VII Jornada d’Educadors Socials de Centres Penitenciaris

Un altre any que deixem enrere, i tampoc aquest faltarem a la nostra cita anual: la Jornada d’Educadors Socials de Centres Penitenciaris. Cada any us hi convidem tot dient que no us decebrà. Aquest any també. El col·lectiu ha fet una aposta forta per la innovació, per la recerca de solucions als problemes del dia a dia, de propostes i alternatives que millorin la nostra tasca i per compartir, i aprendre, de les experiències dels companys.

Us oferim un programa engrescador. Començarem amb la presentació de la feina realitzada per l’actual grup de treball, el programa de preparació per la vida en llibertat. No està acabat, tenim intenció de tenir-lo enllestit per la jornada del 2016. En aquests mesos que hi portem treballant hem estat recollint les dades, opinions i experiències d’interns de tots els centres (gràcies a la col·laboració del col·lectiu i a les eines que ens ofereixen les TIC hem obtingut una mostra d’uns 150 qüestionaris), que ens permet extreure conclusions i elaborar un programa que s’adeqüi a les expectatives i necessitats reals per assolir els objectius que tenim encomanats.

Després tindrem una ponència, “Innovacions provades en l’àmbit de la justícia”, a càrrec de Miquel de Paladella, que es presenta així a la web d’UpSocial: “Economista i emprenedor social, ha treballat en temes d’innovació social amb Ashoka, en incidència política amb Unicef, en drets humans amb Plan International i Global Movement for Children, i en desenvolupament amb la Societat Internacional per al Desenvolupament. A més d’UpSocial, ha fundat diverses organitzacions en l’àmbit de les microfinances i l’educació.”

I finalitzarem amb dos tallers simultanis; hem après d’edicions anteriors i aquest cop ningú se’n perdrà cap:

1. Anàlisi d’un cas: metodologia de la deliberació ètica, a càrrec de Begoña Román. Professora del Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya.

2. Prosocialitat a presons. Un projecte de desenvolupament sociomoral, a càrrec de José Antonio Álvarez Díaz, coordinador de Treball Social del Centre Penitenciari El Dueso (Cantàbria). Està dirigit al desenvolupament del raonament sociomoral i la conducta prosocial dels interns a través de la realització d’activitats humanitàries i d’ajuda. El programa s’inicia amb un taller de formació en valors, ciutadania i prosocialitat, amb el cine como a eina. Després participen en activitats en col·laboració amb la comunitat amb l’objectiu de promoure comportaments cooperatius, prosocials i autònoms que assegurin l’exercici actiu d’una ciutadania cívica i responsable.

Us deixo enllaç al programa per si encara no us hi heu inscrit. I recordeu la frase de Voltaire: “Hi ha algú tan intel·ligent que aprèn de l’experiència dels altres”.

Ens veiem ben aviat,

Susana Gracia

Escenaris de col·laboració. Provant de dissenyar un espai…

Ja fa dies, en aquest mateix blog, Jesús Martínez mantenia una dialèctica respecte de la sessió que Cristian Figueroa havia de presentar al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada amb el títol: Com implementar sistemes de gestió col·laboratius? A banda de recomanar la visualització de la sessió, l’objectiu d’aquest post és compartir el projecte de creació d’un espai de col·laboració en un centre de treball, dins del marc del programa Compartim, i les iniciatives de treball informal al lloc de feina com a dinamitzador d’aprenentatges informals (DAI).

El punt de partida era intentar reproduir els avantatges de l’aprenentatge informal que tenen les trobades d’una comunitat de pràctica (CoP), però amb inversions menors de temps. Normalment una CoP té assignada una disposició de temps i espai on compartir, i és en aquest espai on tenen lloc les converses reflexives sobre els objectius de la comunitat. Parlem sempre de converses físiques; no de converses per mitjà de plataformes tecnològiques i canals asincrònics. Les CoP que tenen una bona comunicació asincrònica per l’ús de tecnologia no tindrien aquest handicap.

El repte, doncs, era saber si seria possible generar una metodologia de col·laboració, reduint la presència dels professionals, en una unitat de temps menor. Així, he experimentat amb el que he anomenat brífings, entesos com una trobada de 30 minuts on reunir iguals i comandaments per exposar el resum d’una recollida d’informació prèvia sobre un tema concret i oferir una breu exposició sobre quin ha estat el resultat d’aquesta cerca i intercanviar opinions.

