XII Jornada de treballadors Socials. Compartint perspectives sobre com tractar el sensellarisme

imatge sense llarLa jornada anual de treballadors socials del Departament de Justícia, en el marc del programa Compartim del Departament de Justícia, és un espai immillorable per generar i compartir coneixement. Enguany n’hem celebrat la 12a edició.

Vivim en una societat on el canvi és una constant. Els fenòmens socials canvien sovint i ho fan a gran velocitat. Aquest fet demana als professionals una gran capacitat d’adaptació per fer-hi front i trobar solucions efectives als problemes que van apareixent.

La XII Jornada ha volgut ajudar a dilucidar en quin moment es troben els serveis socials i cap a on han d’anar les polítiques socials actuals. I ha pres el fenomen del sensellarisme com a eix de la jornada per tal de mostrar noves experiències i noves maneres d’abordar un problema social que no és nou.

El professor Manuel Aguilar ens ha parlat de les tendències en els serveis socials actuals. Ha començant la seva exposició centrant-se en els quatre problemes estructurals que, segons ell, afecten els serveis socials des de fa temps: la funció, l’accés, el model d’atenció i la governança. Aquests quatre problemes deriven de quatre preguntes fonamentals:

  • Serveis socials per a què?
  • Com regulem l’accés als serveis socials?
  • Quin model d’atenció tenim?
  • Com governem el sector?

El professor Aguilar ha anat desgranant els diferents problemes i apuntant possibles solucions. En aquest sentit, ha definit els serveis socials com els responsables de garantir la millor criança possible dels menors, assegurar la cura de les persones no autònomes i ajudar les persones en el seu desenvolupament personal i la seva integració comunitària; i també ha destacat que sobre aquestes premisses s’han d’assentar els serveis socials actuals i les accions per superar els problemes estructurals esmentats.

Sota el títol “L’atenció a les persones sense llar: proximitat i acompanyament social”, la professora Virginia Matulic ha presentat el fenomen del sensellarisme fent-hi primer una aproximació conceptual i operativa, en la qual destaca la definició d’Avramof (1995) segons la qual “Una persona sense sostre és aquella que no pot accedir a un allotjament adequat, adaptat a la seva situació personal, permanent i que proporcioni un marc estable de convivència –o que no pot conservar-lo–, bé sigui per falta de recursos econòmics, bé sigui per raons econòmiques o perquè té dificultats personals o socials per portar una vida autònoma”; també destaca les quatre categories Ethos (European Typology on homelesness), que engloben les diferents situacions en què es poden trobar les persones en situació de sensellarisme: sense sostre, sense habitatge, amb habitatge insegur i amb habitatge inadequat. La professora Matulic ha continuat la seva exposició destacant que l’atenció social envers les persones sense llar ha de tenir en compte fonamentalment tres àmbits: la prevenció, la satisfacció de les necessitats bàsiques i la recuperació i inserció social. I ha fet esment de diferents models d’intervenció professional, com ara el model humanista, el model centrat en la resolució de problemes, el model sistèmic i el model centrat en la persona. Ha destacat el gir d’una atenció a les persones sense llar basada en models d’escala –segons els quals l’accés a un habitatge depèn del compliment d’unes condicions específiques– cap a models com el housing first –que se centra en la idea primer la casa. Finalment, com a reptes de futur, ha dit que cal centrar l’atenció en les polítiques socials, el desequilibri territorial, els professionals i els grups de persones que presenten situacions específiques.

Per tal que la jornada no se centrés exclusivament en aspectes teòrics, s’han presentat diferents experiències pràctiques d’atenció a persones vulnerables a territoris com Lleida, Manresa, Barcelona i València, i també una experiència sobre treball grupal.

Finalment, cal destacar que hem pogut gaudir d’una jornada enriquidora i de molta qualitat, que esperem que hagi satisfet les expectatives dels assistents i hagi ajudat a ampliar la mirada sobre els serveis socials en general i sobre el fenomen del sensellarisme en particular.

