Aprenentatge salvatge (II)

Portada de 'El tejido de Weiser'Aquest passat mes d’agost va arribar a les meves mans El tejido de Weiser, de Xavier Mas. Encara que és un llibre tècnic i complex i la seva lectura em va portar més d’una setmana, no el vaig poder deixar de llegir fins al final.

Us el recomano. Ens posa al dia de tot el que té a veure amb l’aprenentatge actual a la societat-xarxa. Partint d’un plantejament valent (i molt documentat), transcendeix alguns tòpics clàssics que s’han instal·lat en l’imaginari social, com els de la pretesa solvència en matèria d’aprenentatge que tenen els denominats nadius digitals (l’autor fins i tot en discuteix l’existència).

Amb tot, creiem que una de les aportacions més interessants del llibre és la denúncia (per emprar aquests termes) de l’obsolescència dels sistemes educatius institucionals actuals.

L’autor afirma que en el nou context actual, en què la tecnologia digital s’ha convertit en una dimensió gairebé inseparable de la realitat física i en què la xarxa és l’àmbit on té lloc el conjunt de l’activitat humana (incloent-hi l’aprenentatge), s’ha demostrat que la formació heretada dels últims 150 anys, des de la primera revolució industrial, ha quedat definitivament desfasada i que necessitem repensar tot el model educatiu.

Com? Possiblement tornant als orígens, desregularitzant i aprenent de forma més natural. Es referma en la capacitat que tenim d’aprendre en qualsevol moment i en qualsevol lloc i sota qualsevol format. Ho anomena  aprenentatge salvatge. I aquesta és una altra aportació original i genuïna del llibre:

“L’aprenentatge és un fenomen que es dona en estat salvatge, és a dir, que és consubstancial a la naturalesa i a l’activitat humana. Amb la qual cosa, podem establir una nova convenció segons la qual els processos d’aprenentatge i d’educació no tenen perquè circumscriure’s al marc que la nostra societat ha creat per regular l’activitat educativa. Reivindiquem el fet que podem aprendre, ensenyar i ser educats en qualsevol lloc o situació mitjançant canals i artefactes diferents, i des de rols i àmbits disciplinaris diferents dels que tradicionalment han estat objecte d’estudi per part del que coneixem com a ciències de l’educació.

I continua afirmant més endavant que aprenem de tot i en qualsevol moment:

“Assumim també que de tot se n’aprèn. Per posar-nos al dia, aprenem constantment i a tota velocitat… vam començar tenint molta informació, tant de formats com de canals, per transmetre coneixement mitjançant càpsules, per la veu, al tren, en vídeo, asseguts, per Youtube. No obstant això, crec que no s’ha fet una exploració gaire profunda sobre la persona que aprèn: no sabem en quines situacions ho fa, com és, quines motivacions té. Actualment qualsevol que vulgui aprendre el que sigui per fer alguna cosa ho aprendrà. Tenim eines de sobres. Cal incidir en el que vol i en el per a què, i ajudar-lo en aquest sentit.”

I, d’aquesta manera, torna a insistir en el gran desfasament existent entre el que fan els aprenents, els digital learners, com ell els anomena, i el que es fa a les institucions educatives, on encara no s’hauria produït la transformació digital que ja està present en altres sectors socials. També ho amplia:

“Crida l’atenció que els canvis que en la majoria de sectors industrials ha causat el procés de digitalització, reinventant productes, abandonant mercats i creant nous processos i models de negoci, no es reflecteixen en l’àmbit educatiu… el conjunt d’eines i recursos educatius que ofereix la xarxa d’alguna manera estan presents de forma estesa en tots els nivells. Tot i això, el retrat robot de l’ecosistema educatiu difereix molt poc respecte al de dècades anteriors. Institucions, regles, rols i agents, model d’acreditació, formes d’organització, romanen gairebé inalterats, però, potser, l’educació encara no hagi estat assolida per l’onada gegant de la transformació digital.”

I conclou afirmant que l’educació és l’últim bastió que li queda per conquerir a la revolució digital:  “més enllà de l’e-learning i dels enfocaments pedagògics més innovadors, l’educació digital no s’està forjant ni a les aules d’escoles i universitats, sinó en el teixit de la vida diària, on les tecnologies més profundes conflueixen, desapareixen i es tornen invisibles. “

Per això és inevitable replantejar-se la pràctica educativa a la llum de les lleis i les possibilitats que el nou entorn ens ofereix. És com si hi hagués una lluita aferrissada entre l’organització tradicional, que adopta de forma marginal les noves tendències, i les noves tendències, que, actuant com a palanca, volen ser-ne les preponderants.

