Coneguem la intel·ligència artificial: ella ens coneixerà cada cop més a nosaltres

intel·ligència artificialLa intel·ligència artificial (IA) és un dels aspectes més fascinants i amb més possibilitats disruptives de la revolució tecnològica… i un dels que generen més pors. En la majoria dels casos, però, les pors són provocades fonamentalment pel desconeixement. Mirarem d’esvair aquest desconeixement (i les pors que l’acompanyen) amb aquest apunt, que esperem que sigui útil.

Comencem pel principi: la intel·ligència artificial és la ciència i l’enginyeria que crea màquines intel·ligents utilitzant programes informàtics. Es parla d’IA quan una màquina és capaç d’imitar les funcions cognitives que s’associen amb la ment humana, com ara aprendre o solucionar problemes.

Els objectius principals de la IA són el raonament, el coneixement, la planificació, l’aprenentatge, el processament del llenguatge natural i la moció i manipulació d’objectes. La IA utilitza moltes eines procedents de diversos camps: ciència informàtica, matemàtiques, psicologia, lingüística, filosofia, neurociència… John McCarthy va relacionar  en detall tots els conceptes en què es basa la IA : es poden consultar en un article del Departament de Ciència Informàtica de la Universitat de Stanford.

A la revista Forbes, Gil Press fa una llista de les 10 tecnologies d’IA més importants del moment segons ell. La IA és un tema de tanta importància que, per exemple, el diari The Guardian hi dedica una secció específica.

Però si hi ha una branca que personifica (potser mai millor dit) com cap altra la IA a l’imaginari col·lectiu és la robòtica. Tom Harris en un article per a HowStuffWorks explica com funcionen els robots, i recull també al final la seva presència a obres emblemàtiques del cinema (que reflecteixen i alhora han conformat aquest imaginari col·lectiu). El Parlament Europeu, que ha estat pioner a legislar sobre IA en general i els robots en particular, ha establert un codi de conducta ètica i ha proposat la creació d’una nova agència europea per a la robòtica; en aquesta infografia s’exposa el projecte europeu per als sistemes robòtics fins a 2050. La robòtica és també una àrea clau del Mercat Únic Digital que està construint la Unió Europea. Tenim més informació sobre el que es vol que sigui el futur de la robòtica i de la IA a Europa al blog de la Comissió Europea. També la Generalitat de Catalunya ha posat fil a l’agulla amb el programa Bitbot.cat, de SmartCatalonia.

Com hem dit al principi, la IA desperta molts temors: de pèrdua de privacitat, de pèrdua de control de les màquines i, sobretot, de pèrdua de llocs de treball. Aquest darrer punt és el que té més base real, tal com exposa Or Shani en un article per a Forbes, on posa de manifest que no només les feines de baixa especialització poden ser substituïdes per la IA, sinó també feines de tipus intel·lectual i directiu. I Damien Gayle ha publicat a The Guardian que els robots poden eliminar gairebé 250.000 llocs de treball al sector públic britànic en els propers 15 anys. Bill Gates ha demanat fins i tot que els robots (bé, les empreses que els utilitzin) paguin impostos per fer front al desplaçament de la força laboral a causa de l’automatització. Enrique Dans explica quines són les dificultats que això comportaria; cal destacar que aquesta possibilitat ha estat rebutjada pel Parlament Europeu. En relació amb aquesta qüestió és interessant llegir l’article de Luis Federico Florio a La Vanguardia.

De tota manera, i com ha passat sempre que s’ha produït una revolució tecnològica, els temors són en gran part infundats, atès que el que sobretot farà la IA és ajudar les persones a treballar  d’una manera molt més productiva i intel·ligent, i generarà un gran creixement de la riquesa econòmica, tal com exposa Ron Miller a TechCrunch. Hannah Richardson, per a la BBC, reflexiona sobre com els robots podrien ser una solució per al problema social i econòmic que genera l’atenció a les persones grans i també per a ajudar les persones amb discapacitat, segons els enginyers en informàtica de Catalunya. I en un article del Fòrum Econòmic Mundial s’explica el paper cabdal que poden tenir els robots en l’aprenentatge en línia (especialment pel que fa als MOOC).