L’experiència s’ha dut a terme en un centre de treball amb 12 juristes, on hi ha llocs de treball que requereixen rols més específics que d’altres, però en els quals s’ha establert una rotació temporal.

Com a DAI, vaig fomentar que prèviament fessin una tria de temes que poguessin generar necessitats d’aprenentatge. De manera natural, van anar sorgint aquelles qüestions sobre les quals normalment fèiem preguntes a altres companys per resoldre dubtes concrets.

I, un cop seleccionats els temes, vam establir la realització d’un brífing mensual. En el període de temps entre trobada i trobada, vaig aprofitar per mantenir converses breus amb els professionals que tenien coneixements concrets sobre els temes triats. Les converses, alhora, van anar posant de manifest quin coneixement es requeria i quines necessitats de formació i informació existien, i també van permetre detectar-ne les dificultats i possibles solucions. Tot plegat ha permès anar desenvolupant píndoles de coneixement que han servit de base per a les exposicions dels brífings.

D’aquesta manera és com s’han desenvolupat cinc brífings el primer semestre de 2015. El pas següent consistirà a perfeccionar aquesta metodologia i compartir els documents i experiències per mitjà de tecnologia social amb la resta de juristes d’altres centres de treball per tal de compartir, obtenir opinions i millorar els temes treballats.

Fomentar l’aprenentatge, gestionar coneixement i treball col·laboratiu sempre han estat marca del Compartim i, en aquest sentit, les primeres conclusions de l’experiència han estat en aquesta línia: apoderament dels membres del col·lectiu, gestió del coneixement, aprenentatge i possibilitats d’innovació per a una millor detecció de les necessitats.

Com a valor afegit, cal dir que tot el procés ha tingut un caràcter horitzontal i no pas jeràrquic, pel que fa a la col·laboració de comandaments, ja que aquests hi han participat opinant i compartint coneixement.

Joan Galeano

Joan Galeano

Dinamització d’aprenentatges informals i reciprocitat d’aprenentatge dels arxivers de la Ciutat de la Justícia

Amb l’objectiu d’assolir unes fites o uns objectius mínims de dinamització de l’aprenentatge informal, ens hem adonat (escau emprar el plural) que, en realitat, la retroacció més important que com a grup d’arxivers hem pogut observar ha estat, sens dubte, la del foment i consolidació de l’aprenentatge mutu. Per bé que de forma reduïda, els companys dels arxius de la Ciutat de la Justícia de Barcelona i de l’Hospitalet hem començat a posar en pràctica, a manera d’experiència pilot, diversos enfocaments en aquesta línia, tant pel que fa a les dinàmiques de treball de caràcter funcional (elaboració d’inventaris, transferències, sol·licituds internes i externes, indicadors mensuals, etc.) com pel que fa a les de caràcter organitzatiu (propostes de millora i consens, proactivitat en clau de grup, relacions amb els òrgans judicials, etc.).

En aquest sentit, si bé s’ha d’admetre que seria molt agosarat dir que l’aposta activa per mirar d’incentivar l’intercanvi d’iniciatives i coneixements tot identificant problemes comuns i promovent –a partir d’aquí i sempre mitjançant el diàleg– possibles solucions compartides, ha assolit velocitat de creuer, no és menys cert que, sense caure en l’autocomplaença, correspon reconèixer-hi un impuls constant i  progressiu. De fet, tot allò que hem mirat d’incloure més enllà del treball diari en clau d’aprenentatge informal, s’ha anat implementant a poc a poc en el dia a dia, de tal forma que, a la pràctica i com a bon símptoma, comença a formar part d’una rutina que no difereix pas de la naturalesa d’aquest treball diari. Així doncs, des de la conversa sovintejada entre el conjunt de tècnics encarregats dels diferents àmbits en què s’estructura el tractament arxivístic a la Ciutat de la Justícia, hem donat més força i impuls a les reunions de treball de naturalesa informal.

Lluny de l’encotillament d’un ordre del dia, el més important és que, amb la pauta d’un mínim guió proposat, tots participem de forma fluida i oberta, amb la saludable consigna que no hi ha cap aportació que sigui sobrera. La pluja d’idees és un actiu.

