradament, en la nostra educació formal l’oratòria es deixa en segon pla, cosa que provoca que una gran part de la població tingui vergonya quan ha de parlar en públic, ja que no se sent preparada per fer-ho d’una manera satisfactòria. Per sort, mai és tard per aprendre i, atès que parlar és un acte que exercim a diari, us animem a endinsar-vos en les claus d’aquesta habilitat.

Per tal que pugueu començar a posar-la en pràctica, aquí teniu unes indicacions que us poden ser útils:

La comunicació no verbal. Sabíeu que representa el 70 % del que comuniquem? És molt important tenir presents els moviments del cos quan estem transmetent un missatge. Evidentment, el millor per a l’oient és que siguem naturals i evitem el famós soroll del qual ens parlaven a l’escola. Però és molt comú que la gent es bloquegi corporalment i adopti postures estranyes que despisten l’atenció de l’espectador.

Com s’ha d’actuar, doncs? Es pot començar per dos moviments ben senzills:

  • Els braços: s’han de desenganxar del cos, que és on hi ha la tendència a refugiar-los en moments de timidesa i inseguretat. Els braços són un element molt important i, per tal de denotar seguretat i confiança en allò que es diu, s’hi han de fer moviments oberts, aprofitant ocasions com ara l’enumeració de les parts d’un discurs, d’un projecte, etc.
  • Els peus: abans de res, s’ha d’evitar creuar les cames quan s’està dempeus, i per aconseguir-ho s’han de buscar circuits naturals per desplaçar-se dins la sala. El més important és dominar l’espai, i per a això s’ha de saber observar els oients acompanyant el cos amb la mirada.

La veu. Si sou persones que no us sentiu còmodes caminant per la sala i preferiu estar assegudes, no patiu, perquè la veu també és un element fonamental. Per mantenir l’atenció del públic, eviteu caure en un ritme monòton i doneu al discurs entonacions diferents segons la rellevància del que estigueu dient en cada moment.

L’estructura. No oblidem que el contingut del discurs és el missatge a transmetre! Per tant, és el que cal cuidar prioritàriament. És bàsic saber estructurar-lo per garantir que l’oient pugui seguir-ne el desenvolupament i recordar-ne les parts més rellevants quan torni a casa. Respectant la clàssica estructura introducció–nus–desenllaç, no us preocupeu pel fet de repetir parts de la presentació, recuperant frases pronunciades a la introducció per desenvolupar-les al nus, així com paraules clau de la vostra xerrada. Tenir una frase recurrent ajuda l’espectador a recordar el missatge i estableix un vincle entre l’emissor i el receptor.

El contingut. Tingueu present que vosaltres sou els experts en allò que esteu explicant; és el vostre projecte, la vostra idea, i per tant ho podeu explicar i defensar millor que ningú altre. Però tan important és saber què dir com saber què no dir. Intenteu no donar massa informació –segons el temps de què disposeu– perquè el públic pugui retenir allò realment essencial de la xerrada que impartiu. Apel·lar l’oient amb preguntes retòriques sempre va bé per atreure’n l’atenció, si ha decaigut, i aconseguir que la concentri en allò que esteu a punt d’exposar. Alhora, el contingut pot estar reforçat per suports audiovisuals, però vigileu de no fer-ne un ús excessiu. Les presentacions amb Prezi, PowerPoint, etc. han d’acompanyar el discurs, però mai suplir-lo.

A tall d’exemple del que hem exposat, us facilitem l’enllaç del vídeo d’un jove, Logan Laplante, en la seva xerrada al TED d’Educació, on demostra un gran domini de les tècniques comunicatives.

Així doncs, us animem a practicar per descobrir l’orador o l’oradora que porteu dins!

Sobre la imatge:  Microphone ® Evan Forester CC BY

Jordina Pérez Girgas_p

Jordina Pérez Girgas

Bullying: l’assetjament a la subjectivitat

noia assetjada
Demà rebem al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, en ocasió de l’XI Jornada de Prevenció i Mediació Comunitària, José Ramón Ubieto, psicòleg, professor de la Universitat Oberta de Catalunya, que ens parlarà de l’assetjament entre iguals, un tema molt present en el dia a dia dels professionals de justícia juvenil i dels de totes les administracions locals que formen la xarxa de prevenció i mediació comunitària a Catalunya.

Ens hi ha preparat aquesta introducció.

