Aprenentatge salvatge (II)

Portada de 'El tejido de Weiser'Aquest passat mes d’agost va arribar a les meves mans El tejido de Weiser, de Xavier Mas. Encara que és un llibre tècnic i complex i la seva lectura em va portar més d’una setmana, no el vaig poder deixar de llegir fins al final.

Us el recomano. Ens posa al dia de tot el que té a veure amb l’aprenentatge actual a la societat-xarxa. Partint d’un plantejament valent (i molt documentat), transcendeix alguns tòpics clàssics que s’han instal·lat en l’imaginari social, com els de la pretesa solvència en matèria d’aprenentatge que tenen els denominats nadius digitals (l’autor fins i tot en discuteix l’existència).

Amb tot, creiem que una de les aportacions més interessants del llibre és la denúncia (per emprar aquests termes) de l’obsolescència dels sistemes educatius institucionals actuals.

L’autor afirma que en el nou context actual, en què la tecnologia digital s’ha convertit en una dimensió gairebé inseparable de la realitat física i en què la xarxa és l’àmbit on té lloc el conjunt de l’activitat humana (incloent-hi l’aprenentatge), s’ha demostrat que la formació heretada dels últims 150 anys, des de la primera revolució industrial, ha quedat definitivament desfasada i que necessitem repensar tot el model educatiu.

Com? Possiblement tornant als orígens, desregularitzant i aprenent de forma més natural. Es referma en la capacitat que tenim d’aprendre en qualsevol moment i en qualsevol lloc i sota qualsevol format. Ho anomena  aprenentatge salvatge. I aquesta és una altra aportació original i genuïna del llibre:

“L’aprenentatge és un fenomen que es dona en estat salvatge, és a dir, que és consubstancial a la naturalesa i a l’activitat humana. Amb la qual cosa, podem establir una nova convenció segons la qual els processos d’aprenentatge i d’educació no tenen perquè circumscriure’s al marc que la nostra societat ha creat per regular l’activitat educativa. Reivindiquem el fet que podem aprendre, ensenyar i ser educats en qualsevol lloc o situació mitjançant canals i artefactes diferents, i des de rols i àmbits disciplinaris diferents dels que tradicionalment han estat objecte d’estudi per part del que coneixem com a ciències de l’educació.

I continua afirmant més endavant que aprenem de tot i en qualsevol moment:

“Assumim també que de tot se n’aprèn. Per posar-nos al dia, aprenem constantment i a tota velocitat… vam començar tenint molta informació, tant de formats com de canals, per transmetre coneixement mitjançant càpsules, per la veu, al tren, en vídeo, asseguts, per Youtube. No obstant això, crec que no s’ha fet una exploració gaire profunda sobre la persona que aprèn: no sabem en quines situacions ho fa, com és, quines motivacions té. Actualment qualsevol que vulgui aprendre el que sigui per fer alguna cosa ho aprendrà. Tenim eines de sobres. Cal incidir en el que vol i en el per a què, i ajudar-lo en aquest sentit.”

I, d’aquesta manera, torna a insistir en el gran desfasament existent entre el que fan els aprenents, els digital learners, com ell els anomena, i el que es fa a les institucions educatives, on encara no s’hauria produït la transformació digital que ja està present en altres sectors socials. També ho amplia:

“Crida l’atenció que els canvis que en la majoria de sectors industrials ha causat el procés de digitalització, reinventant productes, abandonant mercats i creant nous processos i models de negoci, no es reflecteixen en l’àmbit educatiu… el conjunt d’eines i recursos educatius que ofereix la xarxa d’alguna manera estan presents de forma estesa en tots els nivells. Tot i això, el retrat robot de l’ecosistema educatiu difereix molt poc respecte al de dècades anteriors. Institucions, regles, rols i agents, model d’acreditació, formes d’organització, romanen gairebé inalterats, però, potser, l’educació encara no hagi estat assolida per l’onada gegant de la transformació digital.”

I conclou afirmant que l’educació és l’últim bastió que li queda per conquerir a la revolució digital:  “més enllà de l’e-learning i dels enfocaments pedagògics més innovadors, l’educació digital no s’està forjant ni a les aules d’escoles i universitats, sinó en el teixit de la vida diària, on les tecnologies més profundes conflueixen, desapareixen i es tornen invisibles. “

Per això és inevitable replantejar-se la pràctica educativa a la llum de les lleis i les possibilitats que el nou entorn ens ofereix. És com si hi hagués una lluita aferrissada entre l’organització tradicional, que adopta de forma marginal les noves tendències, i les noves tendències, que, actuant com a palanca, volen ser-ne les preponderants.

Xavier Padrós, ponent també el dia 29, parla dels insiders, que són els especialistes defensors de les pràctiques tradicionals que procuren, per tots els mitjans, que les noves pràctiques fracassin. O sigui: una lluita fratricida entre allò constituït i allò emergent. Res de nou sota el sol.


