XII Jornada de treballadors Socials. Compartint perspectives sobre com tractar el sensellarisme

imatge sense llarLa jornada anual de treballadors socials del Departament de Justícia, en el marc del programa Compartim del Departament de Justícia, és un espai immillorable per generar i compartir coneixement. Enguany n’hem celebrat la 12a edició.

Vivim en una societat on el canvi és una constant. Els fenòmens socials canvien sovint i ho fan a gran velocitat. Aquest fet demana als professionals una gran capacitat d’adaptació per fer-hi front i trobar solucions efectives als problemes que van apareixent.

La XII Jornada ha volgut ajudar a dilucidar en quin moment es troben els serveis socials i cap a on han d’anar les polítiques socials actuals. I ha pres el fenomen del sensellarisme com a eix de la jornada per tal de mostrar noves experiències i noves maneres d’abordar un problema social que no és nou.

El professor Manuel Aguilar ens ha parlat de les tendències en els serveis socials actuals. Ha començant la seva exposició centrant-se en els quatre problemes estructurals que, segons ell, afecten els serveis socials des de fa temps: la funció, l’accés, el model d’atenció i la governança. Aquests quatre problemes deriven de quatre preguntes fonamentals:

  • Serveis socials per a què?
  • Com regulem l’accés als serveis socials?
  • Quin model d’atenció tenim?
  • Com governem el sector?

El professor Aguilar ha anat desgranant els diferents problemes i apuntant possibles solucions. En aquest sentit, ha definit els serveis socials com els responsables de garantir la millor criança possible dels menors, assegurar la cura de les persones no autònomes i ajudar les persones en el seu desenvolupament personal i la seva integració comunitària; i també ha destacat que sobre aquestes premisses s’han d’assentar els serveis socials actuals i les accions per superar els problemes estructurals esmentats.

Sota el títol “L’atenció a les persones sense llar: proximitat i acompanyament social”, la professora Virginia Matulic ha presentat el fenomen del sensellarisme fent-hi primer una aproximació conceptual i operativa, en la qual destaca la definició d’Avramof (1995) segons la qual “Una persona sense sostre és aquella que no pot accedir a un allotjament adequat, adaptat a la seva situació personal, permanent i que proporcioni un marc estable de convivència –o que no pot conservar-lo–, bé sigui per falta de recursos econòmics, bé sigui per raons econòmiques o perquè té dificultats personals o socials per portar una vida autònoma”; també destaca les quatre categories Ethos (European Typology on homelesness), que engloben les diferents situacions en què es poden trobar les persones en situació de sensellarisme: sense sostre, sense habitatge, amb habitatge insegur i amb habitatge inadequat. La professora Matulic ha continuat la seva exposició destacant que l’atenció social envers les persones sense llar ha de tenir en compte fonamentalment tres àmbits: la prevenció, la satisfacció de les necessitats bàsiques i la recuperació i inserció social. I ha fet esment de diferents models d’intervenció professional, com ara el model humanista, el model centrat en la resolució de problemes, el model sistèmic i el model centrat en la persona. Ha destacat el gir d’una atenció a les persones sense llar basada en models d’escala –segons els quals l’accés a un habitatge depèn del compliment d’unes condicions específiques– cap a models com el housing first –que se centra en la idea primer la casa. Finalment, com a reptes de futur, ha dit que cal centrar l’atenció en les polítiques socials, el desequilibri territorial, els professionals i els grups de persones que presenten situacions específiques.

Per tal que la jornada no se centrés exclusivament en aspectes teòrics, s’han presentat diferents experiències pràctiques d’atenció a persones vulnerables a territoris com Lleida, Manresa, Barcelona i València, i també una experiència sobre treball grupal.

Finalment, cal destacar que hem pogut gaudir d’una jornada enriquidora i de molta qualitat, que esperem que hagi satisfet les expectatives dels assistents i hagi ajudat a ampliar la mirada sobre els serveis socials en general i sobre el fenomen del sensellarisme en particular.

Albert Royo

Albert Royo Agustín

Responsable de la Unitat de Recursos Comunitaris del Servei de Medi Obert i Serveis Socials de la Direcció General de Serveis Penitenciaris del Departament de Justícia

L’exposició “Jo també soc del barri. De GIRA/ON TOUR 2017” mostra la veu dels joves dels centres de justícia juvenil a través de l’art

Exposició Jo també soc del barri El dia 2 de març d’enguany es va inaugurar, amb l’assistència del conseller de Justícia, Carles Mundó, l’exposició “Jo també soc del barri DE GIRA/ON TOUR 2017: el procés creatiu des dels centres educatius de justícia juvenil” a la sala d’exposicions de la Fundació SETBA a Barcelona.

Les obres exposades es van realitzar en tallers de pintura creativa que es van dur a terme en tres centres de justícia juvenil –el Centre Educatiu (CE) Can Llupià, el CE Oriol Badia i la Unitat Terapèutica del CE Els Til·lers– i reflecteixen el procés creatiu compartit entre els joves interns (n’hi van participar més de 50), els monitors, els professionals del centre, els voluntaris de la FAS i l’artista Alter Krapp.

Aquesta exposició és la culminació d’un projecte d’art comunitari que investiga la relació entre art, societat i internament impulsat per l’artista Alter Krapp i la Fundació Autònoma Solidària (FAS) en col·laboració amb el Departament de Justícia, un projecte que va començar el 2015 i que, des dels seus inicis, advocava per una presentació oberta i pública de les obres realitzades. Entre els objectius hi havia la voluntat de fer sortir les “veus” dels joves dels centres de justícia juvenil a la societat. Mitjançant el canvi de rols (d’interns a creadors), el projecte reivindica el potencial creatiu de cada subjecte i convida a prescindir de la seva biografia i les seves condicions personals i socials. D’aquí la necessitat de trobar un espai expositiu “oficial” que pogués destacar la qualitat dels treballs artístics dels joves.