L’experiència subjectiva de l’assetjament escolar té un caràcter traumàtic. Els testimonis que trobem a la clínica i en la literatura ens ho confirmen. Es tracta d’un esdeveniment que deixa empremtes indelebles, diferents per a cada un, fins al punt que de vegades han de passar dècades per poder parlar-ne.

L’assetjament és, a més, un símptoma social que forma part del malestar en la civilització. Analitzar-lo implica prendre en compte dos eixos: allò que apareix lligat al moment històric on emergeix, i allò atemporal, allò que el connecta amb el passat i amb les raons d’estructura. En el cas de l’assetjament escolar, el que no canvia, el que roman fix és la voluntat de domini i la satisfacció cruel que alguns subjectes troben a sotmetre d’altres al seu caprici per defensar-se així del desemparament davant la novetat. Això ha existit sempre com l’exercici de la fatxenderia a l’escola, fundat en el gaudi que proporciona la humiliació de l’altre, la satisfacció cruel d’insultar i colpejar la víctima.

Què hi hauria de nou en la nostra època per explicar les formes actuals que pren aquest fenomen? Sense ànim d’exhaustivitat podem aportar quatre causes a considerar:

1. L’eclipsi de l’autoritat encarnada tradicionalment per la figura del pare i els seus derivats (mestre, capellà, governant). No es tracta tant d’absència de normes –que sí que n’hi ha– com de valorar l’autoritat paterna per la seva capacitat per inventar solucions, per transmetre un testimoni vital als fills, a aquests que, com Telèmac, fill d’Ulisses, miren l’horitzó escrutant l’arribada d’un pare que no acaba de ser on se l’espera per acompanyar-los en el seu recorregut i en els seus impassos.

2. La importància creixent de la mirada i la imatge com una nova font privilegiada de gaudi en la cultura digital. Davant d’això, es tracta de no quedar al marge com un friqui o un pringat. Al costat de la satisfacció de mirar i gaudir veient l’altre-víctima, hi ha també el pànic a ocupar aquest lloc de marginat i quedar, així, invisible.

3. La desorientació adolescent respecte a les identitats sexuals. En un moment en què cada un ha de donar la talla, sorgeixen la por i la temptació de colpejar aquell que, sigui per desimboltura o per inhibició, qüestiona a cada un en la construcció de la seva identitat sexual.

4. El desemparament de l’adolescent davant la pobra manifestació del que volen els adults per a ell en la vida, i la subsegüent banalització del futur. Aquesta solitud davant els adults i la vida suposa una dificultat no menyspreable per interpretar les fantasies i les realitats, que pot portar a la pèrdua i la soledat. Entre els refugis trobats en els semblants, la parella de l’assetjament és una solució temporal.

Aquests quatre elements convergeixen en un objectiu bàsic de l’assetjament que no és altre que evitar afrontar la solitud de la metamorfosi adolescent i optar per atemptar contra la singularitat de la víctima. Aquesta fórmula genera un temps de deteniment en l’evolució personal. Triar en l’altre els seus signes suposadament estranys (gros, autista, maldestre, desinhibit…) i rebutjar l’enigmàtic, aquesta diferència que suposa una cosa intolerable per a cada un, és una crueltat contra el més íntim del subjecte que ressona en cada un, i qüestiona la nostra pròpia manera de fer.

Abordar l’assetjament implica acompanyar aquests adolescents en el seu recorregut, i per a això cal la paraula i, sobretot, posar-hi el cos. Ser-hi per donar testimoni, com a adults, del que per a cada un va suposar aquest delicat trànsit, de les seves dificultats i també de les seves invencions. Obrir els ulls i escoltar no només el que ells poden contar, sinó atendre les mostres d’aquest sofriment subjectiu: solitud, insomni, tristesa, humiliació, temors, sentiment de culpa. Generar una nova autoritat a partir d’un saber fer amb aquesta dificultat i amb la vida, més que amb discursos morals.

ubieto
José R. Ubieto

 

Les narratives (digitals) i la gestió del coneixement

woman-246238_640

La nostra participació en la V Jornada de Bones Pràctiques en treball col·laboratiu: Presentació dels productes finals de les comunitats de pràctica i aprenentatge (CoP) de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) ha estat una oportunitat per donar una volta més a la reflexió sobre les narratives digitals (ND) i la gestió del coneixement. El nostre vincle amb aquesta Jornada ha consistit en dos tallers que vam impartir l’any passat per a membres de les CoP sobre la metodologia de les ND amb l’objectiu d’explicar experiències professionals. Els tallers es van sistematitzar al voltant de la realització d’una ND de caràcter personal de tal forma que els participants, un cop assolits els conceptes bàsics i la metodologia de les ND, fossin capaços de fer-ne una altra amb temàtica professional, que va ser la que es va presentar durant la Jornada.