Jesús Martínez

En la nova societat: de l’economia de la felicitat a l’aprenentatge salvatge (I)

Portada del llibre 'Economía de la felicidad'El proper dia 29 de novembre celebrarem la XII Jornada Compartim, dedicada a les tecnologies exponencials i al seu impacte social. Farem especial referència a l’àmbit de la formació i l’aprenentatge.

Per a això, comptarem amb tres grans aportacions a càrrec de: Xavier Farràs, que acaba de publicar Economia de la felicitat; Xavier Mas (també autor recent de l’obra emblemàtica sobre aprenentatge digital, El tejido de Weiser), i Pablo Lara, coolhunter –caçador de tendències– de la UOC.

Mitjançant dues entrades al blog presentarem alguns dels punts que tocaran els ponents per poder disposar d’informació prèvia que faci possible flipejar part de la sessió (introduir més debat que exposició).

Tot seguit exposo algunes idees que he extret del superinteressant Economia de la felicitat, de Xavier Farràs.

Economia de la felicitat

Encara que l’autor només s’estengués una mica més en aquesta frase: “…no ens enganyem, la crisi actual –o les crisis actuals– no deixa de ser un problema de gestió, no de recursos”, ja valdria la pena tenir en compte el seu punt de vista.

Els autors, amb aquesta afirmació, ens situen en un estat d’ansietat: …si tots els nostres problemes –com a societat, a nivell planetari–, poguessin resoldre’s gestionant d’una altra manera, no estaríem gaire lluny de viure com somiem: en una societat més igualitària, on els beneficis immensos de les grans corporacions estiguessin repartits d’una altra manera, on no haguéssim de patir per la desaparició de la feina, per l’enfonsament de les classes mitjanes, per la desigualtat creixent, pel canvi climàtic, etc.

Doncs bé, llegint aquest llibre tan optimista, no es veu gaire llunyà aquest horitzó de canvi.

Els autors afirmen que tenim tots els elements necessaris per fer sostenible el planeta i proporcionar confort als seus més de set mil milions d’habitants. Tal com afirmen alguns experts com Harari i Peter Diamantis, encara que ens costi reconèixer-ho, mai no havíem estat tan bé a nivell global. Però el focus mediàtic (pessimista) del qual ens alimentem i l’empremta evolutiva humana que ens fa viure en alerta, a la defensiva,  davant perills reals o imaginaris, ens distorsiona aquesta percepció.

Per primera vegada en la història de la humanitat, ens situem en la gran disjuntiva: haver de triar entre un món d’abundància, que ja és possible gràcies a la tecnologia, o continuar en aquesta nova escalada pseudofeudal de tot per al guanyador: gran desigualtat, pobresa i precarietat en un món governat pel poder desmesurat de l’ultracapitalisme tecnològic.

Economia de la felicitat ens parla de tot això i més. S’estructura en tres parts. A la primera, “El món postcapitalista”, ens presenta un retrat molt precís de la societat actual. Parteix  de la gran novetat del nostre temps: les tecnologies de creixement exponencial (que ja són totes): la sensorització total (l’internet de les coses), la robòtica, la biologia sintètica, la intel·ligència artificial o els nous materials.

A la segona part ens presenta el món somiat: el món on volem viure i que la tecnologia ja fa possible. Però, per a això, cal evolucionar del postcapitalisme actual, que ja no ens serveix, a un nou sistema social. Els autors introdueixen, com a novetat en l’anàlisi, el factor felicitat, fins ara oblidat en una ciència que es postula com a social. La introducció de la felicitat com a part essencial del procés econòmic és clau per construir una economia al servei de l’ésser humà. I aquí hi ha la clau del nou paradigma. En una societat en què en pocs anys no hi haurà ocupació tal com la coneixem, haurem de regir-nos per altres paràmetres i transcendir d’un sistema organitzat al voltant de la feina a un sistema organitzat al voltant de la felicitat.

Com ho farem? A la tercera part del llibre s’explica. La tecnologia, creadora de riquesa, n’és la base. El focus ja no es troba en l’herència industrial de produir per consumir, sinó de crear per ser feliços. La renda bàsica universal, que ja fa anys està trucant a la porta, ho fa possible. I a partir d’aquí? Allò que és propi dels humans apareixerà com a natural. Un món per a la creativitat, la passió, la personalitat, la solidaritat i l’esperit col·laboratiu. Tots som líders i entre tots podem crear les condicions perquè aquest nou paradigma sigui una realitat. O sigui, gestionar d’una altra manera.

I aquí entrem de ple en les preguntes sobre la travessia –i els patrons i guies– que han d’assenyalar la ruta i conduir-nos-hi. O sigui, un bon debat per al 29 de novembre.

 

Coneguem la intel·ligència artificial: ella ens coneixerà cada cop més a nosaltres

intel·ligència artificialLa intel·ligència artificial (IA) és un dels aspectes més fascinants i amb més possibilitats disruptives de la revolució tecnològica… i un dels que generen més pors. En la majoria dels casos, però, les pors són provocades fonamentalment pel desconeixement. Mirarem d’esvair aquest desconeixement (i les pors que l’acompanyen) amb aquest apunt, que esperem que sigui útil.