L’exposició va ser un èxit. La van visitar, entre d’altres, professionals del món de l’art i de  l’educació social, i també grups de joves internats en tots els centres de justícia juvenil de Catalunya, acompanyats de professionals dels centres. La cloenda va tenir lloc el dia 16 de març de 2017 al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada amb la taula rodona “La creació artística a les institucions penitenciàries i altres centres d’internament. Visibilitat, resultat i impactes”, en què van participar diversos professionals vinculats al món de l’art i la intervenció educativa, el mateix Alter Krapp, sobrenom artístic d’Andrea Noferini, Roser Fernandez, coordinadora docent del CE Can Llupià, Joaquim Corral, director de Sant Pere Claver-Fundació Serveis Socials i del Museu d’Art Brut, Cristina Sampere, directora de la Fundació Setba, Elisenda Polinyà, directora de Mar de Somnis, Laura Riba i Mari Ángeles Gómez, del programa de voluntariat en l’àmbit de justícia de la FAS, Patricia Alonso, monitora artística al Centre Penitenciari Quatre Camins i Margarita Llauger, pedagoga al Departament de Justícia i ex-e-moderadora de la comunitat de pràctica de Centres de Justícia Juvenil del programa Compartim de gestió del coneixement. També hi va haver una ponència molt interessant de la crítica d’art, comissària d’exposicions i dibuixant Mary Cuesta.

En definitiva, potser ha estat una de les primeres exposicions a Barcelona d’art plàstic relacionat amb la justícia juvenil. “Jo també soc del barri DE GIRA / ON TOUR 2017” vol contribuir a ampliar el debat sobre el paper de l’art com a motor de transformació i acostament entre els ciutadans i els centres d’internament. I esperem haver-ho aconseguit!

Marga Llauger i Andrea Noferini

Marga Llauger

Andrea Noferini

Protegir els infants més menuts en els divorcis conflictius

Jornada CoP EATAFEl passat 25 d’octubre vam celebrar la V Jornada de bones pràctiques de la comunitat de pràctica (CoP) de l’Equip d’assessorament tècnic en l’àmbit de família, dins el programa Compartim de gestió del coneixement.

La Jornada va tenir molt bona acollida i va reunir 150 professionals, la majoria vinculats al món de la infància i de la judicatura. Les persones que hi van assistir van mostrar-se atentes i molt col·laboradores, i van participar activament fent preguntes sobre el que s’estava plantejant i demanant aclariments de la feina que es fa.

La primera taula va presentar una doble vessant. En un primer moment, Txell Ortí i Yolanda Muñoz, membres de la CoP, van exposar els resultats de l’experiència del taller Pares, jo no em separo, que durant aquest 2016 s’ha estat impartint en el territori a professionals de diferents àmbits: equips d’atenció a la infància i l’adolescència, serveis socials de diversos ajuntaments, equips d’assessorament i orientació psicopedagògica, ambulatoris, centres de salut mental infantil i juvenil…

En un segon moment, Lorena Garcia, també membre de la CoP, va exposar l’esbós d’un nou projecte que té com a títol Orientacions per a l’organització de la coparentalitat en famílies en conflicte amb menors de 0-6 anys. Aquest nou projecte sorgeix de la necessitat de fixar criteris per ajudar, orientar o assessorar els diferents estaments judicials (jutges, advocats…) en el trinomi coparentalitat–menors de 0-6 anys–famílies en conflicte.

A partir de la nostra experiència professional hem constatat que es decideixen responsabilitats parentals compartides en casos de menors amb edats primerenques i que la manera d’organitzar els seus temps no sempre és l’òptima, tenint en compte les necessitats evolutives d’aquests infants i les dinàmiques familiars establertes en les situacions d’alt conflicte amb les quals ens trobem.

A continuació, Margarita Ibáñez, professional de reconegut prestigi i experta assessora de la CoP, va oferir-nos la magnífica ponència “Els processos de parentalització d’un infant els primers dos anys de vida: moments crítics per al desenvolupament”, en què ens va mostrar, des del seu ampli coneixement, una visió de com es construeixen els vincles entre els infants i els seus progenitors i quins elements cal tenir presents quant a l’evolució d’aquest vincle en els infants durant els seus primers anys de vida.

Finalment, vam comptar amb la presència de Pascual Ortuño, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona, que ens va oferir una exposició clara dels criteris jurisprudencials que s’han de prendre en consideració en els processos de separació i divorci, sense evitar una mirada crítica a alguns aspectes legals que poden distorsionar les dinàmiques familiars.

La valoració que l’equip fem del funcionament de la Jornada és molt positiva, i entenem que va ser un espai profitós per compartir la nostra experiència amb la dels assistents, a qui volem agrair profundament la seva presència i col·laboració.

D’altra banda, ens mostrem il·lusionats amb el projecte que ara inicia el seu camí i que esperem poder compartir amb tots vosaltres en la propera jornada. Pensem que cal compartir aquest coneixement i, si es pot, traçar línies de consens per millorar les dinàmiques familiars que poden ser disfuncionals del tot; i entenem que mesures judicials adaptades a les realitats familiars poden ajudar a millorar-ne l’organització, així com a preservar millor el creixement dels nostres infants.

Els materials de la Jornada es poden consultar a V Jornada de l’Equip d’Assessorament Civil en l’Àmbit de Família.

 

E-moderadores de la CoP EATAF

Joves, immigració i cohesió social: una aposta per la prevenció cosint teixits i construint futur (2/2)

integracióEl programa de PMC: un recurs, una eina per als municipis

Seguint l’article de Bochra Hajji sobre el context actual del jovent amb famílies immigrants a Tarragona i els replantejaments dels professionals que hi treballen quant a la intervenció en casos de conflictes, explicarem aquí quina resposta hi dóna el Programa de suport a la prevenció comunitària de la delinqüència juvenil i a la mediació (PMC).

El PMC dóna suport als municipis i consells comarcals que ho sol·liciten en qüestions relacionades amb les conductes dels joves i amb com afecten la convivència, el disseny d’accions preventives de les conductes de risc, la promoció del treball en xarxa, les activitats formatives sobre l’anàlisi i la gestió de conflictes, etc.