Aquests tallers han significat per a nosaltres, com a formadors, un doble repte. D’una banda, hem contactat amb un àmbit diferent del penitenciari, que és on desenvolupem la nostra tasca i, d’altra banda, hem aprofundit en l’aplicació de les ND al relat de l’organització.

Les ND són el resultat de la fusió entre la narrativa tradicional, de forta arrel oral, amb les TIC.

  • És un relat que recull algun aspecte de l’experiència personal i
  • que s’elabora en successius passos fins arribar al producte final:
  • un vídeo de curta durada, no professional, que expressa els coneixements que l’autor té sobre determinats aspectes de l’organització, a partir de les seves experiències.

Nosaltres treballem sobre aquest vincle entre narratives i coneixement utilitzant  la metodologia de les ND.

Les ND sorgeixen en els anys 90 als Estats Units, a Califòrnia, i el seu ús s’ha anat estenent arreu del món. S’apliquen en diversos contextos, des de la promoció i apoderament de persones que pertanyen a minories o que es troben en situació d’exclusió, fins al camp de l’educació (universitats, escoles, instituts), museus, biblioteques, ONG i cooperació i, fins i tot, a l’àmbit empresarial.

La nostra reflexió ens transporta al primer moment en què vam començar a treballar amb les ND i ens fa recórrer tot el camí que hem fet al llarg de cinc anys. Els nostres primers tallers (2010) s’adreçaven a professionals del Departament de Justícia que participaven en el programa Compartim. Van ser quatre edicions pensades per a professionals de l’àmbit penitenciari i de justícia juvenil, que tenien com a objectiu formar formadors que repliquessin els coneixements amb interns i internes; la VI Jornada del Programa Compartim (2011) va incloure relats dels membres d’aquest Programa en format de ND (“Contar el Compartim”) amb la temàtica comuna del treball col·laboratiu i tot el que significa per a la millora personal i organitzativa. Es va desenvolupar també un taller específic (2012) per a l’equip de bibliotecaris del CEJFE i de l’Oficina d’Atenció al Ciutadà (OAC) que va donar lloc a dues ND en les quals s’explica què significa la feina des d’un punt de vista personal (“Biblioteca del CEJFE” i “Un dia qualsevol de la feina”, d’Àngels Tolosa de l’OAC).

Paral·lelament, vam començar a introduir la metodologia de les ND a les presons, a través de diferents tallers en els centres penitenciaris. El CP Homes Barcelona va ser el centre pioner en la seva aplicació, de la mà del monitor de teatre. A partir d’aquesta primera experiència, es van impartir altres tallers en el mateix Centre penitenciari. En el CP Brians 2 es va impartir un taller sobre ND als interns que participaven en l’activitat anomenada “Les dones de la meva vida”, impulsada per la monitora de teatre. L’aplicació de les ND vinculades a programes de tractament ha donat els primers fruits en el CP Homes Barcelona, amb una col·laboració entre la bibliotecària, el monitor de teatre i els educadors socials que porten el Programa d’intervenció en drogodependències (PID).

Com a colofó dels tallers, totes les obres creades i degudament autoritzades pels autors van ser publicades en el bloc Alfadigital: TIC i presó.

També, en altres àmbits, hem aplicat la metodologia amb diferents propòsits: al grau d’antropologia de la Universitat de Barcelona, com a via per a indagar en els processos de transmissió cultural, o a les possibilitats de les ND a les biblioteques a la III Jornada sobre Biblioteques Patrimonials (2014), organitzada per l’Ateneu de Barcelona.

A partir de totes aquests experiències, s’han anat consolidant algunes idees sobre les quals ens interessaria reflexionar.

La primera és que les ND tenen una gran eficàcia comunicativa ja que són una forma particular de les narratives en general i connecten amb estils de comunicació intrínsecament vinculades a l’existència humana.

