Els dilemes de la privacitat i el futur d’Internet

Privacitat a la xarxaEls mes de juliol va tenir lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) la jornada Els dilemes de la privacitat i el futur d’Internet. Presentació de dues unitats didàctiques de la maleta pedagògica, en el marc del projecte Univers Internet. Considero fonamental difondre les reflexions i idees principals que es van recollir en aquesta Jornada, ja que Internet és un element molt present en la nostra societat.

Pau Rodríguez, director del Diari de l’educació, va presentar la Jornada fent una reflexió sobre l’evolució que ha experimentat el format educatiu al llarg d’aquest darrer segle i destacant quins són els coneixements adquirits en aquest àmbit per tal de poder repensar tant la metodologia com els continguts que actualment s’han d’introduir en l’entorn escolar partint de la realitat de les noves tecnologies. Ens endinsem, així, en el futur immediat de l’educació, en el qual els docents han de tenir totalment assumit que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) són una eina que ha d’estar present a les escoles i que no es redueixen només a l’ús de pissarres intel·ligents, sinó que també cal aprofundir en els nous dilemes morals que planteja el seu ús.

Tot seguit vam escoltar la conferència de Marilín Gonzalo, periodista especialitzada en Internet i mitjans digitals, que ens va traçar un mapa sobre el concepte de privacitat i els canvis que ha sofert al llarg de la història, per tal de qüestionar-nos quin és el nivell de privacitat que volem o podem mantenir a la xarxa. S’obren així una sèrie de dilemes ètics sobre l’ús d’Internet i la privacitat a la xarxa, tot incitant a la reflexió a l’entorn del nostre consum de les TIC. La privacitat és un dret humà universal reconegut per l’article 12 de la Declaració Universal dels Drets Humans, però és un concepte que es pot definir i entendre de diverses maneres i, en una societat de les TIC com la nostra, cal repensar el seu significat i, en conseqüència, les seves aplicacions. No hem d’oblidar que l’ús de metadades (informació descriptiva sobre quelcom que s’agrupa i classifica) ha contribuït també a assolir moltes millores i avenços científics, però el fet que existeixin ja noves generacions natives digitals en habilitat, però no en coneixement, fa que moltes vegades no siguem conscients del que estem sacrificant amb l’ús de la xarxa. Perfils com el de Facebook, Twitter, etc., acumulen informació personal que ens pot relacionar directament amb les nostres aficions, ideologies, etc., conceptes que es consideren sensibles davant, per exemple, el tractament en la protecció de dades i que passen inadvertits per a molts usuaris en registrar-se a noves webs o descarregar-se aplicacions com Snapchat, que poden emmagatzemar les fotografies “instantànies” que envies. Aquesta falta de consciència real del grau d’exposició i d’informació personal que estem facilitant quan fem ús de la xarxa considero que és un problema perquè no donem un consentiment conscient i explícit, sinó ràpid i irreflexiu. Quan acceptem les condicions i polítiques de privacitat d’una aplicació abans d’utilitzar-la, hauríem d’haver llegit (i entès) tot el document que l’empresa en qüestió ens presenta (malgrat que el volum del contingut en una societat de la immediatesa com la nostra fa que no vulguem “perdre el temps” llegint-ho tot), ja que moltes vegades estem posant a disposició pública dades personals de caràcter sensible com és la ideologia personal.

Solana Larsen, editora i activista pels drets digitals, ens va parlar de la importància d’educar les noves generacions en bones praxis d’Internet, ja que, si se’n fa un bon ús, són eines molt profitoses, però, si no s’és conscient de les seves conseqüències, podem ser partícips de “colonitzacions” digitals en centralitzar la informació en determinades aplicacions i pàgines web, la qual cosa comporta que, en comptes de viure la xarxa com un espai amb diversitat i llibertat d’opinions i expressions, aquesta esdevingui un espai més de control, ja que la informació està controlada i centralitzada en determinats espais web.

Tot seguit, la Jornada va donar pas als tallers, on es presentaven activitats que es poden dur a terme a les escoles. El primer consistia en un joc de preguntes mitjançant el qual s’incitava a reflexionar sobre l’exposició a què estem sotmesos quan fem ús de la xarxa. Quina informació estem facilitant quan ens connectem a un wifi públic? Amb quina informació nostra es queden aplicacions com Snapchat? Tenim tan normalitzat l’ús de les app que moltes vegades no ens qüestionem a quin preu les estem utilitzant, ja no econòmic, sinó personal.

També vam poder imaginar com serà el nostre dia a dia d’aquí uns anys, com canviarà la nostra manera d’interactuar amb la nova tecnologia que ja s’està desenvolupant actualment. Potser la realitat virtual serà tan potent que no ens farà falta anar a trobades culturals presencials? O potser ens conscienciarem més amb el medi ambient quan desenvolupem aplicacions que mesurin el grau de contaminació que cadascú genera a casa seva? Són incògnites que en un breu període de temps es resoldran, però que cal que ja ens plantegem com a ciutadans i ciutadanes.

Així, la Jornada ens va permetre reflexionar sobre una part de la nostra vida personal i professional, ja que les TIC estan integrades en la majoria –per no dir la totalitat– d’àmbits de la nostra vida, i definir el nostre paper com a usuaris davant d’aquesta eina tecnològica.

