Recorregut de la CoP Equip d’assessorament tècnic civil en l’àmbit de família

L’any 2013, la comunitat de pràctica de l’Equip d’Assessorament Tècnic Civil en l’Àmbit de Família (EATAF) vam elaborar el decàleg de bones pràctiques de divorci Pares, jo no em separo, creat des de la mirada d’un infant. El vam presentar el dia 23 d’octubre del mateix any, al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada.

En aquella jornada van intervenir ponents de la talla del magistrat José Luis Utrera i José Leal, ambdós, referents de reconegut prestigi i trajectòria professional en qüestions relacionades amb els infants i les famílies.

Durant l’any 2014, la CoP vam continuar treballant dur i vam traspassar el nostre missatge a un format gràfic i visual (díptic i pòster). Així mateix, amb l’assessorament d’una experta es va dissenyar una bona campanya de comunicació i difusió, per tal que el nostre producte pogués impactar. A la jornada anual, celebrada el 18 de novembre, vam comptar amb una taula d’experts que ens van aportar les seves experiències, diferents, en funció del seu àmbit de treball, respecte de les dificultats associades als processos contenciosos de divorci.

Un cop elaborat el decàleg el que calia, doncs, era fer-ne difusió. Vam pensar en diverses fórmules, tant de prevenció com d’intervenció, i finalment es va optar per fer un taller pràctic de sensibilització amb els següents objectius:

– Donar a conèixer el decàleg Pares, jo no em separo als pares i als professionals que acompanyen un procés de separació/divorci.

– Sensibilitzar respecte de les necessitats dels fills en un procés/situació de separació/divorci.

– Conscienciar de les conseqüències negatives que poden patir els fills en un procés/situació de separació/divorci conflictiu.

– Dotar els pares d’eines i estratègies saludables pel maneig d’una separació/divorci per ajudar a minimitzar-ne l’impacte negatiu sobre els fills.

– Convidar a la bona pràctica de la separació/divorci aquells que han decidit triar aquesta opció.

– Empoderar els professionals de diversos àmbits que intervenen amb famílies perquè puguin prevenir i/o detectar situacions de separació/divorci conflictives, i formar-los en eines i estratègies saludables, per tal que puguin acompanyar-les i assessorar-les.

Durant l’any en curs hem dissenyat un projecte pilot d’implementació d’aquests tallers. En la jornada del proper 11 de juny pretenem donar a conèixer la nostra experiència i reflexions en aquest àmbit, així com nodrir-nos d’altres experiències que hem tingut oportunitat de conèixer i que es desenvolupen en el territori nacional. Així, podrem comptar amb la col·laboració de l’Administració autonòmica andalusa, i representants de les administracions municipals de Burgos, Algeciras, Vitòria i Saragossa. Tot plegat ens permetrà dissenyar objectius de futur de la nostra CoP.


Mercè Cartié
E-moderadora de la CoP EATAF

Un altre juny… i torna la Jornada TIC i Presó!

Enguany és la Jornada Punt TIC i Presó, perquè l’organitzem juntament amb la Xarxa Punt TIC, en el marc del programa Compartim. I a diferència d’altres edicions en què hem fet una presentació dels usos de les TIC a presons, aquesta VI Jornada la dediquem a temes que estem començant a implementar a presons i que volem que siguin línies de treball per al futur: la robòtica educativa.

La Jornada tindrà una aproximació teòrica al tema i també una oportunitat de veure experiències i de practicar amb robots.

Per què robòtica educativa? Si bé la realitat quotidiana està plena de petits mecanismes que automatitzen tasques, realitzen processos i ens faciliten la vida, la robòtica educativa va més associada a kits d’iniciació com els Ollo Bug de Robotis o els Arduino Starter Kit, o programes que ens introdueixen a la programació de manera visual com l’Scratch.

La robòtica educativa es vincula amb una idea construccionista de l’educació, en la qual es trenca la concepció clàssica dels alumnes com a simples receptors d’informacions. En aquesta concepció es posa l’èmfasi en el procés d’aprenentatge (no tan sols en el resultat final) i en totes les dinàmiques que el componen. I la robòtica educativa tot i que sembla tenir més a veure amb la tècnica i la amb programació, permet configurar l’aprenentatge amb aquesta idea construccionista, com a un desenvolupament de competències dut a terme per alumnes que són actors dels seus propis processos.

L’aplicació al camp educatiu permet fomentar l’aprenentatge per l’experimentació i el descobriment, per l’intercanvi i el treball en equip. I sobretot, permet establir una seqüència que va d’això concret a això més abstracte: imaginar à crear à jugar à compartir à reflexionar… per a tornar a imaginar i reprendre el procés. En resum, fomentar la capacitat d’aprendre a aprendre.