Albert Royo

Albert Royo Agustín

Responsable de la Unitat de Recursos Comunitaris del Servei de Medi Obert i Serveis Socials de la Direcció General de Serveis Penitenciaris del Departament de Justícia

VI Jornada de les Comunitats de Pràctica de Salut Pública

Jornada de gestió del coneixement a l'Agència de Salut Pública de CatalunyaEntusiasme, il·lusió i un toc de música és el que desprenia l’auditori del rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 3 de maig durant la VI Jornada de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT). En un estil fresc, es van presentar els projectes que han elaborat les comunitats de pràctica (CoP) aquest any, treballs realitzats per una vintena de CoP sobre temàtiques específiques de salut pública, com és el reconeixement de patologies aviàries als escorxadors, però també sobre la salut emocional o, fins i tot, el pla de responsabilitat social corporatiu.

Va inaugurar l’acte Margarita Arboix, actual rectora de la UAB, que va ser directora dels serveis territorials a Barcelona de l’ASPCAT i primera impulsora de l’equip de gestió del coneixement. Daniel Giménez, responsable de gestió del coneixement de l’Agència, va reconèixer que després de sis anys de recorregut amb les mateixes persones al capdavant “cal un relleu en l’equip de gestió del coneixement (GC)” i també va demanar a l’organització més suport i professionalització.

Les dades expliquen l’èxit: en sis anys s’han elaborat fins a 61 productes de gestió del coneixement, el 2016 es van presentar al mercadillo del coneixement 28 persones amb les seves propostes, de les quals van quallar 18 CoP que van implicar 176 persones directament, més 100 col·laboradors puntuals, i que han acabat amb 19 productes innovadors. Fins i tot, per les característiques dels productes tractats, alguna CoP ha comptat amb la col·laboració externa de personal d’altres departaments, ajuntaments, comunitats autònomes i fins i tot d’un país veí, Andorra.

Daniel Giménez va afegir que entre les fites hi ha el següent Mercadillo del coneixement, que es farà el proper 31 de maig, i el Moment Zero de les noves CoP, que es farà el mes de juliol, una novetat d’enguany en què es vol iniciar un nou cicle. Malgrat que des de fora es respirava entusiasme i il·lusió a les cares de la gent, ell reiterava que cal fer un pas endavant: “com en tot projecte i organització ha arribat el moment de fer un salt necessari perquè la gestió del coneixement es vagi integrant en la manera de treballar”, un pas necessari perquè puguem veure en la gestió del coneixement el canvi real de paradigma.

Entre els ponents, David Martí, actual gerent del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona va explicar que la missió actual de la institució és transformar la visió que té la ciutadania de la música. El Conservatori té una imatge d’institució mare de la música clàssica, cosa que ha marcat tradicionalment una distància amb la societat. I és cert que s’hi fa formació musical reglada, però l’equip actual s’ha proposat una segona missió: obrir el Conservatori al ciutadà “i per a això no cal tenir cap formació ni talent musical”. En aquesta línia, des de fa un temps, el Conservatori és obert a la ciutadania al matí i unes 500 persones en gaudeixen.

Segons ell, la clau és “dir que sí” i va posar l’exemple de la col·laboració oberta a diferents entitats de la ciutat amb qui era impensable fa temps fer cap feina conjunta, com per exemple  la guàrdia muntada de Barcelona, amb qui van establir un conveni que va culminar amb un concert de la guàrdia muntada dalt dels cavalls tocant com els havien ensenyat els mestres del Conservatori. Va ser un exemple de col·laboració i benefici mutu, molt proper al model de gestió del coneixement en què s’inspiren, entre d’altres Frederic  Laloux, autor de Reinventar las organizaciones. David Martí va insistir: “tothom que passi per la cantonada entre els carrers Bruc i València de Barcelona, que entri si us plau a contemplar la bellesa d’aquest edifici”.

A la segona ponència, Sandra Aurora Muñoz, terapeuta psicomotriu, musicoterapeuta i docent, va parlar de la competència emocional, un dels temes tractats per les CoP, i va dir que és cosa de tots i va apel·lar a la nostra autonomia i iniciativa a deixar de creure que la societat i els sistemes han de resoldre la nostra vida, i que el que cal fer és empoderar-nos nosaltres mateixos. Ella ha treballat molt amb nens malalts en hospitals, espais on, segons explicava, s’han fet canvis significatius, s’han creat espais pensats per als menors, on se’ls permet jugar tot fent els exercicis terapèutics que els calen per recuperar-se de la seva malaltia. Això és un gran avenç en la línia de tenir en compte el joc com a dret fonamental.