Per evitar els perills potencials de la IA, a la darreria del mes de gener d’enguany, es va celebrar una conferència organitzada pel Future of Life Institut que ha donat lloc als anomenats 23 principis d’Asilomar, que tenen el suport de més de 1.200 personalitats de la indústria TIC i de 800 investigadors d’IA de tot el món. També existeix una associació sobre IA (creada per les grans empreses TIC) perquè aquesta es desenvolupi per al benefici de la gent i de la societat (per a més informació llegiu aquest article de Romain Dillet a TechCrunch). Enrique Dans argumenta perquè la IA no és cap amenaça, ans al contrari, i en un estudi d’Alessandro di Fiore i Simon Schneider per a la London School of Economics hi ha molta informació sobre la influència positiva de la IA i en la innovació oberta, que facilita la troballa de les millors idees mitjançant l’escannejat participatiu. El que és evident és que no podem perdre de vista que una ciència i una tecnologia aplicades de la magnitud de la IA tindrà sempre beneficis però també riscos.

Per estar al dia del que passa al voltant de la IA es pot consultar Artificial Intelligence,  revista internacional d’accés obert.

Encara us fa por?

Activitat física i esport als centres penitenciaris: els Jocs Olímpics i la CoP

voleibol a centres penitenciarisAny 2016, Jocs Olímpics a Rio de Janeiro, Brasil! I com no podia ser d’altra manera, any també important per als esports als centres penitenciaris (CP) d’arreu de Catalunya, perquè s’hi celebren els VI Jocs Olímpics Penitenciaris, òbviament! Però també pel treball a nivell esportiu que s’ha fet novament a tots els centres, dia a dia, i per la tasca creixent de la comunitat de pràctica (CoP) d’activitat física i esport als centres penitenciaris, que es concreta com cada any en l’elaboració del producte de treball col·laboratiu, la formació i la Jornada de bones pràctiques!

Entre els dies 20 de maig i 9 de juny de 2016 es van dur a terme els VI Jocs Olímpics Penitenciaris. Desenes d’interns vinguts de tots els nostres centres van poder participar i gaudir de competicions esportives diverses que es van desenvolupar no només a l’interior dels CP, sinó també en seus externes que desinteressadament ens van cedir les seves instal·lacions. El CP Lledoners amb el bàsquet, el CP Quatre Camins amb l’handbol, el CP de Joves amb el futbol sala i el CP Brians 2 amb el voleibol, van constituir les seus «internes». El Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch amb la inauguració, el complex esportiu Reina Elisenda amb el tennis taula, el pavelló municipal de la Vall d’Hebron amb el frontennis, la pista municipal d’atletisme de Granollers, l’escola esportiva Brafa amb el futbol 7 i la platja de la Mar Bella amb el tennis, el voleibol platja i l’acte de cloenda, van ser en aquesta ocasió les seus «externes» que van aplegar esportistes vinguts d’arreu, de tots els centres penitenciaris de Catalunya, per competir a títol individual o en equip.

Aprofitant l’efemèride olímpica, la CoP d’enguany va voler centrar-se a realitzar un producte de treball col·laboratiu molt esperat i sol·licitat els últims anys: el voleibol. I dit i fet! Dos membres de la CoP van agafar «l’encàrrec» amb molt d’entusiasme i convenciment i, en conseqüència, hem obtingut un dels documents més extensos i més ben elaborats dels últims anys: La dinamització del voleibol als centres penitenciaris. Temes com el control de la pilota, l’organització del joc, el reglament, la tàctica… són part dels continguts que es poden trobar en un treball que manté l’essència del que la CoP creu que ha de ser fonamental en qualsevol producte elaborat: servir de guia bàsica i imprescindible per a qualsevol tècnic d’esport de qualsevol centre que vulgui ensenyar aquest esport o activitat física als interns.

I si vam realitzar un bon producte…, com han estat les formacions sobre el mateix tema? La resposta és ben senzilla: millors encara! El CP Quatre Camins a finals de juny i el CP Brians 1 a finals de setembre van ser els escenaris d’aquestes formacions, a les quals va poder assistir gairebé el 100 % del col·lectiu de tècnics d’esport que hi ha distribuïts per tot el territori. Tres dies de formació amb una petita introducció teòrica, i molta i molta pràctica, i un quart i últim dia amb la modalitat del voleibol platja com a protagonista, van servir perquè en 15 hores de formació es poguessin tractar gran part dels continguts presents en l’extens i ric document teòric.