Xavier Padrós, ponent també el dia 29, parla dels insiders, que són els especialistes defensors de les pràctiques tradicionals que procuren, per tots els mitjans, que les noves pràctiques fracassin. O sigui: una lluita fratricida entre allò constituït i allò emergent. Res de nou sota el sol.


Jesús Martínez

Els dilemes de la privacitat i el futur d’Internet

Privacitat a la xarxaEls mes de juliol va tenir lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) la jornada Els dilemes de la privacitat i el futur d’Internet. Presentació de dues unitats didàctiques de la maleta pedagògica, en el marc del projecte Univers Internet. Considero fonamental difondre les reflexions i idees principals que es van recollir en aquesta Jornada, ja que Internet és un element molt present en la nostra societat.

Pau Rodríguez, director del Diari de l’educació, va presentar la Jornada fent una reflexió sobre l’evolució que ha experimentat el format educatiu al llarg d’aquest darrer segle i destacant quins són els coneixements adquirits en aquest àmbit per tal de poder repensar tant la metodologia com els continguts que actualment s’han d’introduir en l’entorn escolar partint de la realitat de les noves tecnologies. Ens endinsem, així, en el futur immediat de l’educació, en el qual els docents han de tenir totalment assumit que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) són una eina que ha d’estar present a les escoles i que no es redueixen només a l’ús de pissarres intel·ligents, sinó que també cal aprofundir en els nous dilemes morals que planteja el seu ús.

Tot seguit vam escoltar la conferència de Marilín Gonzalo, periodista especialitzada en Internet i mitjans digitals, que ens va traçar un mapa sobre el concepte de privacitat i els canvis que ha sofert al llarg de la història, per tal de qüestionar-nos quin és el nivell de privacitat que volem o podem mantenir a la xarxa. S’obren així una sèrie de dilemes ètics sobre l’ús d’Internet i la privacitat a la xarxa, tot incitant a la reflexió a l’entorn del nostre consum de les TIC. La privacitat és un dret humà universal reconegut per l’article 12 de la Declaració Universal dels Drets Humans, però és un concepte que es pot definir i entendre de diverses maneres i, en una societat de les TIC com la nostra, cal repensar el seu significat i, en conseqüència, les seves aplicacions. No hem d’oblidar que l’ús de metadades (informació descriptiva sobre quelcom que s’agrupa i classifica) ha contribuït també a assolir moltes millores i avenços científics, però el fet que existeixin ja noves generacions natives digitals en habilitat, però no en coneixement, fa que moltes vegades no siguem conscients del que estem sacrificant amb l’ús de la xarxa. Perfils com el de Facebook, Twitter, etc., acumulen informació personal que ens pot relacionar directament amb les nostres aficions, ideologies, etc., conceptes que es consideren sensibles davant, per exemple, el tractament en la protecció de dades i que passen inadvertits per a molts usuaris en registrar-se a noves webs o descarregar-se aplicacions com Snapchat, que poden emmagatzemar les fotografies “instantànies” que envies. Aquesta falta de consciència real del grau d’exposició i d’informació personal que estem facilitant quan fem ús de la xarxa considero que és un problema perquè no donem un consentiment conscient i explícit, sinó ràpid i irreflexiu. Quan acceptem les condicions i polítiques de privacitat d’una aplicació abans d’utilitzar-la, hauríem d’haver llegit (i entès) tot el document que l’empresa en qüestió ens presenta (malgrat que el volum del contingut en una societat de la immediatesa com la nostra fa que no vulguem “perdre el temps” llegint-ho tot), ja que moltes vegades estem posant a disposició pública dades personals de caràcter sensible com és la ideologia personal.

Solana Larsen, editora i activista pels drets digitals, ens va parlar de la importància d’educar les noves generacions en bones praxis d’Internet, ja que, si se’n fa un bon ús, són eines molt profitoses, però, si no s’és conscient de les seves conseqüències, podem ser partícips de “colonitzacions” digitals en centralitzar la informació en determinades aplicacions i pàgines web, la qual cosa comporta que, en comptes de viure la xarxa com un espai amb diversitat i llibertat d’opinions i expressions, aquesta esdevingui un espai més de control, ja que la informació està controlada i centralitzada en determinats espais web.

Tot seguit, la Jornada va donar pas als tallers, on es presentaven activitats que es poden dur a terme a les escoles. El primer consistia en un joc de preguntes mitjançant el qual s’incitava a reflexionar sobre l’exposició a què estem sotmesos quan fem ús de la xarxa. Quina informació estem facilitant quan ens connectem a un wifi públic? Amb quina informació nostra es queden aplicacions com Snapchat? Tenim tan normalitzat l’ús de les app que moltes vegades no ens qüestionem a quin preu les estem utilitzant, ja no econòmic, sinó personal.

