Joves, immigració i cohesió social: una aposta per la prevenció cosint teixits i construint futur (2/2)

integracióEl programa de PMC: un recurs, una eina per als municipis

Seguint l’article de Bochra Hajji sobre el context actual del jovent amb famílies immigrants a Tarragona i els replantejaments dels professionals que hi treballen quant a la intervenció en casos de conflictes, explicarem aquí quina resposta hi dóna el Programa de suport a la prevenció comunitària de la delinqüència juvenil i a la mediació (PMC).

El PMC dóna suport als municipis i consells comarcals que ho sol·liciten en qüestions relacionades amb les conductes dels joves i amb com afecten la convivència, el disseny d’accions preventives de les conductes de risc, la promoció del treball en xarxa, les activitats formatives sobre l’anàlisi i la gestió de conflictes, etc.

Aquest mes de novembre el programa de PMC fa 12 anys. Més d’una dècada ha donat per a moltes trobades, moltes taules de reflexió i de treball sobre temes que preocupen i, a vegades, fins i tot angoixen, i per a moltes converses sobre la situació dels joves i sobre com mantenir o restablir la convivència.

Dels 96 municipis i 10 consells comarcals atesos, 15 municipis i 2 consells comarcals són del Camp de Tarragona: els consells comarcals de la Conca de Barberà i del Tarragonès, i els municipis de Cambrils, Salou, l’Espluga de Francolí, Montblanc, Santa Coloma de Queralt, Vimbodí, Altafulla, Constantí, Creixell, el Morell, la Secuita, Roda de Berà, Calafell, Cunit i el Vendrell.

Per donar visibilitat a les realitats observades i també a la feina que es desenvolupa, el programa de PMC, amb el suport del CEJFE, organitza cada any unes jornades amb l’objecte de reflexionar sobre la tasca relacionada amb la prevenció, de compartir experiències, d’establir vincles i també de contagiar l’esperit preventiu, que sempre hauria d’impregnar qualsevol acció destinada al jovent.

Enguany, el tema de la Jornada que s’ha dut a terme a Tarragona, “Migració i cohesió social”, s’ha escollit per diversos motius:

  • Els problemes lligats a la migració han estat presents gairebé en totes les taules municipals organitzades des del Programa de prevenció i mediació comunitària. La preocupació per l’acollida, la integració de la població nouvinguda –els joves en particular–, la cohesió social i la convivència hi són una constant.
  • L’adolescència és una etapa difícil, i si a més s’hi produeix desarrelament, els problemes són més complexos. Els diferents professionals tot sovint manquen d’eines i de recursos per atendre els problemes amb què es troben, i això els provoca malestar i desassossec en el dia a dia.
  • S’associa massa sovint població juvenil i conductes delictives, i si a més el jove és d’origen estranger, la situació pot ser molt més delicada.
  • Cal renovar la mirada que dirigim a aquesta problemàtica (per què no n’hem de dir així si hi hem de trobar una sortida?), però fugint de dramatitzacions i associacions d’idees que, més que ajudar a la convivència, massa sovint fan créixer sentiments de rebuig.

Migrar és un fenomen present en la història de la humanitat que té causes molt variades: polítiques, culturals, socioeconòmiques, familiars, bèl·liques… “La migració de les papallones és molt semblant a la dels homes; busquen els millors arbres, per a retornar més endavant al seu lloc d’origen”.

La Jornada del PMC a Tarragona presenta un ventall d’experiències significatives des d’àmbits tan diversos com els de l’educació, formació professional, policia, serveis socials, justícia, totes elles relacionades amb la tasca preventiva i la integració dels joves d’origen estranger. Posant en relació aquests operadors i “construint teixit” és com el PMC treballa els conflictes que impliquen adolescents, sobretot amb la perspectiva de construir una cohesió social consolidada per al futur.

La Jornada també és l’ocasió de reflexionar, conjuntament amb Miquel Àngel Essomba, director de l’Equip de recerca sobre diversitat i inclusió en societats complexes (ERDISC) de la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre l’educació comunitària com a estratègia de construcció de cohesió social.

L’aposta del PMC és clarament fomentar el treball comunitari com a antídot contra l’exclusió, com a suport davant la desorientació i la soledat que poden sentir els professionals encarregats d’atendre una població fràgil i vulnerable.

Tots els vídeos de les intervencions estaran disponibles a cejfe.tv.

Image (2) ananogueras_robertgimeno.png for post 6509

Ana Nogueras i Robert Gimeno

Joves, immigració i cohesió social: una aposta per la prevenció cosint teixits i construint futur (1/2)

La situació al Camp de Tarragona

Ahir el programa Compartim es va descentralitzar amb la celebració a Tarragona de la Jornada de Prevenció i Mediació Comunitària (PMC) per parlar de la immigració i la convivència entre els joves amb actors de diferents entitats i administracions que treballen amb la població juvenil. La Jornada vol donar a conèixer la feina de prevenció que fan i ressaltar-ne un cop més la importància.

Una professional que coneix el terreny de primera mà ens presenta els diferents aspectes del tema de la Jornada: adolescents, identitat i immigració, Tarragona.

 

Sóc Bochra Hajji, tècnica de medi obert de justícia juvenil a Tarragona. Els tècnics de medi obert estem distribuïts per les diferents zones de la província de Tarragona. En el meu cas, sóc un dels referents dels barris de Tarragona.

Per situar-nos una mica i posar-nos en context, aclarirem que Tarragona es distribueix entre la ciutat i els barris: Tarragona Ciutat, com a nucli central, i al seu voltant, de manera separada, els barris. Hi ha diferències importants en les característiques de la població que viu en un lloc o un altre.

Als barris de Tarragona (Torreforta, Bonavista, Sant Salvador, Camp Clar i Sant Pere i Sant Pau), en els seus orígens, es va ubicar una població obrera i altres grups amb característiques marginals. En els últims anys s’hi ha afegit una gran part de la població immigrant que, a més a més, pateix una situació socioeconòmica precària, cosa que ha provocat que alguns indrets dels barris de Tarragona s’hagin convertit en guetos.