Comencem pel principi: la intel·ligència artificial és la ciència i l’enginyeria que crea màquines intel·ligents utilitzant programes informàtics. Es parla d’IA quan una màquina és capaç d’imitar les funcions cognitives que s’associen amb la ment humana, com ara aprendre o solucionar problemes.

Els objectius principals de la IA són el raonament, el coneixement, la planificació, l’aprenentatge, el processament del llenguatge natural i la moció i manipulació d’objectes. La IA utilitza moltes eines procedents de diversos camps: ciència informàtica, matemàtiques, psicologia, lingüística, filosofia, neurociència… John McCarthy va relacionar  en detall tots els conceptes en què es basa la IA : es poden consultar en un article del Departament de Ciència Informàtica de la Universitat de Stanford.

A la revista Forbes, Gil Press fa una llista de les 10 tecnologies d’IA més importants del moment segons ell. La IA és un tema de tanta importància que, per exemple, el diari The Guardian hi dedica una secció específica.

Però si hi ha una branca que personifica (potser mai millor dit) com cap altra la IA a l’imaginari col·lectiu és la robòtica. Tom Harris en un article per a HowStuffWorks explica com funcionen els robots, i recull també al final la seva presència a obres emblemàtiques del cinema (que reflecteixen i alhora han conformat aquest imaginari col·lectiu). El Parlament Europeu, que ha estat pioner a legislar sobre IA en general i els robots en particular, ha establert un codi de conducta ètica i ha proposat la creació d’una nova agència europea per a la robòtica; en aquesta infografia s’exposa el projecte europeu per als sistemes robòtics fins a 2050. La robòtica és també una àrea clau del Mercat Únic Digital que està construint la Unió Europea. Tenim més informació sobre el que es vol que sigui el futur de la robòtica i de la IA a Europa al blog de la Comissió Europea. També la Generalitat de Catalunya ha posat fil a l’agulla amb el programa Bitbot.cat, de SmartCatalonia.

Com hem dit al principi, la IA desperta molts temors: de pèrdua de privacitat, de pèrdua de control de les màquines i, sobretot, de pèrdua de llocs de treball. Aquest darrer punt és el que té més base real, tal com exposa Or Shani en un article per a Forbes, on posa de manifest que no només les feines de baixa especialització poden ser substituïdes per la IA, sinó també feines de tipus intel·lectual i directiu. I Damien Gayle ha publicat a The Guardian que els robots poden eliminar gairebé 250.000 llocs de treball al sector públic britànic en els propers 15 anys. Bill Gates ha demanat fins i tot que els robots (bé, les empreses que els utilitzin) paguin impostos per fer front al desplaçament de la força laboral a causa de l’automatització. Enrique Dans explica quines són les dificultats que això comportaria; cal destacar que aquesta possibilitat ha estat rebutjada pel Parlament Europeu. En relació amb aquesta qüestió és interessant llegir l’article de Luis Federico Florio a La Vanguardia.

De tota manera, i com ha passat sempre que s’ha produït una revolució tecnològica, els temors són en gran part infundats, atès que el que sobretot farà la IA és ajudar les persones a treballar  d’una manera molt més productiva i intel·ligent, i generarà un gran creixement de la riquesa econòmica, tal com exposa Ron Miller a TechCrunch. Hannah Richardson, per a la BBC, reflexiona sobre com els robots podrien ser una solució per al problema social i econòmic que genera l’atenció a les persones grans i també per a ajudar les persones amb discapacitat, segons els enginyers en informàtica de Catalunya. I en un article del Fòrum Econòmic Mundial s’explica el paper cabdal que poden tenir els robots en l’aprenentatge en línia (especialment pel que fa als MOOC).

Per evitar els perills potencials de la IA, a la darreria del mes de gener d’enguany, es va celebrar una conferència organitzada pel Future of Life Institut que ha donat lloc als anomenats 23 principis d’Asilomar, que tenen el suport de més de 1.200 personalitats de la indústria TIC i de 800 investigadors d’IA de tot el món. També existeix una associació sobre IA (creada per les grans empreses TIC) perquè aquesta es desenvolupi per al benefici de la gent i de la societat (per a més informació llegiu aquest article de Romain Dillet a TechCrunch). Enrique Dans argumenta perquè la IA no és cap amenaça, ans al contrari, i en un estudi d’Alessandro di Fiore i Simon Schneider per a la London School of Economics hi ha molta informació sobre la influència positiva de la IA i en la innovació oberta, que facilita la troballa de les millors idees mitjançant l’escannejat participatiu. El que és evident és que no podem perdre de vista que una ciència i una tecnologia aplicades de la magnitud de la IA tindrà sempre beneficis però també riscos.