També vam poder imaginar com serà el nostre dia a dia d’aquí uns anys, com canviarà la nostra manera d’interactuar amb la nova tecnologia que ja s’està desenvolupant actualment. Potser la realitat virtual serà tan potent que no ens farà falta anar a trobades culturals presencials? O potser ens conscienciarem més amb el medi ambient quan desenvolupem aplicacions que mesurin el grau de contaminació que cadascú genera a casa seva? Són incògnites que en un breu període de temps es resoldran, però que cal que ja ens plantegem com a ciutadans i ciutadanes.

Així, la Jornada ens va permetre reflexionar sobre una part de la nostra vida personal i professional, ja que les TIC estan integrades en la majoria –per no dir la totalitat– d’àmbits de la nostra vida, i definir el nostre paper com a usuaris davant d’aquesta eina tecnològica.

Jordina Pérez Girgas_p

Jordina Pérez Girgas

Es pot dissenyar la participació? Contestant a Cristian Figueroa

DissenyAra farà dos anys que vam tenir la primera trobada amb Cristian Figueroa. Com sol ser habitual, va ser a través de les xarxes que vam fer els primers contactes, i després presencialment en les seves freqüents visites a Barcelona. A partir d’aquí vam tenir l’oportunitat d’iniciar una relació de diàleg i conversa sobre el desenvolupament de la col·laboració en les organitzacions. Cristian i el seu grup tejeRedes tenen un plantejament dirigit a organitzacions del tercer sector i privades que contrasta amb el nostre plantejament dirigit al sector públic. Tant el seu grup com el nostre hem fet l’esforç de codificar el coneixement en diferents publicacions. Concretament, les publicacions més interessants de tejeRedes són aquestes.

Doncs bé, ens sembla interessant fer extensiu aquest coneixement especialitzat dins del nostre entorn i, per a això, hem concretat diverses col·laboracions. La principal serà la participació de Cristian en la propera sessió d’Espais de Gestió del Coneixement el 28 de setembre. Com a preparació d’aquesta participació li vam demanar que ens fes un resum del seu plantejament per publicar-lo en aquest mateix blog de Gestió del coneixement.

Com podem llegir a l’article, l’autor afirma que hi ha tres grans elements que expliquen i faciliten la col·laboració en les organitzacions. Els recollim tot seguit:

  • L’espai (físic i virtual), on les persones, els equips i l’organització desenvolupen les seves activitats. Exemple: sala de reunions per a la col·laboració i creativitat (infraestructura necessària per cocrear), espais físics multifuncionals i connectats entre àrees administratives (sense oficines tancades).
  • Les tecnologies socials o metodologies (presencials o virtuals) necessàries perquè les persones es relacionin i el sistema de gestió funcioni. Exemple: Plataforma de treball virtual (Google Work), metodologies de planificació i gestió àgil de projectes/activitats (Kanban Board-Trello).
  • Els participants o les persones que defineixen un sistema de gestió a partir de regles del joc consensuades per tots. Exemple: estructures salarials (anivellar-les), autoorganització (equips de treball), planificació (participació de totes les persones).

Com si es tractés d’una conversa, m’he permès intervenir i comentar el plantejament que ens presenta Cristian Figueroa.

1. L’argument que comentaré es refereix al disseny dels espais, que penso que és una condició necessària per fomentar la col·laboració, però no suficient. Crec que les aportacions que presenta Cristian són perfectament aplicables a tota mena d’organitzacions, tant públiques com privades. Hi ha experiències de disseny d’espais oberts -com les que presenten últimament algunes grans organitzacions bancàries (l’exemple del BBVA és el més recent, però n’hi ha moltes més i de ben documentades) que, si no es combinen amb altres tipus d’accions culturals i de gestió de persones, no són suficients. En aquest sentit, fa uns mesos, a la revista Observatorio de Recursos Humanos,es publicava una entrevista on una persona d’alt nivell executiu en recursos humans que treballava a la seu central del CityBank a Nova York explicava la dificultat que suposa gestionar personal que treballa en el mateix espai, però que es comunica bàsicament per correu electrònic. Com podem veure, si no hi ha una sèrie de valors i una cultura que donin suport al disseny compartit d’espais, no s’aconsegueix res. En aquest sentit, Laura Rosillo també s’hi refereix en un article recent.

2. El punt relatiu als participants em sembla essencial. Com Cristian, jo també crec que és el més complex i difícil de gestionar, però també penso que, si s’aconsegueix, és el que pot potenciar la col·laboració efectiva. En aquest sentit, em permeto desenvolupar una mica més aquesta idea.