Podeu veure aquest vídeo de Frank Sabaté (el conferenciant convidat a la Jornada) on s’expliquen més a fons aquestes idees.

La Jornada pretén donar a conèixer algunes experiències que s’estan duent a terme en el camp educatiu i reflexionar sobre les seves possibilitats en l’àmbit socioeducatiu de les presons i l’àmbit comunitari.

El programa és força atractiu.

Comença amb la conferència: Possibilitats de la robòtica educativa per Frank Sabaté, mestre de l’Escola Projecte de Barcelona i un dels pioners en la introducció de la programació a l’aula com a part de l’itinerari escolar.

Després, una ronda de tallers simultanis sobre robòtica educativa (25 min per taller):

  1. La rellevància de la robòtica educativa, per Artur Coll, mestre i enginyer informàtic, de l’Àrea de Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement del Departament d’Ensenyament.
  2. Robòtica educativa als diferents contextos d’aprenentatge, per Pau Nin, responsable de formació a Ro-Botica.
  3. Experiències en el marc de la presó. Oportunitats de futur, per Nèstor Andreu, dinamitzador TIC en Centre Penitenciari Lledoners i Lluis Carbonell, dinamitzador TIC al Centre Penitenciari Puig de les Basses, de l’Associació Andròmines

Podeu consultar el programa sencer i fer les inscripcions en línia.

Us oferim alguns vídeos i enllaços perquè conegueu algunes de les experiències i recursos:

Julio Zino
Julio Zino

Els models de formació en l’Administració pública a debat

Ja fa força temps que assistim a un debat sobre el model òptim de formació per a empleats públics. Però ha estat la crisi econòmica actual -i la important reducció de recursos que ha comportat- la responsable de la seva revitalització.

Ho podríem resumir d’aquesta manera: d’una banda, ja hi ha una certa unanimitat en tots els protagonistes afectats (programadors, gestors, directius, alumnes i professors) en la idea que el model tradicional de formació (model de catàleg d’activitats) està donant signes de greu esgotament. I, d’altra banda, nombroses organitzacions estan apostant per altres modalitats -parcials i experimentals moltes vegades-, però no apareixen com una alternativa, global i completa a les pràctiques formatives anteriors.

Què està produint aquesta situació? Anotem diverses conseqüències:

1. Un període de transició en el qual conviuen modalitats formatives molt diverses. Per exemple, solem trobar, com a columna vertebral, el vell model que encara assegura un nombre important d’assistents; però, també, cada vegada més, s’acompanya de diverses propostes metodològiques de tot tipus (aprenentatge entre iguals, mentoring, comunitats de pràctica, modalitats avançades d’e-learning, MOOC, propostes d’aprenentatge informal i en el lloc de treball, etc.)

2. Una recerca activa per part dels responsables de formació i recursos humans de metodologies més eficients davant els reptes que es plantegen a les organitzacions públiques (reducció de plantilles, no reposició d’efectius, dificultats de compatibilitzar la formació amb les càrregues de treball, major exigència per part d’usuaris, noves instàncies de control i supervisió, etc.).

3. Un estat (podríem dir) de  frustració per part d’usuaris i tècnics de formació davant del que la tecnologia promet de canvi i millora en els processos d’ensenyament i aprenentatge i els límits que aquesta manifesta en els entorns corporatius. És encara més frustrant si els comparem amb els usos habituals d’equips i mitjans que fem en l’àmbit privat.

4. La confiança, cada vegada més estesa en l’organització, que seran les persones, a partir de la seva iniciativa i autonomia personal, les qui més contribueixin al seu desenvolupament personal i aprenentatge. I això, molt per sobre ja del que l’organització pugui oferir, independentment del model formatiu que s’esculli.

Al costat de tot això, també hem d’anotar un factor molt específic, però d’extrema importància en l’Administració pública: el factor demogràfic. Ho podem resumir així: cada vegada som menys en nombre i més grans. Les connotacions són evidents en formació: som més experts (encara que sigui per l’experiència acumulada) i, per tant, suportem malament les metodologies formatives passives i d’aula; i també, som més difícils de motivar en tenir ja molt acotada la carrera professional.

Aquestes són les raons que ens han portat a organitzar el proper 14 de maig la jornada Models de formació a debat per parlar i debatre sobre els  models de formació i aprenentatge dels treballadors públics. Sobre quins temes concrets debatrem? Quins seran els elements sobre els quals posarem el focus i sobre els quals els experts convidats Carles Arias, Agustin Garnica i Lluis Ràfols faran les seves aportacions?

Assenyalem a continuació els que apareixen de forma prioritària i que desenvoluparem en profunditat a la jornada.