Aquest mes de novembre el programa de PMC fa 12 anys. Més d’una dècada ha donat per a moltes trobades, moltes taules de reflexió i de treball sobre temes que preocupen i, a vegades, fins i tot angoixen, i per a moltes converses sobre la situació dels joves i sobre com mantenir o restablir la convivència.

Dels 96 municipis i 10 consells comarcals atesos, 15 municipis i 2 consells comarcals són del Camp de Tarragona: els consells comarcals de la Conca de Barberà i del Tarragonès, i els municipis de Cambrils, Salou, l’Espluga de Francolí, Montblanc, Santa Coloma de Queralt, Vimbodí, Altafulla, Constantí, Creixell, el Morell, la Secuita, Roda de Berà, Calafell, Cunit i el Vendrell.

Per donar visibilitat a les realitats observades i també a la feina que es desenvolupa, el programa de PMC, amb el suport del CEJFE, organitza cada any unes jornades amb l’objecte de reflexionar sobre la tasca relacionada amb la prevenció, de compartir experiències, d’establir vincles i també de contagiar l’esperit preventiu, que sempre hauria d’impregnar qualsevol acció destinada al jovent.

Enguany, el tema de la Jornada que s’ha dut a terme a Tarragona, “Migració i cohesió social”, s’ha escollit per diversos motius:

  • Els problemes lligats a la migració han estat presents gairebé en totes les taules municipals organitzades des del Programa de prevenció i mediació comunitària. La preocupació per l’acollida, la integració de la població nouvinguda –els joves en particular–, la cohesió social i la convivència hi són una constant.
  • L’adolescència és una etapa difícil, i si a més s’hi produeix desarrelament, els problemes són més complexos. Els diferents professionals tot sovint manquen d’eines i de recursos per atendre els problemes amb què es troben, i això els provoca malestar i desassossec en el dia a dia.
  • S’associa massa sovint població juvenil i conductes delictives, i si a més el jove és d’origen estranger, la situació pot ser molt més delicada.
  • Cal renovar la mirada que dirigim a aquesta problemàtica (per què no n’hem de dir així si hi hem de trobar una sortida?), però fugint de dramatitzacions i associacions d’idees que, més que ajudar a la convivència, massa sovint fan créixer sentiments de rebuig.

Migrar és un fenomen present en la història de la humanitat que té causes molt variades: polítiques, culturals, socioeconòmiques, familiars, bèl·liques… “La migració de les papallones és molt semblant a la dels homes; busquen els millors arbres, per a retornar més endavant al seu lloc d’origen”.

La Jornada del PMC a Tarragona presenta un ventall d’experiències significatives des d’àmbits tan diversos com els de l’educació, formació professional, policia, serveis socials, justícia, totes elles relacionades amb la tasca preventiva i la integració dels joves d’origen estranger. Posant en relació aquests operadors i “construint teixit” és com el PMC treballa els conflictes que impliquen adolescents, sobretot amb la perspectiva de construir una cohesió social consolidada per al futur.

La Jornada també és l’ocasió de reflexionar, conjuntament amb Miquel Àngel Essomba, director de l’Equip de recerca sobre diversitat i inclusió en societats complexes (ERDISC) de la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre l’educació comunitària com a estratègia de construcció de cohesió social.

L’aposta del PMC és clarament fomentar el treball comunitari com a antídot contra l’exclusió, com a suport davant la desorientació i la soledat que poden sentir els professionals encarregats d’atendre una població fràgil i vulnerable.

Tots els vídeos de les intervencions estaran disponibles a cejfe.tv.

Image (2) ananogueras_robertgimeno.png for post 6509

Ana Nogueras i Robert Gimeno

Joves, immigració i cohesió social: una aposta per la prevenció cosint teixits i construint futur (1/2)

La situació al Camp de Tarragona

Ahir el programa Compartim es va descentralitzar amb la celebració a Tarragona de la Jornada de Prevenció i Mediació Comunitària (PMC) per parlar de la immigració i la convivència entre els joves amb actors de diferents entitats i administracions que treballen amb la població juvenil. La Jornada vol donar a conèixer la feina de prevenció que fan i ressaltar-ne un cop més la importància.

Una professional que coneix el terreny de primera mà ens presenta els diferents aspectes del tema de la Jornada: adolescents, identitat i immigració, Tarragona.

 

Sóc Bochra Hajji, tècnica de medi obert de justícia juvenil a Tarragona. Els tècnics de medi obert estem distribuïts per les diferents zones de la província de Tarragona. En el meu cas, sóc un dels referents dels barris de Tarragona.

Per situar-nos una mica i posar-nos en context, aclarirem que Tarragona es distribueix entre la ciutat i els barris: Tarragona Ciutat, com a nucli central, i al seu voltant, de manera separada, els barris. Hi ha diferències importants en les característiques de la població que viu en un lloc o un altre.

Als barris de Tarragona (Torreforta, Bonavista, Sant Salvador, Camp Clar i Sant Pere i Sant Pau), en els seus orígens, es va ubicar una població obrera i altres grups amb característiques marginals. En els últims anys s’hi ha afegit una gran part de la població immigrant que, a més a més, pateix una situació socioeconòmica precària, cosa que ha provocat que alguns indrets dels barris de Tarragona s’hagin convertit en guetos.

En aquestes zones, els tècnics de medi obert atenem un volum important d’adolescents i joves d’origen magrebí que han nascut aquí o hi han vingut de molt petits, i en aquests moments són minoria els que han fet el procés migratori en la fase de l’adolescència. Tots han anat a l’escola i la majoria no ha tingut dificultats fins a l’educació secundària, que és l’etapa en què generalment es produeix un fenomen d’abandonament de l’escolarització i de tot el sistema educatiu.

De la mateixa manera, en arribar a l’adolescència molts d’aquests joves immigrants (o fills d’immigrants) abandonen les activitats i àmbits d’oci i lleure dels quals havien format part des de menuts, sovint per derivació i/o recomanació dels professionals de les xarxes socials, educadors dels centres oberts, monitors d’esport, mestres de l’escola o voluntaris d’associacions d’integració social (en general sense la col·laboració dels progenitors, i fins i tot, en alguns casos, vencent-ne l’oposició).