Jordina Pérez Girgas_p

Jordina Pérez Girgas

Transmets el que vols o el que pots?

oratòriaEl passat més de juny, en el marc del seminari de mesures penals alternatives del programa Compartim, vam tenir el plaer d’escoltar Sebastià Serrano Farrera, catedràtic de lingüística i teoria de la comunicació a la Universitat de Barcelona, parlar sobre la importància de la comunicació.  Un bon ponent, amb molta experiència i una trajectòria sòlida, i un bon discurs.

A partir d’aquella jornada, volem compartir amb vosaltres alguns aspectes de la comunicació oral.

Moltes persones han destacat al llarg de la història per les seves lluites, els seus valors, coneixements o fites. Però també hi ha hagut molta gent notable que, malauradament, no ha estat capaç de traspassar la línia de l’atemporalitat… Per què? Podríem fer-ne un estudi i trobar-ne múltiples causes, però de ben segur que la mala comunicació i transferència del missatge en seria una.

Potser pensareu que aquest és un fet aïllat a la vostra rutina i, atès que no aspireu a una fama perdurable, la vostra manera de comunicar-vos ja és eficient en la posició que ocupeu. Però mai us ha passat que l’equip amb qui treballeu no ha entès la idea que volíeu transmetre-li? O que no heu sabut defensar la vostra opinió? L’art de saber-se expressar, parlar en públic, construir un discurs…, l’art, en definitiva, de l’oratòria no és –com sembla en l’imaginari de molts– un do amb el qual alguns neixen i d’altres no: és una habilitat que es pot treballar i millorar.

I lluny de ser una eina útil per a grans discursos i ponències, és una habilitat que es posa en pràctica en molts perfils professionals, com podem veure en el programa Compartim, on els e-moderadors són els encarregats de conduir una comunitat de pràctica en pro de la construcció de coneixement, centrant-se en una temàtica concreta cada any. Entre les seves funcions hi ha desenvolupar el rol de líder, i un bon líder ha de saber motivar els seus companys, objectiu que li requerirà emprar la gestualitat i les paraules. A més a més, als e-moderadors els pertoca de fer una ponència a la jornada anual del seu col·lectiu. Malauradament, en la nostra educació formal l’oratòria es deixa en segon pla, cosa que provoca que una gran part de la població tingui vergonya quan ha de parlar en públic, ja que no se sent preparada per fer-ho d’una manera satisfactòria. Per sort, mai és tard per aprendre i, atès que parlar és un acte que exercim a diari, us animem a endinsar-vos en les claus d’aquesta habilitat.

Per tal que pugueu començar a posar-la en pràctica, aquí teniu unes indicacions que us poden ser útils:

La comunicació no verbal. Sabíeu que representa el 70 % del que comuniquem? És molt important tenir presents els moviments del cos quan estem transmetent un missatge. Evidentment, el millor per a l’oient és que siguem naturals i evitem el famós soroll del qual ens parlaven a l’escola. Però és molt comú que la gent es bloquegi corporalment i adopti postures estranyes que despisten l’atenció de l’espectador.

Com s’ha d’actuar, doncs? Es pot començar per dos moviments ben senzills:

  • Els braços: s’han de desenganxar del cos, que és on hi ha la tendència a refugiar-los en moments de timidesa i inseguretat. Els braços són un element molt important i, per tal de denotar seguretat i confiança en allò que es diu, s’hi han de fer moviments oberts, aprofitant ocasions com ara l’enumeració de les parts d’un discurs, d’un projecte, etc.
  • Els peus: abans de res, s’ha d’evitar creuar les cames quan s’està dempeus, i per aconseguir-ho s’han de buscar circuits naturals per desplaçar-se dins la sala. El més important és dominar l’espai, i per a això s’ha de saber observar els oients acompanyant el cos amb la mirada.

La veu. Si sou persones que no us sentiu còmodes caminant per la sala i preferiu estar assegudes, no patiu, perquè la veu també és un element fonamental. Per mantenir l’atenció del públic, eviteu caure en un ritme monòton i doneu al discurs entonacions diferents segons la rellevància del que estigueu dient en cada moment.

L’estructura. No oblidem que el contingut del discurs és el missatge a transmetre! Per tant, és el que cal cuidar prioritàriament. És bàsic saber estructurar-lo per garantir que l’oient pugui seguir-ne el desenvolupament i recordar-ne les parts més rellevants quan torni a casa. Respectant la clàssica estructura introducció–nus–desenllaç, no us preocupeu pel fet de repetir parts de la presentació, recuperant frases pronunciades a la introducció per desenvolupar-les al nus, així com paraules clau de la vostra xerrada. Tenir una frase recurrent ajuda l’espectador a recordar el missatge i estableix un vincle entre l’emissor i el receptor.

El contingut. Tingueu present que vosaltres sou els experts en allò que esteu explicant; és el vostre projecte, la vostra idea, i per tant ho podeu explicar i defensar millor que ningú altre. Però tan important és saber què dir com saber què no dir. Intenteu no donar massa informació –segons el temps de què disposeu– perquè el públic pugui retenir allò realment essencial de la xerrada que impartiu. Apel·lar l’oient amb preguntes retòriques sempre va bé per atreure’n l’atenció, si ha decaigut, i aconseguir que la concentri en allò que esteu a punt d’exposar. Alhora, el contingut pot estar reforçat per suports audiovisuals, però vigileu de no fer-ne un ús excessiu. Les presentacions amb Prezi, PowerPoint, etc. han d’acompanyar el discurs, però mai suplir-lo.