En aquestes zones, els tècnics de medi obert atenem un volum important d’adolescents i joves d’origen magrebí que han nascut aquí o hi han vingut de molt petits, i en aquests moments són minoria els que han fet el procés migratori en la fase de l’adolescència. Tots han anat a l’escola i la majoria no ha tingut dificultats fins a l’educació secundària, que és l’etapa en què generalment es produeix un fenomen d’abandonament de l’escolarització i de tot el sistema educatiu.

De la mateixa manera, en arribar a l’adolescència molts d’aquests joves immigrants (o fills d’immigrants) abandonen les activitats i àmbits d’oci i lleure dels quals havien format part des de menuts, sovint per derivació i/o recomanació dels professionals de les xarxes socials, educadors dels centres oberts, monitors d’esport, mestres de l’escola o voluntaris d’associacions d’integració social (en general sense la col·laboració dels progenitors, i fins i tot, en alguns casos, vencent-ne l’oposició).

Es tracta d’un col·lectiu que no troba el seu lloc, que navega entre dues cultures, en el sentit ampli de la paraula –la de la seva família i la de la societat on viu–, però sense acabar de tenir un sentiment de pertinença i identitat respecte de cap de les dues. I a aquesta inestabilitat s’hi sumen la pressió social de part de les dues bandes i la manca d’expectatives de futur.

Una característica comuna dels adolescents, en aquests casos, és la queixa constant cap als progenitors per la mala comunicació i la falta d’entesa. És en aquesta etapa quan s’inicia el qüestionament de l’autoritat paterna i es comença a fornir la identitat individual separada dels pares. Una altra característica recurrent en aquestes situacions és la dificultat dels progenitors per gestionar l’adolescència dels fills i aplicar alternatives educatives a la imposició pura i dura de l’autoritat, o bé a la solució de desentendre-se’n del tot per considerar-los com a adults amb capacitat per prendre decisions de forma autònoma. Tot això, emmarcat dins d’un estil educatiu basat en paràmetres culturals i religiosos que xoquen amb la realitat que viuen els seus fills aquí.

Aquesta situació provoca un conflicte important al nucli familiar i fa que molts d’aquests joves, com ells mateixos diuen, “trobin una família alternativa al carrer”. Qui forma aquesta família alternativa? Doncs altres joves del mateix origen cultural i amb les seves mateixes característiques i dificultats; és així com consoliden un sentiment de pertinença i identitat. El grup es converteix en el seu refugi.

Arran de la crisi econòmica s’escau que, a més de fer vida al carrer, aquests grups opten per ocupar pisos deshabitats. Almenys és la realitat que ens trobem als barris de Tarragona, on molts dels joves abandonen el domicili familiar sense la maduresa i autonomia suficients, ni els recursos materials necessaris, per realitzar una emancipació adequada, raó per la qual aquests espais es converteixen en llocs d’alt risc per a aquesta població juvenil.

Tot i així, molts d’ells no acaben de desvincular-se del tot de la família, perquè van a casa dels pares a cobrir les necessitats bàsiques com són menjar o dutxar-se. Davant d’aquesta situació, els progenitors habitualment són consentidors: la mare per un sentiment de protecció i el pare per un posicionament d’entendre que el seu fill ja és prou gran per responsabilitzar-se dels seus actes.

En aquests casos, diferents factors dificulten la intervenció dels tècnics:

  • La relació amb els progenitors sol estar molt malmesa i resulta difícil donar un gir a la situació perquè el jove retorni al domicili familiar.
  • Freqüentment, la família pateix una situació de precarietat severa, amb canvis repetits de domicili, inactivitat tant formativa com laboral dels pares o dels germans, i això genera una desestructuració de la vida quotidiana.
  • Els dos factors anteriors contribueixen a augmentar la sensació de poques perspectives de futur per als joves, que fa que els costi trobar alternatives per sortir de la seva situació.

Darrerament ens arriben més casos d’adolescents de segones generacions que ens plantegen molts interrogants. Podríem esperar que el fet d’haver nascut i crescut aquí hagués reforçat en els joves el sentiment de pertinença al territori, i que arran d’això esdevinguessin més curosos de millorar i avançar, per contrast amb la situació dels seus pares. Lamentablement, però, en moltes ocasions no és el que ens trobem.

Què hem fet malament? S’ha fet un bon acolliment d’aquestes famílies o bé tan sols s’ha enfocat des d’un punt de vista purament assistencial? Hem dut a terme una bona tasca de prevenció? Els hem ofert un acompanyament i una orientació reals? Els hem fet partícips realment de la vida comunitària? Se n’ha fomentat la participació ciutadana? Aquests joves, han pogut créixer i aprendre en un model d’integració i cohesió social d’èxit?

Està clar que ens cal una bona feina de prevenció, i per poder-la fer és necessari que tots els agents socials construïm conjuntament, sense oblidar mai la participació i implicació del col·lectiu afectat en els processos de cohesió social.

bochra-hajji

Bochra Haji Ech-habri
Tècnica de medi obert de justícia juvenil
a Tarragona

Activitat física i esport als centres penitenciaris: els Jocs Olímpics i la CoP

voleibol a centres penitenciarisAny 2016, Jocs Olímpics a Rio de Janeiro, Brasil! I com no podia ser d’altra manera, any també important per als esports als centres penitenciaris (CP) d’arreu de Catalunya, perquè s’hi celebren els VI Jocs Olímpics Penitenciaris, òbviament! Però també pel treball a nivell esportiu que s’ha fet novament a tots els centres, dia a dia, i per la tasca creixent de la comunitat de pràctica (CoP) d’activitat física i esport als centres penitenciaris, que es concreta com cada any en l’elaboració del producte de treball col·laboratiu, la formació i la Jornada de bones pràctiques!