Es tracta d’un col·lectiu que no troba el seu lloc, que navega entre dues cultures, en el sentit ampli de la paraula –la de la seva família i la de la societat on viu–, però sense acabar de tenir un sentiment de pertinença i identitat respecte de cap de les dues. I a aquesta inestabilitat s’hi sumen la pressió social de part de les dues bandes i la manca d’expectatives de futur.

Una característica comuna dels adolescents, en aquests casos, és la queixa constant cap als progenitors per la mala comunicació i la falta d’entesa. És en aquesta etapa quan s’inicia el qüestionament de l’autoritat paterna i es comença a fornir la identitat individual separada dels pares. Una altra característica recurrent en aquestes situacions és la dificultat dels progenitors per gestionar l’adolescència dels fills i aplicar alternatives educatives a la imposició pura i dura de l’autoritat, o bé a la solució de desentendre-se’n del tot per considerar-los com a adults amb capacitat per prendre decisions de forma autònoma. Tot això, emmarcat dins d’un estil educatiu basat en paràmetres culturals i religiosos que xoquen amb la realitat que viuen els seus fills aquí.

Aquesta situació provoca un conflicte important al nucli familiar i fa que molts d’aquests joves, com ells mateixos diuen, “trobin una família alternativa al carrer”. Qui forma aquesta família alternativa? Doncs altres joves del mateix origen cultural i amb les seves mateixes característiques i dificultats; és així com consoliden un sentiment de pertinença i identitat. El grup es converteix en el seu refugi.

Arran de la crisi econòmica s’escau que, a més de fer vida al carrer, aquests grups opten per ocupar pisos deshabitats. Almenys és la realitat que ens trobem als barris de Tarragona, on molts dels joves abandonen el domicili familiar sense la maduresa i autonomia suficients, ni els recursos materials necessaris, per realitzar una emancipació adequada, raó per la qual aquests espais es converteixen en llocs d’alt risc per a aquesta població juvenil.

Tot i així, molts d’ells no acaben de desvincular-se del tot de la família, perquè van a casa dels pares a cobrir les necessitats bàsiques com són menjar o dutxar-se. Davant d’aquesta situació, els progenitors habitualment són consentidors: la mare per un sentiment de protecció i el pare per un posicionament d’entendre que el seu fill ja és prou gran per responsabilitzar-se dels seus actes.

En aquests casos, diferents factors dificulten la intervenció dels tècnics:

  • La relació amb els progenitors sol estar molt malmesa i resulta difícil donar un gir a la situació perquè el jove retorni al domicili familiar.
  • Freqüentment, la família pateix una situació de precarietat severa, amb canvis repetits de domicili, inactivitat tant formativa com laboral dels pares o dels germans, i això genera una desestructuració de la vida quotidiana.
  • Els dos factors anteriors contribueixen a augmentar la sensació de poques perspectives de futur per als joves, que fa que els costi trobar alternatives per sortir de la seva situació.

Darrerament ens arriben més casos d’adolescents de segones generacions que ens plantegen molts interrogants. Podríem esperar que el fet d’haver nascut i crescut aquí hagués reforçat en els joves el sentiment de pertinença al territori, i que arran d’això esdevinguessin més curosos de millorar i avançar, per contrast amb la situació dels seus pares. Lamentablement, però, en moltes ocasions no és el que ens trobem.

Què hem fet malament? S’ha fet un bon acolliment d’aquestes famílies o bé tan sols s’ha enfocat des d’un punt de vista purament assistencial? Hem dut a terme una bona tasca de prevenció? Els hem ofert un acompanyament i una orientació reals? Els hem fet partícips realment de la vida comunitària? Se n’ha fomentat la participació ciutadana? Aquests joves, han pogut créixer i aprendre en un model d’integració i cohesió social d’èxit?

Està clar que ens cal una bona feina de prevenció, i per poder-la fer és necessari que tots els agents socials construïm conjuntament, sense oblidar mai la participació i implicació del col·lectiu afectat en els processos de cohesió social.

bochra-hajji

Bochra Haji Ech-habri
Tècnica de medi obert de justícia juvenil
a Tarragona

Activitat física i esport als centres penitenciaris: els Jocs Olímpics i la CoP

voleibol a centres penitenciarisAny 2016, Jocs Olímpics a Rio de Janeiro, Brasil! I com no podia ser d’altra manera, any també important per als esports als centres penitenciaris (CP) d’arreu de Catalunya, perquè s’hi celebren els VI Jocs Olímpics Penitenciaris, òbviament! Però també pel treball a nivell esportiu que s’ha fet novament a tots els centres, dia a dia, i per la tasca creixent de la comunitat de pràctica (CoP) d’activitat física i esport als centres penitenciaris, que es concreta com cada any en l’elaboració del producte de treball col·laboratiu, la formació i la Jornada de bones pràctiques!

Entre els dies 20 de maig i 9 de juny de 2016 es van dur a terme els VI Jocs Olímpics Penitenciaris. Desenes d’interns vinguts de tots els nostres centres van poder participar i gaudir de competicions esportives diverses que es van desenvolupar no només a l’interior dels CP, sinó també en seus externes que desinteressadament ens van cedir les seves instal·lacions. El CP Lledoners amb el bàsquet, el CP Quatre Camins amb l’handbol, el CP de Joves amb el futbol sala i el CP Brians 2 amb el voleibol, van constituir les seus «internes». El Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch amb la inauguració, el complex esportiu Reina Elisenda amb el tennis taula, el pavelló municipal de la Vall d’Hebron amb el frontennis, la pista municipal d’atletisme de Granollers, l’escola esportiva Brafa amb el futbol 7 i la platja de la Mar Bella amb el tennis, el voleibol platja i l’acte de cloenda, van ser en aquesta ocasió les seus «externes» que van aplegar esportistes vinguts d’arreu, de tots els centres penitenciaris de Catalunya, per competir a títol individual o en equip.