La segona és que es fa palès que una narrativa és un reflex del que sabem o percebem d’una determinada realitat, que una mateixa realitat pot tenir diferents narratives i que es pot establir un diàleg entre elles.

La tercera és que, quan vinculem les narratives a les organitzacions, ens trobem que la narrativa oficial, que pretén ser totalitzadora i única, es veu contrastada permanentment per altres narratives; per exemple, la dels mateixos actors de l’organització.

La quarta, que les narratives dels actors de l’organització són una font de coneixement sobre els problemes que afronten, de com els resolen, com compaginen aquestes solucions amb els procediments generals i com comparteixen aquest coneixement amb la resta.

La cinquena, que de les experiències que hem dut a terme, les ND són una via per explorar i recuperar aquest coneixement, per sistematitzar-lo i, sobretot, per convertir-lo en quelcom que es pot compartir i difondre més àmpliament. Per això diem que les ND són més que un instrument o una forma de comunicació: són una metodologia per a la gestió del coneixement.

Un coneixement que és:

:: Subjectiu: La ND fa una reconstrucció personal de la vivència, teixida d’oblit i memòria, amb projecció d’emocions i desitjos, però significativa per a l’autor i prou important per ser divulgada.
:: Real: Es nodreix de l’experiència dels autors; no és pas un saber teòric ni imposat.
:: No totalitari: No reprodueix un discurs únic, ni l’oficial. En una organització hi ha tants c
oneixements com els seus actors són capaços de narrar.
:: No documentalista: Les xifres, les dades, el “que ha de ser”, donen pas a la vivència personal que pren protagonisme.
:: No propagandístic: Una ND no persegueix convèncer, ni imposar, ni inventar res, no és cap vídeo publicitari encara que tingui capacitat viral; només relata una vivència real.
:: Encoratjador: Es produeix una connexió d’intersubjectivitats entre els/les autors/ores i els receptors en la mesura que es transmeten experiències reals i emocions amb les quals és molt fàcil identificar-se.
:: Reflexiu: El coneixement transmet emocions i connecta sensibilitats, però es construeix des de la reflexió. Els autors han de recuperar les fites rellevants, prioritzar, sintetitzar, rescatar i organitzar el contingut de la seva experiència.
:: Obert: El coneixement d’una ND no vol ser exhaustiu ni tancat. Provoca evocacions entre els espectadors i està obert al diàleg i, per tant, a la construcció de nou coneixement.
:: Multiplicador: Neix amb voluntat de difusió i contagi, de generar espais on compartir, debatre i conversar. El format utilitzat, un vídeo de breu durada que es penja a la xarxa, facilita la multiplicació de coneixement de forma natural.

Per últim, volem destacar que, com en altres casos, en les ND també el mitjà és el missatge:

  • És l’instrument per sistematitzar i per expressar i comunicar.
  • És un espai d’estímul a la creativitat personal.

Són les nostres paraules, les nostres veus, les nostres mirades, gustos, imatges, músiques, i totes juntes transmeten les nostres experiències i els nostres coneixements a través d’aquestes petites obres audiovisuals.

Julio Zino Torrazza i Elena Martín Hernández
Image (1) julio_zino.jpg for post 484                     Image (3) elena_martin.png for post 6265

Impressió en 3D: de la revolució del coneixement a la revolució de la producció

Fa ben poc temps les impressores 3D eren una de les promeses tecnològiques de futur més excitants. Ja no són una promesa ni cal situar-les al futur: són una tecnologia del present cada cop més quotidiana.

La impressió en 3D es coneix també com a fabricació additiva, que és el procés pel qual un objecte tridimensional és creat mitjançant la superposició de capes succesives de material. Tot comença amb la creació d’un disseny virtual de l’objecte que es vol produir. Aquest dissenny es fa mitjançant un arxiu CAD que utilitza el modelat 3D (en cas que es vulgui crear un objecte completament nou) o bé mitjançant un escànner 3D (per copiar un objecte ja existent). Darrerament moltes empreses tecnològiques estan habilitant el seu maquinari per poder dur a terme escanejats 3D; bons exemples d’això són el Projecte Tango de Google i el Kinect de Microsoft. Tot fa pensar que els dispositius mòbils del futur podrian tenir escàners 3D integrats.  En aquest enllaç i també en aquest altre podeu trobar un recull molt exhaustiu d’informació relativa a la impressió 3D: història, diferents tècniques, tipus d’impressores, aplicacions pràctiques, exemples, etc.