Les dimensions d’uns arxius judicials com els de la Ciutat de la Justícia, amb 78 km de prestatgeries (l’Arxiu Nacional de Catalunya, per exemple, disposa de 66 km de prestatgeries), recomanen i optimitzen per la seva magnitud els escenaris de comunicació activa en què s’estructuren els seus diversos àmbits, segons cronologies i ordres jurisdiccionals. Per aquest motiu, i en aquesta línia de treball conjunt, hem posat en pràctica, per exemple:

  • Que l’elaboració d’un recull actualitzat de bibliografia vagi acompanyada de l’intercanvi directe d’aquesta bibliografia especialitzada entre els mateixos tècnics d’arxiu.
  • Que l’elaboració d’unes propostes o projectes de difusió vagi unida a la seva exposició al grup per part d’aquells companys que ja hagin dut a terme alguna tasca de difusió i que, per consegüent, puguin enriquir els projectes tot explicant les seves pròpies experiències.
  • Que més enllà de l’assistència a les sessions informatives sobre el nou mòdul implementat en el sistema e-justícia.cat, mirem de reforçar-ho amb els comentaris de les companyes arxiveres dels jutjats de primera instància, on s’ha iniciat la implantació del mòdul.

En definitiva, mirem de focalitzar l’intercanvi de coneixements professionals de forma proactiva entre el conjunt de companys arxivers de la Ciutat de la Justícia, com a eina de formació permanent de caràcter complementari respecte de la formació reglada. Alguns dels fruits més concrets que ha comportat, encara que en fase embrionària, el foment d’aquesta dinàmica de treball, els estem acotant i abordant en termes de grup a l’hora de donar forma i contingut a iniciatives al principi proposades individualment, però –i això és l’important– assimilades com a projectes naturalment compartits. En un proper apunt, esperem informar-vos del què i el com de l’execució d’alguns d’aquests projectes.

Xavier Gayán

Teixint complicitats… prevenint conflictes. Una dècada del Programa de prevenció i mediació comunitària

Dimarts 6 d’octubre tindrà lloc al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada la X Jornada de Prevenció i Mediació Comunitària, en el marc del programa Compartim. Farem un viatge en el temps, un viatge a les arrels, i veurem el camí recorregut pel Programa de prevenció i mediació comunitària (PMC), durant més d’una dècada, amb la presentació del llibre Teixint complicitats. Metodologies de suport a la prevenció.

Prevenció és un concepte extremadament simple que pressuposa que determinades actuacions en el present poden estalviar-nos problemes en el futur. És, sens dubte, un dels termes més utilitzats en l’àmbit del treball social i, en concret, en l’àmbit de la justícia juvenil. Però no sempre un concepte simple té una aplicació pràctica senzilla.

El Programa de prevenció i mediació comunitària és un programa especialitzat que dóna suport als municipis i consells comarcals en relació amb els conflictes on els joves tenen un paper rellevant. Posa l’accent en el paper de la comunitat, en els vincles, en les relacions entre professionals i amb les persones que s’atenen: “la manera com ens fa sentir que el que fem té una incidència directa en l’altre… és una dinàmica de retroalimentació”. Provocar connexions entre professionals, teixir una xarxa interprofessional en cada territori, posar en comú experiències i diversitat de perspectives, simplement buscar solucions tots junts, són els conceptes i les dinàmiques clau del Programa de PMC. Ara, després d’un llarg recorregut, toca escriure les receptes que hem perfeccionat durant aquests 10 anys per fer-ne un fons de coneixement durable sobre la prevenció de conflictes amb joves en l’àmbit comunitari.

El llibre Teixint complicitats recull tots aquests aspectes, mostra quina és la realitat actual del Programa i ofereix a tots els que treballen en conflictes i han de gestionar-los, en l’àmbit local, unes eines que s’han mostrat útils per obrir noves vies d’intervenció en la tasca comunitària, per teixir complicitats entre tots els actors implicats.

La publicació aviat estarà disponible català, castellà i anglès a l’apartat de Publicacions del Departament de Justícia. Us convidem a venir a la seva presentació: programa i inscripcions fins al 4 d’octubre.

Ana Nogueras i Robert Gimeno

La gestió del coneixement aplicada a les oficines de turisme

Les oficines de turisme (OT) que trobem arreu de Catalunya són majoritàriament de titularitat municipal, tot i que també n’hi ha de titularitat comarcal, provincial, autonòmica i, fins i tot, privada.

Si bé cada oficina es gestiona de forma autònoma, la normativa que les regula és comuna i és competència de la Generalitat de Catalunya. Aquesta regulació no sempre és fàcil d’adaptar, tenint en compte les peculiaritats de cada OT.

A part de l’àmbit regulador, les OT tenen un seguit de vicissituds d’acord amb les seves característiques especials –sovint comunes a moltes d’elles– que cadascuna procura solucionar pel seu compte en virtut de la seva autonomia.