A tall d’exemple del que hem exposat, us facilitem l’enllaç del vídeo d’un jove, Logan Laplante, en la seva xerrada al TED d’Educació, on demostra un gran domini de les tècniques comunicatives.

Així doncs, us animem a practicar per descobrir l’orador o l’oradora que porteu dins!

Sobre la imatge:  Microphone ® Evan Forester CC BY

Jordina Pérez Girgas_p

Jordina Pérez Girgas

Com generar una seqüència didàctica amb mòbils a l’aula

El passat 8 de juny de 2016 va tenir lloc al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) la VII Jornada TIC i Presó: Innovar i créixer amb les TIC, que va incloure el taller Recursos digitals educatius. Panoràmica dels millors recursos digitals per a l’aprenentatge, a càrrec de Xavier Suñé, que ens en fa aquest resum.

El desplegament de les competències digitals és indispensable per a tota persona que vulgui interactuar amb normalitat en la societat actual. Es tracta d’un conjunt d’habilitats, coneixements i també d’actituds que els alumnes han d’anar assolint durant la seva estada a l’educació bàsica.

Però no només els alumnes… El document “Definició de la competència digital docent per al professorat no universitari” del Departament d’Ensenyament concreta el què i el com de la integració transparent de les tecnologies digitals dins l’àmbit educatiu.

Voldria destacar dos paràgrafs que en defineixen el principal objectiu:

«Per a desenvolupar la seva tasca, professors i mestres han d’utilitzar les TIC, no només de forma instrumental, sinó també com a recurs metodològic. És a dir, a les competències transversals, de caire instrumental en TIC, cal afegir-hi les competències metodològiques en l’ús de les tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement (TAC), conformant, així, les competències digitals docents.»

«El novembre de l’any 2013, el Departament d’Ensenyament va publicar els documents d’identificació i desplegament de les competències bàsiques de l’àmbit digital que han d’assolir els alumnes en les etapes obligatòries de l’ensenyament.»

A la vegada, el document diu:

«S’entén per competència digital docent (CDD) la capacitat que el professorat té de mobilitzar i transferir tots els seus coneixements, estratègies, habilitats i actituds sobre les tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement (TAC) en situacions reals i concretes de la seva praxi professional per tal de:

Facilitar l’aprenentatge de l’alumnat i l’adquisició de la competència digital d’aquest col·lectiu;

Dur a terme processos de millora i innovació a l’ensenyament d’acord amb les necessitats de l’era digital;

Contribuir al seu desenvolupament professional d’acord amb els processos de canvi que tenen lloc a la societat i als centres educatius.»

Les dimensions definides en l’esmentat document de la competència digital docent són:

  • Disseny, planificació i implementació didàctica
  • Organització i gestió d’espais i recursos educatius
  • Comunicació i col·laboració
  • Ètica i civisme digital
  • Desenvolupament professional

Amb l’objectiu de treballar aquestes dimensions en el procés d’ensenyament i aprenentatge, proposo una seqüència didàctica que integra una part important d’aquestes dimensions: la cerca, selecció i classificació de continguts i recursos didàctics digitals, la transformació de la informació escollida en un nou producte, la seva aplicació a l’aula; en definitiva, compartir o donar a conèixer aquest producte, fins i tot més enllà de l’aula.

Com es veu a la imatge, el concepte m-learning (aprenentatge mòbil) hi juga un paper clau. Pel fet de poder aprofitar el potencial dels dispositius mòbils, dispositius que un alt percentatge d’alumnes du a la butxaca, la proposta s’enriqueix considerablement amb tecnologies digitals.

Gàfic de proposta de seqüència didàctica

Es tracta, en primer lloc, de cercar informació, seleccionar-la, desar-la i processar-la per tal de generar productes (vídeos, presentacions i altres materials) que facilitarem als alumnes per a treballar el tema que correspongui en cada moment i matèria.

El següent pas és veure quins coneixements té l’alumne sobre el tema. Aquesta informació marcarà el punt de partida d’acord amb les respostes que obtinguem. També ens serà útil per a proposar temes de debat posteriors.

Una activitat interessant, la tercera dins la línia de temps del gràfic, és demanar que representin gràficament (dibuix o imatge) el tema que tractem o algun subtema. Això permet obtenir una visió global de les diverses mirades de l’alumnat.

Cal remarcar, malgrat que no figura a la imatge, que hi ha una bona part, important, d’investigació i debat en petits grups i en gran grup.

En tot procés, en aquest cas en quart lloc, proposo fer visibles els punts forts i els punts febles, les opinions a favor i en contra o altres disjuntives dels alumnes respecte del tema que estem desenvolupant i analitzant. Això ens facilitarà concretar el debat i ens prepararà per a les conclusions.

Finalment, caldrà extreure’n les conclusions. Els suports i les aplicacions per enregistrar-les, com a final del procés, poden ser diversos. En aquest cas es proposa l’ús d’un servei que permeti crear, de manera col·laborativa, un mapa mental on constarà el tema treballat com a concepte central i els possibles àmbits amb les diferents consideracions que han aparegut a l’aula al llarg dels debats grupals.