Aprofitant l’efemèride olímpica, la CoP d’enguany va voler centrar-se a realitzar un producte de treball col·laboratiu molt esperat i sol·licitat els últims anys: el voleibol. I dit i fet! Dos membres de la CoP van agafar «l’encàrrec» amb molt d’entusiasme i convenciment i, en conseqüència, hem obtingut un dels documents més extensos i més ben elaborats dels últims anys: La dinamització del voleibol als centres penitenciaris. Temes com el control de la pilota, l’organització del joc, el reglament, la tàctica… són part dels continguts que es poden trobar en un treball que manté l’essència del que la CoP creu que ha de ser fonamental en qualsevol producte elaborat: servir de guia bàsica i imprescindible per a qualsevol tècnic d’esport de qualsevol centre que vulgui ensenyar aquest esport o activitat física als interns.

I si vam realitzar un bon producte…, com han estat les formacions sobre el mateix tema? La resposta és ben senzilla: millors encara! El CP Quatre Camins a finals de juny i el CP Brians 1 a finals de setembre van ser els escenaris d’aquestes formacions, a les quals va poder assistir gairebé el 100 % del col·lectiu de tècnics d’esport que hi ha distribuïts per tot el territori. Tres dies de formació amb una petita introducció teòrica, i molta i molta pràctica, i un quart i últim dia amb la modalitat del voleibol platja com a protagonista, van servir perquè en 15 hores de formació es poguessin tractar gran part dels continguts presents en l’extens i ric document teòric.

Finalment, hem de parlar del «dia gran» del col·lectiu, el dia que per 8è any consecutiu tots els tècnics d’esport ens trobem per gaudir d’una jornada esportiva feta a mida, a mida de les nostres necessitats, a mida de les nostres inquietuds, a mida de les nostres curiositats… Una jornada, titulada Si les cames no poden, fes-ho amb les ales!, que la CoP dissenya per tal que es converteixi en el millor escenari per adquirir i compartir coneixements nous. El 7 d’octubre vam poder conèixer en persona l’Emma Roca, mare de tres fills, esportista d’elit, bombera i bioquímica de formació, que ens va explicar com es prepara i viu la seva passió per les ultramaratons de muntanya i els raids i com l’ha condicionada i la segueix condicionant la seva formació acadèmica, la seva professió i la seva situació personal i familiar a l’hora d’explorar els seus límits mentals i físics. Posteriorment, una xerrada col·loqui, carregada d’emotivitat entorn de la figura de l’Anty Garcia, ens va endinsar en el paper que ha tingut, té i tindrà el món del futbol en aquest esportista, que actualment pateix i lluita contra l’esclerosi lateral amiotròfica i que ha viscut sempre estretament lligat a aquest esport: des dels seus inicis com a prometedor migcampista del Futbol Club Barcelona fins a l’etapa com a entrenador i formador durant aquests últims anys. Acompanyant l’Anty, hi havia el seu germà i tècnic d’esports, David, i també dos amics personals i alumnes seus (el Rafa i l’Andrés), en Carles Rexach (exentrenador seu i qui el va descobrir) i l’Enric Sebastiani, doctor en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Amb tots ells i el nombrós públic present vam poder constatar, un cop més, com n’és d’important l’esport i com aquest, sigui des del vessant que sigui, es converteix en una eina indispensable de superació personal.

Oriol Parés

Oriol Parés Roig
Tècnic d’esports del Centre Penitenciari Brians 2
i e-moderador de la CoP d’activitat física i esport

Com generar una seqüència didàctica amb mòbils a l’aula

El passat 8 de juny de 2016 va tenir lloc al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) la VII Jornada TIC i Presó: Innovar i créixer amb les TIC, que va incloure el taller Recursos digitals educatius. Panoràmica dels millors recursos digitals per a l’aprenentatge, a càrrec de Xavier Suñé, que ens en fa aquest resum.

El desplegament de les competències digitals és indispensable per a tota persona que vulgui interactuar amb normalitat en la societat actual. Es tracta d’un conjunt d’habilitats, coneixements i també d’actituds que els alumnes han d’anar assolint durant la seva estada a l’educació bàsica.

Però no només els alumnes… El document “Definició de la competència digital docent per al professorat no universitari” del Departament d’Ensenyament concreta el què i el com de la integració transparent de les tecnologies digitals dins l’àmbit educatiu.

Voldria destacar dos paràgrafs que en defineixen el principal objectiu:

«Per a desenvolupar la seva tasca, professors i mestres han d’utilitzar les TIC, no només de forma instrumental, sinó també com a recurs metodològic. És a dir, a les competències transversals, de caire instrumental en TIC, cal afegir-hi les competències metodològiques en l’ús de les tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement (TAC), conformant, així, les competències digitals docents.»

«El novembre de l’any 2013, el Departament d’Ensenyament va publicar els documents d’identificació i desplegament de les competències bàsiques de l’àmbit digital que han d’assolir els alumnes en les etapes obligatòries de l’ensenyament.»

A la vegada, el document diu:

«S’entén per competència digital docent (CDD) la capacitat que el professorat té de mobilitzar i transferir tots els seus coneixements, estratègies, habilitats i actituds sobre les tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement (TAC) en situacions reals i concretes de la seva praxi professional per tal de:

Facilitar l’aprenentatge de l’alumnat i l’adquisició de la competència digital d’aquest col·lectiu;

Dur a terme processos de millora i innovació a l’ensenyament d’acord amb les necessitats de l’era digital;

Contribuir al seu desenvolupament professional d’acord amb els processos de canvi que tenen lloc a la societat i als centres educatius.»

Les dimensions definides en l’esmentat document de la competència digital docent són:

  • Disseny, planificació i implementació didàctica
  • Organització i gestió d’espais i recursos educatius
  • Comunicació i col·laboració
  • Ètica i civisme digital
  • Desenvolupament professional

Amb l’objectiu de treballar aquestes dimensions en el procés d’ensenyament i aprenentatge, proposo una seqüència didàctica que integra una part important d’aquestes dimensions: la cerca, selecció i classificació de continguts i recursos didàctics digitals, la transformació de la informació escollida en un nou producte, la seva aplicació a l’aula; en definitiva, compartir o donar a conèixer aquest producte, fins i tot més enllà de l’aula.