1. Esgotament del model tradicional…però encara el més utilitzat?
2. Les metodologies alternatives encara no són alternativa?
3. Aprenentatges informals intencionals, aprenentatges al lloc de treball, modalitats de gestió del coneixement: més desitjos que realitats?
4. El model de competències ni està ni se l’espera?

Penses que hi ha algun tema més que haguem de plantejar? Tractarem totes les aportacions rellevants.

Encara pots inscriure-t’hi. Ja som més de 130 persones.


Jesús Martínez

Periodisme i revolució digital

Premsa digitalLa revolució que les TIC han comportat en l’àmbit de la creació i la difusió de continguts ha impactat de manera irreversible en la professió periodística i en els mitjans de comunicació tradicionals, atès que ara hi ha molts més agents implicats. Aquest impacte es fa palès especialment en la premsa escrita, que s’ha hagut d’adaptar per poder satisfer les demandes d’informació per part d’uns usuaris molt avesats a l’ús de la tecnologia, i per als quals les notícies són majoritàriament els continguts més cercats.

Es pot parlar ja d’una nova classe de periodisme, el periodisme digital. L’Escola de Periodisme de la Universistat de Berkeley ofereix un tutorial en línia per a la transició cap al periodisme digital i l’Escola de Periodisme de la Universitat de Columbia ha creat el Tow Center per al Periodisme Digital.

Segons els professors de la Universitat Pompeu Fabra Ruth Rodríguez-Martínez i Rafael Pedraza-Jiménez, els avantatges de la premsa digital davant la tradicional en paper són els següents:

  • La facilitat d’accés a la notícia: a internet els usuaris troben fàcilment allò que cerquen i en el moment just que ho volen.
  • La personalització dels continguts i informacions, especialment a partir de serveis d’alerta o de canals de contingut sindicat (RSS, Atom, etc.).
  • L’actualització constant de la informació, pràcticament al minut, de manera que es poden conèixer les notícies de darrera hora en tot moment.
  • La confiança: segons el Pew Research Center la majoria d’usuaris enquestats considera fiable i correcta la informació que troba a internet.
  • El caràcter gratuït de la informació en la gran majoria dels casos.

I Enrique Dans va desenvolupar un model per explicar la proposta de valor del format digital en relació amb la premsa en paper que es resumeix en les 6 A (en anglès):

  • Availability (disponibilitat): accés a les notícies des de qualsevol lloc i qualsevol dispositiu amb accés a internet.
  • Actualization (actualització): el diari digital deixa de costat la periodicitat i se centra en l’edició contínua que mai no para.
  • Additional info (informació addicional): la informació esdevé multimèdia i a diferents nivells de profunditat gràcies als enllaços.
  • Accessibility (accessibilitat): l’accés als continguts deixa de ser seqüencial i admet tot tipus de possibilitat, com ara la cerca per termes, o elements socials o d’especialització.
  • Archive (arxiu): els diaris en format digital permeten la cerca de qualsevol notícia que hagin publicat anteriorment.
  • Audience tracking (seguiment de l’audiència): coneixement exhaustiu de qui accedeix a la informació publicada, de quina manera ho fa, des de on, quins són els seus interessos, etc.

Que els diaris digitals no només són el futur sinó també ja el present ho demostra el fet que capçaleres tan prestigioses com The Guardian (en va ser pioner) o The New York Times prioritzin la versió digital davant de la versió tradicional en paper de les seves publicacions. Podeu llegir més informació sobre això en aquest article de Matthew Ingram a GigaOm.

A més dels mitjans de comunicació tradicionals adaptats al format digital i dels mitjans ja nascuts a internet que prescindeixen de qualsevol altre canal o suport, els cercadors de notícies (com ara Google News i Yahoo News) tenen també un rol molt destacat… tant, que a l’Estat espanyol els diaris associats a l’AEDE van fer pressió per intentar aconseguir cobrar un cànon a Google per l’enllaç als seus continguts al seu cercador de notícies; no van tenir cap èxit, atès que no només Google es va negar a pagar sinó que va tancar aquest servei a tot l’Estat. Però hi ha molts altres diaris (en format únicament digital o mixt) que no estan associats a l’AEDE: Hipertextual en va recollir la llista.

Precisament per fomentar el periodisme digital de qualitat, Google ha llançat la Iniciativa de Notícies Digitals juntament amb alguns dels diaris més importants d’Europa, que li comportarà una inversió de 150 milions d’euros.