Aquesta proposta de seqüència és vàlida per a múltiples temàtiques i, lligada al Top 10 Apps, permet treballar les diferents dimensions de les competències digitals docents i, per suposat, de l’alumnat de forma genèrica, transversal i internivells.

foto_Xavier Suñe

Xavier Suñé

IV Congrés EDO. Aprenentatge situat i aprenentatge connectat: implicacions per al treball

imatge_EDOEls propers dies 11, 12 i 13 de maig de 2016 obre les portes, per quarta vegada, el Congrés Internacional EDO, organitzat per l’Equip de Desenvolupament Organitzacional (EDO) de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada i l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

En col·laboració amb el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, des de l’any 2010 el grup EDO realitza jornades i congressos amb la missió, per vocació i compromís social, d’aproximar el coneixement a la societat, en general, i a d’altres professionals i acadèmics interessats en les seves línies d’investigació.

Aquest IV Congrés EDO comptarà amb la presència de conferenciants de gran prestigi de l’àmbit internacional:

George Siemens, de la Universitat d’Athabasca, és educador i investigador sobre aprenentatge de xarxes, anàlisi i visualització, obertura i eficàcia organitzacional en entorns digitals.
Julio Cabero, de la Universitat de Sevilla, és col·laborador del grup d’investigació Didàctica centrat en l’anàlisi tecnològica i qualitativa dels processos d’ensenyament i aprenentatge.
Stephen Billett, de la Griffith University, és educador professional que s’encarrega de la formació docent i el desenvolupament professional. A més, és promotor de polítiques dins el sistema de formació professional d’Austràlia.
Harold Jarche, consultor de negoci alternatiu que ajuda les persones i les organitzacions a dominar l’era de les xarxes emergents.
José Antonio Marina, de la Universitat Complutense de Madrid, és autor, entre d’altres, del llibre Teoría de la inteligencia creadora.

Els objectius del Congrés s’orienten a analitzar les perspectives del treball col·laboratiu i a debatre-les, a fomentar l’intercanvi d’experiències i a promoure les línies de treball conjuntes entre la Universitat, l’Administració pública, el sistema educatiu i el sector privat, en l’àmbit de la creació i la gestió del coneixement en xarxa.

A més, permetrà conèixer i valorar els estudis i les investigacions relacionades amb l’aprenentatge en el lloc de treball, així com establir ponts institucionals per potenciar l’anàlisi del treball col·laboratiu en xarxa, i impulsar l’establiment de vincles i línies de treball conjuntes entre la universitat i la societat.

Es tractaran diverses línies de treball, com ara l’aprenentatge situat; l’aprenentatge connectat; l’aprenentatge informal intencional; les macrodades i l’anàlisi de l’aprenentatge; la creació i gestió del coneixement corporatiu, i els nous formats d’aprenentatge.

El Congrés està destinat a personal tècnic de recursos humans, d’educació i d’inserció de les administracions públiques, institucions, empreses i altres organitzacions; a personal docent i investigador universitari, a responsables de direcció i gestió de centres de formació i a estudiants de les temàtiques que ofereix el Congrés.

Podem consultar-ne el programa al web del congrés. La inscripció esta oberta fins al 6 de maig de 2016.

Trans-formant: una CoP entre transformació social i formació

El proppassat 15 de març, al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada va néixer una nova comunitat de pràctica del programa Compartim, moderada per l’equip de Prevenció i mediació comunitària (PMC) de l’àmbit de justícia juvenil i anomenada Trans-formant la intervenció: l’anàlisi i la gestió del conflicte. Com tot el que hem creat, aquest és un grup amb unes característiques diferents de les de la resta de CoP del Departament de Justícia.

Després de molts anys duent a terme tasques de suport i d’acompanyament als municipis i consells comarcals, de construcció de metodologies que ajudin a generar actuacions més transversals entre tots els interlocutors de la comunitat, hem volgut transferir aquests coneixements i compartir en un nou espai les eines que creiem que són útils. El nom de la CoP té a veure precisament amb tot això:

  • Trans: del llatí trans, que significa a través, més enllà, a l’altre costat.
  • Formant: del verb formar, una de les accepcions del qual té a veure amb modelar, crear una cosa que abans no existia, integrar, ensenyar, educar.

 Trans, perquè volem anar més enllà del que hem fet fins ara, i formant, perquè volem ensenyar com ho fem i capacitar els professionals perquè puguin integrar un mètode que podran adaptar a les circumstàncies i necessitats de cada municipi. Tot aquest procés els ha de permetre atendre les situacions complexes que es presentin amb les eines adequades i ser alhora transmissors d’aquestes eines a la resta d’operadors, de col·lectius, etc.

Trans-formant la intervenció, pel que fa a la gestió dels conflictes, suposa situar-se en un posicionament diferent a l’habitual, en una perspectiva més comunitària que integri el compromís, el consens i la vessant preventiva en qualsevol acció dirigida a preservar la convivència.