Com soluciona cada OT un mateix problema? Com adapta la normativa a les seves necessitats? Com s’afronten els nous reptes de l’economia col·laborativa? Com s’han esquivat les dificultats legals per comercialitzar productes locals?

Durant gairebé vint anys, la Direcció General de Turisme ha fet servir un instrument per mantenir connectada la xarxa d’oficines, procurar unificar criteris d’actuació i formar-les en les novetats per a la temporada següent. Aquest instrument han estat les Jornades Tècniques de la Xarxa d’Oficines de Turisme de Catalunya.

Les jornades tècniques eren un punt de trobada i alhora unes sessions formatives. De manera acordada, l’organització proposava un seguit de ponències amb experts o membres de la Xarxa d’OT que tractaven de temes diversos, explicaven les seves experiències concretes, etc.

No es pot negar que sempre hi havia lloc per al debat, però, malauradament, no sempre es posava fil a l’agulla.

Enguany, la Direcció General de Turisme posa en marxa el que serà el successor de les antigues jornades tècniques: el Workshop de Gestió del Coneixement de les Oficines de Turisme de Catalunya.

Ara fa quasi un any, la Meritxell Caudet i jo vam assistir a una xerrada sobre les comunitats de pràctica, conduïda pels companys de l’Agència Catalana de Salut Pública. Ens van explicar el funcionament i els avantatges de la gestió del coneixement a través de les COP, i en vam sortir d’allà amb la idea que podria ser quelcom útil per a les oficines de turisme.

Uns mesos després, ens trobem amb el que desitgem que sigui el nou format de futur per a la transmissió del coneixement entre les més de 200 oficines de turisme que existeixen a Catalunya.

En el Workshop de Gestió del Coneixement aplicarem la tècnica de les comunitats de pràctica per tal de crear nous coneixements que serveixin per solucionar els dubtes i problemes habituals (i no tan habituals) que les mateixes oficines de turisme han d’afrontar amb els nous temps.

El format de comunitats de pràctica permetrà treballar els temes d’interès sorgits després d’un debat conduït per un expert. Els temes elegits seran tractats per grups de treball amb alguna relació amb aquests temes, i podran treballar de forma autònoma, convidar experts i mantenir reunions virtuals o físiques tantes vegades com creguin oportú.

Es comptarà amb eines de treball com la plataforma e-Catalunya, o qualsevol altra que cada COP consideri útil, i comptaran amb el suport d’un equip coordinador que els assessorarà quan ho necessitin.

Finalment, els productes de cada COP seran presentats en la següent edició del Workshop, de manera que així es generarà una expectativa entre edicions per veure els resultats de l’edició anterior.

Si voleu més informació o inscriure-us-hi, podeu consultar el següent enllaç. El Workshop tindrà lloc el dia 16 d’octubre a la seu del CEJFE (Ausiàs Marc, 40, Barcelona).

Estem segurs que aquest nou format donarà pas a una nova època en la gestió col·lectiva de les oficines de turisme de Catalunya.

Pablo Ortega

El Made in CIRE: disseny i innovació al servei de la reinserció

Productes Made in CireAvui us volem parlar d’una iniciativa del Departament de Justícia que és molt singular. I és que, si bé la societat sovint viu d’esquenes a la realitat del món penitenciari, el Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE), empresa pública del Departament, ha trobat una solució per apropar aquest col·lectiu en risc d’exclusió social a la resta de la societat.

De la mà del disseny, el CIRE crea una marca, el Made in CIRE, pensada per difondre i prestigiar el treball penitenciari. Amb dissenys elegants i amb el teixit de farcell com a emblema, aquests productes obren una finestra als tallers de les presons catalanes.

I ara el Made in CIRE ha fet un pas més, entrant al món 2.0. Des del mes de juliol, aquesta marca s’ha estrenat en les xarxes socials i ha obert una pàgina a Facebook. La presència del Made in CIRE a la xarxa social més estesa permet presentar de forma dinàmica i propera les creacions de la marca Made in CIRE, alhora que es dóna a conèixer i es posa en valor la feina desenvolupada pel CIRE per reinserir persones privades de llibertat.

La pàgina de Facebook del Made in CIRE https://www.facebook.com/madeincire ofereix informació sobre les novetats dels productes, la presència a fires, les tendències que vindran, així com referències als diferents serveis de l’empresa. Amb un to proper i molt visual es busca generar un contacte proper amb el ciutadà.