Tecnologia 3D, si ho pots dibuixar, ho pots fer

L’equip Compartim celebrem aquest 2015 els 10 anys d’existència i com a prova tangible vam decidir que en comptes d’un 10 clàssic amb espelmes ho celebraríem amb un 10 personalitzat i imprès en 3D. I ens vam posar mans a l’obra. Quan vam fer la nostra particular recerca en aquest món digital no pensàvem que ens endinsàvem en un món tan senzill, proper i apassionant.

La primera sorpresa va ser la mida de les impressores. Les domèstiques són de mida sobretaula. Val a dir que també n’hi ha de professionals, molt més precises en el resultat, que poden tenir la mida d’una persona. El camp en què aquestes tenen molt espai per recórrer és l’àmbit de les pròtesis orgàniques, per exemple, el disseny d’una pròtesi auditiva, un implant odontològic o fins i tot hi ha l’experiència d’una peça que s’implantà en la tràquia d’un nadó.

Però pel que fa al “10” Compartim o per a qualsevol altre disseny senzill que ens poguéssim plantejar, una joguina, un objecte decoratiu, etc., vam descobrir que en teníem prou dissenyant l’objecte amb l’ordinador (això sí, el format ha de ser un fitxer CAD) i portar-lo a imprimir.

Aquí vam trobar-nos amb la segona sorpresa i és la diversitat de preus segons on preguntis. Entre els 20 euros per una figura d’uns 13 cm d’alçada als 130 per una de 20 cm, passant per l’àmplia gamma de l’únic empresari de Barcelona que imprimeix figures humanes en 3D, que determina el preu en funció de la mida. Els preus oscil·len entre els 99 i els 300 euros per miniatures de nosaltres mateixos.

Podem tenir impressores a casa? Doncs sí, i és que per a ús domèstic podem trobar al mercat impressores a un preu raonable, comparable al dels mòbils més sofisticats; fins i tot es pot adquirir un kit per muntar la impressora per uns 600 euros. Comparat amb els 30.000 d’una màquina de prototipatge ràpid, que és la que tradicionalment fan servir per construir peces d’automoció i aeronàutica, podem considerar que el preu és força assequible.

L’equip Compartim vam descobrir que podíem fer el disseny amb programari lliure i gratuït, fins i tot hi ha la possibilitat d’escanejar-lo en 3D i ja el tens a punt per imprimir. Una tercera opció és, un cop tens el disseny, adreçar-te al FabCafe del carrer Bailèn, una fàbrica de dissenyadors disposats a córrer riscos amb les tècniques més innovadores, on la impressió més bàsica costa 18 euros.

Amb tot això hem descobert que, si fem cas als més entusiastes, la impressió 3D és la que hi haurà a les llars del futur. Perquè ens permetrà dissenyar i tenir peces úniques, adaptades a les nostres necessitats i gustos. Des d’un pany de porta que ja no es fabrica, a una peça d’un electrodomèstic que ha fallat per obsolescència programada, un gerro per decorar o una joguina personalitzada (visiteu https://mymakie.com i podreu veure com fer nines al gust del consumidor).

La xarxa en parla, ja es poden trobar fòrums de persones expertes en impressió i d’altres que s’hi volen iniciar, l’ajuda és mútua, un fa el disseny però no té la impressora, l’altre té la màquina i s’ha trobat amb més d’un problema que un tercer li pot ajudar a solucionar. I és que sembla que la impressió 3D ha arribat per servir les necessitats del consumidor i la seva imaginació, gasta menys que un televisor, pot utilitzar un ampli ventall de materials, plàstics, metalls, resines i fins i tot menjar! Per construir peces, accessoris, joies, joguines, miniatures…, com diuen els seus seguidors “si es pot dibuixar, es pot fer”. Benvinguts, doncs, a la nova dimensió, a la dimensió 3D!

Glòria Canadell

Glòria Díaz Canadell

Crear vincles: com desenvolupar llaços de treball

Treballar en sinergia vol dir créixer i el col·lectiu de monitors artístics dels centres penitenciaris de Catalunya cada any creixem una mica més amb el producte del coneixement. Enguany, sota el títol Crear vincles. Com desenvolupar llaços de treball, publiquem una guia de recursos, resultat d’un treball col·laboratiu, on s’evidencien les sinergies entre els professionals de dins i de fora, per construir un nou univers d’intervenció.

Aquesta guia incorpora un ampli ventall de possibilitats per enriquir el dia a dia dels tallers artístics a les presons catalanes. El document s’anirà ampliant i actualitzant per ser sempre vigent i útil. Té doncs per objectiu oferir als monitors més eines i més solucions per a qualsevol iniciativa que puguin tenir, tant individualment com amb altres professionals. Aquest recull de fitxes de recursos constitueix una nova eina, que el monitor pot fer servir tant de suport en les seves tasques diàries, com per incentivar nous projectes o reforçar aspectes que s’estiguin treballant a l’aula, de manera que obtingui el màxim rendiment de les seves hores, moltes, d’intervenció al centre.