Els punts fonamentals de la col·laboració referits a les persones els podem agrupar en aquests factors:

  • Cultura organitzacional basada en l’actitud d’escolta activa. És la capa cultural que rau en la base de la col·laboració. Com sabem, l’escolta activa és la base de l’empatia, i aquesta, al seu torn, és la que manté la cultura de la col·laboració. I, el que és més important, com afirma Richard Sennett en la seva obra Together: “és una habilitat i, per tant, es pot entrenar”.
  • Confiança. Incorpora l’acceptació i la implicació de tots en els objectius de l’organització.
  • La incorporació per defecte del plaer creatiu i l’aportació com a elements apoderadors i d’atorgament de sentit al treball de les persones.

I, finalment, encara que no es recull a l’article, tejeRedes ha contribuït molt a millorar els dissenys de la participació de les persones en les organitzacions. Tal com dèiem al principi, la col·laboració, que és una habilitat, i, per tant, entrenable, també té un gran marge de millora en el seu disseny. Tindrem oportunitat, n’estic cert, de confrontar les nostres aportacions amb les seves al programa Compartim. Nosaltres fa temps que defensem diferents possibilitats que s’acomoden als escenaris diversos de l’Administració pública. Des de grups de treball ad hoc (equivalents als antics grups de millora), fins a comunitats de pràctica clàssiques, en què l’element aprenentatge hi està present com a factor principal, passant per grups/comunitats especialitzades en innovació, resolució de problemes, organització del saber fer (know how), etc. I, finalment, proposant xarxes de participació i d’intercanvi més flexibles, com és el cas del Programa d’impuls als aprenentatges informals, que ara es troba en plena campanya de desplegament.

En aquest sentit, i per concloure aquest comentari amb la idea més important, podem dir que, si volem que les experiències siguin sostenibles, cal inversió i professionalització. Recursos en forma de pressupost i persones amb hores de dedicació que impulsin i coordinin els seus companys. I la convicció, ferma i per damunt de tot, que la participació de les persones, definitivament, és la que millora i fa més eficients les organitzacions.

Jesús Martínez

Un món hiperconnectat: la internet de les coses

Internet de les cosesSi hi ha actualment un sector –a part del de les dades massives– que està portant la revolució tecnològica a un següent nivell disruptiu, aquest és sens dubte el de la internet de les coses (IoT, segons les seves sigles en anglès).

La idea d’un seguit de dispositius i objectes quotidians de tot tipus connectats globalment i interaccionant amb l’entorn físic va sorgir arran de la tecnologia d’identificació de radiofreqüència (RFID). El terme internet de les coses el va encunyar Kevin Ashton l’any 1999, en el context de l’administració de la cadena de subministrament, i ha esdevingut un calaix de sastre que engloba qualsevol objecte que contribueixi a crear la graella massiva interconnectada que s’integrarà a les nostres vides: des dels vestibles per al monitoratge de la salut, fitnes i altres prestacions, fins als electrodomèstics intel·ligents; la connexió es realitza gràcies als nodes beacons (fars), transmissors de senyal de ràdio contínua o periòdica amb contingut informatiu limitat (per exemple, la seva identificació i localització) que, a més de funcionar amb RFID també ho fan amb Wi-Fi i Bluetooth. Som davant d’un canvi de paradigma que farà que les TIC transcendeixin els ordinadors i altres dispositius assimilats per estendre’s –de manera molts cops invisible– a tot el nostre entorn. Daniel Burrus analitza en aquest doble article a Wired l’impacte present i futur d’aquesta xarxa.

Segons Gartner, l’any 2015 hi ha aproximadament 4.900 milions d’objectes connectats, i s’espera que aquesta xifra arribi a 20.000 milions l’any 2020. Pel que fa al volum de negoci, segons IDC es troba actualment al voltant dels 650.000 milions de dòlars (uns 591.000 milions d’euros), però s’estima que creixerà molt més en els propers anys. Naturalment això fa que totes les grans empreses TIC –i un gran nombre d’empreses emergents (start-ups)– estiguin apostant de valent per aquest sector. D’entre les grans empreses destaca la plataforma de codi obert Eddystone de Google, una rèplica al protocol iBeacon d’Apple. Pel que fa a les empreses emergents, destaca la francesa Sigfox, creadora d’una tecnologia basada en dues bandes d’ús lliure a nivell mundial que permeten l’enviament de senyals entre dispositius; cada estació base (petits dispositius alimentats amb piles AA) pot gestionar fins a un milió d’objectes.