Aquesta CoP va més enllà de la formació inherent al Programa de prevenció i mediació comunitària (PMC). Analitzar i gestionar conflictes són necessitats que es presenten als municipis i moltes vegades els professionals han d’intervenir en temes de convivència entre veïns. Ho fan molt sovint des del desconeixement i mancats de recursos, però acaben resolent la situació amb l’única eina de què disposen: el sentit comú.

En aquest grup s’hi integren 36 professionals, representants de catorze municipis i quatre consells comarcals, vinculats al programa de PMC de les diferents àrees que treballen amb infants i joves: serveis socials, joventut, mossos d’esquadra, ensenyament, policia local, justícia, immigració, etc.

Aquest projecte és dinàmic i es va construint sessió rere sessió a mesura que sorgeixen les aportacions, els intercanvis i les reflexions.

Té tres fases diferenciades:

  • Fase formativa, que s’ha de dur a terme durant aquest mes d’abril de 2016, centrada sobretot en la unificació de criteris i terminologia per arribar a crear un esquema consensuat d’intervenció en conflictes.
  • Fase experimental, que ha d’acabar l’abril de 2017, centrada en el treball de situacions complexes reals que estan actives als municipis i que han de servir per comprovar la validesa del mètode que es va articulant.
  • Fase reflexiva i de recopilació del material, que es presentarà el 17 de novembre de 2017 en la jornada anual del programa de PMC, on es presentaran els resultats de l’any i mig de treball de la CoP.

Trans-formant la intervenció és construir coneixement a partir de casos reals, per intercanviar i millorar la gestió del conflicte, codificar aquesta manera de fer per compartir-la més enllà i apoderar els professionals; és trans-formar no només unes situacions concretes al territori sinó una filosofia d’intervenció.

Ho intentarem i us en donarem notícies ben aviat!

ana_nogueras        robert_gimeno
Ana Nogueras           Robert Gimeno

Treballadors socials: trenquem els esquemes que no funcionen?

El passat dia 16 de febrer es va celebrar la X Jornada de Treballadors Socials en l’àmbit penal. Trencant esquemes. La inauguració va ser a càrrec del director del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE), Xavier Bernardí, i del director general de Serveis Penitenciaris, Amand Calderó. Va ser un luxe poder comptar amb la seva participació ja que tots dos s’estrenaven en la presentació d’unes jornades de gestió del coneixement de les moltíssimes que s’han dut a terme durant aquests 10 anys de Programa.

A continuació, com en edicions anteriors, es va obrir la Jornada amb una ponència adreçada a tots els assistents, seguida de tallers i d’una darrera ponència consistent en la presentació d’un estudi.

Després de la ponència inaugural va arribar el moment de posar-se a treballar intensament en els tres tallers, en cada un dels quals es va tractar sobre els temes prèviament triats pels assistents, que es van repartir en els diferents seminaris i aules del CEJFE. Aquest format facilita molt la feina, i també cal destacar la total predisposició del Centre, tant pel que fa a la seva infraestructura com a la col·laboració del seu personal.

Els tallers resulten molt profitosos, ja que, malgrat la manca de temps –que és una constant el dia de la Jornada–, s’arriba a un seguit de conclusions que s’exposen i comparteixen a la sala d’actes amb tots els assistents. Com altres anys, es va optar per aquesta metodologia de treball perquè les jornades sempre han estat multitudinàries, i aquesta fórmula és més enriquidora i permet arribar a unes conclusions que poden servir de punt de partida per crear coneixement i fer més treball col·laboratiu.

En aquest sentit, és important destacar les aportacions que ha fet el Programa al col·lectiu de treballadors i treballadores socials, des de la seva creació fins al moment actual. El nombre de participants ha estat elevat: com a ponents principals, com a talleristes i com a assistents, en l’organització, en la pre i post jornada, donant idees, aportant, criticant també quan no ha agradat, etc. El balanç de la feina feta amb i per al col·lectiu ha estat un orgull personal i professional per a mi, i m’atreveixo a dir que també per als companys que hi han participat activament des de la Unitat de Recursos Comunitaris del Servei de Medi Obert i Serveis Socials.

No podem negar la feinada que ens suposa l’organització d’aquest dia, que després passa volant, però, tot i així, continua sent molt ben valorada, i també necessària, l’existència d’un dia marcat al calendari en què s’abordin els temes de la professió amb persones expertes en treball social i amb altres professionals que provenen d’àmbits molt diferents, perquè cal obrir la mirada i la ment i sentir altres experiències per evitar ser endogàmics i quedar-nos amb un únic discurs, a vegades producte de l’estructura dels serveis penitenciaris.

Crec fermament en aquesta modalitat de formació, per la qual sempre s’ha apostat des del CEJFE i des del nostre Servei, de compartir i generar coneixement. Crec (i creiem) que és un espai de retrobada importantíssim entre els professionals distribuïts per tot el territori català, un espai de reflexió conjunta i, ja després de tants anys, un dia esperat que no podem deixar de celebrar… perquè hi ha costums i tradicions que hem de mantenir malgrat que vulguem “trencar esquemes”, que és el títol de la Jornada d’aquest 2016.