Crear vincles es va presentar a la VIII Jornada de Monitors Artístics dels Centres Penitenciaris on vam rebre l’excepcional James King, que va exposar les experiències artístiques a les presons d’Escòcia, i Matteo Guidi que ens va presentar el seu insòlit treball que ha publicat al llibre Cuccinare in massima sicurezza (Stampa Alternativa/Nuovi Equilibri, 2013) on ens descobreix la creativitat i l’enginy a les presons italianes a través de la cuina.

Mireia Toboso
Monitora artística del CP Brians 2

dLibris: llegir, escoltar, mirar

El projecte DigiTale, portat per la CoP TIC i presó, discorre com un camí d’etapes, de racons i de revolts, d’aquells que es transiten sense pressa. Un camí d’enriquiments i aprenentatges, de descobriments, a vegades gairebé màgic.

Mirat en el seu conjunt, el camí del DigiTale comença amb l’escriptura i ens condueix als relats digitals. En el seu origen hi ha la imaginació, la creació, la fantasia i les experiències viscudes que es plasmen en el paper i deixen en paraules i frases les històries que volem contar, els sentiments, els pensaments que volem compartir.

En les següents etapes del camí ens hem retrobat amb les nostres veus: les històries escrites són llegides, la veu és enregistrada, a vegades una música de fons acompanya les paraules, també les imatges. Comença així l’etapa del camí que ens endinsa en el món digital i que en fusió amb els textos escrits fa néixer els audiorelats, els videorelats, els fotorelats, les narratives digitals…

Gaudim d’aquests relats en presència de les seves autores i dels seus autors i tornem a gaudir-ne en la distància, a través d’Internet. La imaginació, la creació, la fantasia i l’experiència viatgen també en el temps i l’espai, en la seva fusió amb el món digital.

Arribats a aquest punt estrenem una nova experiència DigiTale: la dels dLibris.

El nom recull el sentit de l’expressió llatina “de libris” -dels llibres- , que es resignifica en dLibris: la ‘d’ en aquest cas destaca que són, també, llibres digitals. Els dLibris són la síntesi de tot el camí del DigiTale, l’expressió de la fusió entre la imaginació creadora, l’escriptura i la producció digital. Tot plegat reunit en un petit llibre que es pot llegir i es pot escoltar o mirar.

Els dLibris contenen més sorpreses. Són llibres de paper de 5 pàgines de text i dues caràtules que s’imprimeixen amb mitjans senzills i “s’enquadernen” amb tècniques papiroflèxiques. El resultat és un petit objecte artesanal i únic, valuós tant pel seu contingut com per la seva forma, estètica i particularitats.

Però dLibris no és només llibres, sinó que és un petit projecte editorial. Pretén a més de donar a conèixer els relats creats per les internes i interns dels centres penitenciaris que participen en els tallers del projecte DigiTale, que les autores i autors pugin editar les seves obres. Els llibres es vendran a un preu molt accessible: en aquesta primera edició es vendran 4 llibres diferents per 5 euros. Els guanys aniran destinats a les autores i autors i a les internes que s’encarreguen de l’enquadernació.

En aquesta primera edició llençarem 6 dLibris diferents a partir de textos escrits per dones dels centres penitenciaris de Catalunya.

Els títols són:

–      Marta Cañas: Aprendiendo de la vida
–      Mariana Dyjament: Tres lunas
–      Montserrat Fortuny: Cuento medieval
–      Pilar Guitart: Utopía
–      Clara Eugenia Lemos Ruiz: La buitrera
–      Teresa: Solamente para ti

Presentarem la col·lecció dels dLibris durant la IV Mostra Sant Jordi DigiTale, mostra itinerant que inclou centres penitenciaris i centres culturals de la ciutat, per tal de fer conèixer la creació que sorgeix dins, fora (el programa estarà disponible a partir del 20 de març).

Si esteu interessats a adquirir alguns exemplars, per exemple per regalar per a la diada de Sant Jordi, contacteu-nos a nppct.dj@gencat.cat.

Julio Zino
Julio Zino

Narratives transmèdia i educació

Carlos A. Scolari, professor titular del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra ens parlarà precisament de narratives transmèdia i també sobre el futur dels mitjans el proper 9 de març al CEJFE a la 18a sessió d’Espais de gestió del coneixement. Fins al 5 de març ens hi podem inscriure mitjançant el formulari en línia.

La generació del baby boom va ser, potser, l’última que va viure el fenomen de les grans audiències dels mitjans de comunicació tradicionals. En el nostre context cultural i geogràfic, durant les dècades dels 60 i 70, gairebé tot el que es podia veure i saber del món arribava a través de dos canals de televisió, un parell de diaris i dues emissores de ràdio.