Però la presència al món digital no és l’única eina que utilitza el CIRE per donar a conèixer les seves actuacions. Així, del 19 al 22 de setembre els productes Made in CIRE tindran un espai al saló Expohogar de Fira Barcelona on presentarà les seves noves col·leccions.

Us convidem a fer-vos seguidors del Made in CIRE, ja sigui virtualment o presencialment!

Rosa M. OliverasMar Rodríquez

Rosa M. Oliveras i Mar Rodríguez

Es pot dissenyar la participació? Contestant a Cristian Figueroa

DissenyAra farà dos anys que vam tenir la primera trobada amb Cristian Figueroa. Com sol ser habitual, va ser a través de les xarxes que vam fer els primers contactes, i després presencialment en les seves freqüents visites a Barcelona. A partir d’aquí vam tenir l’oportunitat d’iniciar una relació de diàleg i conversa sobre el desenvolupament de la col·laboració en les organitzacions. Cristian i el seu grup tejeRedes tenen un plantejament dirigit a organitzacions del tercer sector i privades que contrasta amb el nostre plantejament dirigit al sector públic. Tant el seu grup com el nostre hem fet l’esforç de codificar el coneixement en diferents publicacions. Concretament, les publicacions més interessants de tejeRedes són aquestes.

Doncs bé, ens sembla interessant fer extensiu aquest coneixement especialitzat dins del nostre entorn i, per a això, hem concretat diverses col·laboracions. La principal serà la participació de Cristian en la propera sessió d’Espais de Gestió del Coneixement el 28 de setembre. Com a preparació d’aquesta participació li vam demanar que ens fes un resum del seu plantejament per publicar-lo en aquest mateix blog de Gestió del coneixement.

Com podem llegir a l’article, l’autor afirma que hi ha tres grans elements que expliquen i faciliten la col·laboració en les organitzacions. Els recollim tot seguit:

  • L’espai (físic i virtual), on les persones, els equips i l’organització desenvolupen les seves activitats. Exemple: sala de reunions per a la col·laboració i creativitat (infraestructura necessària per cocrear), espais físics multifuncionals i connectats entre àrees administratives (sense oficines tancades).
  • Les tecnologies socials o metodologies (presencials o virtuals) necessàries perquè les persones es relacionin i el sistema de gestió funcioni. Exemple: Plataforma de treball virtual (Google Work), metodologies de planificació i gestió àgil de projectes/activitats (Kanban Board-Trello).
  • Els participants o les persones que defineixen un sistema de gestió a partir de regles del joc consensuades per tots. Exemple: estructures salarials (anivellar-les), autoorganització (equips de treball), planificació (participació de totes les persones).

Com si es tractés d’una conversa, m’he permès intervenir i comentar el plantejament que ens presenta Cristian Figueroa.

1. L’argument que comentaré es refereix al disseny dels espais, que penso que és una condició necessària per fomentar la col·laboració, però no suficient. Crec que les aportacions que presenta Cristian són perfectament aplicables a tota mena d’organitzacions, tant públiques com privades. Hi ha experiències de disseny d’espais oberts -com les que presenten últimament algunes grans organitzacions bancàries (l’exemple del BBVA és el més recent, però n’hi ha moltes més i de ben documentades) que, si no es combinen amb altres tipus d’accions culturals i de gestió de persones, no són suficients. En aquest sentit, fa uns mesos, a la revista Observatorio de Recursos Humanos,es publicava una entrevista on una persona d’alt nivell executiu en recursos humans que treballava a la seu central del CityBank a Nova York explicava la dificultat que suposa gestionar personal que treballa en el mateix espai, però que es comunica bàsicament per correu electrònic. Com podem veure, si no hi ha una sèrie de valors i una cultura que donin suport al disseny compartit d’espais, no s’aconsegueix res. En aquest sentit, Laura Rosillo també s’hi refereix en un article recent.

2. El punt relatiu als participants em sembla essencial. Com Cristian, jo també crec que és el més complex i difícil de gestionar, però també penso que, si s’aconsegueix, és el que pot potenciar la col·laboració efectiva. En aquest sentit, em permeto desenvolupar una mica més aquesta idea.

Els punts fonamentals de la col·laboració referits a les persones els podem agrupar en aquests factors:

  • Cultura organitzacional basada en l’actitud d’escolta activa. És la capa cultural que rau en la base de la col·laboració. Com sabem, l’escolta activa és la base de l’empatia, i aquesta, al seu torn, és la que manté la cultura de la col·laboració. I, el que és més important, com afirma Richard Sennett en la seva obra Together: “és una habilitat i, per tant, es pot entrenar”.
  • Confiança. Incorpora l’acceptació i la implicació de tots en els objectius de l’organització.
  • La incorporació per defecte del plaer creatiu i l’aportació com a elements apoderadors i d’atorgament de sentit al treball de les persones.