Finalment, hem de parlar del «dia gran» del col·lectiu, el dia que per 8è any consecutiu tots els tècnics d’esport ens trobem per gaudir d’una jornada esportiva feta a mida, a mida de les nostres necessitats, a mida de les nostres inquietuds, a mida de les nostres curiositats… Una jornada, titulada Si les cames no poden, fes-ho amb les ales!, que la CoP dissenya per tal que es converteixi en el millor escenari per adquirir i compartir coneixements nous. El 7 d’octubre vam poder conèixer en persona l’Emma Roca, mare de tres fills, esportista d’elit, bombera i bioquímica de formació, que ens va explicar com es prepara i viu la seva passió per les ultramaratons de muntanya i els raids i com l’ha condicionada i la segueix condicionant la seva formació acadèmica, la seva professió i la seva situació personal i familiar a l’hora d’explorar els seus límits mentals i físics. Posteriorment, una xerrada col·loqui, carregada d’emotivitat entorn de la figura de l’Anty Garcia, ens va endinsar en el paper que ha tingut, té i tindrà el món del futbol en aquest esportista, que actualment pateix i lluita contra l’esclerosi lateral amiotròfica i que ha viscut sempre estretament lligat a aquest esport: des dels seus inicis com a prometedor migcampista del Futbol Club Barcelona fins a l’etapa com a entrenador i formador durant aquests últims anys. Acompanyant l’Anty, hi havia el seu germà i tècnic d’esports, David, i també dos amics personals i alumnes seus (el Rafa i l’Andrés), en Carles Rexach (exentrenador seu i qui el va descobrir) i l’Enric Sebastiani, doctor en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Amb tots ells i el nombrós públic present vam poder constatar, un cop més, com n’és d’important l’esport i com aquest, sigui des del vessant que sigui, es converteix en una eina indispensable de superació personal.

Oriol Parés

Oriol Parés Roig
Tècnic d’esports del Centre Penitenciari Brians 2
i e-moderador de la CoP d’activitat física i esport

Els dilemes de la privacitat i el futur d’Internet

Privacitat a la xarxaEls mes de juliol va tenir lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) la jornada Els dilemes de la privacitat i el futur d’Internet. Presentació de dues unitats didàctiques de la maleta pedagògica, en el marc del projecte Univers Internet. Considero fonamental difondre les reflexions i idees principals que es van recollir en aquesta Jornada, ja que Internet és un element molt present en la nostra societat.

Pau Rodríguez, director del Diari de l’educació, va presentar la Jornada fent una reflexió sobre l’evolució que ha experimentat el format educatiu al llarg d’aquest darrer segle i destacant quins són els coneixements adquirits en aquest àmbit per tal de poder repensar tant la metodologia com els continguts que actualment s’han d’introduir en l’entorn escolar partint de la realitat de les noves tecnologies. Ens endinsem, així, en el futur immediat de l’educació, en el qual els docents han de tenir totalment assumit que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) són una eina que ha d’estar present a les escoles i que no es redueixen només a l’ús de pissarres intel·ligents, sinó que també cal aprofundir en els nous dilemes morals que planteja el seu ús.

Tot seguit vam escoltar la conferència de Marilín Gonzalo, periodista especialitzada en Internet i mitjans digitals, que ens va traçar un mapa sobre el concepte de privacitat i els canvis que ha sofert al llarg de la història, per tal de qüestionar-nos quin és el nivell de privacitat que volem o podem mantenir a la xarxa. S’obren així una sèrie de dilemes ètics sobre l’ús d’Internet i la privacitat a la xarxa, tot incitant a la reflexió a l’entorn del nostre consum de les TIC. La privacitat és un dret humà universal reconegut per l’article 12 de la Declaració Universal dels Drets Humans, però és un concepte que es pot definir i entendre de diverses maneres i, en una societat de les TIC com la nostra, cal repensar el seu significat i, en conseqüència, les seves aplicacions. No hem d’oblidar que l’ús de metadades (informació descriptiva sobre quelcom que s’agrupa i classifica) ha contribuït també a assolir moltes millores i avenços científics, però el fet que existeixin ja noves generacions natives digitals en habilitat, però no en coneixement, fa que moltes vegades no siguem conscients del que estem sacrificant amb l’ús de la xarxa. Perfils com el de Facebook, Twitter, etc., acumulen informació personal que ens pot relacionar directament amb les nostres aficions, ideologies, etc., conceptes que es consideren sensibles davant, per exemple, el tractament en la protecció de dades i que passen inadvertits per a molts usuaris en registrar-se a noves webs o descarregar-se aplicacions com Snapchat, que poden emmagatzemar les fotografies “instantànies” que envies. Aquesta falta de consciència real del grau d’exposició i d’informació personal que estem facilitant quan fem ús de la xarxa considero que és un problema perquè no donem un consentiment conscient i explícit, sinó ràpid i irreflexiu. Quan acceptem les condicions i polítiques de privacitat d’una aplicació abans d’utilitzar-la, hauríem d’haver llegit (i entès) tot el document que l’empresa en qüestió ens presenta (malgrat que el volum del contingut en una societat de la immediatesa com la nostra fa que no vulguem “perdre el temps” llegint-ho tot), ja que moltes vegades estem posant a disposició pública dades personals de caràcter sensible com és la ideologia personal.