Entre els dies 20 de maig i 9 de juny de 2016 es van dur a terme els VI Jocs Olímpics Penitenciaris. Desenes d’interns vinguts de tots els nostres centres van poder participar i gaudir de competicions esportives diverses que es van desenvolupar no només a l’interior dels CP, sinó també en seus externes que desinteressadament ens van cedir les seves instal·lacions. El CP Lledoners amb el bàsquet, el CP Quatre Camins amb l’handbol, el CP de Joves amb el futbol sala i el CP Brians 2 amb el voleibol, van constituir les seus «internes». El Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch amb la inauguració, el complex esportiu Reina Elisenda amb el tennis taula, el pavelló municipal de la Vall d’Hebron amb el frontennis, la pista municipal d’atletisme de Granollers, l’escola esportiva Brafa amb el futbol 7 i la platja de la Mar Bella amb el tennis, el voleibol platja i l’acte de cloenda, van ser en aquesta ocasió les seus «externes» que van aplegar esportistes vinguts d’arreu, de tots els centres penitenciaris de Catalunya, per competir a títol individual o en equip.

Aprofitant l’efemèride olímpica, la CoP d’enguany va voler centrar-se a realitzar un producte de treball col·laboratiu molt esperat i sol·licitat els últims anys: el voleibol. I dit i fet! Dos membres de la CoP van agafar «l’encàrrec» amb molt d’entusiasme i convenciment i, en conseqüència, hem obtingut un dels documents més extensos i més ben elaborats dels últims anys: La dinamització del voleibol als centres penitenciaris. Temes com el control de la pilota, l’organització del joc, el reglament, la tàctica… són part dels continguts que es poden trobar en un treball que manté l’essència del que la CoP creu que ha de ser fonamental en qualsevol producte elaborat: servir de guia bàsica i imprescindible per a qualsevol tècnic d’esport de qualsevol centre que vulgui ensenyar aquest esport o activitat física als interns.

I si vam realitzar un bon producte…, com han estat les formacions sobre el mateix tema? La resposta és ben senzilla: millors encara! El CP Quatre Camins a finals de juny i el CP Brians 1 a finals de setembre van ser els escenaris d’aquestes formacions, a les quals va poder assistir gairebé el 100 % del col·lectiu de tècnics d’esport que hi ha distribuïts per tot el territori. Tres dies de formació amb una petita introducció teòrica, i molta i molta pràctica, i un quart i últim dia amb la modalitat del voleibol platja com a protagonista, van servir perquè en 15 hores de formació es poguessin tractar gran part dels continguts presents en l’extens i ric document teòric.

Finalment, hem de parlar del «dia gran» del col·lectiu, el dia que per 8è any consecutiu tots els tècnics d’esport ens trobem per gaudir d’una jornada esportiva feta a mida, a mida de les nostres necessitats, a mida de les nostres inquietuds, a mida de les nostres curiositats… Una jornada, titulada Si les cames no poden, fes-ho amb les ales!, que la CoP dissenya per tal que es converteixi en el millor escenari per adquirir i compartir coneixements nous. El 7 d’octubre vam poder conèixer en persona l’Emma Roca, mare de tres fills, esportista d’elit, bombera i bioquímica de formació, que ens va explicar com es prepara i viu la seva passió per les ultramaratons de muntanya i els raids i com l’ha condicionada i la segueix condicionant la seva formació acadèmica, la seva professió i la seva situació personal i familiar a l’hora d’explorar els seus límits mentals i físics. Posteriorment, una xerrada col·loqui, carregada d’emotivitat entorn de la figura de l’Anty Garcia, ens va endinsar en el paper que ha tingut, té i tindrà el món del futbol en aquest esportista, que actualment pateix i lluita contra l’esclerosi lateral amiotròfica i que ha viscut sempre estretament lligat a aquest esport: des dels seus inicis com a prometedor migcampista del Futbol Club Barcelona fins a l’etapa com a entrenador i formador durant aquests últims anys. Acompanyant l’Anty, hi havia el seu germà i tècnic d’esports, David, i també dos amics personals i alumnes seus (el Rafa i l’Andrés), en Carles Rexach (exentrenador seu i qui el va descobrir) i l’Enric Sebastiani, doctor en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Amb tots ells i el nombrós públic present vam poder constatar, un cop més, com n’és d’important l’esport i com aquest, sigui des del vessant que sigui, es converteix en una eina indispensable de superació personal.

Oriol Parés

Oriol Parés Roig
Tècnic d’esports del Centre Penitenciari Brians 2
i e-moderador de la CoP d’activitat física i esport

Els dilemes de la privacitat i el futur d’Internet

Privacitat a la xarxaEls mes de juliol va tenir lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) la jornada Els dilemes de la privacitat i el futur d’Internet. Presentació de dues unitats didàctiques de la maleta pedagògica, en el marc del projecte Univers Internet. Considero fonamental difondre les reflexions i idees principals que es van recollir en aquesta Jornada, ja que Internet és un element molt present en la nostra societat.

Pau Rodríguez, director del Diari de l’educació, va presentar la Jornada fent una reflexió sobre l’evolució que ha experimentat el format educatiu al llarg d’aquest darrer segle i destacant quins són els coneixements adquirits en aquest àmbit per tal de poder repensar tant la metodologia com els continguts que actualment s’han d’introduir en l’entorn escolar partint de la realitat de les noves tecnologies. Ens endinsem, així, en el futur immediat de l’educació, en el qual els docents han de tenir totalment assumit que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) són una eina que ha d’estar present a les escoles i que no es redueixen només a l’ús de pissarres intel·ligents, sinó que també cal aprofundir en els nous dilemes morals que planteja el seu ús.