Com deia l’actor i escriptor Jerry Seinfeld, “és increïble que la quantitat de notícies que succeïen al món sempre s’ajustés exactament a les pàgines del diari”.

Aquest món, per sort –excepte per a alguns accionistes de mitjans de comunicació tradicionals-, pertany irremissiblement al passat. Va ser a principis dels 90 quan va aparèixer el nou actor que va venir a canviar-ho tot: Internet. Menyspreat al principi, i considerat com un actor menor, es va anar acomodant progressivament al seu nou nínxol, de vegades copiant les velles maneres de fer (PDF, mail, ofimàtica, etc.), però després, amb el 2.0, va arribar la gran transformació, que a hores d’ara ja és imparable. Internet es converteix, en paraules de Carlos A. Scolari –usant terminologia provinent de les aportacions de Mc Luhan i de la disciplina Media Ecology (ecologia dels mitjans)-, en el gran nínxol evolutiu. La resta d’actors, per tant, s’acomoden a aquest nou ecosistema en el qual mana la xarxa.

És, precisament, en aquest context on hem de comprendre la controvèrsia sobre la desaparició –o evolució- dels mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio, televisió) i l’esgotament de les grans audiències. Apareixen en escena nous actors i mitjans que se sostenen en microaudiències i, amb el temps, proveeixen d’una nova dieta mediàtica una població ja molt àmplia, més jove i dinàmica, molt diversa i molt allunyada dels consumidors tradicionals, els quals –envellits- es retiren en companyia dels seus mitjans tradicionals.

També, i fruit, sobretot, de les aportacions de Carlos A. Scolari, es consolida un altre producte de l’evolució dels mitjans: l’anomenat Transmedia Storytelling (narratives transmèdia). Terme encunyat per Henry Jenkins, que el desenvolupa posteriorment Scolari en la publicació Narrativas transmedia: cuando  todos los medios cuentan.

Les narratives transmèdia apareixen com un tipus de relat on la història es desplega a través de múltiples mitjans i plataformes de comunicació, i en el qual una part dels consumidors assumeixen un paper actiu en aquest procés d’expansió. D’una banda, per tant, fa referència a l’expansió dels mitjans; i de l’altra, al paper actiu dels fans i seguidors, que es converteixen en veritables actors que construeixen i reconstrueixen noves històries a partir de les propostes inicials.

Transmèdia i educació

Fent un paral·lelisme entre l’àmbit educatiu i el que ha passat amb els mitjans de comunicació tradicionals, Scolari es mostra molt pessimista amb la situació actual de les pràctiques educatives a l’escola i la universitat. Si a la societat els grans canals monotemàtics i les grans audiències ja no tenen sentit, per què –es pregunta- a l’escola se segueix mantenint el canal temàtic del professor i el llibre com el gran (i gairebé únic) mitjà? Afirma que això és una anomalia, que ens descriu un ecosistema d’ensenyament/aprenentatge molt poc evolucionat. Les microaudiències, en el cas de les escoles, haurien de ser l’equivalent a l’educació personalitzada. I també s’hauria d’oferir una dieta mediàtica molt més variada que la preponderant, basada en l’expert i el suport del llibre en paper. I tot això ho enllaça amb la tesi d’Alejandro Piscitelli de les dues pedagogies: la de l’enunciació –els antics mitjans- i la de la participació, els nous mitjans i els mateixos alumnes com a protagonistes en la construcció de coneixement. En aquest sentit, Scolari observa que, malgrat que s’han produït avenços en la universitat i l’escola, encara queda molt de camí per recórrer. D’acord amb aquests plantejaments, advoca per la reconversió del professor tradicional en, per exemple, agitador comunicacional, l’encarregat de donar impuls a la construcció col·lectiva de coneixement a l’aula. Una escola transmèdia seria, per tant, aquella en què es construeix coneixement fent servir tecnologies i suports molt variats. L’escola –continua afirmant- hauria de ser una extensió de la resta del territori mediàtic, híbrid, complex, supertecnològic, en la qual habiten ja els alumnes.

Implicacions per a la universitat

L’informe #UPF 2020 és un resum de 20 pàgines d’un encàrrec que la Universitat Pompeu Fabra fa a Scolari, com a coordinador, i a un grup de professors, per investigar i definir les línies estratègiques del que podria ser la universitat els propers anys. Els seus objectius eren:

– Començar a delinear un nou discurs de renovació universitària més enllà de les clàssiques apel·lacions a la innovació i l’emprenedoria.