Quant a la feina de les CoP, a banda de l’elaboració col·laborativa dels productes de coneixement, com cada any cada equip va preparar una narrativa digital per tal d’explicar la feina feta, gràcies al suport i transferència de coneixement dels companys del Departament de Justícia de la CoP TIC i presó, Julio Zino i Elena Martín (AlfaDigital: TIC i presó 2017). Totes les narratives mostren una gran creativitat, fins i tot algunes d’elles s’han creat en col·laboració amb familiars, com els dibuixos del bacteri legionel·la fets pels fills d’algunes membres de l’equip.

Enguany els productes han versat sobre temes específics de salut pública en relació amb la feina als escorxadors o l’elaboració artesanal de formatges, però també s’han tractat temes més generalistes com els emocionals, un manual d’acollida, la cura de la salut en vistes a l’envelliment i, fins i tot, sobre la responsabilitat social corporativa.

L’originalitat ve de la mà del líder quan va lliurar a cada equip el “globus del reconeixement”. Dues-centes persones assistents, divuit productes elaborats, disset narratives digitals, sis anys de recorregut i tot el que queda, vist des de fora fa l’efecte que aquest equip del coneixement gaudeix de bona salut. Els indicadors interns, però, indiquen que falta més suport de l’organització i professionalització, atès que la pressió que recau en els moderadors i els entusiastes podrien acabar aixafant una iniciativa que vol anar més enllà, cap al model d’organització del segle XXI.

Glòria Díaz Canadell

Glòria Díaz

Activitat física i esport als centres penitenciaris: els Jocs Olímpics i la CoP

voleibol a centres penitenciarisAny 2016, Jocs Olímpics a Rio de Janeiro, Brasil! I com no podia ser d’altra manera, any també important per als esports als centres penitenciaris (CP) d’arreu de Catalunya, perquè s’hi celebren els VI Jocs Olímpics Penitenciaris, òbviament! Però també pel treball a nivell esportiu que s’ha fet novament a tots els centres, dia a dia, i per la tasca creixent de la comunitat de pràctica (CoP) d’activitat física i esport als centres penitenciaris, que es concreta com cada any en l’elaboració del producte de treball col·laboratiu, la formació i la Jornada de bones pràctiques!

Entre els dies 20 de maig i 9 de juny de 2016 es van dur a terme els VI Jocs Olímpics Penitenciaris. Desenes d’interns vinguts de tots els nostres centres van poder participar i gaudir de competicions esportives diverses que es van desenvolupar no només a l’interior dels CP, sinó també en seus externes que desinteressadament ens van cedir les seves instal·lacions. El CP Lledoners amb el bàsquet, el CP Quatre Camins amb l’handbol, el CP de Joves amb el futbol sala i el CP Brians 2 amb el voleibol, van constituir les seus «internes». El Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch amb la inauguració, el complex esportiu Reina Elisenda amb el tennis taula, el pavelló municipal de la Vall d’Hebron amb el frontennis, la pista municipal d’atletisme de Granollers, l’escola esportiva Brafa amb el futbol 7 i la platja de la Mar Bella amb el tennis, el voleibol platja i l’acte de cloenda, van ser en aquesta ocasió les seus «externes» que van aplegar esportistes vinguts d’arreu, de tots els centres penitenciaris de Catalunya, per competir a títol individual o en equip.

Aprofitant l’efemèride olímpica, la CoP d’enguany va voler centrar-se a realitzar un producte de treball col·laboratiu molt esperat i sol·licitat els últims anys: el voleibol. I dit i fet! Dos membres de la CoP van agafar «l’encàrrec» amb molt d’entusiasme i convenciment i, en conseqüència, hem obtingut un dels documents més extensos i més ben elaborats dels últims anys: La dinamització del voleibol als centres penitenciaris. Temes com el control de la pilota, l’organització del joc, el reglament, la tàctica… són part dels continguts que es poden trobar en un treball que manté l’essència del que la CoP creu que ha de ser fonamental en qualsevol producte elaborat: servir de guia bàsica i imprescindible per a qualsevol tècnic d’esport de qualsevol centre que vulgui ensenyar aquest esport o activitat física als interns.