Raquel-Robalo
Raquel Robalo

 

L’endemà de les Jornades de Monitors Artístics. Projectes i objectius

Dibuixos fets pels interns en els tallers artístics dels centres penitenciaris

El passat mes de febrer el col·lectiu de monitors artístics de centres penitenciaris vam gaudir de la IX Jornada de Monitors Artístics de Centres Penitenciaris. Qui som els monitors artístics? Doncs un conjunt d’uns 50 professionals que fem formació no reglada en el camp artístic, musical, teatral i audiovisual a les presons catalanes. Som un col·lectiu especialitzat i amb experiència que facilitem eines a interns i internes de tots els centres penitenciaris de Catalunya perquè coneguin totes les disciplines artístiques.

És per aquesta raó que un cop l’any ens trobem per parlar dels projectes que estem realitzant i que milloren la nostra feina del dia a dia i ens permeten impartir un ensenyament de qualitat. En aquest sentit, totes les jornades resulten molt profitoses.

Una part de l’èxit de la darrera Jornada, la devem a la ponència de la doctora Begoña Román, que ens va exposar un gran esquema pràctic de les diferències entre moral i ètica i de com les podem aplicar en el nostre lloc de treball. A més a més, ens va encoratjar a participar activament en aquests plantejaments.

Després vam aprendre tècniques de programació neurolingüística (PNL) amb en Robert Long, aplicades als nostres tallers dels centres penitenciaris. Vam trobar que la PNL podia enriquir la praxi diària. També vam aprendre tècniques per treballar l’estrès, per millorar l’atenció o per ser més receptiu a tot el que passa a les nostres classes.

També vam aprofitar les jornades per fer unes gravacions de veu per a la gran exposició en què treballem des de fa tres anys amb la Mery Cuesta sobre el treball artístic que es fa a les presons i que tindrà lloc el mes d’octubre al CaixaForum de Barcelona. Aquesta exposició permetrà veure obres dels interns i internes dels nostres tallers artístics i també la feina que realitza el monitor d’intervenció directa durant les més de 30 hores lectives setmanals que dediquem als interns i internes.

Ja us anirem avançant informació. De moment reserveu-vos el mes d’octubre, que segur que sentireu a parlar de la nostra feina!

A banda de tot això, estem preparant un altre projecte per a aquest any, la “Guia pràctica de supervivència per al monitor artístic” que, presentada a través de videotutorials, útils i pràctics, pretén donar respostes als dubtes que se’ns presenten a la pràctica en relació amb l’ètica i la informàtica, tot plegat perquè ens sigui útil per a la nostra feina diària en els centres. Ja us avanço que crearem un canal propi a YouTube per tenir-hi fàcil accés i resoldre dubtes del nostre col·lectiu.

Estem molt satisfets amb la feina que fem i dels resultats que n’obtenim.

Només em resta dir-vos que us animeu a seguir-nos per Facebook si voleu estar al dia de tots els esdeveniments que tindran lloc aquest any.

Sònia Marco
Sònia Marco

Escenaris de col·laboració. Provant de dissenyar un espai…

Ja fa dies, en aquest mateix blog, Jesús Martínez mantenia una dialèctica respecte de la sessió que Cristian Figueroa havia de presentar al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada amb el títol: Com implementar sistemes de gestió col·laboratius? A banda de recomanar la visualització de la sessió, l’objectiu d’aquest post és compartir el projecte de creació d’un espai de col·laboració en un centre de treball, dins del marc del programa Compartim, i les iniciatives de treball informal al lloc de feina com a dinamitzador d’aprenentatges informals (DAI).

El punt de partida era intentar reproduir els avantatges de l’aprenentatge informal que tenen les trobades d’una comunitat de pràctica (CoP), però amb inversions menors de temps. Normalment una CoP té assignada una disposició de temps i espai on compartir, i és en aquest espai on tenen lloc les converses reflexives sobre els objectius de la comunitat. Parlem sempre de converses físiques; no de converses per mitjà de plataformes tecnològiques i canals asincrònics. Les CoP que tenen una bona comunicació asincrònica per l’ús de tecnologia no tindrien aquest handicap.

El repte, doncs, era saber si seria possible generar una metodologia de col·laboració, reduint la presència dels professionals, en una unitat de temps menor. Així, he experimentat amb el que he anomenat brífings, entesos com una trobada de 30 minuts on reunir iguals i comandaments per exposar el resum d’una recollida d’informació prèvia sobre un tema concret i oferir una breu exposició sobre quin ha estat el resultat d’aquesta cerca i intercanviar opinions.

L’experiència s’ha dut a terme en un centre de treball amb 12 juristes, on hi ha llocs de treball que requereixen rols més específics que d’altres, però en els quals s’ha establert una rotació temporal.

Com a DAI, vaig fomentar que prèviament fessin una tria de temes que poguessin generar necessitats d’aprenentatge. De manera natural, van anar sorgint aquelles qüestions sobre les quals normalment fèiem preguntes a altres companys per resoldre dubtes concrets.

I, un cop seleccionats els temes, vam establir la realització d’un brífing mensual. En el període de temps entre trobada i trobada, vaig aprofitar per mantenir converses breus amb els professionals que tenien coneixements concrets sobre els temes triats. Les converses, alhora, van anar posant de manifest quin coneixement es requeria i quines necessitats de formació i informació existien, i també van permetre detectar-ne les dificultats i possibles solucions. Tot plegat ha permès anar desenvolupant píndoles de coneixement que han servit de base per a les exposicions dels brífings.