I, finalment, encara que no es recull a l’article, tejeRedes ha contribuït molt a millorar els dissenys de la participació de les persones en les organitzacions. Tal com dèiem al principi, la col·laboració, que és una habilitat, i, per tant, entrenable, també té un gran marge de millora en el seu disseny. Tindrem oportunitat, n’estic cert, de confrontar les nostres aportacions amb les seves al programa Compartim. Nosaltres fa temps que defensem diferents possibilitats que s’acomoden als escenaris diversos de l’Administració pública. Des de grups de treball ad hoc (equivalents als antics grups de millora), fins a comunitats de pràctica clàssiques, en què l’element aprenentatge hi està present com a factor principal, passant per grups/comunitats especialitzades en innovació, resolució de problemes, organització del saber fer (know how), etc. I, finalment, proposant xarxes de participació i d’intercanvi més flexibles, com és el cas del Programa d’impuls als aprenentatges informals, que ara es troba en plena campanya de desplegament.

En aquest sentit, i per concloure aquest comentari amb la idea més important, podem dir que, si volem que les experiències siguin sostenibles, cal inversió i professionalització. Recursos en forma de pressupost i persones amb hores de dedicació que impulsin i coordinin els seus companys. I la convicció, ferma i per damunt de tot, que la participació de les persones, definitivament, és la que millora i fa més eficients les organitzacions.

Jesús Martínez

Un món hiperconnectat: la internet de les coses

Internet de les cosesSi hi ha actualment un sector –a part del de les dades massives– que està portant la revolució tecnològica a un següent nivell disruptiu, aquest és sens dubte el de la internet de les coses (IoT, segons les seves sigles en anglès).

La idea d’un seguit de dispositius i objectes quotidians de tot tipus connectats globalment i interaccionant amb l’entorn físic va sorgir arran de la tecnologia d’identificació de radiofreqüència (RFID). El terme internet de les coses el va encunyar Kevin Ashton l’any 1999, en el context de l’administració de la cadena de subministrament, i ha esdevingut un calaix de sastre que engloba qualsevol objecte que contribueixi a crear la graella massiva interconnectada que s’integrarà a les nostres vides: des dels vestibles per al monitoratge de la salut, fitnes i altres prestacions, fins als electrodomèstics intel·ligents; la connexió es realitza gràcies als nodes beacons (fars), transmissors de senyal de ràdio contínua o periòdica amb contingut informatiu limitat (per exemple, la seva identificació i localització) que, a més de funcionar amb RFID també ho fan amb Wi-Fi i Bluetooth. Som davant d’un canvi de paradigma que farà que les TIC transcendeixin els ordinadors i altres dispositius assimilats per estendre’s –de manera molts cops invisible– a tot el nostre entorn. Daniel Burrus analitza en aquest doble article a Wired l’impacte present i futur d’aquesta xarxa.

Segons Gartner, l’any 2015 hi ha aproximadament 4.900 milions d’objectes connectats, i s’espera que aquesta xifra arribi a 20.000 milions l’any 2020. Pel que fa al volum de negoci, segons IDC es troba actualment al voltant dels 650.000 milions de dòlars (uns 591.000 milions d’euros), però s’estima que creixerà molt més en els propers anys. Naturalment això fa que totes les grans empreses TIC –i un gran nombre d’empreses emergents (start-ups)– estiguin apostant de valent per aquest sector. D’entre les grans empreses destaca la plataforma de codi obert Eddystone de Google, una rèplica al protocol iBeacon d’Apple. Pel que fa a les empreses emergents, destaca la francesa Sigfox, creadora d’una tecnologia basada en dues bandes d’ús lliure a nivell mundial que permeten l’enviament de senyals entre dispositius; cada estació base (petits dispositius alimentats amb piles AA) pot gestionar fins a un milió d’objectes.

Si voleu saber quins són els ginys més destacats en l’univers de la internet de les coses, feu un cop d’ull al web IoTList. I si a més voleu mantenir-vos informats permanentment de les novetats en aquest àmbit podeu consultar IoT Council. La principal xarxa internacional de recerca sobre aquesta matèria és Auto-ID Labs. I si us voleu endinsar en el coneixement d’aquesta matèria, entre el 16 i el 18 de setembre se celebra a la capital catalana l’IOT Barcelona.