Per estar al dia del que passa al voltant de la IA es pot consultar Artificial Intelligence,  revista internacional d’accés obert.

Encara us fa por?

Els dilemes de la privacitat i el futur d’Internet

Privacitat a la xarxaEls mes de juliol va tenir lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) la jornada Els dilemes de la privacitat i el futur d’Internet. Presentació de dues unitats didàctiques de la maleta pedagògica, en el marc del projecte Univers Internet. Considero fonamental difondre les reflexions i idees principals que es van recollir en aquesta Jornada, ja que Internet és un element molt present en la nostra societat.

Pau Rodríguez, director del Diari de l’educació, va presentar la Jornada fent una reflexió sobre l’evolució que ha experimentat el format educatiu al llarg d’aquest darrer segle i destacant quins són els coneixements adquirits en aquest àmbit per tal de poder repensar tant la metodologia com els continguts que actualment s’han d’introduir en l’entorn escolar partint de la realitat de les noves tecnologies. Ens endinsem, així, en el futur immediat de l’educació, en el qual els docents han de tenir totalment assumit que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) són una eina que ha d’estar present a les escoles i que no es redueixen només a l’ús de pissarres intel·ligents, sinó que també cal aprofundir en els nous dilemes morals que planteja el seu ús.

Tot seguit vam escoltar la conferència de Marilín Gonzalo, periodista especialitzada en Internet i mitjans digitals, que ens va traçar un mapa sobre el concepte de privacitat i els canvis que ha sofert al llarg de la història, per tal de qüestionar-nos quin és el nivell de privacitat que volem o podem mantenir a la xarxa. S’obren així una sèrie de dilemes ètics sobre l’ús d’Internet i la privacitat a la xarxa, tot incitant a la reflexió a l’entorn del nostre consum de les TIC. La privacitat és un dret humà universal reconegut per l’article 12 de la Declaració Universal dels Drets Humans, però és un concepte que es pot definir i entendre de diverses maneres i, en una societat de les TIC com la nostra, cal repensar el seu significat i, en conseqüència, les seves aplicacions. No hem d’oblidar que l’ús de metadades (informació descriptiva sobre quelcom que s’agrupa i classifica) ha contribuït també a assolir moltes millores i avenços científics, però el fet que existeixin ja noves generacions natives digitals en habilitat, però no en coneixement, fa que moltes vegades no siguem conscients del que estem sacrificant amb l’ús de la xarxa. Perfils com el de Facebook, Twitter, etc., acumulen informació personal que ens pot relacionar directament amb les nostres aficions, ideologies, etc., conceptes que es consideren sensibles davant, per exemple, el tractament en la protecció de dades i que passen inadvertits per a molts usuaris en registrar-se a noves webs o descarregar-se aplicacions com Snapchat, que poden emmagatzemar les fotografies “instantànies” que envies. Aquesta falta de consciència real del grau d’exposició i d’informació personal que estem facilitant quan fem ús de la xarxa considero que és un problema perquè no donem un consentiment conscient i explícit, sinó ràpid i irreflexiu. Quan acceptem les condicions i polítiques de privacitat d’una aplicació abans d’utilitzar-la, hauríem d’haver llegit (i entès) tot el document que l’empresa en qüestió ens presenta (malgrat que el volum del contingut en una societat de la immediatesa com la nostra fa que no vulguem “perdre el temps” llegint-ho tot), ja que moltes vegades estem posant a disposició pública dades personals de caràcter sensible com és la ideologia personal.

Solana Larsen, editora i activista pels drets digitals, ens va parlar de la importància d’educar les noves generacions en bones praxis d’Internet, ja que, si se’n fa un bon ús, són eines molt profitoses, però, si no s’és conscient de les seves conseqüències, podem ser partícips de “colonitzacions” digitals en centralitzar la informació en determinades aplicacions i pàgines web, la qual cosa comporta que, en comptes de viure la xarxa com un espai amb diversitat i llibertat d’opinions i expressions, aquesta esdevingui un espai més de control, ja que la informació està controlada i centralitzada en determinats espais web.

Tot seguit, la Jornada va donar pas als tallers, on es presentaven activitats que es poden dur a terme a les escoles. El primer consistia en un joc de preguntes mitjançant el qual s’incitava a reflexionar sobre l’exposició a què estem sotmesos quan fem ús de la xarxa. Quina informació estem facilitant quan ens connectem a un wifi públic? Amb quina informació nostra es queden aplicacions com Snapchat? Tenim tan normalitzat l’ús de les app que moltes vegades no ens qüestionem a quin preu les estem utilitzant, ja no econòmic, sinó personal.

També vam poder imaginar com serà el nostre dia a dia d’aquí uns anys, com canviarà la nostra manera d’interactuar amb la nova tecnologia que ja s’està desenvolupant actualment. Potser la realitat virtual serà tan potent que no ens farà falta anar a trobades culturals presencials? O potser ens conscienciarem més amb el medi ambient quan desenvolupem aplicacions que mesurin el grau de contaminació que cadascú genera a casa seva? Són incògnites que en un breu període de temps es resoldran, però que cal que ja ens plantegem com a ciutadans i ciutadanes.