Solana Larsen, editora i activista pels drets digitals, ens va parlar de la importància d’educar les noves generacions en bones praxis d’Internet, ja que, si se’n fa un bon ús, són eines molt profitoses, però, si no s’és conscient de les seves conseqüències, podem ser partícips de “colonitzacions” digitals en centralitzar la informació en determinades aplicacions i pàgines web, la qual cosa comporta que, en comptes de viure la xarxa com un espai amb diversitat i llibertat d’opinions i expressions, aquesta esdevingui un espai més de control, ja que la informació està controlada i centralitzada en determinats espais web.

Tot seguit, la Jornada va donar pas als tallers, on es presentaven activitats que es poden dur a terme a les escoles. El primer consistia en un joc de preguntes mitjançant el qual s’incitava a reflexionar sobre l’exposició a què estem sotmesos quan fem ús de la xarxa. Quina informació estem facilitant quan ens connectem a un wifi públic? Amb quina informació nostra es queden aplicacions com Snapchat? Tenim tan normalitzat l’ús de les app que moltes vegades no ens qüestionem a quin preu les estem utilitzant, ja no econòmic, sinó personal.

També vam poder imaginar com serà el nostre dia a dia d’aquí uns anys, com canviarà la nostra manera d’interactuar amb la nova tecnologia que ja s’està desenvolupant actualment. Potser la realitat virtual serà tan potent que no ens farà falta anar a trobades culturals presencials? O potser ens conscienciarem més amb el medi ambient quan desenvolupem aplicacions que mesurin el grau de contaminació que cadascú genera a casa seva? Són incògnites que en un breu període de temps es resoldran, però que cal que ja ens plantegem com a ciutadans i ciutadanes.

Així, la Jornada ens va permetre reflexionar sobre una part de la nostra vida personal i professional, ja que les TIC estan integrades en la majoria –per no dir la totalitat– d’àmbits de la nostra vida, i definir el nostre paper com a usuaris davant d’aquesta eina tecnològica.

Jordina Pérez Girgas_p

Jordina Pérez Girgas

Com generar una seqüència didàctica amb mòbils a l’aula

El passat 8 de juny de 2016 va tenir lloc al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) la VII Jornada TIC i Presó: Innovar i créixer amb les TIC, que va incloure el taller Recursos digitals educatius. Panoràmica dels millors recursos digitals per a l’aprenentatge, a càrrec de Xavier Suñé, que ens en fa aquest resum.

El desplegament de les competències digitals és indispensable per a tota persona que vulgui interactuar amb normalitat en la societat actual. Es tracta d’un conjunt d’habilitats, coneixements i també d’actituds que els alumnes han d’anar assolint durant la seva estada a l’educació bàsica.

Però no només els alumnes… El document “Definició de la competència digital docent per al professorat no universitari” del Departament d’Ensenyament concreta el què i el com de la integració transparent de les tecnologies digitals dins l’àmbit educatiu.

Voldria destacar dos paràgrafs que en defineixen el principal objectiu:

«Per a desenvolupar la seva tasca, professors i mestres han d’utilitzar les TIC, no només de forma instrumental, sinó també com a recurs metodològic. És a dir, a les competències transversals, de caire instrumental en TIC, cal afegir-hi les competències metodològiques en l’ús de les tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement (TAC), conformant, així, les competències digitals docents.»

«El novembre de l’any 2013, el Departament d’Ensenyament va publicar els documents d’identificació i desplegament de les competències bàsiques de l’àmbit digital que han d’assolir els alumnes en les etapes obligatòries de l’ensenyament.»