D’aquesta manera és com s’han desenvolupat cinc brífings el primer semestre de 2015. El pas següent consistirà a perfeccionar aquesta metodologia i compartir els documents i experiències per mitjà de tecnologia social amb la resta de juristes d’altres centres de treball per tal de compartir, obtenir opinions i millorar els temes treballats.

Fomentar l’aprenentatge, gestionar coneixement i treball col·laboratiu sempre han estat marca del Compartim i, en aquest sentit, les primeres conclusions de l’experiència han estat en aquesta línia: apoderament dels membres del col·lectiu, gestió del coneixement, aprenentatge i possibilitats d’innovació per a una millor detecció de les necessitats.

Com a valor afegit, cal dir que tot el procés ha tingut un caràcter horitzontal i no pas jeràrquic, pel que fa a la col·laboració de comandaments, ja que aquests hi han participat opinant i compartint coneixement.

Joan Galeano

Joan Galeano

La gestió del coneixement aplicada a les oficines de turisme

Les oficines de turisme (OT) que trobem arreu de Catalunya són majoritàriament de titularitat municipal, tot i que també n’hi ha de titularitat comarcal, provincial, autonòmica i, fins i tot, privada.

Si bé cada oficina es gestiona de forma autònoma, la normativa que les regula és comuna i és competència de la Generalitat de Catalunya. Aquesta regulació no sempre és fàcil d’adaptar, tenint en compte les peculiaritats de cada OT.

A part de l’àmbit regulador, les OT tenen un seguit de vicissituds d’acord amb les seves característiques especials –sovint comunes a moltes d’elles– que cadascuna procura solucionar pel seu compte en virtut de la seva autonomia.

Com soluciona cada OT un mateix problema? Com adapta la normativa a les seves necessitats? Com s’afronten els nous reptes de l’economia col·laborativa? Com s’han esquivat les dificultats legals per comercialitzar productes locals?

Durant gairebé vint anys, la Direcció General de Turisme ha fet servir un instrument per mantenir connectada la xarxa d’oficines, procurar unificar criteris d’actuació i formar-les en les novetats per a la temporada següent. Aquest instrument han estat les Jornades Tècniques de la Xarxa d’Oficines de Turisme de Catalunya.

Les jornades tècniques eren un punt de trobada i alhora unes sessions formatives. De manera acordada, l’organització proposava un seguit de ponències amb experts o membres de la Xarxa d’OT que tractaven de temes diversos, explicaven les seves experiències concretes, etc.

No es pot negar que sempre hi havia lloc per al debat, però, malauradament, no sempre es posava fil a l’agulla.

Enguany, la Direcció General de Turisme posa en marxa el que serà el successor de les antigues jornades tècniques: el Workshop de Gestió del Coneixement de les Oficines de Turisme de Catalunya.

Ara fa quasi un any, la Meritxell Caudet i jo vam assistir a una xerrada sobre les comunitats de pràctica, conduïda pels companys de l’Agència Catalana de Salut Pública. Ens van explicar el funcionament i els avantatges de la gestió del coneixement a través de les COP, i en vam sortir d’allà amb la idea que podria ser quelcom útil per a les oficines de turisme.

Uns mesos després, ens trobem amb el que desitgem que sigui el nou format de futur per a la transmissió del coneixement entre les més de 200 oficines de turisme que existeixen a Catalunya.

En el Workshop de Gestió del Coneixement aplicarem la tècnica de les comunitats de pràctica per tal de crear nous coneixements que serveixin per solucionar els dubtes i problemes habituals (i no tan habituals) que les mateixes oficines de turisme han d’afrontar amb els nous temps.

El format de comunitats de pràctica permetrà treballar els temes d’interès sorgits després d’un debat conduït per un expert. Els temes elegits seran tractats per grups de treball amb alguna relació amb aquests temes, i podran treballar de forma autònoma, convidar experts i mantenir reunions virtuals o físiques tantes vegades com creguin oportú.

Es comptarà amb eines de treball com la plataforma e-Catalunya, o qualsevol altra que cada COP consideri útil, i comptaran amb el suport d’un equip coordinador que els assessorarà quan ho necessitin.

Finalment, els productes de cada COP seran presentats en la següent edició del Workshop, de manera que així es generarà una expectativa entre edicions per veure els resultats de l’edició anterior.

Si voleu més informació o inscriure-us-hi, podeu consultar el següent enllaç. El Workshop tindrà lloc el dia 16 d’octubre a la seu del CEJFE (Ausiàs Marc, 40, Barcelona).

Estem segurs que aquest nou format donarà pas a una nova època en la gestió col·lectiva de les oficines de turisme de Catalunya.

Pablo Ortega

Mapa de sentits per als DAI: navegar destriant significats

Cinta MoebiusLa tornada d’unes vacances plenes d’experiències enriquidores en aprenentatges (formals i informals) m’han portat a reflexionar sobre la necessitat que els dinamitzadors d’aprenentatges informals (DAI) comptin amb una mena d’instrument que els serveixi per orientar-se en la complexitat de l’organització.

Anomeno aquest instrument un mapa de sentits, una carta de navegació que els DAI podran fer servir per orientar les seves accions. Però, a més, aquest mapa de sentits seria com una orientació hermenèutica (i això és més un art que una ciència!), que estimuli la seva capacitat per destriar significats, interpretar, traduir i explicar experiències i situacions amb les quals es trobi.