Així, la Jornada ens va permetre reflexionar sobre una part de la nostra vida personal i professional, ja que les TIC estan integrades en la majoria –per no dir la totalitat– d’àmbits de la nostra vida, i definir el nostre paper com a usuaris davant d’aquesta eina tecnològica.

Jordina Pérez Girgas_p

Jordina Pérez Girgas

IV Congrés EDO. Aprenentatge situat i aprenentatge connectat: implicacions per al treball

imatge_EDOEls propers dies 11, 12 i 13 de maig de 2016 obre les portes, per quarta vegada, el Congrés Internacional EDO, organitzat per l’Equip de Desenvolupament Organitzacional (EDO) de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada i l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

En col·laboració amb el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, des de l’any 2010 el grup EDO realitza jornades i congressos amb la missió, per vocació i compromís social, d’aproximar el coneixement a la societat, en general, i a d’altres professionals i acadèmics interessats en les seves línies d’investigació.

Aquest IV Congrés EDO comptarà amb la presència de conferenciants de gran prestigi de l’àmbit internacional:

George Siemens, de la Universitat d’Athabasca, és educador i investigador sobre aprenentatge de xarxes, anàlisi i visualització, obertura i eficàcia organitzacional en entorns digitals.
Julio Cabero, de la Universitat de Sevilla, és col·laborador del grup d’investigació Didàctica centrat en l’anàlisi tecnològica i qualitativa dels processos d’ensenyament i aprenentatge.
Stephen Billett, de la Griffith University, és educador professional que s’encarrega de la formació docent i el desenvolupament professional. A més, és promotor de polítiques dins el sistema de formació professional d’Austràlia.
Harold Jarche, consultor de negoci alternatiu que ajuda les persones i les organitzacions a dominar l’era de les xarxes emergents.
José Antonio Marina, de la Universitat Complutense de Madrid, és autor, entre d’altres, del llibre Teoría de la inteligencia creadora.

Els objectius del Congrés s’orienten a analitzar les perspectives del treball col·laboratiu i a debatre-les, a fomentar l’intercanvi d’experiències i a promoure les línies de treball conjuntes entre la Universitat, l’Administració pública, el sistema educatiu i el sector privat, en l’àmbit de la creació i la gestió del coneixement en xarxa.

A més, permetrà conèixer i valorar els estudis i les investigacions relacionades amb l’aprenentatge en el lloc de treball, així com establir ponts institucionals per potenciar l’anàlisi del treball col·laboratiu en xarxa, i impulsar l’establiment de vincles i línies de treball conjuntes entre la universitat i la societat.

Es tractaran diverses línies de treball, com ara l’aprenentatge situat; l’aprenentatge connectat; l’aprenentatge informal intencional; les macrodades i l’anàlisi de l’aprenentatge; la creació i gestió del coneixement corporatiu, i els nous formats d’aprenentatge.

El Congrés està destinat a personal tècnic de recursos humans, d’educació i d’inserció de les administracions públiques, institucions, empreses i altres organitzacions; a personal docent i investigador universitari, a responsables de direcció i gestió de centres de formació i a estudiants de les temàtiques que ofereix el Congrés.

Podem consultar-ne el programa al web del congrés. La inscripció esta oberta fins al 6 de maig de 2016.

Transferència de coneixement amb dispositius mòbils

music2

Avui dia tothom fa vídeos perquè, amb un nombre de mòbils equivalent a la població mundial, cada cop és més fàcil enregistrar imatges en qualsevol moment o en qualsevol lloc i, si volem editar-les, les podem compartir fàcilment a les xarxes socials. Malgrat que a alguns els pot semblar complicat, al mercat virtual hi ha moltíssimes aplicacions que ens fan veure el contrari. Ricardo Giménez Roig, director, realitzador i generador de continguts multimèdia, acaba d’impartir una formació al CEJFE sota el títol Transferència de coneixement amb dispositius mòbils, amb l’objectiu, justament, d’utilitzar aquest recurs en pro de la transferència de coneixement en l’entorn professional.

Segons Ricardo, els avantatges són evidents pels components de llibertat i flexibilitat en l’aprenentatge. “La inspiració no t’acompanya les vint-i-quatre hores del dia. Tanmateix, el fet de tenir un dispositiu mòbil a la butxaca fa que res s’escapi quan apareix una idea que necessites. I, si tens Wi-Fi, el mateix seient del metro o una cafeteria poden esdevenir el teu propi despatx”. De tota manera, aquest entusiasme contrasta amb la realitat ja que les experiències en aquest camp són escasses, tot i que a casa nostra n’hi ha alguna. “Si bé és cert –continua Ricardo, referint-se  a aquesta experiència– que encara no ha arrelat perquè falta formació en l’ús del mòbil com a eina professional de gravació i muntatge, tenim un exemple a BTV Televisió, on ja enregistren tots els reportatges informatius amb mòbils 4G”.