La internet de les coses, però, també genera alguns temors, com ara la pèrdua de la privacitat (vegeu aquest article de John Linkous per a l’RSA Conference), i que es pugui arribar a un punt on la intel·ligència artificial superi la intel·ligència humana. Persones tan rellevants en el món de la ciència i la tecnologia com Stephen Hawking i Elon Musk han advertit sobre aquest risc, com podeu veure en aquest article d’Emily Chung per al grup de comunicació canadenc CBC News. Tal com escriu Mark Jaffe per a Wired, la internet de les coses no pot funcionar sense la intel·ligència artificial.

En definitiva: estem davant d’un avenç que millorarà notablement la nostra qualitat de vida, o bé davant d’un risc que ens farà perillosament dependents de la tecnologia? Què en penseu?

El blog Gestió del coneixement, un dels 20 casos d’èxit a les xarxes socials de la Generalitat

20 casos d'èxitEns fa una il·lusió especial que el blog Gestió del coneixement hagi estat escollit un dels 20 casos d’èxit a les xarxes socials de la Generalitat de Catalunya, una publicació que es va presentar el 7 de setembre al Palau Robert de Barcelona.

Aquest blog va començar a caminar el gener de 2008 per explicar l’experiència de treball col·laboratiu mitjançant comunitats de pràctica al Departament de Justícia, en un moment en què hi havia pocs antecedents pràctics d’èxit i en què els blogs corporatius eren encara molt incipients.

Així el blog va reunir des dels seus inicis diverses qualitats que li conferien un caràcter especial i innovador: difondre experiències de gestió del coneixement al sector públic, donar veu als professionals del Departament perquè exposin els resultats del treball col·laboratiu (no oblidem que es tracta d’un blog coral en què hi han participat més de 82 autors diferents) i crear cultura col·laborativa a l’organització.

L’octubre de 2009 el blog va ser guardonat com a millor blog corporatiu dels Premis Blocs Catalunya, organitzats per l’Associació STIC.CAT (Societat de Tecnologia i Coneixement), un reconeixement a la tasca feta i a la singularitat del blog. Ara el reconeixement ve de la Generalitat de Catalunya, que d’entre les moltes bones experiències dels diferents departaments i organismes ha triat el nostre blog com a cas d’èxit, un blog que té més de set anys de recorregut.

A més del blog, el Departament de Justícia també és present en la publicació amb una altra eina de xarxa social: el repositori de presentacions a SlideShare on es publiquen i es comparteixen els continguts que es generen principalment en les diverses activitats que es duen a terme al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada. Actualment hi ha prop de 500 presentacions publicades amb etiquetes per facilitar-ne la cerca i amb llicència Creative Commons per afavorir la reutilització per part de la ciutadania.

Aquest reconeixement va a tots els que formem part de la gran família del programa Compartim de gestió del coneixement del Departament de Justícia, que aquest any celebra el seu desè aniversari, i a totes les persones que han col·laborat a fer créixer el blog amb el seu coneixement.

Apunt a gencat blog

Mapa de sentits per als DAI: navegar destriant significats

Cinta MoebiusLa tornada d’unes vacances plenes d’experiències enriquidores en aprenentatges (formals i informals) m’han portat a reflexionar sobre la necessitat que els dinamitzadors d’aprenentatges informals (DAI) comptin amb una mena d’instrument que els serveixi per orientar-se en la complexitat de l’organització.

Anomeno aquest instrument un mapa de sentits, una carta de navegació que els DAI podran fer servir per orientar les seves accions. Però, a més, aquest mapa de sentits seria com una orientació hermenèutica (i això és més un art que una ciència!), que estimuli la seva capacitat per destriar significats, interpretar, traduir i explicar experiències i situacions amb les quals es trobi.

Definir aquest mapa de sentits és segurament una llarga tasca i només apuntaré algunes idees.

Per començar, el DAI haurà de tenir clara la seva identitat en l’organització, en tant que el seu rol de dinamitzador d’aprenentatges informals es compagina amb un rol institucional, que és el que hi té formalment reconegut.

Aquest fet ha de servir perquè el DAI reflexioni sobre el seu paper i la seva integració a l’organització. Si diem dinamitzador d’aprenentatges informals, els sentits d’aquest nom hauran de ser el punt de partida d’aquesta reflexió, ja que la dicotomia formal/informal -que caracteritza tant els aprenentatges com la pròpia organització- afecta la configuració i inserció de la figura del DAI. Destaquem tres aspectes que se’n deriven.