Definir aquest mapa de sentits és segurament una llarga tasca i només apuntaré algunes idees.

Per començar, el DAI haurà de tenir clara la seva identitat en l’organització, en tant que el seu rol de dinamitzador d’aprenentatges informals es compagina amb un rol institucional, que és el que hi té formalment reconegut.

Aquest fet ha de servir perquè el DAI reflexioni sobre el seu paper i la seva integració a l’organització. Si diem dinamitzador d’aprenentatges informals, els sentits d’aquest nom hauran de ser el punt de partida d’aquesta reflexió, ja que la dicotomia formal/informal -que caracteritza tant els aprenentatges com la pròpia organització- afecta la configuració i inserció de la figura del DAI. Destaquem tres aspectes que se’n deriven.

Primer, el DAI és un actor els rols del qual estan definits en la part informal de l’organització –ara per ara no figura en l’organigrama oficial-, però que es mou permanentment entre tots dos àmbits, formal i informal. Lluny de viure aquest fet com una dissociació, ha d’aprofitar els avantatges de poder transitar entre totes dues cares per poder vincular-les i així enriquir l’organització. I si encara no ho ha fet, a través d’aquests moviments començarà a comprendre que la realitat organitzacional és com una banda de Moebius, on no hi ha dins ni fora, on allò formal i allò informal estan connectats d’una manera contínua.

Segon, perquè així com en els llocs de treball o càrrecs formals el nomenament atorga preliminarment reconeixement i una definició de competències i rols, en el cas del DAI no serà una designació el que farà efectiva la seva integració institucional ni l’efectivitat de les seves actuacions. El DAI s’assembla més al que Weber anomena un lideratge carismàtic, basat en el reconeixement que els membres de l’organització li atorguen. I aquest carisma es guanya i es reforça (i també es debilita i es perd!) a partir de les accions que durà a terme i que el vincularan als membres de l’organització (hem parlat més àmpliament d’això a De les tribus a les CoP: una mirada antropològica sobre les comunitats del Compartim.

Tercer, el DAI actua sobre un espai social que és complex i en ocasions massa conegut. Tot el que és habitual en les organitzacions tendeix a convertir-se en rutina invisible i el DAI ha d’entrenar una mirada antropològica per, com diu Gustavo Lins Ribeiro, “desquotidianitzar” la seva realitat tot convertint el que és familiar en estrany i així poder visualitzar (noves) situacions d’aprenentatge.

De tot això destaquem algunes idees que poden tenir un caire més pràctic:

  • Els processos d’aprenentatge als quals el DAI està dedicat es produeixen en el transcurs d’accions més o menys reiterades, dutes a terme amb d’altres persones: no es tracta doncs ni d’accions puntuals ni d’accions desconnectades dels membres de l’organització i els seus contextos. Per això, el DAI ha de construir espais i situacions de trobada que possibilitin de manera continuada els intercanvis.
  • Tot i que el seu nom ho sembla indicar, les accions del DAI no només han d’estar situades al terreny informal dels aprenentatges i de les organitzacions. El DAI ha d’explorar totes les formes de transmissió i d’aprenentatge (informals i formals, reglades o no reglades, presencials i virtuals) i ha de saber ponderar quines són les més adequades en cada moment.
  • Les accions del DAI han d’apuntar a la millora de l’organització i han de tenir en compte que no són l’única força que actua en aquest sentit. Per això, ha de tenir en compte els plans de millora i/o de formació definits oficialment i procurar una consonància. Això vol dir que les seves accions han de ser conegudes i visibles, obertes i accessibles, integradores de tothom.
  • Les accions del DAI han de procurar introduir aspectes innovadors que renovin els aires i els procediments organitzacionals, trencant rutines o proposant solucions diferents a problemes recurrents i habituals.
  • El DAI no és l’estrella sinó que s’ha de veure com a dinamitzador d’una constel·lació: el que farà que les seves accions tinguin efectivitat són les seves relacions i les aliances i el joc de participació que obri amb la resta de membres perquè aportin als processos d’aprenentatge. Trencarà així el risc de monopoli de la informació i el coneixement en una sola figura i amplificarà notablement la força que neix de compartir coneixements.
  • Així com la metàfora de la banda de Moebius ens servia per imaginar la continuïtat entre formal i informal, també ens serveix per posar en evidència la continuïtat que hi ha entre les organitzacions en sentit estricte i el seu entorn. I com aspecte a tenir especialment en compte en el cas de les presons, la continuïtat que pot haver-hi en determinats processos d’aprenentatge entre l’àmbit dels professionals i el dels interns.

I per tancar aquesta reflexió, hem començat parlant d’un mapa de sentits com si fos una carta de navegació. Les accions del DAI són la concreció d’aquesta navegació, que té un sentit certament clàssic, odisèic, on el que és important no és la meta o el final, sinó totes les coses que van passant en el seu transcurs que es converteixen en aprenentatges i coneixements. Són les mateixes accions, els seus efectes i els seus resultats els que van orientant les següents etapes i les noves accions. Sempre hem de tenir present que les organitzacions són una construcció que fem entre tots els que hi formem part, sobre la base de la seva formalitat.

Julio Zino

Julio Zino