Avui dia es pot fer pràcticament qualsevol cosa mitjançant la impressió 3D, però un dels usos més destacats i celebrats és a l’àmbit de la medicina. En aquest article de The Future of Things s’exposa una selecció dels 7 avenços més espectaculars en aquest camp, i Bertalan Meskó relaciona en aquest article a 3D Printing Industry 12 objectes mèdics que ja s’imprimeixen en 3D de manera reeixida.

La impressió en 3D de menjar és una novetat recent, atès que les impressores que ho fan no utilitzen la mateixa metodologia que les impressores 3D que es dediquen a la construcció d’objectes, i el seu funcionament és molt més complex. Hi ha principalment tres mètodes per imprimir menjar: les toveres, el material polvoritzat i els làsers. Molts sistemes barregen i combinen els tres mètodes, com per exemple les impressores ChefJet, les de Choc Edge i les de Foodini. El menjar imprès ofereix diversos beneficis potencials, per exemple en relació amb el medi ambient, atès que pot ajudar a convertir ingredients alternatius –com ara proteïnes d’algues o insectes– en productes saborosos; també obre la porta a la personalització del menjar per poder cobrir millor les necessitats dietètiques especials i les preferències alimentàries individuals.

Però probablement allò que sembla més increïble de la impressió 3D és… la planificació i construcció de cases senceres. A mitjans de 2013 Wired va publicar aquest article d’Ian Steadman on es feia ressó de com la cursa per crear les primeres cases impreses es trobava en plena efervescència. Tant, que pocs mesos després l’empresa WinSun les va fer realitat a Xina, com s’explica en aquest article d’Ollie Gillman a MailOnline. En aquest enllaç podeu trobar informació addicional sobre les característiques i possibilitats d’aquest tipus d’impressió.

La impressió 3D ha estat fins fa res una tecnologia amb un preu inassumible per a la majoria dels pressuposts, però aquest preu està experimentant una ràpìda democratizació. Gartner preveu un creixement significatiu del mercat d’impressores 3D de baix cost, acompanyat d’una ràpida expansió del seus usos industrial, biomèdic i de les aplicacions de consum. Això posarà de manifest la viabilitat d’aquesta tecnologia, i el seu paper fonamental per implementar la reducció de costs de manera efectiva, mitjançant la millora dels dissenys, la simplificació dels procesos i la producció a curt termini.

Però com es pot accedir a la impressió 3D? Es pot fer mitjançant l’adquisició directa de la tecnologia o bé mitjançant la impressió com a servei en línia. En aquest catàleg de Sicnova podeu veure quines són els diferents tipus d’impressora 3D que es poden comprar a Catalunya, i a Imprimalia es pot fer una comparativa entre tot el maquinari relacionat amb la impressió 3D. I per si voleu saber quines són totes les màquines existents, 3D Hubs ha publicat ja la Guia 2016 de les impressores 3D. Pel que fa a la contractació del servei d’impressió 3D en línia hi ha diverses opcions: 3D Hubs, per exemple, permet seleccionar qualsevol impressora connectada a la xarxa (a prop nostre o arreu del món): només cal pujar el disseny en format .STL, triar on es vol imprimir i recollir el producte (o bé sol·licitar-ne l’enviament); altres ofertes similars són Shapeways, Printelize, Sculpteo i iMaterialise.

Si voleu estar informats permanentment de les novetats al voltant d’aquesta tecnologia, 3D Printing Industry és una molt bona font d’informació.

En definitiva: la revolució TIC ha transcendit el món del coneixement, la informació, les idees i les dades, i ha entrat de ple en el món físic de la producció de tot tipus d’objecte; per això Álex Fernández Muerza es planteja en aquest article a la revista cicNetwork si ens trobem davant la tercera revolució industrial. Vosaltres què en penseu?

L’era de l’economia de la compartició?

Oi que heu sentit parlar d’Uber, d’Airbnb, de Blablacar? Són exemples de plataformes basades en l’economia de la compartició (sharing economy) o economia col·laborativa, també anomenada consum col·laboratiu o economia entre iguals (peer to peer economy). Rachel Botsman va atorgar carta de naturalesa a aquest concepte al seu llibre What’s Mine Is Yours. How Collaborative Consumption is Changing the Way We Live (El que és meu és teu: com el consum col·laboratiu està canviant la manera com vivim).