Si voleu saber quins són els ginys més destacats en l’univers de la internet de les coses, feu un cop d’ull al web IoTList. I si a més voleu mantenir-vos informats permanentment de les novetats en aquest àmbit podeu consultar IoT Council. La principal xarxa internacional de recerca sobre aquesta matèria és Auto-ID Labs. I si us voleu endinsar en el coneixement d’aquesta matèria, entre el 16 i el 18 de setembre se celebra a la capital catalana l’IOT Barcelona.

La internet de les coses, però, també genera alguns temors, com ara la pèrdua de la privacitat (vegeu aquest article de John Linkous per a l’RSA Conference), i que es pugui arribar a un punt on la intel·ligència artificial superi la intel·ligència humana. Persones tan rellevants en el món de la ciència i la tecnologia com Stephen Hawking i Elon Musk han advertit sobre aquest risc, com podeu veure en aquest article d’Emily Chung per al grup de comunicació canadenc CBC News. Tal com escriu Mark Jaffe per a Wired, la internet de les coses no pot funcionar sense la intel·ligència artificial.

En definitiva: estem davant d’un avenç que millorarà notablement la nostra qualitat de vida, o bé davant d’un risc que ens farà perillosament dependents de la tecnologia? Què en penseu?

VII Jornada de Monitors Artístics

Amb el lema “A pols, creació artística des de les presons catalanes” el proper divendres dia 14 de març tindrà lloc la VII Jornada de Monitors Artístics.

Hi presentarem el nostre producte que consisteix en el projecte expositiu per a una institució artística al voltant del mapa sensitiu de la presó, a través de les obres dels interns i internes dels nostres centres. Per fer aquest projecte hem tingut el plaer de comptar amb la Mery Cuesta comissària d’art, il·lustradora, professora a Elisava, etc… i ella mateixa serà l’encarregada de presentar-lo a la Jornada.

A més a més la Mery Cuesta, juntament amb la també comissària Pilar Cruz, han preparat un taller per poder trobar noves vessants expositives, noves formes de desenvolupar un discurs expositiu i a més a més extreure noves idees entre tots a través d’un joc on participarem tots.

I per concloure una gran conferència a càrrec de Daniel Moreno, editor i director de vídeos i curts, dibuixant, director de la revista Amazing Monster i professor sobre edició de vídeo. Ens parlarà sobre l’autoedició tant en format vídeo com en paper.

El millor de tot és que encara us hi podeu inscriure, ja que és una activitat oberta a tothom.

També inaugurarem una exposició anomenada BARBEDWIRE en què podreu veure una mostra de peces realitzades pels interns dels tallers artístics de les presons catalanes i hi podreu comprar obres.

Programa de la Jornada

Sònia Marco

L’aposta de l’Administració pels dispositius mòbils

"Mòbil tauleta"L’edició 2014 del Mobile World Congress (MWC, l’esdeveniment mundial més important pel que fa a la tecnologia mòbil) ha tingut lloc a Barcelona amb un èxit rotund, i ha posat de manifest un cop més que la mobilitat és ja la clau de les TIC i de la innovació: la connexió a Internet des dels dispositius mòbils (fonamentalment telèfons i tauletes, però també tecnologia portable) està creixent de manera molt ràpida, i això fa que cada cop tinguin més importància les aplicacions destinades a proveir serveis en aquest entorn, que es veu afavorit per la gran extensió de les xarxes de connexió sense fils (Wi-Fi) i dels avenços tecnològics pel que fa a la connectivitat (ens trobem ja a la quarta generació, i a partir de 2020 es preveu que entrarem a la cinquena, tal com mostra aquesta infografia elaborada per la Comissió Europea).

L’Administració pública no podia quedar al marge d’aquest corrent principal i, fent un pas més enllà dintre dels serveis d’Administració electrònica, està apostant arreu pel que es coneix en anglès com a mGovernment (Administració mòbil). La Xarxa d’Administració Pública de les Nacions Unides ha publicat un informe d’Ibrahim Kushchu i d’M. Halid Kuscu sobre aquest tema, i l’organització sense ànim de lucre Mobile Government Consortium International, fundadora i promotora de l’Administració mòbil, amb més de 600 membres (professionals responsables de projectes d’Administració mòbil a tot el món), ofereix formació i suport exhaustius en aquesta matèria.

Els avantatges que aporta l’Administració mòbil són diversos. En primer lloc, augmenta la proximitat al ciutadà, facilitant-li un accés flexible a la informació i als serveis, en tot moment i en qualsevol dispositiu (la qual cosa fa que arribi a més gent). La reducció de costos i l’augment de l’eficiència de gestió també són factors a tenir molt en compte, així com l’impacte que té pel que fa a la transformació i modernització dels organismes que s’hi adhereixen.