Tot seguit vam escoltar la conferència de Marilín Gonzalo, periodista especialitzada en Internet i mitjans digitals, que ens va traçar un mapa sobre el concepte de privacitat i els canvis que ha sofert al llarg de la història, per tal de qüestionar-nos quin és el nivell de privacitat que volem o podem mantenir a la xarxa. S’obren així una sèrie de dilemes ètics sobre l’ús d’Internet i la privacitat a la xarxa, tot incitant a la reflexió a l’entorn del nostre consum de les TIC. La privacitat és un dret humà universal reconegut per l’article 12 de la Declaració Universal dels Drets Humans, però és un concepte que es pot definir i entendre de diverses maneres i, en una societat de les TIC com la nostra, cal repensar el seu significat i, en conseqüència, les seves aplicacions. No hem d’oblidar que l’ús de metadades (informació descriptiva sobre quelcom que s’agrupa i classifica) ha contribuït també a assolir moltes millores i avenços científics, però el fet que existeixin ja noves generacions natives digitals en habilitat, però no en coneixement, fa que moltes vegades no siguem conscients del que estem sacrificant amb l’ús de la xarxa. Perfils com el de Facebook, Twitter, etc., acumulen informació personal que ens pot relacionar directament amb les nostres aficions, ideologies, etc., conceptes que es consideren sensibles davant, per exemple, el tractament en la protecció de dades i que passen inadvertits per a molts usuaris en registrar-se a noves webs o descarregar-se aplicacions com Snapchat, que poden emmagatzemar les fotografies “instantànies” que envies. Aquesta falta de consciència real del grau d’exposició i d’informació personal que estem facilitant quan fem ús de la xarxa considero que és un problema perquè no donem un consentiment conscient i explícit, sinó ràpid i irreflexiu. Quan acceptem les condicions i polítiques de privacitat d’una aplicació abans d’utilitzar-la, hauríem d’haver llegit (i entès) tot el document que l’empresa en qüestió ens presenta (malgrat que el volum del contingut en una societat de la immediatesa com la nostra fa que no vulguem “perdre el temps” llegint-ho tot), ja que moltes vegades estem posant a disposició pública dades personals de caràcter sensible com és la ideologia personal.

Solana Larsen, editora i activista pels drets digitals, ens va parlar de la importància d’educar les noves generacions en bones praxis d’Internet, ja que, si se’n fa un bon ús, són eines molt profitoses, però, si no s’és conscient de les seves conseqüències, podem ser partícips de “colonitzacions” digitals en centralitzar la informació en determinades aplicacions i pàgines web, la qual cosa comporta que, en comptes de viure la xarxa com un espai amb diversitat i llibertat d’opinions i expressions, aquesta esdevingui un espai més de control, ja que la informació està controlada i centralitzada en determinats espais web.

Tot seguit, la Jornada va donar pas als tallers, on es presentaven activitats que es poden dur a terme a les escoles. El primer consistia en un joc de preguntes mitjançant el qual s’incitava a reflexionar sobre l’exposició a què estem sotmesos quan fem ús de la xarxa. Quina informació estem facilitant quan ens connectem a un wifi públic? Amb quina informació nostra es queden aplicacions com Snapchat? Tenim tan normalitzat l’ús de les app que moltes vegades no ens qüestionem a quin preu les estem utilitzant, ja no econòmic, sinó personal.

També vam poder imaginar com serà el nostre dia a dia d’aquí uns anys, com canviarà la nostra manera d’interactuar amb la nova tecnologia que ja s’està desenvolupant actualment. Potser la realitat virtual serà tan potent que no ens farà falta anar a trobades culturals presencials? O potser ens conscienciarem més amb el medi ambient quan desenvolupem aplicacions que mesurin el grau de contaminació que cadascú genera a casa seva? Són incògnites que en un breu període de temps es resoldran, però que cal que ja ens plantegem com a ciutadans i ciutadanes.

Així, la Jornada ens va permetre reflexionar sobre una part de la nostra vida personal i professional, ja que les TIC estan integrades en la majoria –per no dir la totalitat– d’àmbits de la nostra vida, i definir el nostre paper com a usuaris davant d’aquesta eina tecnològica.

Jordina Pérez Girgas_p

Jordina Pérez Girgas

Rehabilitació.cat: de butlletí intern a revista corporativa

Revista Rehabilitació.cat

Rehabilitació.cat, la revista que fa de lligam entre els professionals de l’àmbit penitenciari, estrena una nova etapa.

L’origen

El mes de març de 2010 va néixer el primer exemplar del butlletí Rehabilitació.cat com un encàrrec de la subdirectora general de Programes de Rehabilitació i Sanitat de la Direcció General de Serveis Penitenciaris (DGSP) d’aleshores, amb la intenció de difondre els projectes, les activitats i avaluacions de l’àmbit. A poc a poc, es va configurar una proposta prou atractiva basada en el concepte de rehabilitació, en tota la seva extensió, i progressivament hi van començar a participar els centres penitenciaris amb la publicació d’activitats i programes específics desenvolupats als centres i de l’interès dels professionals que hi treballen. Fins a aquell moment, la difusió de la revista es feia mitjançant llistes de distribució del personal de rehabilitació de la DGSP.

La segona època

A finals de 2011 hi va haver un relleu en la direcció de la revista i la subdirectora general em va fer l’encàrrec de portar-ne la direcció i difusió, amb la idea de continuar amb l’estil informatiu i l’orientació editorial que havia tingut fins llavors. Tanmateix, l’any següent, la revista, amb l’acompanyament i la col·laboració del Servei de Difusió del Departament de Justícia, va fer un gir, tant en la maquetació i l’estil gràfic com en la curació dels continguts, que es van distribuir en set unitats temàtiques. En aquell temps ja anàvem pel número 9 i la difusió es feia tant a la intranet del Departament com a través de les llistes de distribució.

El moment actual

Ara que ja han passat sis anys des de la seva creació, que parlem d’una proposta consolidada i que ja hem arribat al número 25, hem cregut que era el moment de fer un salt qualitatiu, d’anar una mica més enllà, d’obrir els continguts als ciutadans publicant la revista al web del Departament de Justícia. Això ens ha obligat a adaptar-nos a un nou format molt més reduït i àgil, a un nou disseny més adequat als temps actuals de socialització i transparència de la informació dels serveis de l’Administració. En aquesta nova presentació de la revista Rehabilitació.cat predominen els elements gràfics i multimèdia, s’intenta donar la informació més sintetitzada i amb els continguts més treballats. En definitiva, la intenció és fer-la més atractiva i difondre millor el missatge que volem transmetre,que no és altre que donar a conèixer la tasca que els serveis penitenciaris duen a terme en matèria de rehabilitació i d’intervenció en l’àmbit de l’execució penal, amb la idea d’ajudar a trencar estereotips i difondre aquest coneixement a totes les persones que compartim l’objectiu rehabilitador i treballem en aquest àmbit des de camps ben diversos.