Però en què consisteix, aquest tipus d’economia? Es tracta d’un model molt flexible, que es fa servir de les TIC per optimitzar els recursos mitjançant la redistribució, la compartició i la reutilització de l’excés de capacitat de bens i serveis, equipaments i habilitats personals; l’eliminació del cost marginal fa que els costs sigui significantment inferiors als del comerç o contractes laborals tradicionals: els intercanvis no es produeixen ja entre professionals, sinó a través de particulars, d’iguals. És el nou paradigma econòmic disruptiu del nostre temps, que utilitzant les dades massives, les dades obertes i la internet de les coses fa possible el procomú col·laboratiu, paral·lel al mercat convencional. En aquest article de Benita Matofska podeu trobar els deu pilars de l’economia de la compartició. Sangeet Choudary explica a Platform Thinking quins són els tres impulsos ens han dut des de les xarxes socials fins a l’economia de la compartició. L’impacte pel que fa a la creació de riquesa d’aquest model és considerable: vegeu per exemple quina és l’aportació d’Airbnb a la ciutat de Barcelona.

Els exemples de plataformes o serveis creats per fer possible l’economia de la compartició són molt nombrosos. A part dels tres que hem esmentat al començament d’aquest apunt cal destacar e-Bay (compra-venda entre iguals), Couchsurfing (persones que ofereixen les seves llars als viatgers), Zylio (motor de cerca d’economia col·laborativa pel que fa a allotjaments), TaskRabbit (per contractar entre particulars qualsevol tipus de servei), Relendo (lloguer de qualsevol tipus de producte), Zank (préstecs de diners entre iguals), WeSmartPark (xarxa col·laborativa de pàrquings a preu molt baix) i JoinUpTaxi (compartició de taxis amb altres usuaris). Atès que aquest model econòmic es troba en fase expansiva, el naixement de nous projectes al seu voltant és continu; podeu consultar les empreses emergents (startu-ps) de l’economia de la compartició en aquest enllaç, i també podeu obtenir més informació sobre el consum col·laboratiu en aquesta pàgina.

No tot són flors i violes, però, el que genera aquest nou ecosistema econòmic. El cost marginal zero està fent estralls en les empreses de serveis, comercials i fins i tot productores; també el món laboral es troba afectat, fins al punt que sovint s’equipara l’economia col·laborativa amb la precarietat, atès que els salaris en aquestes plataformes tendeixen molt a la baixa, no hi ha cap tipus de cobertura social i l’absència de regulacions deixa tothom (usuaris, consumidors, productors i proveïdors) en una mena de llimbs legals. Una bona mostra d’aquests conflictes és Uber, prohibit a moltes ciutats i països (entre ells l’Estat espanyol). Alex Hern explica en aquest article a The Guardian que la terminologia (economia de la compartició, economia col·laborativa) no és adequada, i que la millor manera d’anomenar aquest fenomen és gig economy (economia de treballadors independents). En aquest apunt a Platform Thinking i en aquest article d’Avi Asher-Schapiro a Jacobin se n’exposen els aspectes incòmodes. Sebastian Olma, en el seu apunt al blog Institut of Networks Cultures, en qüestiona també els aspectes de col·laboració i compartició, atès que considera que és un gran negoci únicament per a les plataformes tecnològiques mitjançant les quals es vehiculen aquestes transaccions.

Davant el potencial no exempte de conflictivitat que representa, la Generalitat de Catalunya ha estat la primera Administració pública de la Unió Europea en regular l’economia col·laborativa (com també va ser pionera en sancionar els comportaments irregulars d’Uber i Airbnb).

En definitiva: quan posem a la balança l’economia de la compartició o economia col·laborativa, què pesa més, allò que aporta o allò que treu? Què en penseu?

L’empresa oberta i el futur del treball. Reflexions de Maite Moreno

En el món de l’empresa, les organitzacions i el treball tradicional hi ha detalls que ens delaten. Per exemple l’ús i abús d’expressions com per fi és divendres. A Twitter, va prendre el relleu una altra etiqueta #FF –FollowFriday– i quan arribava el divendres era el tema del moment (trending topic) segur, #per fi és divendres. I és que, encara –fins i tot per a la gent de Twitter– es continua vivint la feina com una mena de cicle encaixat en altres cicles: oci, família , formació, etc. Però la realitat, com sabem, és una altra. Tot i que els baby boomers ens entossudim a continuar emprant rutines cognitives antigues, les regles han canviat. En el nostre context, després de set anys de duríssima crisi, sentim a dir sovint: els anys que vindran no seran millors, i en cap de les previsions dels experts s’afirma que recuperarem el model de societat confortable que teníem.