Tot i que pot semblar banal, abans de fer un vídeo és interessant seguir una planificació –com han fet sempre els professionals–, tenir clar què volem transmetre, a quin públic ens adrecem, quins recursos utilitzarem, preparar un guió i una estructura. Tot plegat, abans de posar-se a la feina. Un cop capturades les imatges, caldrà editar-les, i també serà un element clar l’àudio. I tot això, com ho podem fer? Ricardo assegura que “el món de les aplicacions és inacabable”. Aconsella assessorar-se bé abans de descarregar-se qualsevol aplicació, posar-la a prova i “si no l’utilitzes en una setmana, més val que l’eliminis”.

Tot i que adverteix que “allò que ara és tendència, potser demà passat ja no ho serà”, les recomanacions de l’expert, pel que fa a les aplicacions, són variades i diverses: Wevideo i Magisto per fer muntatge d’imatges des del mòbil; Sketchbook i Adobe Photoshop Sketch per dibuixar; Jukedeck per compondre música; Notegrahy per escriure idees amb estils tipogràfics que facin el text més bonic i atractiu; Piktochart per crear infografies –“és la bomba”, segons Ricardo–; Instagram i Pic Stitch per a fotografies i per fer collage; per inspirar-se, buscar idees visuals i atmosferes, Pinterest; per organitzar les idees i fer mapes mentals, Popplet; per emetre en directe via Twitter, Periscope, i, finalment, a Eduapps, hi trobareu moltes aplicacions vinculades al món de l’educació.

Si voleu saber més coses del que fa el Ricardo, podeu seguir-lo al seu perfil de Twitter @ricardogroig.

Image (2) gloria_canadell.png for post 6098

 

 

 

Glòria Díaz

Indústria 4.0 o la quarta revolució industrial: quedar-se’n al marge no és una opció

 

Calculadora amb braç de robot

Som a les portes d’una revolució tecnològica que canviarà de manera substancial la manera com vivim. Treballem i ens relacionem a una escala que mai no havíem experimentat abans, i a la qual caldrà donar una resposta integrada i completa que impliqui tots els actors principals, des de l’Administració pública i el sector privat fins al món acadèmic i la societat civil: parlem de la indústria 4.0 o indústria intel·ligent. La primera revolució industrial va fer servir aigua i vapor per mecanitzar la producció; la segona va fer servir l’electricitat per crear la producció en cadena, i la tercera va fer servir l’electrònica i les TIC per automatitzar la producció. Ara, una quarta revolució industrial s’està construint sobre la tercera, i es caracteritza per una fusió de tecnologies que està difuminant les fronteres entre les esferes física, digital i biològica.

La indústria 4.0 té com a objectiu la posada en marxa de les fàbriques intel·ligents (smart factories) d’estructura modular, on sistemes ciberfísics monitoren els processos, creen una còpia virtual del món real i prenen decisions descentralitzades. Mitjançant l’internet de les coses, els sistemes ciberfísics es comuniquen i cooperen entre ells i amb els humans en temps real i, mitjançant l’internet dels serveis, tots els participants en la cadena de valor ofereixen i utilitzen serveis interns i externs entre diferents organitzacions.

La indústria 4.0 està dissenyada a partir d’aquests sis principis:

  • Interoperabilitat: capacitat dels sistemes ciberfísics, els humans i les fàbriques intel·ligents per connectar-se i comunicar-se entre ells mitjançant l’internet de les coses i l’internet dels serveis.
  • Virtualització: creació d’una còpia virtual de la fàbrica intel·ligent mitjançant l’enllaç entre els sensor de dades –producte de la monitoratge dels processos físics– i els models de planta virtuals i els models de simulació.
  • Descentralització: capacitat dels sistemes ciberfísics de les fàbriques intel·ligents per prendre decisions pròpies.
  • Potencial de temps real: capacitat de recollir i analitzar dades i proveir-ne les conclusions de manera immediata.
  • Orientació de servei: l’oferta de serveis –de sistemes ciberfísics, humans o de fàbriques intel·ligents– via l’internet dels serveis.
  • Modularitat: l’adaptació flexible de les fàbriques intel·ligents als requeriments canviants mitjançant la reposició o l’expansió de mòduls individuals.