I si vam realitzar un bon producte…, com han estat les formacions sobre el mateix tema? La resposta és ben senzilla: millors encara! El CP Quatre Camins a finals de juny i el CP Brians 1 a finals de setembre van ser els escenaris d’aquestes formacions, a les quals va poder assistir gairebé el 100 % del col·lectiu de tècnics d’esport que hi ha distribuïts per tot el territori. Tres dies de formació amb una petita introducció teòrica, i molta i molta pràctica, i un quart i últim dia amb la modalitat del voleibol platja com a protagonista, van servir perquè en 15 hores de formació es poguessin tractar gran part dels continguts presents en l’extens i ric document teòric.

Finalment, hem de parlar del «dia gran» del col·lectiu, el dia que per 8è any consecutiu tots els tècnics d’esport ens trobem per gaudir d’una jornada esportiva feta a mida, a mida de les nostres necessitats, a mida de les nostres inquietuds, a mida de les nostres curiositats… Una jornada, titulada Si les cames no poden, fes-ho amb les ales!, que la CoP dissenya per tal que es converteixi en el millor escenari per adquirir i compartir coneixements nous. El 7 d’octubre vam poder conèixer en persona l’Emma Roca, mare de tres fills, esportista d’elit, bombera i bioquímica de formació, que ens va explicar com es prepara i viu la seva passió per les ultramaratons de muntanya i els raids i com l’ha condicionada i la segueix condicionant la seva formació acadèmica, la seva professió i la seva situació personal i familiar a l’hora d’explorar els seus límits mentals i físics. Posteriorment, una xerrada col·loqui, carregada d’emotivitat entorn de la figura de l’Anty Garcia, ens va endinsar en el paper que ha tingut, té i tindrà el món del futbol en aquest esportista, que actualment pateix i lluita contra l’esclerosi lateral amiotròfica i que ha viscut sempre estretament lligat a aquest esport: des dels seus inicis com a prometedor migcampista del Futbol Club Barcelona fins a l’etapa com a entrenador i formador durant aquests últims anys. Acompanyant l’Anty, hi havia el seu germà i tècnic d’esports, David, i també dos amics personals i alumnes seus (el Rafa i l’Andrés), en Carles Rexach (exentrenador seu i qui el va descobrir) i l’Enric Sebastiani, doctor en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Amb tots ells i el nombrós públic present vam poder constatar, un cop més, com n’és d’important l’esport i com aquest, sigui des del vessant que sigui, es converteix en una eina indispensable de superació personal.

Oriol Parés

Oriol Parés Roig
Tècnic d’esports del Centre Penitenciari Brians 2
i e-moderador de la CoP d’activitat física i esport

Comunitats de pràctica i formació. Què és més útil per canviar hàbits de treball?

4. e-moderadorsAleix Barrera, tècnic de recerca i professor associat del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de l’Equip de Desenvolupament Organitzacional (EDO), ha elaborat una tesi doctoral sobre el programa Compartim i ens en fa aquest resum.

Des que, fa més de 15 anys, a partir de la Declaració de Lisboa, els estats membres de la Unió Europea van acordar millorar la qualitat i eficiència de les administracions públiques, han estat diverses les experiències que han sorgit i els estudis teòrics que s’han centrat a analitzar quines poden ser les millors vies per aconseguir aquestes fites. Tots destaquen, en major o menor mesura, la importància de tenir professionals formats i preparats per adaptar-se als entorns canviants i a una societat que, tot i estar cada vegada més connectada, espera de les administracions serveis que responguin a les necessitats reals.