Com es veu a la imatge, el concepte m-learning (aprenentatge mòbil) hi juga un paper clau. Pel fet de poder aprofitar el potencial dels dispositius mòbils, dispositius que un alt percentatge d’alumnes du a la butxaca, la proposta s’enriqueix considerablement amb tecnologies digitals.

Gàfic de proposta de seqüència didàctica

Es tracta, en primer lloc, de cercar informació, seleccionar-la, desar-la i processar-la per tal de generar productes (vídeos, presentacions i altres materials) que facilitarem als alumnes per a treballar el tema que correspongui en cada moment i matèria.

El següent pas és veure quins coneixements té l’alumne sobre el tema. Aquesta informació marcarà el punt de partida d’acord amb les respostes que obtinguem. També ens serà útil per a proposar temes de debat posteriors.

Una activitat interessant, la tercera dins la línia de temps del gràfic, és demanar que representin gràficament (dibuix o imatge) el tema que tractem o algun subtema. Això permet obtenir una visió global de les diverses mirades de l’alumnat.

Cal remarcar, malgrat que no figura a la imatge, que hi ha una bona part, important, d’investigació i debat en petits grups i en gran grup.

En tot procés, en aquest cas en quart lloc, proposo fer visibles els punts forts i els punts febles, les opinions a favor i en contra o altres disjuntives dels alumnes respecte del tema que estem desenvolupant i analitzant. Això ens facilitarà concretar el debat i ens prepararà per a les conclusions.

Finalment, caldrà extreure’n les conclusions. Els suports i les aplicacions per enregistrar-les, com a final del procés, poden ser diversos. En aquest cas es proposa l’ús d’un servei que permeti crear, de manera col·laborativa, un mapa mental on constarà el tema treballat com a concepte central i els possibles àmbits amb les diferents consideracions que han aparegut a l’aula al llarg dels debats grupals.

Aquesta proposta de seqüència és vàlida per a múltiples temàtiques i, lligada al Top 10 Apps, permet treballar les diferents dimensions de les competències digitals docents i, per suposat, de l’alumnat de forma genèrica, transversal i internivells.

foto_Xavier Suñe

Xavier Suñé

Comunitats de pràctica i formació. Què és més útil per canviar hàbits de treball?

4. e-moderadorsAleix Barrera, tècnic de recerca i professor associat del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de l’Equip de Desenvolupament Organitzacional (EDO), ha elaborat una tesi doctoral sobre el programa Compartim i ens en fa aquest resum.

Des que, fa més de 15 anys, a partir de la Declaració de Lisboa, els estats membres de la Unió Europea van acordar millorar la qualitat i eficiència de les administracions públiques, han estat diverses les experiències que han sorgit i els estudis teòrics que s’han centrat a analitzar quines poden ser les millors vies per aconseguir aquestes fites. Tots destaquen, en major o menor mesura, la importància de tenir professionals formats i preparats per adaptar-se als entorns canviants i a una societat que, tot i estar cada vegada més connectada, espera de les administracions serveis que responguin a les necessitats reals.

L’etapa prèvia va implicar per als serveis de formació de les administracions un canvi radical en la forma de pensar, dissenyar i implantar activitats formatives dirigides als seus empleats. La realitat posava en evidència que ja no tenien sentit les activitats formatives de caràcter reactiu i adaptatiu, sinó que l’èmfasi s’havia de posar en el disseny d’activitats formatives que permetessin avançar-se als canvis per poder donar respostes ràpides i eficaces a les demandes de la ciutadania. Va ser en aquest context que el 2005 el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada va proposar la creació del programa Compartim, l’objectiu del qual havia de ser proporcionar un espai per potenciar l’aparició de comunitats de pràctica (CoP) que permetessin als professionals de l’Administració de justícia catalana compartir coneixements, experiències i idees per tal d’elaborar productes útils per al seu dia a dia laboral.

Deu anys més tard una llista de més de 150 productes i vuit publicacions avalen la fortalesa d’un programa, el Compartim, que es reinventa de forma continuada per poder respondre a les necessitats que plantegen els professionals.

Els gestors del Programa, sempre amb la voluntat de millorar la seva activitat, van plantejar-se la necessitat de conèixer si els aprenentatges adquirits pels professionals implicats en les CoP tenien una transferència real al lloc de treball i, en aquest sentit, analitzar quins eren els factors que en alguna mesura podien afectar aquest procés. La sistematització d’aquesta anàlisi, la vaig dur a terme a través d’una tesi doctoral des de la Universitat Autònoma de Barcelona, en la qual vaig estudiar la participació de professionals que havien estat involucrats en CoP i d’altres que hi havien participat mitjançant activitats formatives en modalitat semipresencial.

Els resultats obtinguts conclouen que les condicions d’aprenentatge que es generen en el marc de les CoP propicien una millor adquisició dels aprenentatges així com la seva posterior aplicació al lloc de treball. En aquest sentit, mentre que en les accions formatives –tot i que es dissenyin ad hoc– cal un esforç del professional per adaptar els continguts que se li presenten en el seu dia a dia professional, en les CoP tot el procés de treball es relaciona i busca com a meta la màxima adaptació del producte elaborat a l’activitat laboral. És per aquest motiu que els coneixements i experiències compartides pels membres de la CoP contribueixen a generar nous aprenentatges que seran fàcilment aplicables al lloc de treball. En aquest sentit, l’estudi mostra que els professionals que participen en les CoP introdueixen els canvis en el seu dia a dia professional de forma més gradual i natural que els que participen en accions formatives. Així, l’activitat laboral habitual evoluciona i canvia a partir dels aprenentatges que es van adquirint en la CoP, seguint un procés natural en el qual, de vegades, no és fàcil distingir en quin moment exacte s’han produït els canvis.

Els resultats mostren com la implementació de CoP contribueix també a la generació de xarxes de professionals dins l’organització; es potencia, així, el treball en equip i la coordinació amb altres grups de treball ubicats en altres centres. En aquest sentit, el treball a les CoP permet acordar criteris, definir procediments d’actuació i delimitar accions per millorar dia a dia els diferents serveis on desenvolupen la seva activitat laboral els professionals implicats.