La Generalitat de Catalunya ofereix aplicacions mòbils disponibles per a Android, iOS i Windows Phone, i també webs mòbils que es poden utilitzar des del navegador de qualsevol dispositiu mòbil introduint-hi l’adreça web corresponent. Mitjançant l’aplicació Gencat és possible accedir a tot el catàleg d’aplicacions pròpies de la Generalitat i també a aquelles fetes per tercers a partir de dades obertes d’aquesta institució. L’Associació Catalana de Municipis també disposa d’una aplicació per donar servei al món local. L’Administració de l’Estat ofereix l’aplicació mòbil Administració electrònica: tots els serveis a la teva mà, disponible per a Android i iOS, i al web de la Comissió Europea trobareu totes les webs mòbils i aplicacions de la Unió Europea, classificades per temàtica.

El contacte amb les administracions públiques i l’accés als seus serveis mai no ha estat tan fàcil! Us animeu a provar l’Administració mòbil?

L’equilibri entre privacitat i seguretat

"Dollar eye"

Aquesta qüestió ha estat objecte de debat i controvèrsia des dels inicis d’Internet, i ha anat prenent més importància a mesura que, d’una banda, la web 2.0 –amb el seu caràcter social– i, d’una altra banda, la generalització de l’ús dels telèfons intel·ligents han fet que la gran majoria de la població aboqui a la xarxa pràcticament totes les seves comunicacions.

A principis de juny, la filtració a la premsa per part d’Edward Snowden de l’existència del programa PRISM ha fet que el debat i la controvèrsia hagin assolit una importància cabdal des de tots els punts de vista, amb implicacions jurídiques, polítiques, diplomàtiques, econòmiques, tecnològiques i ètiques.

La primera filtració la va publicar el diari britànic The Guardian el 6 de juny, i feia referència únicament al seguiment de les trucades telefòniques, el procediment del qual era detallat en aquest post de Derrick Harris a GigaOm. Unes hores més tard, The Washington Post va publicar que la vigilància no afectava només les trucades, sinó també les dades dels usuaris de la majoria de les grans empreses d’Internet amb seu central als EUA, i ho va fer mitjançant la publicació de 5 diapositives (del total de 41 que té el document Power Point filtrat per Snowden, tal com revela Kevin Poulsen a Wired; The Washington Post va actualitzar la informació el 29 de juny). Al dia següent, GigaOm va publicar aquest post de Matthew Ingram on resumia l’allau de notícies i reaccions que havien tingut lloc en només 24 hores.

El programa PRISM està emparat per la Llei de vigilància d’informació d’intel•ligència estrangera (FISA), i l’exercici d’aquesta vigilància és competència de l’Agència Nacional de Seguretat (NSA) i de la policia federal dels EUA (FBI). Però la FISA empara únicament la vigilància de ciutadans estrangers (inclosos els de països aliats) i, segons els documents obtinguts per The Guardian, aquesta vigilància s’hauria aplicat també a ciutadans dels EUA, la qual cosa sí que seria il•legal. Les revelacions fetes a The Guardian posen de manifest que el GCHQ (l’equivalent britànic de l’NSA ) també hauria pres part en aquesta mineria de dades.

La sortida a la llum d’aquest programa de vigilància electrònica ha fet que tercers països hagin formulat sol·licituds d’explicacions sobre aquest fet. La més destacada ha estat la de la Unió Europea, que s’ha plantejat l’aprovació amb caràcter urgent de noves mesures legislatives per a la protecció de dades. També als EUA s’està considerant la conveniència de modificacions legislatives, tal com explica David Kravets en aquest article a Wired.

El paper de les grans empreses TIC proveïdores de les dades objecte de la vigilància electrònica i la mineria de dades és un altre punt carregat de polèmica. Aquestes empreses han negat que el monitoratge s’hagi dut a terme amb el seu consentiment pel que fa als ciutadans dels EUA, però sí que admeten que reben habitualment requeriments d’informació emparats per la FISA (relatius a ciutadans estrangers). Danny Sullivan resumeix en aquest post a Marketing Land quina és la situació. Algunes d’aquestes empreses (Microsoft, Facebook, i especialment Google, com recull aquest article a The Washington Post) han manifestat el seu desig de fer públic el nombre de dades que els han estat sol·licitades per l’NSA.