A la vegada, el document diu:

«S’entén per competència digital docent (CDD) la capacitat que el professorat té de mobilitzar i transferir tots els seus coneixements, estratègies, habilitats i actituds sobre les tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement (TAC) en situacions reals i concretes de la seva praxi professional per tal de:

Facilitar l’aprenentatge de l’alumnat i l’adquisició de la competència digital d’aquest col·lectiu;

Dur a terme processos de millora i innovació a l’ensenyament d’acord amb les necessitats de l’era digital;

Contribuir al seu desenvolupament professional d’acord amb els processos de canvi que tenen lloc a la societat i als centres educatius.»

Les dimensions definides en l’esmentat document de la competència digital docent són:

  • Disseny, planificació i implementació didàctica
  • Organització i gestió d’espais i recursos educatius
  • Comunicació i col·laboració
  • Ètica i civisme digital
  • Desenvolupament professional

Amb l’objectiu de treballar aquestes dimensions en el procés d’ensenyament i aprenentatge, proposo una seqüència didàctica que integra una part important d’aquestes dimensions: la cerca, selecció i classificació de continguts i recursos didàctics digitals, la transformació de la informació escollida en un nou producte, la seva aplicació a l’aula; en definitiva, compartir o donar a conèixer aquest producte, fins i tot més enllà de l’aula.

Com es veu a la imatge, el concepte m-learning (aprenentatge mòbil) hi juga un paper clau. Pel fet de poder aprofitar el potencial dels dispositius mòbils, dispositius que un alt percentatge d’alumnes du a la butxaca, la proposta s’enriqueix considerablement amb tecnologies digitals.

Gàfic de proposta de seqüència didàctica

Es tracta, en primer lloc, de cercar informació, seleccionar-la, desar-la i processar-la per tal de generar productes (vídeos, presentacions i altres materials) que facilitarem als alumnes per a treballar el tema que correspongui en cada moment i matèria.

El següent pas és veure quins coneixements té l’alumne sobre el tema. Aquesta informació marcarà el punt de partida d’acord amb les respostes que obtinguem. També ens serà útil per a proposar temes de debat posteriors.

Una activitat interessant, la tercera dins la línia de temps del gràfic, és demanar que representin gràficament (dibuix o imatge) el tema que tractem o algun subtema. Això permet obtenir una visió global de les diverses mirades de l’alumnat.

Cal remarcar, malgrat que no figura a la imatge, que hi ha una bona part, important, d’investigació i debat en petits grups i en gran grup.

En tot procés, en aquest cas en quart lloc, proposo fer visibles els punts forts i els punts febles, les opinions a favor i en contra o altres disjuntives dels alumnes respecte del tema que estem desenvolupant i analitzant. Això ens facilitarà concretar el debat i ens prepararà per a les conclusions.

Finalment, caldrà extreure’n les conclusions. Els suports i les aplicacions per enregistrar-les, com a final del procés, poden ser diversos. En aquest cas es proposa l’ús d’un servei que permeti crear, de manera col·laborativa, un mapa mental on constarà el tema treballat com a concepte central i els possibles àmbits amb les diferents consideracions que han aparegut a l’aula al llarg dels debats grupals.

Aquesta proposta de seqüència és vàlida per a múltiples temàtiques i, lligada al Top 10 Apps, permet treballar les diferents dimensions de les competències digitals docents i, per suposat, de l’alumnat de forma genèrica, transversal i internivells.

foto_Xavier Suñe

Xavier Suñé

Aprenent dels millors: Taula rodona de la X Jornada Compartim, 1 de desembre

Si hi ha dues paraules que en els últims anys s’han estat promocionant de manera imparable, són aquestes: emprenedoria i aprenentatge. Emprendre i aprendre apareixen cada dia als mitjans com paraules màgiques que poden solucionar tots els nostres mals (socials). I molt ens temem que aquesta tendència no desapareixerà a curt termini.

Però en aquesta ocasió ens ocuparem de l’aprenentatge. Mai abans s’havia parlat tant i amb tanta intensitat com ara de la necessitat d’aprendre. Va ser l’Informe Delors el que va apuntar el problema de base: la formació al llarg de la vida ja no és una opció.

I les raons són molt clares: la penetració incontenible de les TIC i internet, el desenvolupament posterior de l’economia del coneixement i la sobreabundància d’informació a la qual estem exposats.

Tant és així que podem dir que un dels trets més característics de l’època actual és la sobrecàrrega d’informació. Mai abans en la història de la humanitat el nostre cervell s’havia posat tan a prova per poder processar aquesta enorme quantitat de dades. Encara és aviat per saber quins efectes produirà aquest fenomen en la nostra ment, però ja trobem posicions molt diferents: des de les més pessimistes a les molt optimistes.