L’etapa prèvia va implicar per als serveis de formació de les administracions un canvi radical en la forma de pensar, dissenyar i implantar activitats formatives dirigides als seus empleats. La realitat posava en evidència que ja no tenien sentit les activitats formatives de caràcter reactiu i adaptatiu, sinó que l’èmfasi s’havia de posar en el disseny d’activitats formatives que permetessin avançar-se als canvis per poder donar respostes ràpides i eficaces a les demandes de la ciutadania. Va ser en aquest context que el 2005 el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada va proposar la creació del programa Compartim, l’objectiu del qual havia de ser proporcionar un espai per potenciar l’aparició de comunitats de pràctica (CoP) que permetessin als professionals de l’Administració de justícia catalana compartir coneixements, experiències i idees per tal d’elaborar productes útils per al seu dia a dia laboral.

Deu anys més tard una llista de més de 150 productes i vuit publicacions avalen la fortalesa d’un programa, el Compartim, que es reinventa de forma continuada per poder respondre a les necessitats que plantegen els professionals.

Els gestors del Programa, sempre amb la voluntat de millorar la seva activitat, van plantejar-se la necessitat de conèixer si els aprenentatges adquirits pels professionals implicats en les CoP tenien una transferència real al lloc de treball i, en aquest sentit, analitzar quins eren els factors que en alguna mesura podien afectar aquest procés. La sistematització d’aquesta anàlisi, la vaig dur a terme a través d’una tesi doctoral des de la Universitat Autònoma de Barcelona, en la qual vaig estudiar la participació de professionals que havien estat involucrats en CoP i d’altres que hi havien participat mitjançant activitats formatives en modalitat semipresencial.

Els resultats obtinguts conclouen que les condicions d’aprenentatge que es generen en el marc de les CoP propicien una millor adquisició dels aprenentatges així com la seva posterior aplicació al lloc de treball. En aquest sentit, mentre que en les accions formatives –tot i que es dissenyin ad hoc– cal un esforç del professional per adaptar els continguts que se li presenten en el seu dia a dia professional, en les CoP tot el procés de treball es relaciona i busca com a meta la màxima adaptació del producte elaborat a l’activitat laboral. És per aquest motiu que els coneixements i experiències compartides pels membres de la CoP contribueixen a generar nous aprenentatges que seran fàcilment aplicables al lloc de treball. En aquest sentit, l’estudi mostra que els professionals que participen en les CoP introdueixen els canvis en el seu dia a dia professional de forma més gradual i natural que els que participen en accions formatives. Així, l’activitat laboral habitual evoluciona i canvia a partir dels aprenentatges que es van adquirint en la CoP, seguint un procés natural en el qual, de vegades, no és fàcil distingir en quin moment exacte s’han produït els canvis.

Els resultats mostren com la implementació de CoP contribueix també a la generació de xarxes de professionals dins l’organització; es potencia, així, el treball en equip i la coordinació amb altres grups de treball ubicats en altres centres. En aquest sentit, el treball a les CoP permet acordar criteris, definir procediments d’actuació i delimitar accions per millorar dia a dia els diferents serveis on desenvolupen la seva activitat laboral els professionals implicats.

De tota manera, i a banda dels resultats positius observats, encara s’ha d’aprofundir en alguns aspectes per aconseguir que les CoP continuïn sent atractives per als professionals i que, al mateix temps, esdevinguin una estratègia útil per millorar el funcionament de l’Administració. En aquest sentit, cal destacar un seguit d’aspectes per potenciar el seu desenvolupament: (1) la vinculació d’accions formatives concretes en funció de les necessitats que tenen els participants en les CoP durant l’elaboració dels productes; (2) fomentar més els processos d’autoavaluació, implicant-hi els responsables dels diferents serveis, per trobar noves vies de treball per a les CoP, i (3) continuar  treballant en la visualització del treball desenvolupat en les CoP per multiplicar els efectes que la feina feta pot tenir sobre l’organització.

La feina que s’ha fet no ha estat minsa, però la feina que resta per fer no és menys important. En aquests moments sabem que l’aplicació dels aprenentatges adquirits en les CoP contribueix a generar més canvis en el lloc de treball que el procés d’innovació resultant de la participació en activitats formatives. Si es vol avançar en la millora de la qualitat i eficiència de les administracions, és important que accions com el programa Compartim continuïn actives, o que aflorin allà on no hi són. L’objectiu últim d’aquestes accions ha de ser la millora dels serveis a la ciutadania, valorant i aprofitant el potencial més important que tenen totes les organitzacions: els professionals.