Així doncs, la renovada revista, que es continuarà editant trimestralment, està disponible des d’ara al web del Departament de Justícia, a l’àmbit de serveis penitenciaris, dins de l’apartat Rehabilitació i inserció sociolaboral, sota l’epígraf Butlletí trimestral.

Esperem que us agradi!

Antonio Olaya

Antonio Olaya

Transmets el que vols o el que pots?

oratòriaEl passat més de juny, en el marc del seminari de mesures penals alternatives del programa Compartim, vam tenir el plaer d’escoltar Sebastià Serrano Farrera, catedràtic de lingüística i teoria de la comunicació a la Universitat de Barcelona, parlar sobre la importància de la comunicació.  Un bon ponent, amb molta experiència i una trajectòria sòlida, i un bon discurs.

A partir d’aquella jornada, volem compartir amb vosaltres alguns aspectes de la comunicació oral.

Moltes persones han destacat al llarg de la història per les seves lluites, els seus valors, coneixements o fites. Però també hi ha hagut molta gent notable que, malauradament, no ha estat capaç de traspassar la línia de l’atemporalitat… Per què? Podríem fer-ne un estudi i trobar-ne múltiples causes, però de ben segur que la mala comunicació i transferència del missatge en seria una.

Potser pensareu que aquest és un fet aïllat a la vostra rutina i, atès que no aspireu a una fama perdurable, la vostra manera de comunicar-vos ja és eficient en la posició que ocupeu. Però mai us ha passat que l’equip amb qui treballeu no ha entès la idea que volíeu transmetre-li? O que no heu sabut defensar la vostra opinió? L’art de saber-se expressar, parlar en públic, construir un discurs…, l’art, en definitiva, de l’oratòria no és –com sembla en l’imaginari de molts– un do amb el qual alguns neixen i d’altres no: és una habilitat que es pot treballar i millorar.

I lluny de ser una eina útil per a grans discursos i ponències, és una habilitat que es posa en pràctica en molts perfils professionals, com podem veure en el programa Compartim, on els e-moderadors són els encarregats de conduir una comunitat de pràctica en pro de la construcció de coneixement, centrant-se en una temàtica concreta cada any. Entre les seves funcions hi ha desenvolupar el rol de líder, i un bon líder ha de saber motivar els seus companys, objectiu que li requerirà emprar la gestualitat i les paraules. A més a més, als e-moderadors els pertoca de fer una ponència a la jornada anual del seu col·lectiu. Malauradament, en la nostra educació formal l’oratòria es deixa en segon pla, cosa que provoca que una gran part de la població tingui vergonya quan ha de parlar en públic, ja que no se sent preparada per fer-ho d’una manera satisfactòria. Per sort, mai és tard per aprendre i, atès que parlar és un acte que exercim a diari, us animem a endinsar-vos en les claus d’aquesta habilitat.

Per tal que pugueu començar a posar-la en pràctica, aquí teniu unes indicacions que us poden ser útils:

La comunicació no verbal. Sabíeu que representa el 70 % del que comuniquem? És molt important tenir presents els moviments del cos quan estem transmetent un missatge. Evidentment, el millor per a l’oient és que siguem naturals i evitem el famós soroll del qual ens parlaven a l’escola. Però és molt comú que la gent es bloquegi corporalment i adopti postures estranyes que despisten l’atenció de l’espectador.

Com s’ha d’actuar, doncs? Es pot començar per dos moviments ben senzills:

  • Els braços: s’han de desenganxar del cos, que és on hi ha la tendència a refugiar-los en moments de timidesa i inseguretat. Els braços són un element molt important i, per tal de denotar seguretat i confiança en allò que es diu, s’hi han de fer moviments oberts, aprofitant ocasions com ara l’enumeració de les parts d’un discurs, d’un projecte, etc.
  • Els peus: abans de res, s’ha d’evitar creuar les cames quan s’està dempeus, i per aconseguir-ho s’han de buscar circuits naturals per desplaçar-se dins la sala. El més important és dominar l’espai, i per a això s’ha de saber observar els oients acompanyant el cos amb la mirada.

La veu. Si sou persones que no us sentiu còmodes caminant per la sala i preferiu estar assegudes, no patiu, perquè la veu també és un element fonamental. Per mantenir l’atenció del públic, eviteu caure en un ritme monòton i doneu al discurs entonacions diferents segons la rellevància del que estigueu dient en cada moment.

L’estructura. No oblidem que el contingut del discurs és el missatge a transmetre! Per tant, és el que cal cuidar prioritàriament. És bàsic saber estructurar-lo per garantir que l’oient pugui seguir-ne el desenvolupament i recordar-ne les parts més rellevants quan torni a casa. Respectant la clàssica estructura introducció–nus–desenllaç, no us preocupeu pel fet de repetir parts de la presentació, recuperant frases pronunciades a la introducció per desenvolupar-les al nus, així com paraules clau de la vostra xerrada. Tenir una frase recurrent ajuda l’espectador a recordar el missatge i estableix un vincle entre l’emissor i el receptor.

El contingut. Tingueu present que vosaltres sou els experts en allò que esteu explicant; és el vostre projecte, la vostra idea, i per tant ho podeu explicar i defensar millor que ningú altre. Però tan important és saber què dir com saber què no dir. Intenteu no donar massa informació –segons el temps de què disposeu– perquè el públic pugui retenir allò realment essencial de la xerrada que impartiu. Apel·lar l’oient amb preguntes retòriques sempre va bé per atreure’n l’atenció, si ha decaigut, i aconseguir que la concentri en allò que esteu a punt d’exposar. Alhora, el contingut pot estar reforçat per suports audiovisuals, però vigileu de no fer-ne un ús excessiu. Les presentacions amb Prezi, PowerPoint, etc. han d’acompanyar el discurs, però mai suplir-lo.