I, a més, hi ha un factor afegit: la crisi d’intermediació en la qual es troben les entitats proveïdores de formació, com ara universitats, escoles, centres de formació corporativa, etc.

I això encara és més greu perquè, com deia J. Chambers al seu article “La societat de l’aprenentatge”, «[…] l’explosió del coneixement impulsada per la potència de la xarxa per connectar les persones i difondre idees, canvia la naturalesa mateixa de l’aprenentatge. Hem d’innovar i desenvolupar noves modalitats d’aprenentatge, tant formals com informals, que satisfacin les demandes de les societats del coneixement. Els responsables de guiar l’aprenentatge han d’abandonar la zona de confort i innovar de forma contínua per anticipar les necessitats dels estudiants.»

I en aquest punt estem: preguntant, escoltant i reflexionant com ser més eficients en la nostra missió. I per a això hi ha diverses vies. Julen Iturbe, en un apunt recent, ens parlava de millorar les nostres competències per ser més eficaços en la gestió de la informació a través d’eines tecnològiques. Excel·lent reflexió. Però hi ha molts més factors implicats, des d’hàbits higiènics, passant pels biològics (el meu antic professor Ignacio Morgado ens dóna molt bones notícies sobre la bondat de la son i de la generació de connexions neuronals a qualsevol edat, p.e.), als més socials (col·laboració, xarxes, contactes i PLE –entorns personals d’aprenentatge– per organitzar-los), aspectes intermediaris com l’emoció i la motivació, etc.

Però també hi ha un factor —que ha passat una mica desapercebut—, que anomenarem el factor artesanal/personal, que pot ser desequilibrant (en igualtat de condicions amb els altres).

Per exemple, i per anar-nos acostant allà on volem arribar, em va captivar aquesta revelació de Carles Ramió en un apartat del seu últim llibre, titulat La importància del territori on un escriu:

«Pot semblar una ximpleria, però saber trobar el lloc adequat per escriure és més important del que sembla. Tot el que vaig publicar […] ho he escrit a casa meva. I aquesta elecció no ha estat precisament pacífica; no era igual una habitació que una altra, ni tan sols l’espai que ocupava la taula dins de l’habitació. Com que he canviat moltes vegades d’habitatge, quan busco el nou pis de torn, en el que més em fixo és en si hi ha una habitació i un espai on cregui que em sentiré còmode per escriure. Un cop em vaig equivocar amb l’habitatge i durant nou mesos no vaig escriure ni una pàgina perquè em sentia incòmode.»

També recordo ara la confessió d’un amic investigador que em comentava que quan està en la fase de documentació per a la redacció d’un article cada vegada que a internet descobreix alguna cosa de molt interès, ha de plegar immediatament i anar al bany. I un cop s’ha recobrat de l’entusiasme, ja pot continuar 😉

Però, més enllà de l’encert d’aquestes anècdotes —o de com ens hi puguem sentir d’identificats—, crec que cada un de nosaltres té una sèrie de tècniques i mètodes personals que amb el temps ha anat validant.

Debatre sobre tot això amb persones que són referents en els seus àmbits professionals, pot reportar experiències i coneixements impagables a tothom que vulgui millorar en el seu aprenentatge autònom. Recordo ara, per exemple, els comentaris que Manel Muntada, un dels convidats, em feia sobre els seus horaris de treball i la seva millor franja de productivitat (que ara no desvelaré). Hi he estat pensant –fascinat– molt de temps i he arribat a la conclusió que sóc incapaç de copiar el seu mètode 😉

Per citar un altre cas, igualment em van sorprendre, fa uns mesos, les habilitats de codificació de coneixement i d’organització de múltiples fonts informatives que posseeix la Marisol López (també convidada).

A banda d’aquests dos testimonis, per als que hi estigueu interessats comptarem amb quatre més d’impacte. Intentarem que tots se sentin còmodes i que ens desvetllin les seves millors estratègies. Conèixer, per exemple, quin és el secret de la productivitat de la Dolors Reig o com és l’entorn de treball del Jordi Graells, que l’ha fet arribar a cotes de lideratge i de connexions admirables. O bé, per acabar, el cas del Marc Cerón, un alt directiu del Departament de Justícia que ha fet una lectura de l’organització —i de la seva governança— més intel·ligent i més productiva per als seus equips.

El programa de la taula rodona és aquest:

Taula rodona: “Què podeu aprendre del meu aprenentatge autònom?”