– Fer un mapa d’actors, formats i pràctiques educatives disruptives (dins i fora de les universitats) a escala global.

– Proposar una sèrie de noves pràctiques, formats i experiències educatives fàcils d’aplicar a escala local, sustentades en un discurs diferent i que s’inspirin en una nova concepció educativa i institucional.

Llegint les propostes que presenten, traiem una idea clara del diagnòstic (no gaire bo) i de les principals línies d’actuació que recomanen. En destaquem les següents:

Diagnòstic Proposta
Necessitat d’activitats formatives regulades dirigides al professorat

Manca de preparació del professorat universitari des d’una perspectiva pedagògica.

Formació pedagògica per al professorat

Una formació pedagògica continuada que ajudi el professorat a renovar-se permanentment per millorar la seva pràctica docent.

Necessitat de reconeixement de la tasca docent

Els mecanismes d’acreditació oficials i les places dins del sistema públic d’universitats se centren massa, o gairebé exclusivament, en la investigació. Aquest fet genera una manca d’interès del professorat cap a la implementació o millora de la docència.

Reconeixement de la tasca docent

El reconeixement institucional de la tasca docent promouria una major implicació i dedicació del professorat.

Burocratització i complexitat administrativa

Les oportunitats plantejades pel sistema Bolonya no s’han complert i tan sols han acabat traduint-se en una excessiva burocratització que porta a l’immobilisme.

Superar la burocratització i complexitat administrativa

Es proposa un canvi del sistema a través de la reducció burocràtica.

Repetició de models passats

L’actual model d’ensenyament és antiquat i descontextualitzat perquè reprodueix els patrons del passat, basats en la simple transmissió del coneixement a través de la imposició de l’autoritat del professor.

Treballar en un nou model pedagògic

Canviar el sistema de transmissió de coneixements, basat en la classe magistral, per plantejar altres opcions educatives fonamentades en el diàleg, els intercanvis i les activitats pràctiques.

En aquest quadre final es recullen les noves pràctiques pedagògiques que es proposen.

Jesús Martínez

La veu de la ciutadania, una oportunitat per a la millora del servei

El 12 de febrer vam tenir l’oportunitat de celebrar la primera de les jornades de transferència de coneixement de les comunitats de pràctica del programa Compartim d’aquest any 2015 (calendari 2015). Es tractava de la I Jornada de Qualitat de l’Atenció Ciutadana que, en un format ortodox de comunitat de pràctica, tenia l’objectiu de demostrar com es pot dur a terme la gestió de la qualitat en l’Administració pública a través de l’atenció ciutadana i com aquesta es pot implementar per diversos canals.

Fruit del treball de tot un any s’ha presentat un producte final excel·lent. Es tracta d’un protocol per a la Gestió de les consultes, queixes i suggeriments al Departament de Justícia. Però, més enllà d’aquesta gran aportació de coneixement, voldria ressaltar alguns elements que m’han semblat excel·lents i específics d’aquesta CoP i Jornada.

1. Esponsorització. L’obertura de la jornada va ser a càrrec d’Enric Colet, secretari general del Departament. En les seves paraules d’obertura va assenyalar dos aspectes que em semblen bàsics en el treball col·aboratiu:

  • L’adopció immediata per part del Departament del treball presentat.
  • Posar en valor la dinàmica de creació de coneixement de baix cap a dalt. El Departament, en paraules d’un dels seus principals directius, entén que aquest tipus dinàmiques són ara molt eficients perquè donen protagonisme al coneixement intern i arriben a nivells de qualitat en la producció excel·lents.

Les paraules de cloenda van correspondre al director del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, Xavier Hernández, el qual va ressaltar un dels aspectes més crucials del treball col·laboratiu: provocar espais de convivència entre professionals sota l’eix del coneixement i la preocupació per la millora de l’organització. Aquesta reflexió és sàvia i és el millor consell per als directius que encara tinguin dubtes sobre la bondat del treball col·laboratiu.


2. El programa de l’esdeveniment: Com ja és habitual, quan la programació de la jornada la realitzen els mateixos protagonistes, tenim la grata sorpresa que l’elecció dels ponents és immillorable. Ahir en l’explicació del producte col·laboratiu, a més dels protagonistes, vam poder comptar amb un gran ponent: Albert Serra, director de l’Institut de Governança i Direcció Pública d’ESADE, que va fer una magnífica conferència d’obertura sobre la gestió de qualitat en l’àmbit de l’Administració pública. De visionat obligatori per a tots aquells que vulguin tenir criteri sobre qualitat i sobre el que significa avui, com a indicador, la satisfacció del usuaris dels serveis públics.