Es pot consultar la tesi doctoral a la sala de la biblioteca del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada.

Aleix Barrera

Aleix Barrera

Davant dels obstacles, la CoP d’educadors socials es reinventa!

Està clar que no sempre les bones pràctiques s’acaben imposant malgrat les evidències. Això ens ha passat a la comunitat de pràctica (CoP) d’educadors socials de centres penitenciaris. Des de l’any 2007 una bona part del col·lectiu hem col·laborat per implantar aquesta manera de treballar que ens permet tenir formació continuada al lloc de treball, espais de debat i reflexió per millorar la pràctica diària, una bona eina de comunicació que ens permet aprofitar-nos de les experiències dels companys, de les solucions que altres han trobat a problemes comuns… I els resultats obtinguts ens avalen: 10 programes socioeducatius, validats per la Direcció General de Serveis Penitenciaris i que són els de referència als centres penitenciaris.

Però tot i així, la innovació no s’acaba d’imposar, no acaba de tenir el seu lloc. De raons, en podem trobar moltes: les urgències del dia a dia passen per davant dels temes importants; encara ens costa força establir diàlegs virtuals, fer treball col·laboratiu en línia, expressar les nostres opinions en fòrums de debat; tenim limitacions a l’hora de participar en les trobades presencials tot i que el nombre de reunions anuals fetes és força reduït… Excuses també: en alguns centres es comparteixen els ordinadors, la feina de gestió ha augmentat considerablement, ja no estem tan predisposats com a l’inici de la CoP a fer la feina des de casa… Però malgrat tot aquest discurs també tenim una idea molt clara: la CoP ens ha fet millors professionals; ens ofereix un important repositori de documentació i experiències i volem que continuï endavant, fet que queda palès en la més que bona assistència a la jornada anual. Els problemes continuen i, per tant, la solució haurà d’estar en la pròpia comunitat. Canviarem, de nou, estratègies de funcionament, maneres de treballar i ens adaptarem a les limitacions que hem anat trobant per tal que no ens impedeixin seguir amb la feina començada.

Així que aquesta és la nostra proposta: hem iniciat l’elaboració d’un nou programa: Preparació de la vida en llibertat. Ens repartirem per centres, o agrupacions de centres propers geogràficament, els àmbits en què hem dividit el programa. Cada grup de treball podrà fer les trobades presencials en el seu lloc de treball, en l’horari i l’espai que més s’adapti a les seves necessitats, s’estalviaran desplaçaments i les reunions podran ser més o menys extenses en funció del temps disponible. Proposarem quatre sessions presencials al CEJFE, una per trimestre, amb un representant dels diferents grups per tal d’unificar criteris i informar de la feina feta a cadascun dels subgrups.

El resultat… haurem d’esperar a la Jornada del 2016. Però seguim apostant fort per la comunitat de pràctica i els educadors i educadores socials que la formen. Us mantindrem informats!!!

Susana Gracia

L’empresa oberta i el futur del treball. Reflexions de Maite Moreno

En el món de l’empresa, les organitzacions i el treball tradicional hi ha detalls que ens delaten. Per exemple l’ús i abús d’expressions com per fi és divendres. A Twitter, va prendre el relleu una altra etiqueta #FF –FollowFriday– i quan arribava el divendres era el tema del moment (trending topic) segur, #per fi és divendres. I és que, encara –fins i tot per a la gent de Twitter– es continua vivint la feina com una mena de cicle encaixat en altres cicles: oci, família , formació, etc. Però la realitat, com sabem, és una altra. Tot i que els baby boomers ens entossudim a continuar emprant rutines cognitives antigues, les regles han canviat. En el nostre context, després de set anys de duríssima crisi, sentim a dir sovint: els anys que vindran no seran millors, i en cap de les previsions dels experts s’afirma que recuperarem el model de societat confortable que teníem.