Manel Muntada Colell, consultor. CumClavis

Marc Cerón Riera, subdirector general de Reparació i Execució Penal de la Direcció General d’Execució Penal a la Comunitat i de Justícia Juvenil

Dolors Reig Hernández, psicòloga social, conferenciant, consultora, professora en diferents universitats, empreses, organitzacions i esdeveniments. El caparazón

Jordi Graells Costa, coordinador de Continguts i Innovació a la Direcció General d’Atenció Ciutadana i Difusió (Departament de la Presidència). Graellsbloc

Marisol López Vicente, directora de l’Àrea Digital de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC)

Inscripcions

Jesús Martínez

Dinamització d’aprenentatges informals i reciprocitat d’aprenentatge dels arxivers de la Ciutat de la Justícia

Amb l’objectiu d’assolir unes fites o uns objectius mínims de dinamització de l’aprenentatge informal, ens hem adonat (escau emprar el plural) que, en realitat, la retroacció més important que com a grup d’arxivers hem pogut observar ha estat, sens dubte, la del foment i consolidació de l’aprenentatge mutu. Per bé que de forma reduïda, els companys dels arxius de la Ciutat de la Justícia de Barcelona i de l’Hospitalet hem començat a posar en pràctica, a manera d’experiència pilot, diversos enfocaments en aquesta línia, tant pel que fa a les dinàmiques de treball de caràcter funcional (elaboració d’inventaris, transferències, sol·licituds internes i externes, indicadors mensuals, etc.) com pel que fa a les de caràcter organitzatiu (propostes de millora i consens, proactivitat en clau de grup, relacions amb els òrgans judicials, etc.).

En aquest sentit, si bé s’ha d’admetre que seria molt agosarat dir que l’aposta activa per mirar d’incentivar l’intercanvi d’iniciatives i coneixements tot identificant problemes comuns i promovent –a partir d’aquí i sempre mitjançant el diàleg– possibles solucions compartides, ha assolit velocitat de creuer, no és menys cert que, sense caure en l’autocomplaença, correspon reconèixer-hi un impuls constant i  progressiu. De fet, tot allò que hem mirat d’incloure més enllà del treball diari en clau d’aprenentatge informal, s’ha anat implementant a poc a poc en el dia a dia, de tal forma que, a la pràctica i com a bon símptoma, comença a formar part d’una rutina que no difereix pas de la naturalesa d’aquest treball diari. Així doncs, des de la conversa sovintejada entre el conjunt de tècnics encarregats dels diferents àmbits en què s’estructura el tractament arxivístic a la Ciutat de la Justícia, hem donat més força i impuls a les reunions de treball de naturalesa informal.

Lluny de l’encotillament d’un ordre del dia, el més important és que, amb la pauta d’un mínim guió proposat, tots participem de forma fluida i oberta, amb la saludable consigna que no hi ha cap aportació que sigui sobrera. La pluja d’idees és un actiu.

Les dimensions d’uns arxius judicials com els de la Ciutat de la Justícia, amb 78 km de prestatgeries (l’Arxiu Nacional de Catalunya, per exemple, disposa de 66 km de prestatgeries), recomanen i optimitzen per la seva magnitud els escenaris de comunicació activa en què s’estructuren els seus diversos àmbits, segons cronologies i ordres jurisdiccionals. Per aquest motiu, i en aquesta línia de treball conjunt, hem posat en pràctica, per exemple:

  • Que l’elaboració d’un recull actualitzat de bibliografia vagi acompanyada de l’intercanvi directe d’aquesta bibliografia especialitzada entre els mateixos tècnics d’arxiu.
  • Que l’elaboració d’unes propostes o projectes de difusió vagi unida a la seva exposició al grup per part d’aquells companys que ja hagin dut a terme alguna tasca de difusió i que, per consegüent, puguin enriquir els projectes tot explicant les seves pròpies experiències.
  • Que més enllà de l’assistència a les sessions informatives sobre el nou mòdul implementat en el sistema e-justícia.cat, mirem de reforçar-ho amb els comentaris de les companyes arxiveres dels jutjats de primera instància, on s’ha iniciat la implantació del mòdul.

En definitiva, mirem de focalitzar l’intercanvi de coneixements professionals de forma proactiva entre el conjunt de companys arxivers de la Ciutat de la Justícia, com a eina de formació permanent de caràcter complementari respecte de la formació reglada. Alguns dels fruits més concrets que ha comportat, encara que en fase embrionària, el foment d’aquesta dinàmica de treball, els estem acotant i abordant en termes de grup a l’hora de donar forma i contingut a iniciatives al principi proposades individualment, però –i això és l’important– assimilades com a projectes naturalment compartits. En un proper apunt, esperem informar-vos del què i el com de l’execució d’alguns d’aquests projectes.