A tall d’exemple del que hem exposat, us facilitem l’enllaç del vídeo d’un jove, Logan Laplante, en la seva xerrada al TED d’Educació, on demostra un gran domini de les tècniques comunicatives.

Així doncs, us animem a practicar per descobrir l’orador o l’oradora que porteu dins!

Sobre la imatge:  Microphone ® Evan Forester CC BY

Jordina Pérez Girgas_p

Jordina Pérez Girgas

Com generar una seqüència didàctica amb mòbils a l’aula

El passat 8 de juny de 2016 va tenir lloc al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) la VII Jornada TIC i Presó: Innovar i créixer amb les TIC, que va incloure el taller Recursos digitals educatius. Panoràmica dels millors recursos digitals per a l’aprenentatge, a càrrec de Xavier Suñé, que ens en fa aquest resum.

El desplegament de les competències digitals és indispensable per a tota persona que vulgui interactuar amb normalitat en la societat actual. Es tracta d’un conjunt d’habilitats, coneixements i també d’actituds que els alumnes han d’anar assolint durant la seva estada a l’educació bàsica.

Però no només els alumnes… El document “Definició de la competència digital docent per al professorat no universitari” del Departament d’Ensenyament concreta el què i el com de la integració transparent de les tecnologies digitals dins l’àmbit educatiu.

Voldria destacar dos paràgrafs que en defineixen el principal objectiu:

«Per a desenvolupar la seva tasca, professors i mestres han d’utilitzar les TIC, no només de forma instrumental, sinó també com a recurs metodològic. És a dir, a les competències transversals, de caire instrumental en TIC, cal afegir-hi les competències metodològiques en l’ús de les tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement (TAC), conformant, així, les competències digitals docents.»

«El novembre de l’any 2013, el Departament d’Ensenyament va publicar els documents d’identificació i desplegament de les competències bàsiques de l’àmbit digital que han d’assolir els alumnes en les etapes obligatòries de l’ensenyament.»

A la vegada, el document diu:

«S’entén per competència digital docent (CDD) la capacitat que el professorat té de mobilitzar i transferir tots els seus coneixements, estratègies, habilitats i actituds sobre les tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement (TAC) en situacions reals i concretes de la seva praxi professional per tal de:

Facilitar l’aprenentatge de l’alumnat i l’adquisició de la competència digital d’aquest col·lectiu;

Dur a terme processos de millora i innovació a l’ensenyament d’acord amb les necessitats de l’era digital;

Contribuir al seu desenvolupament professional d’acord amb els processos de canvi que tenen lloc a la societat i als centres educatius.»

Les dimensions definides en l’esmentat document de la competència digital docent són:

  • Disseny, planificació i implementació didàctica
  • Organització i gestió d’espais i recursos educatius
  • Comunicació i col·laboració
  • Ètica i civisme digital
  • Desenvolupament professional

Amb l’objectiu de treballar aquestes dimensions en el procés d’ensenyament i aprenentatge, proposo una seqüència didàctica que integra una part important d’aquestes dimensions: la cerca, selecció i classificació de continguts i recursos didàctics digitals, la transformació de la informació escollida en un nou producte, la seva aplicació a l’aula; en definitiva, compartir o donar a conèixer aquest producte, fins i tot més enllà de l’aula.

Com es veu a la imatge, el concepte m-learning (aprenentatge mòbil) hi juga un paper clau. Pel fet de poder aprofitar el potencial dels dispositius mòbils, dispositius que un alt percentatge d’alumnes du a la butxaca, la proposta s’enriqueix considerablement amb tecnologies digitals.

Gàfic de proposta de seqüència didàctica

Es tracta, en primer lloc, de cercar informació, seleccionar-la, desar-la i processar-la per tal de generar productes (vídeos, presentacions i altres materials) que facilitarem als alumnes per a treballar el tema que correspongui en cada moment i matèria.

El següent pas és veure quins coneixements té l’alumne sobre el tema. Aquesta informació marcarà el punt de partida d’acord amb les respostes que obtinguem. També ens serà útil per a proposar temes de debat posteriors.

Una activitat interessant, la tercera dins la línia de temps del gràfic, és demanar que representin gràficament (dibuix o imatge) el tema que tractem o algun subtema. Això permet obtenir una visió global de les diverses mirades de l’alumnat.

Cal remarcar, malgrat que no figura a la imatge, que hi ha una bona part, important, d’investigació i debat en petits grups i en gran grup.

En tot procés, en aquest cas en quart lloc, proposo fer visibles els punts forts i els punts febles, les opinions a favor i en contra o altres disjuntives dels alumnes respecte del tema que estem desenvolupant i analitzant. Això ens facilitarà concretar el debat i ens prepararà per a les conclusions.

Finalment, caldrà extreure’n les conclusions. Els suports i les aplicacions per enregistrar-les, com a final del procés, poden ser diversos. En aquest cas es proposa l’ús d’un servei que permeti crear, de manera col·laborativa, un mapa mental on constarà el tema treballat com a concepte central i els possibles àmbits amb les diferents consideracions que han aparegut a l’aula al llarg dels debats grupals.

Aquesta proposta de seqüència és vàlida per a múltiples temàtiques i, lligada al Top 10 Apps, permet treballar les diferents dimensions de les competències digitals docents i, per suposat, de l’alumnat de forma genèrica, transversal i internivells.

foto_Xavier Suñe

Xavier Suñé

Bullying: l’assetjament a la subjectivitat

noia assetjada
Demà rebem al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, en ocasió de l’XI Jornada de Prevenció i Mediació Comunitària, José Ramón Ubieto, psicòleg, professor de la Universitat Oberta de Catalunya, que ens parlarà de l’assetjament entre iguals, un tema molt present en el dia a dia dels professionals de justícia juvenil i dels de totes les administracions locals que formen la xarxa de prevenció i mediació comunitària a Catalunya.

Ens hi ha preparat aquesta introducció.

L’experiència subjectiva de l’assetjament escolar té un caràcter traumàtic. Els testimonis que trobem a la clínica i en la literatura ens ho confirmen. Es tracta d’un esdeveniment que deixa empremtes indelebles, diferents per a cada un, fins al punt que de vegades han de passar dècades per poder parlar-ne.