Comparada amb les revolucions industrials anteriors, la quarta revolució industrial (que integra també les dades massives, la intel·ligència artificial, la informàtica en el núvol, la robòtica i la fabricació additiva) evoluciona a un ritme exponencial més que no pas lineal. Aquesta evolució pot incrementar els ingressos econòmics i millorar la qualitat de vida de la població arreu del món, atès que genera els efectes següents:

  • A les empreses i negocis: altera de manera dràstica les expectatives dels clients, la millora dels productes, la innovació col·laborativa i les formes d’organització; les noves tecnologies fan que els objectes siguin més duradors i resistents, mentre que les dades i les analítiques canvien els sistemes de manteniment.
  • Als governs i administracions públiques: les noves tecnologies permeten cada cop més als ciutadans relacionar-se amb els governs, mentre que els governs guanyen moltes més eines per controlar la població. La capacitat d’adaptació dels sistemes de govern i de les autoritats públiques determinarà la seva supervivència: per abastar un món de canvi disruptiu, les seves estructures han d’estar als nivells de transparència i eficiència que els permeti mantenir el seu avantatge competitiu.
  • A la gent: un dels desafiaments més grans està en la privacitat, en la noció de propietat, en les pautes de consumidor i en com es dedica temps per desenvolupar noves habilitats. La mutació que experimentarà el mercat laboral a causa de l’automatització massiva de tasques qualificades farà que molts llocs de treball s’hagin de redefinir, tal com s’exposa en aquest article de McKinsey&Company.

Si voleu més informació sobre aquest tema podeu accedir a totes les presentacions que es van exposar al seminari Sistemes tècnics intel·ligents a Alemanya: un pas més enllà en la indústria 4.0, al mes de febrer d’enguany, facilitades per ACCIÓ.

Justícia oberta (Open Judiciary)

De tots és conegut que una de les àrees de l’Administració pública més denses i difícils en què plantejar els principis del govern obert (transparència, participació i col·laboració) és en l’àmbit del poder judicial i de la justícia.

El Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya fa temps que està fent els deures en modernització, creant i impulsant entorns TIC i organitzacionals molt potents. Mostra d’això han estat tots els premis que s’han  guanyat en els últims anys (per exemple: El nou model TIC de la Generalitat de Catalunya guardonat com a “Best practice” europea en innovació a la gestió pública).

Però, també és veritat, tenim l’obligació de continuar treballant en una àrea menys desenvolupada, però que està assolint bona velocitat darrerament. És el que s’anomena justícia oberta (Open Judiciary).

Doncs bé, concorren ara tres factors que recomanaven dedicar una sessió específica d’Espais de Gestió del Coneixement a aquest important tema.

D’una banda, comptar amb la presència d’un dels experts més reconeguts internacionalment que, a més, és company del Departament de Justícia, Carlos E. Jiménez.

A més, molt recentment, s’ha desenvolupat la Cumbre Global de la Alianza para el Gobierno Abierto 2015 en què s’ha treballat per establir les bases per a un pla d’acció internacional en l’àmbit de la justícia oberta. Tindrem l’oportunitat, a través del ponent citat, de conèixer de primera mà les novetats i les millors bones pràctiques que s’estan fent en el sector.

I, finalment, comptarem amb la presència també d’un dels professionals més reputats, Óscar Cortés, que és expert en projectes d’innovació i reforma del sector públic i que, a més, en l’última època s’està especialitzant pel seu treball al Ministeri de Justícia en justícia oberta i TIC.

Dit això, només ens queda recomanar, vivament, a les persones interessades en l’àmbit de la modernització de la justícia, l’assistència a aquesta rellevant jornada del proper dilluns 2 de novembre a les 16.00 h.

Inscripció

Jesús Martínez

Un món hiperconnectat: la internet de les coses

Internet de les cosesSi hi ha actualment un sector –a part del de les dades massives– que està portant la revolució tecnològica a un següent nivell disruptiu, aquest és sens dubte el de la internet de les coses (IoT, segons les seves sigles en anglès).

La idea d’un seguit de dispositius i objectes quotidians de tot tipus connectats globalment i interaccionant amb l’entorn físic va sorgir arran de la tecnologia d’identificació de radiofreqüència (RFID). El terme internet de les coses el va encunyar Kevin Ashton l’any 1999, en el context de l’administració de la cadena de subministrament, i ha esdevingut un calaix de sastre que engloba qualsevol objecte que contribueixi a crear la graella massiva interconnectada que s’integrarà a les nostres vides: des dels vestibles per al monitoratge de la salut, fitnes i altres prestacions, fins als electrodomèstics intel·ligents; la connexió es realitza gràcies als nodes beacons (fars), transmissors de senyal de ràdio contínua o periòdica amb contingut informatiu limitat (per exemple, la seva identificació i localització) que, a més de funcionar amb RFID també ho fan amb Wi-Fi i Bluetooth. Som davant d’un canvi de paradigma que farà que les TIC transcendeixin els ordinadors i altres dispositius assimilats per estendre’s –de manera molts cops invisible– a tot el nostre entorn. Daniel Burrus analitza en aquest doble article a Wired l’impacte present i futur d’aquesta xarxa.