Xavier Gayán

Entorn al DAI (dinamitzador d’aprenentatge informal). Possibilitats ocultes

Máscaras IVLa posada en marxa d’una figura com el DAI (dinamitzador d’aprenentatge informal) és un repte encara no resolt dins del programa Compartim. Com explicava recentment Jesús Martínez en el butlletí Compartim núm. 33, les dificultats són diverses i afecten tant a l’organització, com al disseny del prototip i a les limitacions de la reflexió realitzada.

Per la nostra part, aquests sis mesos des de la presentació oficial del DAI en el transcurs de la IX Jornada Compartim han servit com a exercici d’observació, desenvolupat dintre de la nostra comunitat TIC i presó, a fi de detectar afinitats, allunyaments, punts de discrepància, correspondències i, en definitiva, realitats i utopies que envolten una figura emergent i encara no testada.

Tampoc al nostre entorn és senzill personalitzar en un individu els trets de l’arquetip dissenyat. No obstant això, en percebre el DAI més com un procés global que com la concreció individualista d’un prototip de laboratori, es posa llum a possibilitats no sempre evidents.

  • Les dificultats en la promoció activa d’un canvi organitzatiu no ens ha de fer pensar que aquest no existeixi. Fixant-nos en els projectes impulsats per la nostra CoP en aquest últim curs (Sant Jordi DigiTale, projecte dLibris…) i en tot el que ha significat (generació de xarxa, autoaprenentatge, motivació en el desenvolupament de la tasca professional, estímul a noves iniciatives, significat de l’aprenentatge…) ens adonem que l’organització també té una capacitat de canvi natural. De la mateixa manera que les persones que la integren ho fan a partir de les seves vivències, interrelacions, emocions i noves estructuracions de pensament, l’organització mai és una fotografia estàtica en el temps. El tema a vegades és estar disposat a admetre que els temps i els espais no sempre són els planificats. El desig de formalitzar el que és informal pot suposar forçar un canvi que, es vulgui o no, es donarà naturalment, però que s’escapa al control planificador.
  • La recerca d’un resultat concret, en aquest cas la descoberta d’un potencial DAI, no ha de desmerèixer processos reals que deixen entreveure trets bàsics d’aquest agent en comportaments, actituds i habilitats que afecten un conjunt de persones. Impregnar una cultura organitzativa d’un esperit DAI, amb un estil i forma de fer concreta, amb petits focus en el conjunt de l’organització -encara que disseminats i amb mancances i limitacions-, pot ser més rellevant que destacar un o tres agents catalitzadors del canvi o etiquetar-los com a DAI.
  • La temptació de buscar una ràpida i efectiva amplificació del DAI, cercant-lo en persones amb bon posicionament professional i prestigi, té el risc d’invisibilitzar una massa anònima que, en el seu dia a dia i només per la voluntat de sintonitzar amb un projecte, fan de veritables agents d’aprenentatge, buscant solucions, donant un inesperat impuls a una actuació, matisant propostes obertes. En aquest sentit, una de les ensenyances que ens ha proporcionat el projecte DigiTale és que facilita que les persones involucrades desenvolupin competències i habilitats i facin de nodes connectors i propagadors d’un estil tan sols pel compromís voluntari de tirar-lo endavant, com a resultat de la seva sintonia amb el que aquest els ofereix.
  • La focalització del DAI com un procés global a desenvolupar, més que com un individu concret a descobrir, requereix un esforç de creativitat en la formulació de propostes que sintonitzin amb el que les persones volen fer. La detecció d’aquests desitjos requereix observació i sensibilitat per suggerir projectes oberts, capaços de treure a la llum aquelles capacitats no sempre evidents per a l’organització, però que desperten la il·lusió de no ser considerats com a peces d’un engranatge, sinó com a éssers humans amb capacitat de decisió, de responsabilitat i d’autonomia.

Observar aquestes realitats ens dóna optimisme en la projecció del DAI, però a la vegada ens obre novament l’interrogant sobre com aconseguir l’aliança entre el que l’organització valora i el que és important per als seus membres.

Sobre la imatge: Máscaras IV © David Busto Méndez, CC BY-NC-ND-2.0

Elena Martín

Elena Martín