L’assetjament és, a més, un símptoma social que forma part del malestar en la civilització. Analitzar-lo implica prendre en compte dos eixos: allò que apareix lligat al moment històric on emergeix, i allò atemporal, allò que el connecta amb el passat i amb les raons d’estructura. En el cas de l’assetjament escolar, el que no canvia, el que roman fix és la voluntat de domini i la satisfacció cruel que alguns subjectes troben a sotmetre d’altres al seu caprici per defensar-se així del desemparament davant la novetat. Això ha existit sempre com l’exercici de la fatxenderia a l’escola, fundat en el gaudi que proporciona la humiliació de l’altre, la satisfacció cruel d’insultar i colpejar la víctima.

Què hi hauria de nou en la nostra època per explicar les formes actuals que pren aquest fenomen? Sense ànim d’exhaustivitat podem aportar quatre causes a considerar:

1. L’eclipsi de l’autoritat encarnada tradicionalment per la figura del pare i els seus derivats (mestre, capellà, governant). No es tracta tant d’absència de normes –que sí que n’hi ha– com de valorar l’autoritat paterna per la seva capacitat per inventar solucions, per transmetre un testimoni vital als fills, a aquests que, com Telèmac, fill d’Ulisses, miren l’horitzó escrutant l’arribada d’un pare que no acaba de ser on se l’espera per acompanyar-los en el seu recorregut i en els seus impassos.

2. La importància creixent de la mirada i la imatge com una nova font privilegiada de gaudi en la cultura digital. Davant d’això, es tracta de no quedar al marge com un friqui o un pringat. Al costat de la satisfacció de mirar i gaudir veient l’altre-víctima, hi ha també el pànic a ocupar aquest lloc de marginat i quedar, així, invisible.

3. La desorientació adolescent respecte a les identitats sexuals. En un moment en què cada un ha de donar la talla, sorgeixen la por i la temptació de colpejar aquell que, sigui per desimboltura o per inhibició, qüestiona a cada un en la construcció de la seva identitat sexual.

4. El desemparament de l’adolescent davant la pobra manifestació del que volen els adults per a ell en la vida, i la subsegüent banalització del futur. Aquesta solitud davant els adults i la vida suposa una dificultat no menyspreable per interpretar les fantasies i les realitats, que pot portar a la pèrdua i la soledat. Entre els refugis trobats en els semblants, la parella de l’assetjament és una solució temporal.

Aquests quatre elements convergeixen en un objectiu bàsic de l’assetjament que no és altre que evitar afrontar la solitud de la metamorfosi adolescent i optar per atemptar contra la singularitat de la víctima. Aquesta fórmula genera un temps de deteniment en l’evolució personal. Triar en l’altre els seus signes suposadament estranys (gros, autista, maldestre, desinhibit…) i rebutjar l’enigmàtic, aquesta diferència que suposa una cosa intolerable per a cada un, és una crueltat contra el més íntim del subjecte que ressona en cada un, i qüestiona la nostra pròpia manera de fer.

Abordar l’assetjament implica acompanyar aquests adolescents en el seu recorregut, i per a això cal la paraula i, sobretot, posar-hi el cos. Ser-hi per donar testimoni, com a adults, del que per a cada un va suposar aquest delicat trànsit, de les seves dificultats i també de les seves invencions. Obrir els ulls i escoltar no només el que ells poden contar, sinó atendre les mostres d’aquest sofriment subjectiu: solitud, insomni, tristesa, humiliació, temors, sentiment de culpa. Generar una nova autoritat a partir d’un saber fer amb aquesta dificultat i amb la vida, més que amb discursos morals.

ubieto
José R. Ubieto

 

Comunitats de pràctica i formació. Què és més útil per canviar hàbits de treball?

4. e-moderadorsAleix Barrera, tècnic de recerca i professor associat del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de l’Equip de Desenvolupament Organitzacional (EDO), ha elaborat una tesi doctoral sobre el programa Compartim i ens en fa aquest resum.

Des que, fa més de 15 anys, a partir de la Declaració de Lisboa, els estats membres de la Unió Europea van acordar millorar la qualitat i eficiència de les administracions públiques, han estat diverses les experiències que han sorgit i els estudis teòrics que s’han centrat a analitzar quines poden ser les millors vies per aconseguir aquestes fites. Tots destaquen, en major o menor mesura, la importància de tenir professionals formats i preparats per adaptar-se als entorns canviants i a una societat que, tot i estar cada vegada més connectada, espera de les administracions serveis que responguin a les necessitats reals.

L’etapa prèvia va implicar per als serveis de formació de les administracions un canvi radical en la forma de pensar, dissenyar i implantar activitats formatives dirigides als seus empleats. La realitat posava en evidència que ja no tenien sentit les activitats formatives de caràcter reactiu i adaptatiu, sinó que l’èmfasi s’havia de posar en el disseny d’activitats formatives que permetessin avançar-se als canvis per poder donar respostes ràpides i eficaces a les demandes de la ciutadania. Va ser en aquest context que el 2005 el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada va proposar la creació del programa Compartim, l’objectiu del qual havia de ser proporcionar un espai per potenciar l’aparició de comunitats de pràctica (CoP) que permetessin als professionals de l’Administració de justícia catalana compartir coneixements, experiències i idees per tal d’elaborar productes útils per al seu dia a dia laboral.

Deu anys més tard una llista de més de 150 productes i vuit publicacions avalen la fortalesa d’un programa, el Compartim, que es reinventa de forma continuada per poder respondre a les necessitats que plantegen els professionals.

Els gestors del Programa, sempre amb la voluntat de millorar la seva activitat, van plantejar-se la necessitat de conèixer si els aprenentatges adquirits pels professionals implicats en les CoP tenien una transferència real al lloc de treball i, en aquest sentit, analitzar quins eren els factors que en alguna mesura podien afectar aquest procés. La sistematització d’aquesta anàlisi, la vaig dur a terme a través d’una tesi doctoral des de la Universitat Autònoma de Barcelona, en la qual vaig estudiar la participació de professionals que havien estat involucrats en CoP i d’altres que hi havien participat mitjançant activitats formatives en modalitat semipresencial.