Atès que la implicació en aquest assumpte podria malmetre la imatge que tenen els usuaris de les grans empreses afectades, les que no han estat vinculades amb aquest afer han volgut marcar les diferències; és el cas de Twitter (vegeu aquest post d’Adrianne Jeffries a The Verge) i Mozilla. Les alternatives de programari i serveis per als usuaris que vulguin mantenir un grau més gran de privacitat estan rebent molta atenció: vegeu aquest post de Violet Blue a ZDNet i també aquest recull fet per PRISM break. I malgrat que, tal com explica Derrick Harris a GigaOm, l’afer PRISM pot ocasionar perjudicis considerables a l’economia basada en el núvol (vegeu també el post de Barb Darrow), l’aposta per núvols privats es considera una bona solució per garantir el control dels servidors on s’allotgen les dades, especialment a Europa.

Enrique Dans manifesta aquesta opinió inequívoca pel que fa a la defensa de la privacitat. Però hi ha també altres punts de vista, atès que l’origen del programa PRISM és garantir la seguretat de la societat i els ciutadans, i per això el president dels EUA l’ha justificat, com es pot llegir en aquest extracte d’entrevista publicada per BuzzFeed. I RT Question More va recollir aquestes declaracions del president Obama on afirma que és impossible tenir el 100% de seguretat i el 100% de privacitat. La clau rauria, en resum, a trobar un punt d’equilibri entre ambdós conceptes. La qüestió fonamental és saber on es troba aquest punt, i quin dels dos percentatges seria convenient que fos més baix.

Cada dia que passa es van fent públics nous detalls en relació amb aquest tema, del qual podreu anar trobant informació actualitzada a qualsevol mitjà de comunicació i també a Internet.

Figshare: plataforma per a la publicació i compartició de dades de recerca científica

Figshare és un repositori obert i gratuït –més d’1 GB d’espai privat, espai públic il·limitat– on els usuaris (cal donar-se d’alta per publicar-hi, però no per fer-hi cerques) poden publicar de manera ràpida i senzilla els resultats de les seves recerques i fer-les disponibles (i fàcils de trobar), citables i compartibles per a tothom. Admet qualsevol tipus de format, la qual cosa fa possible la difusió de xifres, dades i multimèdia d’una manera que el sistema habitual de publicació de treballs de recerca acadèmics no permet. La seva política consisteix a publicar tots els materials amb llicències obertes Creative Commons i posar-los al domini públic.

Aquest servei el va començar Mark Hahnel al Regne Unit al gener de 2011, basat en programari wiki multimèdia. A mitjan 2012 va ser rellançat en una nova versió. Actualment, Figshare –que compta amb el suport financer de Digital Science– està integrat amb Elements de Symplectic (un sistema de serveis integrals en relació amb els materials de recerca), està associada amb F1000 Research (un repositori molt prestigiós d’articles de recerca), col·labora amb PLOS (la revista científica d’accés obert més gran del món), i també amb Plum Analytics (un servei que quantifica l’impacte dels treballs de recerca publicats).

A Figshare s’hi pot trobar qualsevol tipus de continguts, que poden ser editats i fins i tot eliminats en qualsevol moment pels seus autors. A cadascuna de les contribucions se li assigna el seu propi identificador d’objecte digital (DOI), un codi identificador únic que proporciona un enllaç permanent a l’arxiu en qüestió. Figshare acull els materials que els autors no tenen intenció de publicar mitjançant els canals habituals, i fins i tot els que són producte d’experiments i recerques fallides, la qual cosa minimitza l’“efecte calaix” i resulta molt útil per a l’elaboració d’altres recerques. Aquest servei, en definitiva, ofereix l’oportunitat de difondre dades molt interessants per a la ciència i el coneixement que, per diverses raons, no troben espai a cap revista científica o acadèmica.

Figshare és considerada per molts, de fet, com la xarxa social de la publicació científica. A més, disposa de compte a Twitter, Facebook i Google+.

Premi al treball de la comunitat de psicòlegs d’assessorament tècnic penal

El passat dilluns 11 de febrer vam recollir el Premi de treballs de recerca, convocat per l’Associació Catalana de Pèrits Judicials i Forenses, pel treball Guia d’avaluació del testimoni en violència de gènere revisada (GAT-VIG-R), elaborat per la comunitat de pràctica de psicòlegs d’assessorament tècnic penal del programa Compartim. El lliurament de premis va tenir lloc a la seu de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB), durant una vetllada emmarcada en les celebracions del seu patró, Sant Raimon de Penyafort.

Des de la mateixa associació, ens van informar que van entrar en competició tres treballs més, i que el nostre projecte va ser escollit per al premi amb la unanimitat del jurat.