De tota manera, i a banda dels resultats positius observats, encara s’ha d’aprofundir en alguns aspectes per aconseguir que les CoP continuïn sent atractives per als professionals i que, al mateix temps, esdevinguin una estratègia útil per millorar el funcionament de l’Administració. En aquest sentit, cal destacar un seguit d’aspectes per potenciar el seu desenvolupament: (1) la vinculació d’accions formatives concretes en funció de les necessitats que tenen els participants en les CoP durant l’elaboració dels productes; (2) fomentar més els processos d’autoavaluació, implicant-hi els responsables dels diferents serveis, per trobar noves vies de treball per a les CoP, i (3) continuar  treballant en la visualització del treball desenvolupat en les CoP per multiplicar els efectes que la feina feta pot tenir sobre l’organització.

La feina que s’ha fet no ha estat minsa, però la feina que resta per fer no és menys important. En aquests moments sabem que l’aplicació dels aprenentatges adquirits en les CoP contribueix a generar més canvis en el lloc de treball que el procés d’innovació resultant de la participació en activitats formatives. Si es vol avançar en la millora de la qualitat i eficiència de les administracions, és important que accions com el programa Compartim continuïn actives, o que aflorin allà on no hi són. L’objectiu últim d’aquestes accions ha de ser la millora dels serveis a la ciutadania, valorant i aprofitant el potencial més important que tenen totes les organitzacions: els professionals.

Es pot consultar la tesi doctoral a la sala de la biblioteca del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada.

Aleix Barrera

Aleix Barrera

Aprenent dels millors: Taula rodona de la X Jornada Compartim, 1 de desembre

Si hi ha dues paraules que en els últims anys s’han estat promocionant de manera imparable, són aquestes: emprenedoria i aprenentatge. Emprendre i aprendre apareixen cada dia als mitjans com paraules màgiques que poden solucionar tots els nostres mals (socials). I molt ens temem que aquesta tendència no desapareixerà a curt termini.

Però en aquesta ocasió ens ocuparem de l’aprenentatge. Mai abans s’havia parlat tant i amb tanta intensitat com ara de la necessitat d’aprendre. Va ser l’Informe Delors el que va apuntar el problema de base: la formació al llarg de la vida ja no és una opció.

I les raons són molt clares: la penetració incontenible de les TIC i internet, el desenvolupament posterior de l’economia del coneixement i la sobreabundància d’informació a la qual estem exposats.

Tant és així que podem dir que un dels trets més característics de l’època actual és la sobrecàrrega d’informació. Mai abans en la història de la humanitat el nostre cervell s’havia posat tan a prova per poder processar aquesta enorme quantitat de dades. Encara és aviat per saber quins efectes produirà aquest fenomen en la nostra ment, però ja trobem posicions molt diferents: des de les més pessimistes a les molt optimistes.

I, a més, hi ha un factor afegit: la crisi d’intermediació en la qual es troben les entitats proveïdores de formació, com ara universitats, escoles, centres de formació corporativa, etc.

I això encara és més greu perquè, com deia J. Chambers al seu article “La societat de l’aprenentatge”, «[…] l’explosió del coneixement impulsada per la potència de la xarxa per connectar les persones i difondre idees, canvia la naturalesa mateixa de l’aprenentatge. Hem d’innovar i desenvolupar noves modalitats d’aprenentatge, tant formals com informals, que satisfacin les demandes de les societats del coneixement. Els responsables de guiar l’aprenentatge han d’abandonar la zona de confort i innovar de forma contínua per anticipar les necessitats dels estudiants.»

I en aquest punt estem: preguntant, escoltant i reflexionant com ser més eficients en la nostra missió. I per a això hi ha diverses vies. Julen Iturbe, en un apunt recent, ens parlava de millorar les nostres competències per ser més eficaços en la gestió de la informació a través d’eines tecnològiques. Excel·lent reflexió. Però hi ha molts més factors implicats, des d’hàbits higiènics, passant pels biològics (el meu antic professor Ignacio Morgado ens dóna molt bones notícies sobre la bondat de la son i de la generació de connexions neuronals a qualsevol edat, p.e.), als més socials (col·laboració, xarxes, contactes i PLE –entorns personals d’aprenentatge– per organitzar-los), aspectes intermediaris com l’emoció i la motivació, etc.

Però també hi ha un factor —que ha passat una mica desapercebut—, que anomenarem el factor artesanal/personal, que pot ser desequilibrant (en igualtat de condicions amb els altres).

Per exemple, i per anar-nos acostant allà on volem arribar, em va captivar aquesta revelació de Carles Ramió en un apartat del seu últim llibre, titulat La importància del territori on un escriu:

«Pot semblar una ximpleria, però saber trobar el lloc adequat per escriure és més important del que sembla. Tot el que vaig publicar […] ho he escrit a casa meva. I aquesta elecció no ha estat precisament pacífica; no era igual una habitació que una altra, ni tan sols l’espai que ocupava la taula dins de l’habitació. Com que he canviat moltes vegades d’habitatge, quan busco el nou pis de torn, en el que més em fixo és en si hi ha una habitació i un espai on cregui que em sentiré còmode per escriure. Un cop em vaig equivocar amb l’habitatge i durant nou mesos no vaig escriure ni una pàgina perquè em sentia incòmode.»

També recordo ara la confessió d’un amic investigador que em comentava que quan està en la fase de documentació per a la redacció d’un article cada vegada que a internet descobreix alguna cosa de molt interès, ha de plegar immediatament i anar al bany. I un cop s’ha recobrat de l’entusiasme, ja pot continuar 😉

Però, més enllà de l’encert d’aquestes anècdotes —o de com ens hi puguem sentir d’identificats—, crec que cada un de nosaltres té una sèrie de tècniques i mètodes personals que amb el temps ha anat validant.