Els resultats obtinguts conclouen que les condicions d’aprenentatge que es generen en el marc de les CoP propicien una millor adquisició dels aprenentatges així com la seva posterior aplicació al lloc de treball. En aquest sentit, mentre que en les accions formatives –tot i que es dissenyin ad hoc– cal un esforç del professional per adaptar els continguts que se li presenten en el seu dia a dia professional, en les CoP tot el procés de treball es relaciona i busca com a meta la màxima adaptació del producte elaborat a l’activitat laboral. És per aquest motiu que els coneixements i experiències compartides pels membres de la CoP contribueixen a generar nous aprenentatges que seran fàcilment aplicables al lloc de treball. En aquest sentit, l’estudi mostra que els professionals que participen en les CoP introdueixen els canvis en el seu dia a dia professional de forma més gradual i natural que els que participen en accions formatives. Així, l’activitat laboral habitual evoluciona i canvia a partir dels aprenentatges que es van adquirint en la CoP, seguint un procés natural en el qual, de vegades, no és fàcil distingir en quin moment exacte s’han produït els canvis.

Els resultats mostren com la implementació de CoP contribueix també a la generació de xarxes de professionals dins l’organització; es potencia, així, el treball en equip i la coordinació amb altres grups de treball ubicats en altres centres. En aquest sentit, el treball a les CoP permet acordar criteris, definir procediments d’actuació i delimitar accions per millorar dia a dia els diferents serveis on desenvolupen la seva activitat laboral els professionals implicats.

De tota manera, i a banda dels resultats positius observats, encara s’ha d’aprofundir en alguns aspectes per aconseguir que les CoP continuïn sent atractives per als professionals i que, al mateix temps, esdevinguin una estratègia útil per millorar el funcionament de l’Administració. En aquest sentit, cal destacar un seguit d’aspectes per potenciar el seu desenvolupament: (1) la vinculació d’accions formatives concretes en funció de les necessitats que tenen els participants en les CoP durant l’elaboració dels productes; (2) fomentar més els processos d’autoavaluació, implicant-hi els responsables dels diferents serveis, per trobar noves vies de treball per a les CoP, i (3) continuar  treballant en la visualització del treball desenvolupat en les CoP per multiplicar els efectes que la feina feta pot tenir sobre l’organització.

La feina que s’ha fet no ha estat minsa, però la feina que resta per fer no és menys important. En aquests moments sabem que l’aplicació dels aprenentatges adquirits en les CoP contribueix a generar més canvis en el lloc de treball que el procés d’innovació resultant de la participació en activitats formatives. Si es vol avançar en la millora de la qualitat i eficiència de les administracions, és important que accions com el programa Compartim continuïn actives, o que aflorin allà on no hi són. L’objectiu últim d’aquestes accions ha de ser la millora dels serveis a la ciutadania, valorant i aprofitant el potencial més important que tenen totes les organitzacions: els professionals.

Es pot consultar la tesi doctoral a la sala de la biblioteca del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada.

Aleix Barrera

Aleix Barrera

IV Congrés EDO. Aprenentatge situat i aprenentatge connectat: implicacions per al treball

imatge_EDOEls propers dies 11, 12 i 13 de maig de 2016 obre les portes, per quarta vegada, el Congrés Internacional EDO, organitzat per l’Equip de Desenvolupament Organitzacional (EDO) de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada i l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

En col·laboració amb el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, des de l’any 2010 el grup EDO realitza jornades i congressos amb la missió, per vocació i compromís social, d’aproximar el coneixement a la societat, en general, i a d’altres professionals i acadèmics interessats en les seves línies d’investigació.

Aquest IV Congrés EDO comptarà amb la presència de conferenciants de gran prestigi de l’àmbit internacional:

George Siemens, de la Universitat d’Athabasca, és educador i investigador sobre aprenentatge de xarxes, anàlisi i visualització, obertura i eficàcia organitzacional en entorns digitals.
Julio Cabero, de la Universitat de Sevilla, és col·laborador del grup d’investigació Didàctica centrat en l’anàlisi tecnològica i qualitativa dels processos d’ensenyament i aprenentatge.
Stephen Billett, de la Griffith University, és educador professional que s’encarrega de la formació docent i el desenvolupament professional. A més, és promotor de polítiques dins el sistema de formació professional d’Austràlia.
Harold Jarche, consultor de negoci alternatiu que ajuda les persones i les organitzacions a dominar l’era de les xarxes emergents.
José Antonio Marina, de la Universitat Complutense de Madrid, és autor, entre d’altres, del llibre Teoría de la inteligencia creadora.

Els objectius del Congrés s’orienten a analitzar les perspectives del treball col·laboratiu i a debatre-les, a fomentar l’intercanvi d’experiències i a promoure les línies de treball conjuntes entre la Universitat, l’Administració pública, el sistema educatiu i el sector privat, en l’àmbit de la creació i la gestió del coneixement en xarxa.

A més, permetrà conèixer i valorar els estudis i les investigacions relacionades amb l’aprenentatge en el lloc de treball, així com establir ponts institucionals per potenciar l’anàlisi del treball col·laboratiu en xarxa, i impulsar l’establiment de vincles i línies de treball conjuntes entre la universitat i la societat.

Es tractaran diverses línies de treball, com ara l’aprenentatge situat; l’aprenentatge connectat; l’aprenentatge informal intencional; les macrodades i l’anàlisi de l’aprenentatge; la creació i gestió del coneixement corporatiu, i els nous formats d’aprenentatge.

El Congrés està destinat a personal tècnic de recursos humans, d’educació i d’inserció de les administracions públiques, institucions, empreses i altres organitzacions; a personal docent i investigador universitari, a responsables de direcció i gestió de centres de formació i a estudiants de les temàtiques que ofereix el Congrés.

Podem consultar-ne el programa al web del congrés. La inscripció esta oberta fins al 6 de maig de 2016.