Així doncs, aquests anys de crisi ens han deixat com a llegat l’aparició d’un altre tipus de teixit social i empresarial, més obert i porós i menys protector. Excepcionalment, encara existeixen alguns espais més protegits com l’Administració pública (però, atenció: en 10 anys es produirà la gran retirada per jubilació i, com que actualment no hi ha noves incorporacions al ritme que era habitual abans de la crisi, serà una bona oportunitat per impulsar una nova agenda en matèria d’ocupació pública. Tanmateix, la resta d’organitzacions i professionals han entrat en una altra lògica: la del freelance, la de l’emprenedor, la de l’autònom, la del risc, la del fracàs, la de l’èxit (en pocs casos). I també -com a extensió lògica-, la de les empreses i organitzacions obertes, la del cotreball (coworking), la del treball col·laboratiu, compartit, etc. I, amb això, la necessitat d’aprendre noves habilitats, competències i estratègies per ser eficients en aquests escenaris tan durs, precaris i competitius.

Però també tenim bones notícies. Algunes reflexions i experiències van mostrant nous camins que orienten els més endarrerits o els que encara som en la zona de confort. En el nostre context, per exemple, hi ha persones i empreses que ja han iniciat aquest trajecte i ens ajuden a transitar-lo.

Ha estat a través de la recomanació de Ricard Faura que ens hem acostat a la feina de Maite Moreno, CEO de MHM (no en va la seva empresa es diu Monday Happy Monday –que alguna cosa deu voler dir en aquest nou paradigma en què ens movem).

De tot el que hem sentit a dir i hem llegit d’ella, ens ha cridat l’atenció, sobretot, la seva capacitat de fer una lectura intel·ligent del nou context i d’explicar-lo de manera pedagògica. I sempre amb una crida –calmada, però contundent– a l’acció. En destaquem el següent:

Les seves reflexions sobre empresa oberta:

–    Basen la seva relació amb les persones que no coneixen en la confiança.

–    Adapten, fins i tot, els seus espais físics.

–    S’organitzen de forma diferent, a través d’estructures organitzatives més planes i en forma de xarxa.

–    Adopten noves formes de treballar mitjançant mètodes Agile.

–    Remuneren per contribució.

Sobre la nova manera de treballar… en beta:

“En el nou model de treball, caracteritzat per la creativitat, el treball en xarxa, digital, sense jerarquies, la col·laboració, la passió pel que es fa, la confiança vs el control, l’obertura de les empreses cap a l’exterior, l’activity based working, el talent com a servei… treballar en “beta permanent” i ser un aprenent permanent és un deure”.

Sobre la filosofia de de compartir:

“Així que, si ens preguntem si, pel fet de compartir les idees amb estranys, ens les podrien robar, la resposta és: sí, és possible, però també podem minimitzar el risc dissenyant processos ultraràpids per llançar el producte o prestar el servei abans que ningú ens el copiï. No es pot assumir, d’entrada, que el valor de guardar secrets sigui superior al benefici d’incrementar l’aprenentatge i la innovació”.

Sobre recursos humans i nous rols professionals

“L’adopció natural i, fins i tot, necessària del model freelance va fer que els rols dels professionals de recursos humans canviessin. Aquests hauran de ser capaços de dissenyar nous sistemes de gestió que integrin tant el talent intern com l’extern, conèixer noves eines de seguiment i avaluació, adquirir noves habilitats de negociació i nous coneixements de contractació mercantil i usar noves eines més enllà del currículum a l’hora d’analitzar candidats”.

La gestió del talent en les organitzacions:

“Hauran de ser els treballadors i no les organitzacions els qui dissenyin el seu propi projecte laboral. I les organitzacions hauran de lluitar per mantenir relacions pures amb el talent, perquè aquest no deixarà de ser un soci que pot abandonar l’organització en qualsevol moment”.

Però, com a mesura que ens endinsem en les seves tesis, més ens hi interessem, hem considerat que el millor serà convidar-la perquè ella mateixa ens parli de tot el que està en joc. El dia 1 de desembre tancarà la Jornada Compartim.

Jesús Martínez