Debatre sobre tot això amb persones que són referents en els seus àmbits professionals, pot reportar experiències i coneixements impagables a tothom que vulgui millorar en el seu aprenentatge autònom. Recordo ara, per exemple, els comentaris que Manel Muntada, un dels convidats, em feia sobre els seus horaris de treball i la seva millor franja de productivitat (que ara no desvelaré). Hi he estat pensant –fascinat– molt de temps i he arribat a la conclusió que sóc incapaç de copiar el seu mètode 😉

Per citar un altre cas, igualment em van sorprendre, fa uns mesos, les habilitats de codificació de coneixement i d’organització de múltiples fonts informatives que posseeix la Marisol López (també convidada).

A banda d’aquests dos testimonis, per als que hi estigueu interessats comptarem amb quatre més d’impacte. Intentarem que tots se sentin còmodes i que ens desvetllin les seves millors estratègies. Conèixer, per exemple, quin és el secret de la productivitat de la Dolors Reig o com és l’entorn de treball del Jordi Graells, que l’ha fet arribar a cotes de lideratge i de connexions admirables. O bé, per acabar, el cas del Marc Cerón, un alt directiu del Departament de Justícia que ha fet una lectura de l’organització —i de la seva governança— més intel·ligent i més productiva per als seus equips.

El programa de la taula rodona és aquest:

Taula rodona: “Què podeu aprendre del meu aprenentatge autònom?”

Manel Muntada Colell, consultor. CumClavis

Marc Cerón Riera, subdirector general de Reparació i Execució Penal de la Direcció General d’Execució Penal a la Comunitat i de Justícia Juvenil

Dolors Reig Hernández, psicòloga social, conferenciant, consultora, professora en diferents universitats, empreses, organitzacions i esdeveniments. El caparazón

Jordi Graells Costa, coordinador de Continguts i Innovació a la Direcció General d’Atenció Ciutadana i Difusió (Departament de la Presidència). Graellsbloc

Marisol López Vicente, directora de l’Àrea Digital de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC)

Inscripcions

Jesús Martínez

Escalfant els motors de la X Jornada Compartim del proper desembre

Desembre acostuma a ser un mes ple de cites, i els que som seguidors de temes mediambientals en tenim una de molt potent aquest any, la Conferència sobre canvi climàtic de les Nacions Unides a París. Sens dubte n’estarem pendents. Però, si parem la mirada a Catalunya, també hi trobarem coses interessants a seguir; entre elles, la nostra cita anual amb el Compartim, al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE), que aquest any és molt especial perquè celebrem els 10 anys del Programa!

Una de les darreres novetats del Compartim, que va iniciar el seu recorregut l’any 2014, és el projecte del REGAL (rol de l’e-moderador com a gestor d’aprenentatges en el lloc de treball), gestat durant sis mesos per un grup d’entusiastes i resumit en la Guia del gestor d’aprenentatge en el lloc de treball com un impulsor d’escenaris de col·laboració i cocreació, connector de persones, curador de continguts i facilitador d’aprenentatges dins l’organització.

Enguany la magna figura del REGAL -considerada per alguns com a impossible d’assolir en una sola persona- ha evolucionat -no podia ser d’una altra manera- en la figura del dinamitzador d’aprenentatges informals (DAI), una figura que, des de dins del sistema, treballa per donar llum al coneixement amagat, aquell que és latent, però que li costa ser reconegut tot i la seva importància cabdal en la resolució de situacions quotidianes en l’entorn laboral.

El programa Compartim de gestió del coneixement compta ara mateix amb l’experiència de sis DAI, dels quals n’hem tingut notícia, per exemple, a través d’aquest blog: com deia l’Elena Martín, DAI de TIC i presó, en el seu apunt de juliol, parlem d’una figura emergent i encara no testada; el seu company Julio Zino, inspirat pels aprenentatges assolits durant les vacances, comparteix la idea d’un mapa de sentits com a carta de navegació que ajudi els DAI a orientar les seves accions. És interessant veure com els mateixos escollits manifesten la incertesa de la tasca dinamitzadora.

Un altre dels nostres DAI resol els dubtes passant a l’acció. En Joan Galeano reflexiona en un primer apunt sobre les bases del foment de l’aprenentatge informal dins l’organització, que considera que es basa en la interacció entre companys a través de la conversa, ja sigui física o virtual. Parla de socialitzar el coneixement, conceptualitzar-lo i compartir-lo a través de la tecnologia. En un segon apunt, el DAI dels juristes de centres penitenciaris ens explica una experiència real en el lloc de treball: els brífings, com a trobades periòdiques d’uns 30 minuts en què es conversa sobre un tema prèviament escollit i treballat per cadascun dels assistents.

Per últim, una de les darreres aportacions dels DAI la van fer els arxivers de la Ciutat de la Justícia. Les peculiaritats de la seva feina els han dut a buscar les solucions possibles als dubtes de l’afer diari compartides a través del foment i la consolidació de l’aprenentatge mutu. L’intercanvi de coneixement entre professionals el veuen com una eina de formació permanent que pot anar de la mà amb la formació reglada tradicional.

I, tornant a la X Jornada Compartim del pròxim 1 de desembre, celebrarem els 10 anys de bagatge del programa Compartim de gestió del coneixement al Departament de Justícia, deu anys que ens permeten fer balanç per entrar en una nova etapa que intuïm més enriquidora encara. Les noves tecnologies i els avenços en innovació van modelant les maneres de gestionar el coneixement, cosa que genera valor en tots els àmbits: personal, professional i empresarial. Cada cop més l’Administració es pot nodrir de les experiències innovadores d’altres corporacions i, alhora, pot exportar el seu model.

En aquesta Jornada pretenem conèixer els sistemes d’aprenentatge que utilitzen els professionals que ens atreuen per la seva conducta i èxit professional. També veurem l’exemple de les empreses que inverteixen constantment en els recursos més innovadors per no quedar-se mai enrere.

Finalment, l’equip Compartim retrà un homenatge a totes les persones que han participat d’una manera o altra en el programa, gràcies a la generositat i entusiasme de les quals aquest ha pogut anar complint els seus objectius.

Us convidem a ser-ne partícips!

Glòria Canadell

Glòria Díaz