Així doncs, aquests anys de crisi ens han deixat com a llegat l’aparició d’un altre tipus de teixit social i empresarial, més obert i porós i menys protector. Excepcionalment, encara existeixen alguns espais més protegits com l’Administració pública (però, atenció: en 10 anys es produirà la gran retirada per jubilació i, com que actualment no hi ha noves incorporacions al ritme que era habitual abans de la crisi, serà una bona oportunitat per impulsar una nova agenda en matèria d’ocupació pública. Tanmateix, la resta d’organitzacions i professionals han entrat en una altra lògica: la del freelance, la de l’emprenedor, la de l’autònom, la del risc, la del fracàs, la de l’èxit (en pocs casos). I també -com a extensió lògica-, la de les empreses i organitzacions obertes, la del cotreball (coworking), la del treball col·laboratiu, compartit, etc. I, amb això, la necessitat d’aprendre noves habilitats, competències i estratègies per ser eficients en aquests escenaris tan durs, precaris i competitius.

Però també tenim bones notícies. Algunes reflexions i experiències van mostrant nous camins que orienten els més endarrerits o els que encara som en la zona de confort. En el nostre context, per exemple, hi ha persones i empreses que ja han iniciat aquest trajecte i ens ajuden a transitar-lo.

Ha estat a través de la recomanació de Ricard Faura que ens hem acostat a la feina de Maite Moreno, CEO de MHM (no en va la seva empresa es diu Monday Happy Monday –que alguna cosa deu voler dir en aquest nou paradigma en què ens movem).

De tot el que hem sentit a dir i hem llegit d’ella, ens ha cridat l’atenció, sobretot, la seva capacitat de fer una lectura intel·ligent del nou context i d’explicar-lo de manera pedagògica. I sempre amb una crida –calmada, però contundent– a l’acció. En destaquem el següent:

Les seves reflexions sobre empresa oberta:

–    Basen la seva relació amb les persones que no coneixen en la confiança.

–    Adapten, fins i tot, els seus espais físics.

–    S’organitzen de forma diferent, a través d’estructures organitzatives més planes i en forma de xarxa.

–    Adopten noves formes de treballar mitjançant mètodes Agile.

–    Remuneren per contribució.

Sobre la nova manera de treballar… en beta:

“En el nou model de treball, caracteritzat per la creativitat, el treball en xarxa, digital, sense jerarquies, la col·laboració, la passió pel que es fa, la confiança vs el control, l’obertura de les empreses cap a l’exterior, l’activity based working, el talent com a servei… treballar en “beta permanent” i ser un aprenent permanent és un deure”.

Sobre la filosofia de de compartir:

“Així que, si ens preguntem si, pel fet de compartir les idees amb estranys, ens les podrien robar, la resposta és: sí, és possible, però també podem minimitzar el risc dissenyant processos ultraràpids per llançar el producte o prestar el servei abans que ningú ens el copiï. No es pot assumir, d’entrada, que el valor de guardar secrets sigui superior al benefici d’incrementar l’aprenentatge i la innovació”.

Sobre recursos humans i nous rols professionals

“L’adopció natural i, fins i tot, necessària del model freelance va fer que els rols dels professionals de recursos humans canviessin. Aquests hauran de ser capaços de dissenyar nous sistemes de gestió que integrin tant el talent intern com l’extern, conèixer noves eines de seguiment i avaluació, adquirir noves habilitats de negociació i nous coneixements de contractació mercantil i usar noves eines més enllà del currículum a l’hora d’analitzar candidats”.

La gestió del talent en les organitzacions:

“Hauran de ser els treballadors i no les organitzacions els qui dissenyin el seu propi projecte laboral. I les organitzacions hauran de lluitar per mantenir relacions pures amb el talent, perquè aquest no deixarà de ser un soci que pot abandonar l’organització en qualsevol moment”.

Però, com a mesura que ens endinsem en les seves tesis, més ens hi interessem, hem considerat que el millor serà convidar-la perquè ella mateixa ens parli de tot el que està en joc. El dia 1 de desembre tancarà la Jornada Compartim.

Jesús Martínez