Primer, el DAI és un actor els rols del qual estan definits en la part informal de l’organització –ara per ara no figura en l’organigrama oficial-, però que es mou permanentment entre tots dos àmbits, formal i informal. Lluny de viure aquest fet com una dissociació, ha d’aprofitar els avantatges de poder transitar entre totes dues cares per poder vincular-les i així enriquir l’organització. I si encara no ho ha fet, a través d’aquests moviments començarà a comprendre que la realitat organitzacional és com una banda de Moebius, on no hi ha dins ni fora, on allò formal i allò informal estan connectats d’una manera contínua.

Segon, perquè així com en els llocs de treball o càrrecs formals el nomenament atorga preliminarment reconeixement i una definició de competències i rols, en el cas del DAI no serà una designació el que farà efectiva la seva integració institucional ni l’efectivitat de les seves actuacions. El DAI s’assembla més al que Weber anomena un lideratge carismàtic, basat en el reconeixement que els membres de l’organització li atorguen. I aquest carisma es guanya i es reforça (i també es debilita i es perd!) a partir de les accions que durà a terme i que el vincularan als membres de l’organització (hem parlat més àmpliament d’això a De les tribus a les CoP: una mirada antropològica sobre les comunitats del Compartim.

Tercer, el DAI actua sobre un espai social que és complex i en ocasions massa conegut. Tot el que és habitual en les organitzacions tendeix a convertir-se en rutina invisible i el DAI ha d’entrenar una mirada antropològica per, com diu Gustavo Lins Ribeiro, “desquotidianitzar” la seva realitat tot convertint el que és familiar en estrany i així poder visualitzar (noves) situacions d’aprenentatge.

De tot això destaquem algunes idees que poden tenir un caire més pràctic:

  • Els processos d’aprenentatge als quals el DAI està dedicat es produeixen en el transcurs d’accions més o menys reiterades, dutes a terme amb d’altres persones: no es tracta doncs ni d’accions puntuals ni d’accions desconnectades dels membres de l’organització i els seus contextos. Per això, el DAI ha de construir espais i situacions de trobada que possibilitin de manera continuada els intercanvis.
  • Tot i que el seu nom ho sembla indicar, les accions del DAI no només han d’estar situades al terreny informal dels aprenentatges i de les organitzacions. El DAI ha d’explorar totes les formes de transmissió i d’aprenentatge (informals i formals, reglades o no reglades, presencials i virtuals) i ha de saber ponderar quines són les més adequades en cada moment.
  • Les accions del DAI han d’apuntar a la millora de l’organització i han de tenir en compte que no són l’única força que actua en aquest sentit. Per això, ha de tenir en compte els plans de millora i/o de formació definits oficialment i procurar una consonància. Això vol dir que les seves accions han de ser conegudes i visibles, obertes i accessibles, integradores de tothom.
  • Les accions del DAI han de procurar introduir aspectes innovadors que renovin els aires i els procediments organitzacionals, trencant rutines o proposant solucions diferents a problemes recurrents i habituals.
  • El DAI no és l’estrella sinó que s’ha de veure com a dinamitzador d’una constel·lació: el que farà que les seves accions tinguin efectivitat són les seves relacions i les aliances i el joc de participació que obri amb la resta de membres perquè aportin als processos d’aprenentatge. Trencarà així el risc de monopoli de la informació i el coneixement en una sola figura i amplificarà notablement la força que neix de compartir coneixements.
  • Així com la metàfora de la banda de Moebius ens servia per imaginar la continuïtat entre formal i informal, també ens serveix per posar en evidència la continuïtat que hi ha entre les organitzacions en sentit estricte i el seu entorn. I com aspecte a tenir especialment en compte en el cas de les presons, la continuïtat que pot haver-hi en determinats processos d’aprenentatge entre l’àmbit dels professionals i el dels interns.

I per tancar aquesta reflexió, hem començat parlant d’un mapa de sentits com si fos una carta de navegació. Les accions del DAI són la concreció d’aquesta navegació, que té un sentit certament clàssic, odisèic, on el que és important no és la meta o el final, sinó totes les coses que van passant en el seu transcurs que es converteixen en aprenentatges i coneixements. Són les mateixes accions, els seus efectes i els seus resultats els que van orientant les següents etapes i les noves accions. Sempre hem de tenir present que les organitzacions són una construcció que fem entre tots els que hi formem part, sobre la base de la seva formalitat.

Julio Zino

Julio Zino