Segons Gartner, l’any 2015 hi ha aproximadament 4.900 milions d’objectes connectats, i s’espera que aquesta xifra arribi a 20.000 milions l’any 2020. Pel que fa al volum de negoci, segons IDC es troba actualment al voltant dels 650.000 milions de dòlars (uns 591.000 milions d’euros), però s’estima que creixerà molt més en els propers anys. Naturalment això fa que totes les grans empreses TIC –i un gran nombre d’empreses emergents (start-ups)– estiguin apostant de valent per aquest sector. D’entre les grans empreses destaca la plataforma de codi obert Eddystone de Google, una rèplica al protocol iBeacon d’Apple. Pel que fa a les empreses emergents, destaca la francesa Sigfox, creadora d’una tecnologia basada en dues bandes d’ús lliure a nivell mundial que permeten l’enviament de senyals entre dispositius; cada estació base (petits dispositius alimentats amb piles AA) pot gestionar fins a un milió d’objectes.

Si voleu saber quins són els ginys més destacats en l’univers de la internet de les coses, feu un cop d’ull al web IoTList. I si a més voleu mantenir-vos informats permanentment de les novetats en aquest àmbit podeu consultar IoT Council. La principal xarxa internacional de recerca sobre aquesta matèria és Auto-ID Labs. I si us voleu endinsar en el coneixement d’aquesta matèria, entre el 16 i el 18 de setembre se celebra a la capital catalana l’IOT Barcelona.

La internet de les coses, però, també genera alguns temors, com ara la pèrdua de la privacitat (vegeu aquest article de John Linkous per a l’RSA Conference), i que es pugui arribar a un punt on la intel·ligència artificial superi la intel·ligència humana. Persones tan rellevants en el món de la ciència i la tecnologia com Stephen Hawking i Elon Musk han advertit sobre aquest risc, com podeu veure en aquest article d’Emily Chung per al grup de comunicació canadenc CBC News. Tal com escriu Mark Jaffe per a Wired, la internet de les coses no pot funcionar sense la intel·ligència artificial.

En definitiva: estem davant d’un avenç que millorarà notablement la nostra qualitat de vida, o bé davant d’un risc que ens farà perillosament dependents de la tecnologia? Què en penseu?

Com implementar sistemes de gestió col·laboratius? Des de les jerarquies a la col·laboració

Quan treballem amb organitzacions ens trobem amb estructures matricials, on els que són al cel (món celestial), és a dir gerents, directors o alts càrrecs i els seus caps d’àrea, no conversen ni dialoguen amb els que són a la terra (món terrenal), és a dir amb els empleats i aquelles persones que es relacionen amb els clients finals.

Moltes organitzacions prometen ser més col·laboratives, escoltar els del cel i la terra de manera conjunta, etc. però la veritat és que els egos, el poder, etc. no deixen que els canvis emergeixin o es desenvolupin.

En el sentit més pràctic necessitem revolucions innovadores per canviar l’escenari anterior. Aquesta revolució abasta bàsicament tres grans eixos al voltant de la col·laboració:

  • – L’espai (físic i virtual) on les persones, equips i l’organització desenvolupen les seves activitats. Exemple: sala de reunions per a la col·laboració i creativitat (infraestructura necessària per cocrear), espais físics multifuncionals i connectats entre àrees administratives (sense oficines tancades).
  • Les tecnologies socials o metodologies (presencials o virtuals) necessàries perquè les persones es relacionin i el sistema de gestió funcioni. Exemple: Plataforma de treball virtual (Google Work), metodologies de planificació i gestió àgil de projectes/activitats (Kanban Board – Trello).
  • Els participants o persones que defineixen un sistema de gestió a partir de regles del joc consensuades per tots i totes. Exemple: estructures salarials (anivellar-les), autoorganització (equips de treball), planificació (participació de totes les persones).

Dels tres eixos, el més complex i el que marca la diferència és el que involucra els participants per definir les regles del joc, que seran les bases per les quals es promourà la col·laboració.

Un sistemes de gestió basat en la col·laboració, necessita un esforç profund per part de les persones i un equip de treball. Quan en un equip o organització es comença a produir un canvi, l’estructura i els processos comencen a cruixir, és a dir, les persones en molts casos se sentiran incòmodes, per exemple:

– Les pràctiques de reunions seran lentes i matusseres, és a dir, generar la capacitat d’escoltar amb atenció i parlar amb intenció no és fàcil, i més encara, tenir reunions focalitzades i optimitzades en el temps.

– Haver de repartir la feina, sortir del confort de l’individualisme i passar a mantenir reunions d’equips on tots els temes i activitats es transparenten. Si hi ha períodes de molta feina, qui acaba primer no vol dir que hagi acabat les seves tasques, ha d’ajudar els que van més lents.

D’altra banda, la col·laboració genera moltes externalitats positives que donen a les persones, equips i organitzacions alts graus de satisfacció i compromís, per exemple:

  • Les persones i equips poden definir i gestionar els seus horaris i metes.
  • Com que hi ha transparència i tots coneixen els números de l’organització, es poden prendre decisions personals i familiars amb més certesa, per exemple, en adquirir una propietat.

Des del punt de vista del rendiment, les organitzacions d’aquest tipus, en molts casos, multipliquen al doble les seves capacitats i milloren la seva productivitat.

Cristian Figueroa