Un ingredient de qualitat també va ser una taula rodona amb els principals experts en atenció ciutadana a la Generalitat que van exposar diferents punts de vista sobre la multicanalitat en l’atenció ciutadana. Molt bones intervencions de Jordi Graells, Elsa Urrútia i Mercè Nadal.

3. Participants a la Jornada. L’objectiu d’aquest tipus de jornades s’aconsegueix si assisteixen tots els interessats i protagonistes de l’àmbit professional. La difusió va funcionar molt bé i hi havia professionals experts de l’àmbit, l’atenció ciutadana, de diversos departaments i institucions.

4. Dinàmica de funcionament de la comunitat. Sempre diem que les comunitats de pràctica en què els seus membres depenen de diferents unitats són més difícils de gestionar i de conduir. Aquest ha estat el cas també de la comunitat de qualitat, que té una vocació transversal i en la qual hi ha implicades diferents unitats del Departament. Però, amb l’experiència que ja tenim acumulada, i amb la sàvia conducció de la seves e-moderadores i líders Iolanda Aguilar i Marta Castejón, que van saber guanyar-se el suport dels directius implicats, van aconseguir que la comunitat funcionés forma excel·lent. Juntament amb Anna Cervera van explicar la gènesi i els continguts del producte de coneixement que han elaborat, de manera col·laborativa, tots els membres de la CoP.

Jesús Martínez

Tendències de la internet dels propers anys: reflexions amb Alejandro Piscitelli

EarthEl proper 17 de febrer, de 15.45 a 18 hores, Alejandro Piscitelli, titular de la càtedra de dades en la carrera de ciències de la comunicació de la UBA, ens parlarà de les tendències d’internet als propers anys. El termini d’inscripció a aquesta sessió que tindrà lloc al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada acaba el 12 de febrer.

Avancem en aquest apunt algunes reflexions que potser es comentaran sobre el que pot ser el futur d’internet en els propers anys.

Fins fa molt poc temps, portats potser per la fascinació que ens produïa, els únics debats que es generaven al voltant d’internet es plantejaven en relació amb la tecnofòbia i tecnofília. És, en aquest context, on millor es comprenen, per exemple, les tesis a favor i en contra de la multitasca i el pretès deteriorament cognitiu que produïa (vegeu Nicholas Carr).

Ja en el context de les dades massives (Big Data), estan apareixent un altre tipus de plantejaments sobre internet que potser sí que convingui revisar. Per exemple:

  • Les dades massives i la dadificació (datification) de la societat. És ja coneguda la xifra de dades que des de l’inici d’internet fins al 2003 es va generar: 5 exabytes. Aquesta mateixa xifra és la que ara es genera cada dos dies.
  • Internet de les coses i computació ubiqua. Estem immersos en una realitat híbrida tant virtual com física. És l’època del monitoratge permanent i de l’analítica predictiva. Es parla que les dades generen les seves pròpies hipòtesis.
  • El setge a la privacitat. Vivim en una societat d’hipervincles. La xarxa com a mitjà de transmissió de continguts passa a ser la xarxa com a mitjà de connexió, i de traçabilitat d’aquestes connexions. “La web tot just surt de l’adolescència. Estem al començament, i no al final, de la història de la privacitat”. (Punt 90 del nou Manifest Cluetrain).
  • Les noves amenaces que afronta la xarxa, i que el nou Manifest Cluetrain recull: “els saquejadors comprenen internet ben bé i veuen la xarxa com si fos seva per saquejar-la, extreure les nostres dades i treure’n diners, creient que som estúpids, i la crítica al control que comporten les APP (“en el regne de les APP som usuaris, no creadors”).
  • Acceleració del canvi. Les institucions (educatives, culturals, polítiques, per posar alguns exemples, no poden seguir el ritme del canvi i de redisseny permanent. És això sostenible? Cap a on ens dirigim?

La nova agenda de reflexió sobre internet, si volem fer una mirada atenta sobre tots aquests fets girarà, en paraules d’Alejandro Piscitelli, al voltant de punts com aquests:

1. Atractors: els grans organitzadors perceptius/socioculturals i tecnopolítics de l’actualitat no seran els temes del moment (trending topics) ni el nombre de visites a Youtube, sinó que en seran d’altres més complexos.

2. Motors de cerca: som el que busquem, el nostre consum simbòlic i físic defineix les tribus a què pertanyem.

3. Pautes que connecten: el poder simbòlic de construcció de relacions està molt vagament explorat i necessita potenciar-se exponencialment.

4. Metaaprenentatges: en els pocs casos en què les màquines «pensen», «creen» o «inventen» els resultats són sorprenents.

Internet als propers anys: de la internet oberta a la internet tancada. Ciutadania contra negoci?

Inscripcions

Jesús Martínez