La valoració que podem fer de tot plegat no pot ser més positiva i encoratjadora. La CoP de psicòlegs d’assessorament tècnic penal ha estat treballant en la revisió de la guia GAT-VIG-R des de l’any 2009. En el marc del Departament de Justícia i del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, el reconeixement de la nostra feina ha estat en tot moment molt positiu i des d’aquí ho volem agrair. Però no podem obviar, d’altra banda, que aquest premi atorgat suposa un reconeixement extern revestit d’un gran valor simbòlic per a tots nosaltres, provinent d’un col·lectiu aliè a la nostra disciplina, però agermanat a través del mateix objecte de treball.

El premi el vam recollir nosaltres, Nicolàs Barnés i Josefí Pons, psicòlegs de l’Equip d’Assessorament Tècnic Penal de Tarragona, en nom de tots els psicòlegs de tots els equips de Catalunya, i també ens va acompanyar a l’acte la psicòloga Montserrat Farran, de l’equip de Barcelona. A part de l’immillorable tracte rebut per part de l’Associació Catalana de Pèrits Judicials i Forenses i per part de l’ICAB, vam tenir el privilegi de comptar amb l’acompanyament i el suport del director general d’Execució Penal a la Comunitat i de Justícia Juvenil, Joaquim Claveguera; del subdirector general de Reparació i Execució Penal a la Comunitat, Marc Cerón; de la cap de l’Àrea de Reparació i Atenció a la Víctima, Lídia Serratusell; del cap del Servei de Suport a l’Execució Penal de Tarragona, Salvador Miquel; del gerent de la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l’Hospitalet, Francesc García, i de la cap del Servei de Suport a l’Execució Penal, Carmen Pozo.

Doncs bé, en moments difícils i de crisi (ja no econòmica, sinó quasi existencial), tot això és un clar exemple que cal seguir treballant, reinventant, construint coneixement… i compartir-lo i aportar tot el que puguem per millorar la nostra feina. Per a nosaltres, va ser tot un honor exercir de representants dels nostres companys i companyes: gràcies!

Nicolàs Barnés i Josefí Pons

Els cursos en línia oberts i massius (MOOC) i la intel·ligència col·lectiva

El 9 de juliol de 2012 publicàvem en aquest bloc un post sobre l’accés en línia i gratuït a educació universitària del màxim prestigi. Les plataformes educatives que us hi presentàvem formen part dels cursos en línia oberts i massius (MOOC, en les seves sigles en anglès).

Els MOOC són una autèntica revolució de l’educació a distància i l’aprenentatge virtual, producte de la web social, basada en la igualtat, la comunicació horitzontal i la participació: la intel·ligència col·lectiva posada en pràctica. Les seves condicions principals són el context didàctic, fer servir una tecnologia que els faci reutilitzables i no estar limitats per la propietat intel·lectual (ús de llicències lliures, com ara Creative Commons). Dolors Reig va explicar al seu bloc El caparazón quines són les característiques genèriques que els defineixen:

  • Poden ser organitzats per qualsevol expert o grup d’experts, en qualsevol matèria.
  • Hi pot participar qualsevol persona que estigui interessada en la matèria (no requereixen titulacions ni formacions prèvies).
  • Els participants poden tenir diferents nivells d’implicació (des de l’escolta-lectura passiva fins a la discussió activa amb els experts i/o altres participants).
  • Els materials i tecnologies utilitzats són de tipus molt divers; això permet els participants adquirir i millorar les seves competències digitals, i no només les que tenen relació amb la matèria impartida.
  • Requereixen compromís dels participants, i tendeixen a l’autoorganització individual i grupal: comunitats paral·leles, subgrups locals o temàtics d’ajut mutu, importància de la figura del tutor voluntari…
  • El bloc de la plataforma té un paper fonamental. Els participants poden crear al seu torn xarxes de blocs associades al curs, accessibles des d’agregadors de continguts com ara Netvibes.
  • Són entorns privilegiats de sistematització del coneixement, que permeten una bona difusió de la feina feta, la creació de comunitats i de xarxes socials d’interessos.

Un bon exemple de tot això és el curs d’introducció a l’educació oberta creat per David Wiley (entre els dies 11 i 15 de març tindrà lloc la Setmana de l’Educació Oberta). En aquest post de Miriam Schuager a Wwwhat’s new podem trobar 54 cursos universitaris en línia gratuïts que comencen durant aquest mes de gener. I Óscar Rey recull en aquest post 12 plataformes MOOC; algunes de les quals ja les havíem vistes en el post del juliol passat que hem citat al començament, però també n’hi descobrim d’altres.

Aquesta revolució en l’educació ha adquirit tanta rellevància que ja comencen a sorgir idees per monetitzar les plataformes, com és el cas de Coursera, tal com explica Rip Empson a TechCrunch.

I vosaltres, heu seguit cap curs d’aquest tipus? Com ha estat l’experiència?